Larva d’alatxa recol·lectada a la costa catalana.
Elisabetta Broglio
La temperatura de l’aigua té un paper determinant en nombrosos processos biològics i fisiològics dels peixos, com ara la reproducció, el desenvolupament, el creixement i les taxes d’alimentació, per això són particularment sensibles a les seves variacions. Així, doncs, l’estructura tèrmica d’una massa d’aigua determina l’extensió de l’hàbitat adequat per a una espècie. D’aquí es pot inferir que, a gran escala, l’efecte més immediat de l’escalfament global en la ictiofauna siguin variacions en els límits geogràfics de la distribució de les espècies, resultat tant d’extincions locals d’espècies com d’invasions d’espècies característiques d’ambients més càlids o tropicals cap a zones situades més al nord dels seus límits habituals de distribució. Aquest efecte serà més apreciable en aquelles poblacions localitzades al límit del rang de distribució geogràfica de l’espècie. Aquest tipus d’expansions s’han observat tant a l’Atlàntic com al Pacífic nord. Amb l’escalfament, les poblacions de peixos migraran cap als pols per tal de romandre dins els rangs de temperatures adequats. De fet, alguns estudis publicats els darrers anys prediuen una pèrdua d’hàbitat per a les espècies d’aigües fredes a causa de l’escalfament global.
La Mediterrània, situada a la zona temperada de l’hemisferi nord, és una regió marina singular, caracteritzada per estar envoltada gairebé totalment de terra i connectar tres continents. La seva llarga història geològica i la varietat de situacions climàtiques i hidrològiques li confereixen una biodiversitat molt notable. Les espècies d’origen subtropical es localitzen, bàsicament, al sud i a la conca oriental, on les temperatures són relativament elevades. Les espècies d’aigües fredes habiten a la zona nord de la conca occidental, on la temperatura de l’aigua presenta una variació estacional en superfície que oscil·la entre els 12 °C i els 25 °C.
Àrea de distribució i abundància de larves d’alatxa a la costa catalana amb relació a la temperatura superficial de l’aigua (any 2004). Les poblacions de peixos pelàgics de mida petita acusen l’impacte de canvis regionals en el clima i, en conseqüència, també les seves captures. El notable augment de larves d’alatxa, com també la seva presència en àrees més septentrionals amb relació a vint anys enrere, indica que l’espècie es reprodueix amb èxit en aquestes noves àrees de distribució i confirma la seva expansió.
Sabatés i altres, 2006.
Durant els darrers trenta anys, s’ha detectat un increment de la temperatura mitjana de la Mediterrània nord-occidental aproximadament d’1 °C en superfície i de 0,7 °C a 80 m de profunditat. En relació amb aquest augment de temperatura, espècies de peixos característiques de la Mediterrània sud i oriental estan estenent la seva distribució cap al nord, de manera que són cada vegada més freqüents al sector nord-occidental, on les aigües són més fredes a l’hivern. En són un exemple el fadrí (Thalassoma pavo), espècie subtropical que es va observar per primera vegada a la costa catalana a la dècada de 1980 i que en l’actualitat és una espècie abundant. Altres espècies d’origen subtropical, com, per exemple, la xerla roncadora o roncador (Pomadasys incisus), el tallahams (Pomatomus saltatrix) o la llampuga (Coryphaena hippurus), són també cada vegada més abundants a la costa catalana. Per contra, l’abundància d’algunes espècies boreals ha descendit notablement des dels anys vuitanta del segle XX. Per exemple, l’amploia o maleta (Sprattus sprattus), espècie característica d’aigües fredes, molt abundant en el passat, en particular a la zona nord de la costa catalana, ha desaparegut pràcticament de la pesca comercial.
Els peixos pelàgics petits responen ràpidament a canvis ambientals. Són espècies de vida curta, maduren sexualment el primer o el segon any de vida i són molt fecundes. Tenen cadenes alimentàries curtes basades en el plàncton i el seu reclutament és controlat per la supervivència durant la fase larval, que, al seu torn, depèn de condicions oceanogràfiques i atmosfèriques adequades. En conseqüència, aquestes poblacions acusen l’impacte de canvis regionals en el clima.
Captures d’alatxa a la Mediterrània occidental versus anomalies de temperatura de l’aire (1950-2005). El lleuger augment de la temperatura de l’aigua fa que espècies de peixos característiques d’aigües càlides de la Mediterrània sud i oriental estenguin la seva distribució cap al nord.
Dades de FISHSTAT i de l’estació meteorològica de l’Observatori de l’Ebre, i Sabatés i altres, 2006.
Un dels casos més espectaculars és el de l’alatxa (Sardinella aurita). Es tracta d’una espècie pelàgica, termòfila, amb distribució tropical i subtropical a l’oceà Atlàntic i Pacífic. A la Mediterrània, és particularment abundant a les aigües càlides del sud i del vessant oriental. No obstant això, els darrers anys s’ha observat que ha experimentat un increment a la Mediterrània occidental i que, a més, s’estén gradualment cap al nord. A la fi de la dècada de 1980, les captures comercials d’alatxa van experimentar un augment considerable, particularment marcat els anys noranta. Aquest increment es relaciona significativament amb un període d’anomalies positives de temperatura. A més, al llarg d’un gradient latitudinal a la costa mediterrània ibèrica, s’ha detectat que l’abundància de l’espècie augmentava del sud cap al nord (d’Alacant a l’Escala). Aquesta expansió es relaciona amb la variació latitudinal de la temperatura i el progressiu escalfament de l’aigua del sud al nord. Així, l’increment en l’abundància d’alatxa i l’extensió de la seva distribució cap al nord coincideixen amb l’inici d’un període d’anomalies positives de temperatura, detectat al començament dels anys noranta.
Relació lineal entre la temperatura mitjana superficial de l’aigua al mes d’abril (any t) i les captures d’alatxa per unitat d’esforç l’any següent (t+1) a la zona de Castelló.
Sabatés i altres, 2006.
D’altra banda, l’increment de temperatura afecta la biologia reproductora de l’espècie. Així, en àrees relativament càlides de la península Ibèrica, com Alacant i Castelló, localitzades al sud de la costa catalana, on les temperatures permeten la presència estable de l’espècie, s’ha observat una correlació significativa entre la temperatura del mes d’abril, inici de la maduració gonadal de l’espècie, i les captures de l’any següent. Això suggereix un efecte positiu de la temperatura en la maduració de l’espècie i afavoreix, d’aquesta manera, el reclutament (reflectit en les captures de l’any següent). La distribució de larves d’alatxa al llarg de la costa catalana confirma que l’espècie és molt més abundant al sud, on les temperatures són elevades, i la seva distribució cap al nord es troba limitada per la isoterma de 25 °C. Així, doncs, al nord de la costa catalana, l’abundància de larves és molt baixa amb relació a la menor temperatura de l’aigua. A més, el nombre d’ous i larves en l’actualitat és sensiblement superior al detectat vint anys abans a la mateixa àrea.
Si bé les observacions indiquen que l’escalfament de l’aigua ha permès l’expansió de l’alatxa cap al nord de la Mediterrània occidental, no es pot excloure que aquesta expansió s’hagi vist afavorida pel descens d’altres espècies de petits pelàgics, com la sardina o l’anxova, en aquests darrers quinze anys. Per contra, també cal considerar la hipòtesi que l’expansió de l’alatxa pugui haver contribuït al descens d’altres espècies de petits pelàgics, ja que aquestes espècies poden competir per l’aliment i l’espai.
En síntesi, l’increment de temperatura detectat a la Mediterrània afavoreix l’abundància i l’expansió cap al nord de l’alatxa, on actualment es reprodueix amb èxit, evidències que confirmen el seu establiment a una bona part de la Mediterrània nord-occidental.