Estudis sobre els eriçons dels Països Catalans

Els eriçons són animals que, per la seva peculiar fesomia, resulten fàcilment identificables. Tret de la cara i de la zona ventral, estan recoberts de pues.

Àrea de distribució de l’eriçó africà als Països Catalans. L’eriçó africà és més escàs que l’eriçó comú i la seva àrea de distribució és molt més reduïda. S’estén per la costa africana nord-occidental i per la costa peninsular mediterrània, fins al Llobregat. Actualment, la seva presència al nord del Llobregat és molt dubtosa, ja que els darrers vint anys no s’ha observat en aquesta àrea.

IDEM, a partir de dades del Banc de Dades de Biodiversitat i del web http://www.atelerix.org.

En el cas de l’eriçó comú (Erinaceus europaeus), les pues tenen una longitud de 2 a 3 cm, són de color crema i, generalment, presenten un anell de color fosc situat més aviat cap a l’extrem. Els exemplars femelles són més petits que els mascles. A partir de captures d’eriçó comú dels voltants de la ciutat de Barcelona (44 femelles i 52 mascles) se’n va poder determinar el pes mitjà, que va ser de 730 g per a les femelles i de 820,8 g per als mascles. Hi ha notables variacions quant al pes segons l’època de l’any, segons les poblacions i, en el cas de les femelles, segons l’estat reproductor. Així, una femella capturada al Parc de la Serralada de Marina (Barcelonès) durant un estudi iniciat l’any 2005 pesava 550 g al principi del mes de juliol i 690 g a mitjan agost, tot just abans de donar a llum quatre petits.

Els requeriments ecològics de l’eriçó comú es manifesten en la preferència pels ambients forestals amb precipitacions altes. No obstant això, té una gran adaptabilitat, que li permet seleccionar altres hàbitats, com ara àrees periurbanes (o moderadament urbanitzades), on l’escassetat de predadors potencials no domèstics sembla afavorir-ne la presència. Pel que fa a l’ús de l’hàbitat, l’eriçó comú prefereix l’ecotò; de fet, no sol distanciar-se’n gaire, ja que habitualment volta pels marges i les vores, on també té els caus. Quant a les dimensions de les àrees d’activitat, s’ha vist com les femelles la desenvolupen en territoris que van de les 3,47 a les 9,89 ha, mentre que en el cas dels mascles les dimensions van de les 3,57 a les 28,01 ha; els territoris d’alguns mascles inclouen el de diverses femelles i se superposen als d’altres mascles. El naixement dels petits té lloc des del mes d’abril fins a l’octubre.

Té una distribució molt àmplia. Habita des d’àrees costaneres, on comparteix l’espai amb l’eriçó africà, fins a zones de muntanya no superiors als 1.600 m d’altitud. Falta totalment a les Balears i als sectors més eixuts de la Depressió Central Catalana, tot i que pot aparèixer en zones de similars característiques ambientals, refugiat als punts més humits i amb més vegetació.

Eriçó comú (Erinaceus europaeus), a l’esquerra, i eriçó africà (Atelerix algirus), a la dreta. Tot i que sovint la coloració de l’eriçó africà és clara, de tons predominantment blanquinosos i grisos, i la del comú més fosca i marronosa, els patrons de coloració no són fiables per a discernir entre ambdues espècies.

Sergi Garcia.

L’eriçó africà (Atelerix algirus) és similar al comú, però de mida més petita, amb orelles més llargues i destacades, i musell més estilitzat. Té les pues més curtes, més primes i, normalment, més blanques que les de l’eriçó comú, amb l’anell fosc que les envolta més centrat. El dit polze dels peus és vestigial. El pes mitjà de 14 femelles i 12 mascles capturats durant un estudi iniciat el 2006 al Parc Agrari del Baix Llobregat era de 562,2 g i 617,3 g, respectivament.

L’espècie tendeix a ocupar àrees obertes amb poca precipitació i alta radiació solar. Els biòtops característics de l’eriçó africà són els camps de conreu, amb marges ben desenvolupats, on busca protecció i on s’encaua, i els ambients dominats per formacions arbustives i herbàcies. Segons l’estudi mencionat, aquests eriçons rebutgen les zones urbanitzades i els claps de bosc, i prefereixen els espais conreats. L’àrea vital, de mida molt variable, va de les 6 ha a les 74,7 ha en els mascles i de les 2,5 ha a les 17,8 ha en les femelles, amb superposició de territoris. Es reprodueixen entre la primavera i la tardor. Pot ser que no hibernin si les temperatures no són molt baixes, però en qualsevol cas rebaixen molt notablement la seva activitat a mesura que avança la tardor i el fred.

En general és menys abundant que l’eriçó comú. Es distribueix resseguint la franja costanera a partir de les comarques alacantines, on és escàs, per les comarques valencianes (on penetra cap a l’interior) i, de manera escadussera, per les castellonenques, tarragonines i barcelonines fins al Llobregat. També es troba a bona part de la Depressió Central i a les Balears.