Relació entre els canvis fenològics i les estacions de l’any als Països Catalans, segons un estudi fet entre el 1943 i el 2003 en 162 localitats i basat en 29 espècies de plantes diferents. Aquest treball inclou 3.736 observacions de sortida de fulla, 15.410 de floració i 9.586 de caiguda de fulla. La corba és la tendència que s’observa resseguint la data mitjana. La primavera, il·lustrada per la sortida de la fulla i la floració, s’ha avançat gairebé una setmana d’ençà de la dècada de 1970. Per contra, la tardor, il·lustrada per la caiguda de la fulla a les mateixes espècies, arriba un parell de dies més tard.
A partir de dades de l’Agencia Estatal de Meteorología i Gordo i Sanz, 2009 i 2010.
Tota mena d’organismes d’arreu del planeta han experimentat canvis pel que fa a la seva distribució, quantitat, comportament, fisiologia o, fins i tot, morfologia, en resposta a les variacions detectades recentment en el clima. Del ventall d’alteracions observades, les produïdes en la fenologia dels éssers vius ofereixen les evidències més nombroses i sòlides. Les dates en què es produïen tradicionalment fenòmens ben coneguts per tothom, com ara la sortida i la caiguda de les fulles, la floració o l’aparició de certs insectes, que indiquen el pas de les estacions, han variat al llarg de les darreres dècades. De manera general, es pot dir que la primavera s’avança i, en canvi, la tardor arriba una mica més tard.
Canvis en la fenologia migratòria de l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) a Catalunya i al País Valencià entre el 1945 i el 2004. L’arribada correspon a la data en què s’han vist els primers individus, i l’emigració, a la dels darrers vistos. Hom pot comprovar un avançament (línia vermella) des de la meitat dels anys setanta de la data mitjana (punts) en ambdues fases. Els gràfics es basen en 1.546 observacions d’arribades i 998 d’emigració fetes a 123 localitats diferents. Les barres indiquen l’error estàndard corresponent a la mitjana anual.
A partir de dades de l’Agencia Estatal de Meteorología.
La fenologia primaveral dels ocells no n’és una excepció. A escala europea, s’estima que els darrers quaranta anys fenòmens com ara la data d’arribada dels ocells migratoris o la data en què ponen els ous s’ha avançat uns 10-12 dies. Aquests canvis s’han de veure com una resposta de caràcter adaptatiu a les noves condicions que troben els ocells a les seves àrees de cria. Malgrat això, algunes poblacions no s’adapten amb la rapidesa suficient, fet que provoca pèrdues d’individus i que, a llarg termini, podria portar-les a l’extinció.
En conjunt, els canvis observats a les poblacions catalanes coincideixen amb aquesta tònica general. Per exemple, l’arribada de l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) s’ha avançat quasi una setmana des de la dècada de 1970, i l’inici de la posta en una població de mallerenga carbonera (Parus major) dels tarongerars de Sagunt ho ha fet uns 12 dies des del 1986. Val a dir, però, que es poden trobar diferències notables entre espècies i poblacions. Així, per exemple, mentre que a Cardedeu (Vallès Oriental) s’ha vist una arribada més tardana dels primers individus en tres espècies comunes, com ara l’oreneta vulgar, el falciot negre (Apus apus) i la puput (Upupa epops), a Tortosa (Montsià) les mateixes espècies s’han avançat entre 25 i 30 dies els darrers quaranta anys. De manera similar, els mascles de guatlla (Coturnix coturnix) han avançat 20 dies l’inici del seu cant a Figuerola del Camp (Alt Camp), mentre que a Cardedeu aquest fenomen s’ha retardat un mes. Aquestes diferències entre poblacions poden ser el resultat tant dels canvis d’abundància patits al llarg del temps a escala local per cadascuna, com d’un efecte diferencial dels factors que afecten la migració i que actuen als llocs d’hivernada, pas i cria. Per exemple, en diverses poblacions catalanes s’ha trobat una relació directa entre les condicions ecològiques al Sahel (Àfrica) i la seva data d’arribada, de manera que anys plujosos en aquesta àrea estan relacionats amb arribades més primerenques al territori català.
El calendari natural dels ocells ofereix bons exemples que els éssers vius estan responent al canvi climàtic. Si bé és clar que la primavera arriba abans, no tots els ocells han avançat de la mateixa manera la seva migració. Mentre que l’oreneta (a dalt) arriba alguns dies abans, altres espècies com la cigonya (a baix) ja no migren i romanen tot l’any a les nostres latituds. El fet que les espècies triïn diferents mecanismes adaptatius vers les alteracions del clima és clau per entendre i predir el que passarà amb les poblacions d’ocells en el futur.
iStockphoto i Xavier Ferrer.
A diferència de la migració primaveral, no s’han trobat tendències clares ni generals, com tampoc marcats efectes del clima, amb relació a la migració de tardor. Hi ha casos en què s’ha vist que els individus romanen més temps a les nostres contrades, mentre que en d’altres tendeixen a marxar abans. És probable que aquesta variabilitat sigui conseqüència de la diversitat que tenen certs factors, com ara la distància de migració o el nombre de postes anual entre els ocells migradors. Les dades disponibles a Catalunya, i al conjunt dels Països Catalans, són realment minses, i, per tant, qualsevol afirmació esdevé força especulativa. A Tortosa, l’oreneta vulgar i el falciot negre se’n van entre 30 i 40 dies abans que no ho feien ara fa 60 anys, per bé que aquesta tendència no sembla tan exagerada, almenys en el cas de l’oreneta, per a la resta dels Països Catalans.
A més de ser una zona important de cria i de pas per a les espècies transsaharianes, les terres catalanes també acullen importants poblacions hivernants d’ocells provinents del nord del continent. Els únics registres coneguts sobre fenologia migratòria d’ocells hivernants de tot l’àmbit mediterrani provenen de les dates d’arribada i marxa de l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris) i el tord comú (Turdus philomelos) a Tortosa. Ambdues espècies estan arribant cada cop més d’hora a la tardor, especialment l’estornell, que ha avançat un mes la seva arribada des dels anys cinquanta del segle passat. En canvi, mentre que l’estornell se’n va cada cop més d’hora, el tord roman gairebé 15 dies més al febrer per comparació amb la dècada de 1950.