Control biològic de plagues

De totes les poblacions d’artròpodes que es poden trobar als conreus, només una minoria augmenta de densitat amb certa freqüència fins a arribar a quantitats indesitjables (les plagues), que repercuteixen en el rendiment de la planta si no es prenen mesures de control. Els danys que les plagues causen en els conreus són d’índole diversa, però, en qualsevol cas, tenen una incidència molt important en la producció agrícola, ja que són la causa que aquesta s’hagi reduït en més del 20% a tot el món. Molt abans d’acabar el segle XX ja hi havia una clara consciència que les pèrdues causades per l’acció de les plagues, les malalties i les males herbes havien augmentat malgrat haver-se intensificat l’ús de productes fitosanitaris. També s’havia anunciat repetidament la necessitat d’introduir criteris de sostenibilitat en les pràctiques agrícoles, com ara la disminució de l’impacte que aquests productes produïen en el medi i la salut de les persones. D’aquest fet deriva una creixent activitat de recerca (basada fonamentalment en l’ecologia) orientada a conèixer millor els agroecosistemes i a augmentar l’eficàcia de mètodes de control que no es basessin en plaguicides.

La major part dels artròpodes herbívors que es poden trobar als conreus no solen arribar a densitats perjudicials gràcies a la presència i a l’acció espontànies dels seus enemics naturals (o auxiliars). Però perquè aquests siguin efectius, és molt important assegurar una bona relació entre l’abundància de les preses i els seus entomòfags. Per a això, cal que aquests colonitzin el conreu en un nombre adequat i en el moment precís; fet que no sempre es produeix. Tot i que s’ha demostrat l’eficàcia de diversos enemics naturals per a controlar determinades plagues, no es pot confiar en la seva simple presència en hàbitats agrícoles per a frenarles. En aquest sentit, el control biològic té un enorme potencial, ja que permet la manipulació deliberada d’organismes vius per tal de reduir-ne les poblacions i, per tant, també l’impacte de les plagues d’artròpodes. De la considerable biodiversitat de depredadors, parasitoides i entomopatògens (per a l’ús en el control microbià de plagues) que poden hostatjar els ecosistemes agraris, només una part molt petita és aprofitada conscientment per a posar fre a les plagues agrícoles.

El primer pas per a la conservació dels agents de control biològic més eficaços és reduir els efectes negatius que comporten determinades pràctiques agrícoles. L’ús d’insecticides d’ampli espectre o les aplicacions poc selectives en l’espai i el temps són els factors coneguts que redueixen més l’efectivitat dels entomòfags, perquè els produeixen directament la mort o bé perquè tenen efectes subletals. La indústria cada vegada genera productes més selectius. Alhora, es desenvolupen programes de control que tenen en compte l’abundància relativa dels organismes auxiliars respecte als que constitueixen la plaga només en el moment en què sigui necessari, tant pel que fa als pesticides de síntesi com els autoritzats en agricultura ecològica. Moltes pràctiques agrícoles estan encaminades a augmentar el rendiment i, per tant, el benefici del conreu, sense considerar que poden agreujar els problemes de les plagues –i fins i tot crear-ne de noves– en destruir directament els entomòfags i els seus hàbitats. Això pot ser conseqüència de les condicions ambientals els siguin desfavorables i no puguin actuar (rotacions de cultius inapropiada, certs tipus de treball del sòl, destrucció de rostolls, marges i vores, etc.). Rarament atenen altres finalitats, com ara la disminució de la incidència de les plagues i les malalties. Identificar i corregir aquestes pràctiques pot ser una mesura senzilla, tot i que exigeix un coneixement profund de l’agroecosistema.

En una segona fase, per tal d’assegurar que els entomòfags troben un hàbitat favorable, amb microclimes apropiats (amb protecció enfront de condicions adverses, fonts d’aliment, etcètera), el programa de control biològic també ha d’incloure modificacions que afavoreixin la supervivència, la fecunditat i l’acció dels enemics naturals i millorin la colonització del conreu. Aquesta actuació es basa en el fet que molts enemics naturals no solament necessiten les seves preses o hostes, sinó també espècies alternatives i altres fonts d’alimentació que els són aportats per moltes plantes. Aquest és un aspecte de la biologia de molts entomòfags que tradicionalment s’ha infravalorat.

El desenvolupament de les mesures agroambientals associades a la producció integrada i a l’agricultura ecològica comporta un nou escenari, que obliga a aprofundir més en el coneixement de l’ecologia dels insectes auxiliars amb relació als seus hàbitats. No solament cal més informació sobre els entomòfags presents i la seva eficàcia, sinó també sobre les fonts d’aliment, l’espectre de preses o hostes i, especialment, sobre les espècies vegetals en les quals es troben aquests recursos i els factors que semblen afavorir la seva persistència. En aquest context, cal remarcar la importància dels treballs faunístics que assegurin una identificació correcta de la fauna auxiliar, però que, alhora, no defugin la caracterització dels hàbitats i requeriments dels enemics naturals.

Diverses actuacions han mostrat l’eficàcia d’aquesta provisió d’hàbitats alternatius dins els conreus o en les seves proximitats. En són alguns exemples els marges vius dels camps per a proveir de flors o plantes refugi; les cobertes vegetals en fruiters, vinya i oliveres; les anomenades plantes banc, que permeten mantenir cries localitzades dins els hivernacles abans que aparegui la plaga, i la sembra de gramínies perennes en cavallons dins els camps de cereals. Lògicament, durant el procés de selecció de les plantes no es poden córrer riscos innecessaris; cal contrastar les espècies per tal de minimitzar el risc d’afavorir més la plaga que no pas l’entomòfag, o per a descartar que siguin hostes de malalties o dels seus vectors. També és preferible usar espècies autòctones tant per a evitar la introducció d’espècies invasores com per a disposar de poblacions adaptades a les condicions edafoclimàtiques locals. Cal entendre que la manipulació de l’entorn no pot basar-se en la creença que la biodiversitat per se és útil per a l’agricultura, sinó en un bon coneixement de l’ecologia dels insectes auxiliars que pugui ser aprofitat per a aportar els recursos apropiats allà on han estat eliminats o molt danyats. La flora adventicia dels conreus requereix una consideració especial. Els resultats de moltes prospeccions indiquen que molts enemics naturals es troben en plantes considerades males herbes. És clara la necessitat de realitzar una gestió adequada d’aquestes espècies amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament de les que són útils i impedir el de les que només afavoreixen la plaga, competeixen excessivament amb el conreu o interfereixen amb les pràctiques agrícoles.

La vegetació no conreada no és l’únic refugi i font d’entomòfags. Els programes de control integrat de plagues en els diferents conreus també contribueixen a incrementar els insectes auxiliars en el paisatge agrícola. Els cultius tenen l’avantatge que ocupen una superfície més gran que cap altre refugi no conreat que es pugui establir a la rodalia. La gestió dels conreus també pot ser molt important per a conservar els depredadors dins l’espai agrari. Molts conreus associats o intercalats i les rotacions han demostrat que poden afavorir la presència de diferents entomòfags, però encara falta entendre quins són els mecanismes que intervenen en cada cas, de manera que no és fàcil establir regles generals ni validar les hipòtesis.

Paral·lelament a la conservació dels agents de control biològic, pot ser convenient augmentar-ne les poblacions; és a dir, afavorir la cria dels enemics naturals en condicions controlades i alliberarlos als conreus. Els sistemes utilitzats per a introduir-los als conreus són la inoculació –que té com a objectiu que s’hi instal·lin i s’hi reprodueixin fins a aturar la plaga– i la inundació –que assegura un control instantani, però no cerca l’establiment de l’insecte ni el control permanent–. A Catalunya, la Federació d’Associacions de Defensa Vegetal Selmar ha creat una unitat de cria de fauna auxiliar que demostra la confiança dels agricultors en la rendibilitat d’aquestes noves tècniques de control en sistemes productius com ara els hivernacles. Aquestes cries requereixen estudis i un desenvolupament tecnològic específics (per exemple, dietes artificials per a rebaixar els costos de producció, la utilització d’estímuls o aliments alternatius per a afavorir la seva instal·lació en el conreu abans que la plaga s’estengui o tècniques de distribució dels enemics naturals dins el conreu).

Ara bé, per a la majoria de conreus no hi ha entomòfags disponibles comercialment, mentre que per a d’altres, els elevats costos de la seva cria dificulten el seu ús o el fan inviable. Això reforça la importància de la conservació i potenciació dels entomòfags ja instal·lats per tal d’assegurar un control biològic de fons, cosa que no exclou les altres estratègies de control, al contrari. Quant a l’alliberament d’entomòfags procedents de cries als conreus, requereix igualment una gestió adequada de l’hàbitat.

Finalment, també és important remarcar que la gestió que es realitzi als conreus (ja sigui a una sola parcel·la o a tota l’explotació) pot ser ineficaç si no s’assegura la supervivència dels entomòfags en una zona més àmplia. Molts paisatges agrícoles són formats per un mosaic de conreus i zones no conreades, on els boscos i les brolles són gairebé illes dins una matriu agrícola. Alhora, la reordenació territorial, a conseqüència de l’expansió urbana, la industrialització i les infraestructures viàries comporta la fragmentació o, fins i tot, la desaparició de la vegetació natural i l’increment de l’aïllament de les parcel·les agràries. Per tant, pensant en la importància de conservar i potenciar infraestructures ecològiques proveïdores de serveis ecosistèmics necessaris, cal identificar, preservar, gestionar i reconstruir els hàbitats no conreats que contribueixen a mantenir les poblacions d’artròpodes auxiliars i des d’on poden dispersar-se cap als conreus. Aquesta planificació requereix, però, més estudis sobre el moviment i la dispersió dels artròpodes i sobre la manera de connectar les diferents unitats del paisatge. A més, les mesures de gestió agroambiental per a assegurar el control biològic de les plagues agrícoles permeten compaginar una producció agrícola rendible amb altres béns i serveis (conservació de recursos, creació d’hàbitats útils per a acollir altres espècies i diversificació del paisatge, per exemple), la valoració i reconeixement dels quals pot complementar la funció pròpia de l’agricultura.

En definitiva, el control biològic, en les modalitats descrites, és una eina crucial per al desenvolupament sostenible dels programes de control integrat de plagues. La seva aplicació en les nostres latituds hauria de representar, a més d’un estímul per a la recerca, la consolidació de l’entomologia aplicada a l’agricultura i, tal vegada encara més important, de l’ecologia dels agroecosistemes.