Percentatge d’espècies de peixos introduïdes a les diferents conques ibèriques en tres dates recents: el 1991, el 1995 i el 2001.
Clavero i García-Berthou, 2006.
Elvira i Almodóvar, 2001.
L’impacte ecològic i econòmic de les espècies invasores és un problema ambiental que creix a escala mundial. Recentment, no solament ha augmentat el nombre relativament reduït d’espècies que fins ara havia estat capaç d’escampar-se per tot el planeta més enllà de les seves àrees biogeogràfiques originals (cosa que comporta el que s’anomena homogeneïtzació biòtica), sinó també l’abundància d’exemplars. A la península Ibèrica aquest problema ha tingut força ressò els darrers anys, especialment amb la introducció recent i l’expansió d’espècies com el musclo zebrat (Dreissena polymorpha), el mosquit tigre (Aedes albopictus), el jacint d’aigua (Eichhornia crassipes) i l’alga marina (Caulerpa taxifolia), a més de nombroses espècies de plantes terrestres.
Els peixos continentals no s’escapen d’aquesta problemàtica general; de fet, són un dels grups en què l’impacte ecològic de les espècies introduïdes és més important, essencialment per la naturalesa d’illa biogeogràfica de les conques hidrogràfiques i la conseqüent riquesa d’endemismes. Així, doncs, els darrers anys s’han introduït diverses espècies com la rasbora (Pseudorasbora parva), la brema blanca (Blicca bjoerkna), la brema comuna (Abramis brama), el fúndul (Fundulus heteroclitus) i el misgurn del Japó (Misgurnus anguillicaudatus). Actualment, la majoria de conques dels Països Catalans tenen més espècies de peixos introduïdes que de natives. Si bé en molts rius encara dominen les espècies natives, en embassaments, aiguamolls i trams baixos de rius molt regulats (on el cabal ha estat reduït i el règim hídric molt alterat), com el Ter o l’Ebre, espècies com la madrilleta vera (Rutilus rutilus), l’alburn (Alburnus alburnus), el peix sol (Lepomis gibbosus), la gambúsia (Gambusia holbrooki), el silur (Silurus glanis) o la carpa (Cyprinus carpio) són sovint les més abundants.
Nombre acumulatiu d’espècies de peixos introduïdes per l’home i establertes (naturalitzades) a la península Ibèrica al llarg de la història. La línia és una corba ajustada que descriu la tendència.
En el cas dels peixos, aquestes espècies són introduïdes sobretot de manera intencionada i illegal, principalment per pescadors esportius i per l’alliberament d’exemplars destinats a aqüicultura. Això és especialment acusat en embassaments i altres ecosistemes lenítics (llacs, estanys i basses), que són molt atractius per a la pesca esportiva o l’esplai i, malauradament, un dels objectius principals de les introduccions il·legals. Així, l’estany de Banyoles va ser un dels primers punts d’introducció a la Península de diverses espècies allòctones, com el peix sol, el gardí (Scardinius erythrophthalmus) i el peix gat (Ameiurus melas), i actualment les espècies autòctones gairebé hi han desaparegut (excepte la bavosa de riu, Salaria fluviatilis). En canvi, en altres grups taxonòmics, com les plantes terrestres o els invertebrats, les introduccions són sovint accidentals o no intencionades, lligades al transport i al comerç. L’aqüicultura té un paper similar, i algunes espècies s’han introduït fortuïtament per l’escapament d’exemplars. Millorar la gestió de la pesca esportiva, per tal de reduir el nombre d’aquestes introduccions, és una assignatura pendent de la majoria de comunitats autònomes de l’Estat, cosa a la qual hauria d’ajudar la Llei d’ordenació sostenible de la pesca en aigües continentals, aprovada el 23 de desembre de 2009.
Per sort, un gran nombre de les espècies introduïdes no s’estableixen o no esdevenen invasores. Així, per exemple, moltes persones o empreses tenen aquaris amb peixos tropicals que, esporàdicament, alliberen al medi, però que moren o no es reprodueixen perquè la temperatura és massa baixa amb relació a l’hàbitat original. A més, moltes espècies no tenen èxit perquè el nombre d’individus és baix. D’altres, com la truita arc iris (Oncorhynchus mykiss), tot i que es fa servir molt per a piscicultura comercial i ha estat introduïda als rius ibèrics, amb prou feines s’ha establert, i aquí no és invasora. Això no obstant, cal molta prudència a l’hora de tractar el problema de les espècies invasores, ja que és possible que algunes d’aquestes o altres espècies es puguin establir en el futur o es tornin invasores ajudades, per exemple, pel canvi climàtic.
Homogeneïtzació biòtica dels peixos continentals a la península Ibèrica el 2001 respecte a la situació original. La figura mostra com la fauna de peixos actual és cada vegada més similar a la gran majoria de conques ibèriques amb relació a la distribució original. Cada punt mostra una similitud entre parells de conques; els punts situats per sota del zero indiquen que la similitud ha disminuït perquè les conques s’han diferenciat.
Clavem i García-Berthou, 2006.
El problema dels peixos introduïts als nostres rius i llacs és que sovint tenen un impacte ecològic considerable, tot i que generalment és molt difícil de demostrar. A escala mundial, moltes de les extincions recents d’animals –i, en particular, de peixos continentals– són degudes principalment a la introducció d’espècies exòtiques. Als Països Catalans, per exemple, s’han extingit moltes poblacions de fartet (Aphanius iberus) i samaruc (Valencia hispanica) i, tot i que segurament el factor principal ha estat la dessecació d’aiguamolls, està força ben demostrat que la competència (i potser la depredació) de la gambúsia també hi ha tingut un paper destacat.
Els mecanismes pels quals els peixos introduïts afecten els peixos natius i els ecosistemes receptors són molt diversos, però tradicionalment es classifiquen en quatre grups. Un primer grup és format per la depredació i la competència, com el cas de la gambúsia sobre el fartet o també el de les truites, introduïdes en estanys d’alta muntanya on no hi havia peixos i on poden fer disminuir les poblacions d’amfibis per depredació. Un segon mecanisme és la introducció, conjuntament amb els peixos, de paràsits i malalties. A la península Ibèrica hi ha actualment com a mínim dotze espècies d’invertebrats paràsits a les aigües continentals que han arribat bàsicament a través de peixos, si bé el cas més conegut és el del fong que provoca l’afanomicosi en el cranc autòcton (Austropotamobius pallipes) i que va arribar amb els crancs americans (Procambarus clarkii i Pacifastacus leniusculus), els quals gairebé no afecta. Un tercer mecanisme és la hibridació i introgressió genètica; per aquest mecanisme, les espècies o poblacions introduïdes es reprodueixen amb les natives i en redueixen i n’alteren la diversitat genètica. Ha estat molt ben estudiada pels genetistes el problema de les repoblacions de truita, que, tot i tractar-se d’una espècie nativa, es fa a partir d’una població d’origen centreeuropeu amb estructura genètica clarament diferent de la truita ibèrica. Això ha comportat que la truita que es troba a la majoria dels nostres rius no sigui genetistes l’autòctona. Per això, les repoblacions i el moviment de peixos entre conques, encara que siguin d’espècies natives, pot ser molt perjudicial. Molts dels nostres ciprínids són endèmics d’unes poques conques ibèriques i, tot i ser genèticament prou diferents, sovint no estan aïllats reproductivament, de manera que es poden hibridar fàcilment. El darrer mecanisme d’impacte és el d’un canvi global en el funcionament de l’ecosistema i l’estructura dels hàbitats. Per exemple, s’ha demostrat experimentalment que espècies com la gambúsia o la carpa poden reduir les poblacions de zooplàncton, augmentar la terbolesa de l’aigua i disminuir l’abundància de plantes vasculars, motius pels quals es pot dir que afecten el conjunt de l’ecosistema.