Mitjançant estudis de radiotelemetria s’ha pogut analitzar el patró d’ús de l’espai dels teixons de Collserola i Montserrat, com també l’ús que fan dels diferents hàbitats; això ha permès tenir un millor coneixement de com els afecta la pressió antròpica i de quins són els ambients clau per a l’espècie.
Guillem Molina.
El teixó (Meles meles) ha esdevingut un model per a l’estudi de la sociobiologia dels mamífers, pel fet que la plasticitat que mostra en la seva organització social ha estat entesa com un estadi primitiu previ al de la sociabilitat que presenten altres carnívors.
Al llarg de la seva àrea de distribució, el teixó adapta el patró d’explotació dels recursos (bàsicament aliment, refugi i parella reproductiva) a l’hàbitat que ocupa. La distribució i abundància d’aquests recursos modifica tant la densitat de les poblacions com el patró d’organització social. Així, en ambients on la distribució i abundància dels recursos limitants és estable, el teixó s’especialitza a explotar-los, i si són molt abundants pot arribar a densitats elevades (de fins a 38 individus/km2) i a formar grups familiars grans (de fins a 25 individus), amb un grau alt de sociabilitat. En canvi, en ambients més estacionals o antròpics, com són els mediterranis, opta per diversificar la dieta i adaptar-se a un medi més humanitzat, cosa que limita la densitat poblacional del grup, a més d’implicar més requeriments de refugi, pel fet de ser un ambient potencialment més perillós. Aquestes diferències queden ben paleses fins i tot entre dos parcs tan propers com els de Collserola i Montserrat: estudis realitzats amb radiotelemetria, captura fotogràfica i monitoratge dels caus han permès observar que a Collserola, on la pressió humana és molt més alta que a Montserrat, el teixó viu en densitats més baixes (0,6 individus/km2 enfront dels 1,9 individus/km2 de Montserrat) i en grups més reduïts (1-3 individus enfront dels 3 o més de Montserrat), i els mascles fan servir territoris quatre vegades més grans que les femelles per a dur a terme la seva activitat vital.
Els individus estudiats en ambdós parcs seleccionen les bardisses, els torrents i els fondals per a construir les teixoneres, que són el centre de la vida social, i per a moure’s al llarg del territori. Per a alimentar-se trien les clapes de conreu tradicional, on troben fruits que formen la part principal de la seva dieta, complementada amb una gran varietat d’invertebrats (cucs de terra, insectes i cargols), amfibis i algun petit mamífer. Eviten els ambients residencials propers a zones urbanes.
Com altres mustèlids, el teixó presenta implantació diferida dels blastòcits, és a dir, que la implantació es produeix de manera sincronitzada en una època que és determinada principalment pel fotoperíode, independentment de quan hagi tingut lloc la còpula. Consegüentment, hi ha una correlació entre la latitud i la data mitjana del part, de manera que són més tardans els naixements en latituds més septentrionals. Estudis en captivitat realitzats al parc de Collserola han permès fixar la data d’implantació dels blastòcits en la primera setmana de gener i els parts a mitjan febrer, i això mateix s’ha corroborat amb dades obtingudes al camp. La data del part pren, per tant, uns valors que es troben entre els obtinguts al Parc Nacional de Doñana (Andalusia) i en altres d’Escòcia, Alemanya i Suècia. Gràcies a tècniques de videovigilància s’han pogut observar en el grup en captivitat (4 femelles i 1 mascle) mecanismes de supressió de la reproducció de les femelles dominants sobre les subordinades, així com comportaments cooperatius entre membres del grup (lactància compartida, adopció de cadells, etc.).
Malgrat que no és una espècie amenaçada al territori català, el creixement urbanístic i el desenvolupament de la xarxa viària, especialment d’àmbit local, posen en perill la supervivència de moltes de les seves subpoblacions; n’hi ha prou a assenyalar que la major part de les morts són per col·lisions amb vehicles. La progressiva fragmentació de l’hàbitat i la consegüent pèrdua de connectivitat entre clapes aïllen les subpoblacions, que queden exposades a extincions locals.