L’arna del tomàquet

L’arna del tomàquet, Tuta absoluta (Lepidoptera: Gelechiidae), anomenada també minadora del tomàquet, és un microlepidòpter que causa danys molt importants en el tomàquet, fresc i processat, i tant en hivernacles com a l’aire lliure. També pot atacar altres solanàcies, com ara l’alberginiera (Solanum melongena) i la patatera (S. tuberosum), tot i que amb menor intensitat. Només se li coneixen dos hostes secundaris: l’estramoni (Datura stramonium) i la morella vera (S. nigrum). Nativa de l’Amèrica del Sud, d’ençà que es detectà el 2006 a Castelló, aquesta arna s’ha estès ràpidament per tota la regió mediterrània.

L’adult fa uns 10 mm, té antenes filiformes i ales grises amb taques negres sobre les ales anteriors. És d’hàbits crepusculars i durant el dia s’amaga entre les fulles. La femella pon una mitjana de 40-50 ous durant la seva vida, els quals sol dipositar a les fulles, de forma aïllada. Els danys que l’arna produeix en la planta es localitzen principalment en les fulles i els fruits, tot i que també pot atacar les tiges, els brots i les flors. Les larves joves penetren dins les fulles i s’alimenten del mesofil·le, però deixen intacta l’epidermis. Les larves poden iniciar noves mines, que són irregulars i es poden confondre amb les de les minadores del gènere Liriomyza. Els fruits poden ser atacats des de la seva formació, quan la larva fa petits orificis, sovint prop del calze, que solen passar desapercebuts.

Després de la desclosa, la larva passa per quatre estadis larvals, i les pupes poden restar al sòl, sobre les fulles o dins de les mines. L’arna necessita de 23 a 38 dies per a completar el seu cicle, segons les temperatures, i pot arribar a produir moltes generacions en un any, sobretot si el conreu és d’hivernacle. Sembla que les baixes temperatures en limiten la supervivència.

Els tractaments químics indiscriminats no són efectius per a la seva eliminació i s’aconsegueix un millor control quan s’utilitzen depredadors polífags conjuntament amb tractaments específics. Una mesura cultural recomanada és arrencar i destruir tot el material afectat, com també les restes de la collita. Igualment, és recomanable la rotació amb conreus que no siguin de solanàcies. A efectes del seu control, s’està avaluant la utilització de feromones per a la captura massiva i per a provocar confusió sexual, però els resultats obtinguts fins ara són poc concloents.

Com en tota nova plaga, s’espera que hi haurà una adaptació d’enemics naturals poc específics cap a la nova presa o hoste. En els conreus de tomàquet on s’allibera o s’afavoreix la conservació de l’heteròpter mírid Macrolophus pygmaeus, un depredador polífag, i on també pot haver-hi altres mírids depredadors (Nesidiocoris tenuis i Diciphus tamaninii) es constata una reducció molt important dels danys causats per l’arna si es comparen amb els dels camps on no s’apliquen els programes de control integrat. D’altra banda, diferents estudis de laboratori també han demostrat l’eficàcia d’aquests depredadors per a combatre la plaga. Això evidencia la importància de desenvolupar programes de control biològic basats en la conservació d’enemics naturals més generalistes que s’adaptin ràpidament a les noves plagues exòtiques que colonitzen cadascun dels conreus.

Alhora, el manteniment de determinats enemics naturals en el conreu permet que també hi actuïn altres d’auxiliars. En mostres d’ous i de fulles minades per l’arna a Catalunya, ja s’han identificat diversos parasitoides de larves i d’ous que pertanyen a les famílies dels eulòfids (Necremnus artynes i Hemiptarsenus zilahisebessi), bracònids i icneumònids i tricogrammàtids. Tot i que els nivells de parasitisme observats són baixos, recentment se n’ha constatat un cert augment. Amb vista al futur, cal identificar els altres hostes d’aquests parasitoides i desenvolupar estratègies de conservació i increment un cop se n’hagi demostrat l’eficàcia en el control de l’arna.