El barrinador de la palmera

El barrinador de la palmera (Paysandisia archon) és un lepidòpter de la família dels càstnids, originari de l’Amèrica del Sud, des d’on fou introduït accidentalment. Els adults tenen una envergadura alar d’uns 8 cm (mascles) i 9-10 cm (femelles), amb un subtil dimorfisme sexual. Les antenes, en ambdós sexes, són com les de les papallones de dia, acabades en una maça. Les ales anteriors són de color oliva fosc, mentre que les posteriors són ataronjades, amb una ampla banda negra mitjana on hi ha entre 5 i 6 cel·les blanques. Les femelles tenen un oviscapte telescòpic llarg i retràctil (fins a 1 cm de longitud), i l’acoblament entre les dues ales l’aconsegueixen mitjançant unes pues fines i llargues, el nombre de les quals pot anar de 6 a 9, mentre que els mascles tan sols en tenen una, que és forta i més gran. Quan reposen tenen els dos parells d’ales reclinats sobre el dors en forma de teulada (ambdós sexes). Els ous són fusiformes (recorden un minúscul gra d’arròs), amb 7 o 8 estries longitudinals ben marcades i multitud de minúscules estries transversals; fan aproximadament 4,7 mm de llarg per 1,6 mm d’ample. Acabat de pondre, l’ou és rosat, color que manté mentre es desenvolupa l’embrió, i resta de color blanquinós quan l’eruga l’abandona en descloure l’ou. La femella pon els ous individualment entre les fibres de la corona de la palmera, endinsats 1-2 cm de l’exterior. La dissecció de femelles verges va mostrar que contenien entre 134 i 148 ous, la qual cosa dona una idea de la seva capacitat reproductiva. Les erugues són també de color rosat i neixen amb llargues sedes; després de la primera muda, esdevenen de color marfil i les sedes s’escurcen. La pupa es forma dins d’un capoll teixit per l’eruga, de color marró vermellós i sense ganxos a l’extrem distal, però amb franges transversals d’espines dorsals ben desenvolupades sobre els segments abdominals.

Es tracta d’un insecte extremament adaptat a les palmeres i no se’l coneix com a paràsit de cap altre grup botànic. De moment, ha estat confirmat el seu atac sobre diverses espècies dels gèneres Brahea, Butia, Chamaerops, Livistona, Phoenix, Sabal, Syagrus, Trachycarpus, Trithrinax i Washingtonia. A Catalunya ha afectat fonamentalment Trachycarpus fortunei, Chamaerops humilis i Phoenix canariensis.

Pel que fa a la seva biologia, els ous es desclouen en un període que oscil·la entre els 14 i els 21 dies, la qual cosa depèn fortament de la temperatura. L’espècie passa l’hivern en forma d’eruga, període durant el qual es poden trobar gairebé tots els estadis larvaris (que són nou). Erugues nascudes al juny-juliol originaran l’adult generalment al maig-juny de l’any següent; aleshores tindran un cicle complet anual d’11-12 mesos. Erugues nascudes al setembre-octubre, però, originaran l’adult al maig-juny del segon any, i aleshores tindran un cicle complet gairebé bianual (21-22 mesos). Els dos sexes volen només de dia; els mascles, de comportament territorial, més petits i àgils, ho fan amb extraordinària rapidesa, empaitant altres mascles i insectes grans que gosen entrar en el seu territori. La majoria dels adults, que viuen entre 2 i 4 setmanes, no s’alimenten i depenen de les reserves energètiques acumulades en la fase larvària.

L’eruga, tan bon punt surt de l’ou, cerca aliment i refugi, la qual cosa obté barrinant els teixits de la palmera. Un cop a dins, comença a fer galeries i normalment ja no abandonarà la planta fins que no assoleixi l’estat adult. Per tant, la fase larvària és fonamentalment endòfaga, i només és exòfaga durant el breu període que transcorre entre l’eclosió i la penetració en la planta. Les erugues són caníbals en tots els seus estadis; el canibalisme afecta també erugues prepupals dins els seus capolls. Quan les erugues (exceptuant les dels primers estadis) se senten amenaçades o se les molesta, emeten per la boca un exsudat vermellós que poden escopir enèrgicament –fins a 40 o 50 cm en els darrers estadis–. Els gafets dels pseudopodis desapareixen en les primeres mudes i són substituïts per grups d’espínules. Dins les galeries, es mouen fàcilment tant cap endavant com cap enrere, i també poden donar la volta, gràcies a les espínules presents al dors i al ventre.

En la fase final del desenvolupament, l’eruga entra en l’anomenada fase prepupal, en la qual deixa d’alimentar-se, i obre una galeria amb sortida a l’exterior que connecta amb una cambra interior, en la qual es disposarà a teixir el seu capoll. L’eruga tarda uns sis dies a completar definitivament el capoll i, després, no esdevé pupa immediatament sinó que generalment ho fa unes 2 o 3 setmanes més tard. Aproximadament dos mesos després, la pupa (que ja conté l’adult format), ajudant-se amb les espínules del dors i moviments de l’abdomen, surt per l’extrem més afusat del capoll, al qual resta ancorada per la meitat del cos, o bé l’abandona totalment i s’ancora al forat de sortida de la galeria a l’exterior. Seguidament emergeix la papallona.

Pel que fa als símptomes i danys en les palmeres, cal dir que la presència de serradures en zones exteriors del tronc o corona de la palmera sol ser un bon indicador de l’atac del barrinador. Igualment, la presència de forats de galeria a l’interior del tronc (observables en tallar-lo transversalment) és també un bon indicador.

Altres símptomes menys específics són la presència de palmes perforades (que resulten de l’activitat barrinadora de les larves en els primers estadis quan la palma encara no està desenvolupada), el desenvolupament anormal de gemmes axil·lars i l’assecat anormal de les palmeres, sobretot de les palmes centrals; aquests darrers símptomes serien conseqüència del dany ocasionat als teixits de la palmera per les larves del barrinador. Cal advertir que a vegades no és fàcil detectar ni símptomes ni danys, sobretot quan la palmera atacada només conté larves de primers estadis o quan el nombre de larves per palmera és molt petit.

De moment no se li coneixen enemics naturals, tot i que cal suposar que altres insectes, com ara les formigues, podrien depredar els ous, i que alguns ocells de pic llarg i punxegut podrien alimentar-se d’erugues localitzades dins la part superficial dels troncs de les palmeres. Igualment, hom també podria suposar que insectes parasitoides (bàsicament dípters i himenòpters) poden parasitar els ous i les larves del barrinador.

Pel que fa als mitjans de lluita, s’han usat amb resultats parcialment satisfactoris insecticides organofosforats i neonicotinoides abocats en forma líquida damunt la palmera, de manera que es mullin tant el tronc com la corona.