Àrea de distribució de la serp de garriga (Macroprotodon brevis) als Països Catalans. Les comarques més meridionals del País Valencià constitueixen el límit septentrional de l’àrea de distribució de l’espècie per la costa mediterrània de la península Ibèrica.
IDEM, a partir de dades dels autors.
La serp de garriga o serp de cogulla (Macroprotodon brevis) és un petit colúbrid opistòglif que pot assolir els 60 cm de llargada, bé que rarament supera els 40 cm. Té el cap curt i aplanat, de color gris amb unes bandes laterals fosques que s’estenen des de les comissures de la boca fins a l’ull. En el pili es marca el vèrtex d’una V amb dues branques corbes i convexes cap enrere. Darrere del cap té un collaret nucal fosc, que al mig del dors presenta una prolongació aguda cap a la part davantera. Hi ha exemplars amb tot el cap negre. El cos és cilíndric, i la cua, curta. La coloració dorsal va de grisenca a ocre, amb cinc fileres de petites taques fosques. El ventre és blanquinós o grisenc, amb una línia fosca medioventral. Presenta 19, 21 o 23 fileres d’escates dorsals a la meitat del cos, tres escates infralabials posteriors i un collaret nucal complet.
La serp de garriga ocupa la meitat meridional de la península Ibèrica, des de la vall del Duero cap al sud, i la major part del Marroc, a l’oest i al nord del riu Moulouya. Les poblacions ibèriques, les de la península Tingitana i les del Rif, pertanyen a la subespècie Macroprotodon brevisibericus, mentre que la subespècie nominal ocupa la franja atlàntica del Marroc, fins al Sàhara Occidental.
És el colúbrid mediterrani més escàs de la península Ibèrica. Relativament freqüent al sud-oest ibèric, esdevé cada cop més rar cap al sud-est. Es distribueix des del nivell del mar fins als 1.500 m a la regió sud-est, però a les regions més septentrionals de la seva àrea de distribució no arriba pas tan amunt.
La serp de garriga (Macroprotodon brevis) és un ofidi petit de color grisenc o castany clar que s’identifica per una taca fosca a la part posterior del cap i una banda, també fosca, que va de l’ull a la comissura de la boca.
David Gómez de la Galera.
Espècie relativament termòfila, normalment ocupa els pisos bioclimàtics termomediterrani i mesomediterrani, bé que a la regió sud-est de la Península arriba al pis supramediterrani. D’hàbits minadors, prefereix ambients amb sòls una mica humits, tous i de fàcil excavació. Se la pot trobar en pastures a la vora de rierols, en dolines de serres calcàries, en clarianes del bosc mediterrani i en deveses, com també en matollars i espartars, sempre que hi hagi pedres sota les quals es pugui refugiar. També freqüenta ruïnes i murs de pedra.
En zones costaneres la serp de garriga pot estar activa tot l’any, però cap a l’interior redueix l’activitat entre el novembre i el març. Durant el dia roman als refugis i normalment surt a l’exterior al capvespre i en nits temperades.
Entre les seves preses hi ha tot tipus de petits saures (amfisbènids, escíncids, sargantanes i dragons) i, en menor quantitat, micromamífers i insectes. Caça a l’aguait des dels seus refugis; detecta les preses amb l’olfacte i les ingereix començant pel cap, per tal d’afavorir la inoculació del verí de les dents posteriors. En posició de defensa, oculta el cap entre els anells del cos o baixa el musell per ressaltar l’ornamentació del cap o del coll. També pot adquirir la posició defensiva dels vipèrids. És depredada per la serp verda, la mangosta africana i el milà reial.
El zel s’estén entre el març i el juny, i les postes, d’entre 2 i 7 ous cadascuna, tenen lloc al juny i al juliol. Es reprodueix cada dos anys.
La UICN la cataloga d’espècie gairebé amenaçada, tant a nivell mundial com a l’Estat espanyol, especialment a causa de la transformació del seu hàbitat, l’expansió del senglar i l’aïllament de les poblacions. En alguna zona és notable l’impacte dels atropellaments. En el Catálogo nacional de especies amenazadas apareix en la categoria d’espècies d’interès especial.