La serp de garriga balear (Macroprotodon mauritanicus) té el dors de color terrós o grisenc, amb una línia vertebral de petits rectangles negres, un característic dibuix fosc a la nuca i una brida també fosca que va de l’ull al llavi.
Guillem Giner.
L’any 2001 es va considerar que les diferències dins el gènere Macroprotodon resultaven prou significatives i coherents des dels punts de vista morfològic i geogràfic per a dividir l’espècie Macroprotodon cucullatus en quatre espècies diferents: M. cucullatus, M. brevis, M. abubakeri i M. mauritanicus. Més endavant, els estudis moleculars van confirmar aquestes dades. Tenint això en compte, les poblacions de Macroprotodon presents a les illes de Mallorca i Menorca es van assignar a l’espècie M. mauritanicus, que es va batejar amb el nom comú de serp de garriga balear. Aquesta espècie habita també al terç nord de Tunísia, al nord-oest del Marroc i a la costa oriental d’Algèria (tanmateix, la UICN considera les poblacions balears M. cucullatus).
La serp de garriga balear és una serp petita que pot mesurar, com a màxim, 66 cm de longitud. S’identifica per la presència de tres dents maxil·lars a la segona sèrie, un collar nucal dividit i dinou línies d’escates dorsals, i també perquè les escates supralabials cinquena i sisena contacten amb la parietal. Les poblacions de les Balears tenen el major nombre d’escates ventrals (156-182) i subcaudals (50-64) de totes les poblacions d’aquesta espècie. Altres trets característics de les sargantanes insulars són la sisena escata supralabial normalment dividida longitudinalment i la línia postorbital molt petita, confinada a la cinquena escata supralabial, o que s’estén solament una mica més enllà de la sutura entre la cinquena i la sisena. Les poblacions balears també presenten hàbits ecològics particulars, per la qual cosa podrien diferenciar-se a nivell subespecífic, encara que han estat aïllades de l’àrea d’origen poc més de 2.000 anys.
La serp de garriga balear es troba en hàbitats de màquia i garric, però, sobretot, en conreus de secà i altres hàbitats seminaturals, des del nivell del mar fins als 800 m d’altitud. Les parets seques, tan abundants a Menorca i bona part de Mallorca, són especialment favorables per a aquesta serp. Es tracta, però, d’un rèptil una mica difícil d’observar, atesos els seus costums lapidícoles i crepusculars.
Àrea de distribució de la serp de garriga balear (Macroprotodon mauritanicus) als Països Catalans. Originària del nord d’Àfrica, aquesta serp probablement va ser introduïda a les illes de Mallorca i Menorca des de Tunísia al segle II aC.
IDEM, a partir de dades dels autors.
Com la resta d’espècies del seu gènere, és un animal poc actiu que s’ha especialitzat en el consum d’altres rèptils, que captura a l’aguait des del seu refugi, tot i que la seva dieta inclou, també, insectes. Bé que es tracta d’una espècie opistòglifa amb un verí hemotòxic, la disposició endarrerida de les dents i la petita talla de l’animal expliquen que la seva mossegada generalment no comporti efectes greus per als humans.
Tot i que no es disposa de molta informació sobre com es reprodueix aquesta serp, se sap que les femelles realitzen postes d’entre 2 a 6 ous, d’uns 30 mm i de color blanc, cada dos anys. Aquests ous desclouen al cap de 50 o 60 dies. Tampoc no es disposa de molta informació sobre el seu estat de conservació, però no hi ha cap indici que permeti considerar-lo desfavorable.
Es creu que l’antiga introducció d’aquesta espècie a Mallorca i Menorca ha estat responsable de l’extinció de la sargantana gimnèsica (Podarcis lilfordi) en aquestes illes, bé que és possible que altres carnívors, com ara la mostela o el gat, hi hagin contribuït. Aquesta hipòtesi és refermada pel fet que a Lampedusa (illes Pelàgiques), la serp de cogulla (Macroprotodon cucullatus), estretament emparentada amb la serp de garriga balear, ha provocat l’extinció de la sargantana cuallarga (Psammodromus algirus) i ha afectat, també, altres saures.