El morrut negre té el tòrax cobert per punts i fileres de punts i estries longitudinals als èlitres.
Víctor Sarto.
El morrut negre o morrut de l’atzavara (Scyphophorus acupunctatus) és un escarabat de la família dels curculiònids que perfora amb el bec les parts centrals toves de les atzavares i altres plantes per alimentar-se dels teixits interns. Completa el cicle vital en 50-90 dies, de tal manera que en un any poden succeir-se fins a cinc generacions. La còpula i la posta es realitzen a l’interior de les atzavares. Els ous són ovalats (d’1,2-1,5 mm) i de color blanc perla, i a mesura que l’embrió es desenvolupa a l’interior van adoptant un color més groguenc. Al cap d’uns cinc dies neixen les larves, de color blanc cremós, amb un cap gran i desproveïdes de potes. Les larves excaven galeries a la planta per alimentar-se. Al cap de 30-45 dies de desenvolupament, quan ja fan 18 mm, arriben al cinquè i darrer estadi larval. Aleshores construeixen un capoll amb fibres de l’atzavara i deixalles i entren en l’estadi de pupa, que s’allarga un mes; passat aquest temps neixen els adults.
A l’Amèrica Central, d’on és originari, el morrut negre és una de les principals plagues de les agavàcies i les dracenàcies que resulta especialment perjudicial per a les espècies d’importància econòmica del gènere Agave, com A. salmiana, amb la qual es produeix el mescal; A. tequilana, que serveix per a elaborar el tequila; A. americana (l’atzavara), utilitzada com a planta ornamental, i A. sisalana (sisal) i A. fourcroydes (sisal blanc), de les quals s’extreuen fibres. Mitjançant la importació d’aquestes espècies, el morrut negre ha estat introduït a diverses parts del món i actualment és present a gran part del continent americà, a l’Àsia i en alguns llocs d’Àfrica i Oceania. A Europa, se l’ha detectat en plantes ornamentals importades des de l’any 1980. A les àrees més fredes d’aquest continent, on les atzavares han de viure en hivernacles, el morrut no representa una amenaça greu, però a la conca mediterrània, on les atzavares viuen a l’aire lliure, hi ha la possibilitat que s’estableixin poblacions estables que acabin convertint-se en plaga. És el cas dels Països Catalans, on l’escarabat es localitzà per primer cop al febrer del 2007 al municipi de Caldes d’Estrac. L’any 2010 ja era present, bé que en focus molt localitzats, en altres municipis del maresme, com Arenys de Mar, Arenys de Munt, Mataró i Sant Andreu de Llavaneres, sempre sobre exemplars d’atzavara.
Les plantes afectades pateixen esgrogueïment de les fulles basals i exsudació i acaben morint. A part dels greus danys mecànics ocasionats per les galeries de les larves, les perforacions realitzades pels adults faciliten l’entrada de microorganismes (bacteris i fongs) que descomponen els teixits vegetals. La lluita contra aquesta plaga exigeix la destrucció dels exemplars d’atzavara més malalts i el tractament amb insecticides i nematodes entomopatògens en cas d’infeccions lleus.