Mussol pirinenc (Aegolius funereus) criant en un niu vell de picot negre (Dryocopus martius) en un tronc mort de pi negre al Ripollès.
Eudald Solà.
Entre la gran varietat d’organismes forestals, els ocells es fan servir sovint com a bioindicadors de l’estat de conservació dels boscos: relativament fàcils de censar i molt diversificats, responen de manera prou fidedigna a les pertorbacions dels hàbitats. Alhora, algunes espècies estan amenaçades d’extinció i, en conseqüència, reben una atenció especial dels investigadors i els gestors del medi natural.
Els boscos catalans van estar sotmesos a un aprofitament intens els darrers segles, especialment a partir del XIX i fins a l’entrada de la segona meitat del segle XX. Avui en dia, la generalització dels combustibles fòssils, l’abandonament rural i l’estancament del preu de la fusta està comportant la recuperació dels boscos en extensió i en biomassa. Les dades disponibles dels dos aties d’ocells nidificants a Catalunya posen de manifest que determinats ocells especialistes forestals, com ara els picots, han augmentat la seva àrea de distribució els últims trenta anys. Altres, en aquest cas associats a espais oberts i a mosaics agroforestals de muntanya, més aviat estan en retrocés.
Relació entre l’abundància d’ocells grimpadors (picots, pica-soques blau i raspinell comú) i superfície intervinguda en tales finals per aclarida successiva uniforme (on s’ha deixat una petita densitat d’arbres llavorers en peu, inferior a 150 peus/ha) en pinedes de pi roig dels Pirineus orientals catalans. A mesura que la superfície contínua tallada és més gran, la presència dels ocells que depenen dels troncs dels arbres per a criar i alimentar-se és més reduïda.
Camprodon, 2003.
No obstant això, bona part dels boscos del conjunt dels Països Catalans són encara relativament joves i poc heterogenis pel que fa a l’estructura interna de la vegetació. Per això hi escassegen algunes de les variables clau per a afavorir una comunitat d’ocells complexa, tant en riquesa d’espècies com en abundància d’individus, com són: l’heterogeneïtat espacial de l’hàbitat, la maduresa de l’arbratge, la quantitat de fusta morta, la mescla d’espècies arbòries, l’heterogeneïtat fisiognòmica del sotabosc i les condicions microclimàtiques a l’interior del bosc.
L’heterogeneïtat espacial de l’hàbitat permet als ocells generalistes forestals combinar zones de repòs i cria dins el bosc amb zones d’alimentació als espais oberts dels voltants. Per la seva banda, els ocells especialistes forestals de requeriments espacials amplis, com el gall fer (Tetrao urogallus), el mussol pirinenc (Aegolius funereus) o el picot negre (Dryocopus martius) han de trobar diferents estructures de bosc en funció de l’època de l’any i de si cerquen aliment o refugi. Per exemple, el gall fer requereix zones amb poca densitat d’arbres i arbustos com a llocs de cant i, en canvi, per a criar els polls, necessita mates denses de nabiu (Vaccinium myrtillus) com a principal font d’aliment; durant l’hivern es retira a zones més denses i careneres, d’arbrat amb perxes horitzontals on ajocar-se i aguantar una prolongada innivació.
Relació entre riquesa d’ocells ocupants secundaris de cavitats (mallerengues, pica-soques blau i raspinell comú) respecte a la densitat de cavitats en arbres per hectàrea (agrupades) en fagedes del nord-est de Catalunya. S’observa com el nombre mitjà d’espècies s’incrementa amb la disponibilitat de cavitats aptes per a nidificar, tot i que a partir d’una certa densitat del recurs, les diferències en riquesa d’ocells no són significatives.
Camprodon, Salvanyà i Soler-Zurita, 2008.
Els arbres grans proporcionen refugi, aliment i cavitats al tronc on fer niu. Les cavitats naturals (no de picot) es formen generalment en arbres vells, a partir d’uns 100-150 anys. Una densitat d’almenys 10 arbres/ha de més de 40 cm de diàmetre normal (diàmetre del tronc a l’alçada del pit), distribuïts de forma homogènia pel rodal, és una unitat mínima de referència per a afavorir la diversitat d’ocells ocupants de cavitats, com els picots, les mallerengues (Parus), el pica-soques blau (Sitta europaea) o els raspinells (Certhia). Els picots es fan ells mateixos el niu als troncs. De passada, proporcionen forats a altres animals. Acostumen a seleccionar troncs a partir de 20 cm de diàmetre (35 cm en el cas del picot negre), preferentment secs o de fusta tova.
També la fusta morta, dreta i a terra, ofereix un substrat idoni perquè els picots perforin els seus nius i hi trobin aliment (larves d’escarabats, formigues i tèrmits).
Determinats ocells s’alimenten o prefereixen criar en una espècie d’arbre i generalment toleren bé la mescla (per exemple, roures a les pinedes, pins a les fagedes o trèmols als alzinars), tot i que sovint l’aprofitament del bosc comporta la tala de les espècies acompanyants.
Bona part de la comunitat ornítica viu a l’estrat arbustiu, com per exemple els tallarols (Sylvia sp.). Algunes espècies, com el gall fer o la becada (Scolopax rusticola), fan vida principalment a terra, ben protegits per la coberta de mates baixes.
Els sistemes de regeneració de l’arbratge per mitjà de tales en fronts molt amplis, com, per exemple, les aclarides successives en boscos de coníferes d’estructura regular, poden causar danys en llocs de cria d’espècies amenaçades, com el mussol pirinenc o el gall fer, tot i la gran adaptabilitat dels ocells.
Obertura de petites clarianes en zones denses per a millorar l’hàbitat del gall fer (Tetrao urogallus) als Pirineus orientals catalans. Malgrat que a primer cop d’ull pot semblar una actuació dràstica a causa de la utilització de maquinària forestal, l’impacte sobre la comunitat vegetal és mínim i permet que les femelles les utilitzin com a zona de cria dels polls.
Jordi Camprodon.
Finalment, les condicions microclimàtiques, com el grau d’humitat o d’il·luminació dins del bosc, probablement afecten fisiològicament els ocells, sobretot durant els hiverns freds, i condicionen l’abundància d’espècies higròfiles en ambients més mediterranis, com el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) o el mosquiter comú (Phylloscopus collybita) durant l’època de cria.
Cada cop es parla més de gestió sostenible i multifuncional del bosc, que integra els diferents interessos: biològic, ecològic o protector, productiu o socioeconòmic, i recreatiu o paisatgístic. El gestor forestal pot utilitzar les variables clau anteriors i adaptar-les a les particularitats de les forestes que ha de gestionar per a potenciar la biodiversitat ornítica de manera compatible amb la resta d’usos i funcions. Entenent el paper bioindicador dels ocells, cal esperar que les actuacions adreçades a la millora de les poblacions ornítiques tindran efectes sinèrgics cap a altres grups d’organismes. No obstant això, caldrà atendre les espècies amenaçades, com és el cas del gall fer o del mussol pirinenc, la gestió de les quals s’ha d’encarar a diferents escales, ja que depèn de factors de pressió molt diversos, i vigilar de no perdre de vista la visió més de conjunt, o ecosistèmica.