L’estudi de la prehistòria i els temps antics

L’anàlisi sobre la prehistòria i els temps antics que segueix constitueix un repte considerable per les seves característiques i els objectius proposats, a mig camí entre l’ambició dels plantejaments i la consciència dels propis límits. Entre les primeres, potser la més òbvia per a tothom és la d’abastar un període dilatadíssim —més d’un milió d’anys— i, el que és pitjor, desenvolupar la història de formacions sòcio-econòmiques que tenen poc o res a veure entre elles. En efecte, es tracta de realitats socials tan diferents com les de les bandes de caçadors-recol·lectors, les de les comunitats agrícoles segmentàries, les de la complexa societat dels pobles ibèrics o de la societat de classes romana; d’estructures polítiques tan diverses com les caporalies, les ciuitates ibèriques i l’estat imperialista; de formes econòmiques tan variades com les de les economies autosuficients, les de l’intercanvi, la moneda o del capital comercial romà; de manifestacions del fet cultural tan distants com l’ofrena d’un collaret de denes de variscita en una sepultura neolítica i els dístics elegíacs de la làpida funerària de Servilia Prepusa a la seva filla Lèsbia, trobada a Ieso (Guissona). El nostre relat comença amb la presència dels primers homínids a les fèrtils sabanes de les terres altes de l’Àfrica oriental ara fa quasi cinc milions d’anys. En realitat aquest capítol és tan sols un antecedent que ens permetrà iniciar pròpiament el nostre discurs històric amb les primeres poblacions d’Homo erectus arribades a les terres de l’Europa occidental fa no menys d’un milió i mig d’anys, les condicions ambientals, els recursos i les respostes culturals que desenvoluparen al llarg del Plistocè. El relat s’acaba amb l’antiguitat tardana i la fi del món antic.

L’amplitud del marc territorial proposat també contribueix a l’heterogeneïtat temàtica. D’altra banda, el tractament dels temps prehistòrics i antics en el marc dels Països Catalans ens fa plantejar dos tipus de dificultats a l’hora de construir un discurs sintètic i, en certa mesura, global de les terres catalanes: les que provenen de l’excessiva parcel·lació de la investigació i les que ho fan del marc mateix dels Països Catalans, no sempre l’idoni en segons quins processos històrics. La primera dificultat ve d’una historiografia especialitzada, atomitzada, que tendeix, en general, a separar dràsticament els investigadors segons la seva temàtica d’estudi i els col·legues de recerca sobre la base de realitats territorials més petites, de vegades gairebé comarcals i locals. L’Estat de les autonomies ha agreujat aquesta tendència i no existeix la desitjable permeabilitat entre les fronteres polítiques i administratives i les comunitats acadèmiques. Sovint es prefereix disfressar les dificultats i racionalitzar la impotència, presentant com a irreductibles les muntanyes de dades i accentuant els problemes a l’hora d’integrar-les en una visió de conjunt. Paradoxalment el coneixement superficial també genera particularisme. Hi ha, això no obstant, una excepció clara, les illes Balears, que sí que requereixen un tractament específic. Com és sabut, les Illes, al llarg de la prehistòria i de la protohistòria, fins a època romana, van tenir un desenvolupament propi, diferenciat dels territoris peninsulars dels Països Catalans; la dificultat consisteix, en aquest cas, a oferir una visió global sense ofegar la singularitat dels diferents desenvolupaments illencs.

L’heterogeneïtat temàtica del present treball i la voluntat de disposar de material de primera mà, és a dir, de poder tenir la col·laboració dels investigadors i investigadores que han treballat directament els temes, ens han portat a coordinar un equip molt ampli, de gairebé mig centenar de persones, en el qual coexisteixen afinitats i diversitats de plantejaments metodològics i ideològics. Per part nostra, no pretenem presentar la pluralitat com un valor en ella mateixa; simplement, acceptem el fet que oferir un estat de la qüestió sobre la investigació i el coneixement del nostre passat pot fer-se exposant no sols els resultats sinó també les diferents perspectives des de les quals s’obtenen, encara que sigui a costa de renunciar a un discurs més coherent i compacte, però també més irreal. El plantejament general de l’obra, la situació actual de la recerca històrico-arqueològica, complexa i dinàmica, i l’evident disparitat de visions entre investigadors ens han portat a la present opció, i el preu a pagar serà una exposició que pot semblar a vegades un xic calidoscòpica i compartimentada.

Hi ha altres dificultats que deriven dels objectius proposats, és a dir: aconseguir un desenvolupament equilibrat entre les etapes pre i protohistòriques i el món romà i entre una perspectiva arqueològica i una altra d’històrica, quan la nostra tradició d’estudis arqueològics ha estat i és decisiva; trencar una forma tradicional de veure i explicar el passat; sintonitzar amb la recerca actual més innovadora i les novíssimes línies que s’obren vers el futur, i connectar amb els nous àmbits de preocupació amb relació al patrimoni.

L’obra que presentem és filla d’un panorama profundament canviant en l’estudi del passat i, el que és més important, en la percepció d’aquest passat per part d’una societat cada vegada més interessada pel patrimoni històric i arqueològic. Ens referim a una situació fluida i en molts aspectes imprevisible pel que fa a la seva evolució i conseqüències. En aquest sentit, el nostre propòsit ha estat arrelar profundament aquesta obra en el seu temps i projectar-la cap al futur que s’endevina. Som conscients de no oferir una collita madura, sinó més aviat un fruit encara verd, però ple de sabors i suggeriments, i, alhora, una puntual i rigorosa posada al dia dels coneixements actuals. A pocs anys del canvi de mil·lenni, no tenia gaire sentit reproduir una història tradicional actualitzada. No estem segurs d’haver-ho aconseguit, ni sabem ben bé com es percebrà el resultat, però sí que s’haurà intentat. El traspàs, fa uns anys, del professor Maluquer i, molt més recentment, el del professor Tarradell posen en evidència amb la crueltat de la mort la realitat d’un relleu generacional. La seva obra, esplèndida, constitueix una fonamentació sòlida per al nostre treball present i futur. A ells, els mestres, el nostre record i reconeixement.

Per què la prehistòria i els temps antics?

Des de la nostra perspectiva, allò que avui es coneix com a Països Catalans constitueix una realitat històrica recent. Però el territori era ocupat un milió i mig d’anys abans. Bandes de caçadors-recol·lectors l’havien ocupat durant molts mil·lennis, abans que comunitats d’agricultors i pastors comencessin a transformar el paisatge amb llogarets, camps conreats i ramats, abans que amb la cultura ibèrica les nostres terres s’incorporessin al concert de les grans civilitzacions mediterrànies i abans que la força militar primer i la romanització després les convertissin en províncies de l’Imperi Romà. Si es vol tenir una visió total del passat del país i sintonitzar-ne els orígens remots amb els d’altres països d’àmbit peninsular i europeu, i si es vol, fins i tot, entroncar-los amb l’origen de la humanitat i les primeres poblacions que ocuparen el territori europeu, no es pot prescindir de conèixer-los.

Tradicionalment, però, l’estudi dels temps prehistòrics i antics no surt ben parat en obres d’aquestes característiques. No és gens estrany. Aquests períodes passats s’acostumen a considerar menys importants per la seva escassa incidència política en el present. Així, aquesta forma estreta i utilitarista de mirar el passat llunyà el redueix a "pura arqueologia", el titlla de "record historicista" i en prescindeix, si no es limita a incorporar-lo com a decoració erudita. Si se’ns permet la broma, diríem que és com si el clam de J. Vicens i Vives: "Conèixer-nos! Palpar-se el cos!" es convertís en un inútil palpar-se la mòmia.

Convé deixar clar que l’extensió dedicada a les diferents èpoques no és el resultat d’un coneixement desigual sinó, més aviat, com ha dit P. Vilar, del respectiu paper que atribuïm en les nostres preses de consciència històriques a les èpoques properes i a les èpoques llunyanes. I, per què no dir-ho, també de les anàlisis de mercat i de les polítiques editorials.

L’estudi de les primeres èpoques d’un país actual, escrivia fa anys M. Tarradell, es pot enfocar des de dos punts de vista diferents: "O bé per elles mateixes, analitzant-les com a unitats independents, interessant-nos per aquelles societats d’una manera diguem-ne desinteressada, o veient-les, sobretot, en funció de les projeccions que han tingut de cara al futur", i, optant per la segona possibilitat, va escriure belles i lúcides pàgines. Ell mateix feia broma sovint sobre la fórmula escolar francesa "nos ancêtres les gaulois" ("els nostres avantpassats, els gals"), imposada per l’administració colonial a les nenes i els nens d’Algèria o del Níger, i ens prevenia contra els excessos del nacionalisme decimonònic, per al qual els pobles prehistòrics esdevenien part integrant i justificació de les estructures i les ambicions territorials dels Estats europeus moderns. Havia arribat l’hora de situar les coses al seu lloc i temps.

El passat remot ha interessat als nostres historiadors en la mesura que il·luminava el passat menys llunyà —o, fins i tot, el present— de continuïtats i pervivències o alimentava un projecte polític, afermant la consciència col·lectiva del nostre poble. Per raons evidents, la història medieval i la moderna han estat els àmbits sobre els quals s’ha bastit l’edifici historiogràfic català. Però, des d’aquesta més que legítima perspectiva, una història rigorosa, científica, així enfocada, fos de Catalunya, el País Valencià o els Països Catalans, havia de reduir el passat llunyà a la condició de substrat, precedents, arrel, soca o fonaments, i aquesta posició no l’ha fet mereixedor d’un tractament similar al d’altres etapes més recents, ni tan sols, sovint, del fet que el seu estudi fos encarregat a investigadors especialitzats. Per aquesta raó, el món antic no ha tingut en les històries escrites els darrers anys al nostre país l’oportunitat de ser estudiat per ell mateix i els nostres historiadors sempre s’han sentit obligats a justificar-lo des de la reivindicació de la seva potencialitat explicativa per a explicar fenòmens posteriors.

Partint d’aquest fet, aquest treball ha intentat oferir als lectors i lectores una àmplia panoràmica històrica de les societats prehistòriques i antigues que s’han desenvolupat en el marc dels Països Catalans, lluny de cap mena de pretensió teleològica i alliberats, en definitiva, de la feixuga obligació de cercar continuïtats justificatives o coincidències en el desenvolupament espacial d’aquelles societats i els límits lingüístics i polítics posteriors. Pel que fa a les continuïtats, no creiem que es pugui anar més enllà d’on arribà P. Bosch i Gimpera en remarcar la pervivència d’entitats pre i protohistòriques que, perpetuades a través de l’època romana, es reproduïen en certes estructures medievals i modernes com són els bisbats, els comtats i fins i tot les comarques. En realitat, el present encara porta la petjada del passat remot en la cultura, el cristianisme, el dret, la llengua, la toponímia, el traçat de les vies de comunicació o l’emplaçament dels nuclis urbans. Terra, homes i dones i recursos han fet que sigui així i és bo, fins i tot autocomplaent, de saber-ho. Però més enllà d’això, cercar continuïtats entre tan òbvies discontinuïtats pot convertir-se en un joc entretingut del tipus On és en Wally? o en la més transcendent, però igualment absurda, dèria essencialista de cercar orígens eterns i naturals.

Pel que fa a les coincidències, el marc territorial dels Països Catalans no ha estat una dificultat, encara que, com és natural, no correspon a les realitats històriques del món antic, que més aviat serien: el nord-est peninsular, definit pel triple component de marina, muntanya i planes occidentals, i integrant sense dificultat les terres transpirinenques; la zona llevantina definida per l’orientació marítima, banda costera, serralades ibèriques a l’esquena i un cert caire de passadís; i les Illes, alhora definides per la seva insularitat i el seu caràcter de cruïlla. I la mar Mediterrània com a medi compartit. Només la força de les armes romanes els unificarà, integrant-los en l’estructura provincial més ampla de l’Imperi i imposant uns trets comuns de civilització llatina. Al llarg de mil·lennis, havíem assistit a un desenvolupament força diferenciat, i els processos d’àmbit regional més limitat s’havien traduït en una realitat molt més complexa i parcel·lada, reflectida en el desenvolupament desigual, o simplement diferent, de les distintes zones. Les dissimetries entre els processos històrics de les diferents poblacions van ser, de vegades, molt accentuades, com per exemple el protagonisme de les comarques meridionals, marcades per la proximitat dels desenvolupaments brillants de Los Millares, El Argar i el món tartèssic, incorporades ben aviat al fenomen d’emergència de les societats complexes al sud-est peninsular o de les societats ibèriques amb Estat; o un altre exemple, com el fenomen de l’aparició de l’arquitectura en pedra i l’urbanisme, que les comunitats de la vall del Segre desenvoluparen, fruit del seu intens creixement agrícola, més de mig mil·lenni abans que les poblacions costaneres. La informació arqueològica i les fonts escrites permeten observar també els ritmes i el grau d’incorporació de les distintes zones a la vida urbana romana, entesa com a espai de la pràctica política i de la ciutadania, reconèixer la personalitat dels pobles ibèrics o identificar els territoris que corresponen a poblacions amb distintes estratègies productives i diferents manifestacions culturals, com és el cas de les cultures del megalitisme o de la dels camps d’urnes.

L’explicació del passat

Tradicionalment, els historiadors i els arqueòlegs han explicat el passat sobre la base de cultures arqueològiques —conjunts d’artefactes que es repetien en un lloc i una època concreta—, interpretades com a restes de diferents pobles que experimentaven canvis depenent de migracions i difusions des d’altres cultures. Durant molts anys, l’intent de reconstruir el passat des d’una perspectiva normativista ha portat els investigadors a sobrevalorar els estudis tipològics i el mètode comparatiu i a obsessionar-se amb la cronologia. La definició de cultures arqueològiques segons els seus aspectes formals, la seva delimitació geogràfica i cronològica i la construcció de seqüències, on allò singular és significatiu i la successió temporal substitueix la causalitat, han estat l’objectiu dels arqueòlegs. El resultat ha estat una arqueologia historicista, descriptiva i difusionista per a la prehistòria i la protohistòria. Pel que fa a la investigació del món antic, ha desembocat igualment en tipologies, cronologies i comparacions, a vegades divorciada del coneixement de les fonts i de les línies de recerca que generava el seu estudi i a vegades concebuda com una ciència auxiliar, que s’ha de limitar a reforçar els esquemes bastits sobre la lectura dels textos. Arqueòlegs i historiadors del món antic, cercant la fermesa del sòl empíric, sovint han restat presoners de la descripció del registre arqueològic i del nivell d’expressió i consciència dels autors clàssics.

La voluntat explícita d’intentar superar les reconstruccions tradicionals del passat de les societats prehistòriques i antigues, utilitzant les dades arqueològiques velles i noves, però des de nous marcs interpretatius que privilegien l’anàlisi del medi, de la distribució dels recursos i els desenvolupaments regionals, exigeix com a condició prèvia situar els grups o les cultures arqueològiques en l’espai i el temps viscuts amb la màxima precisió. Paradoxalment, això obliga, de bon començament, a assumir una preocupació tan obsessiva en el paradigma tradicional com és la qüestió cronològica. El resultat final, però, serà diferent.

Una qüestió de temps

El marc cronològic del Plistocè i l’arqueologia paleolítica abandonen la clàssica cronologia alpina, amb les quatre glaciacions principals separades pels períodes interglacials, en favor de les datacions absolutes i els estadis isotòpics, definits a partir de les mostres de perforació dels fons oceànics. Per a l’estudi de la prehistòria recent, la protohistòria i, de vegades, fins i tot dels temps històrics, més enllà de la utilitat evident dels mètodes de datació relativa i de les cronologies històriques, els arqueòlegs necessiten la datació absoluta per a poder traduir, en anys calendàrics, seqüències, jaciments i materials; això vol dir, doncs, assumir les tècniques científiques de datació absoluta, en particular la radiocarbònica (per carboni 14) i el calibratge. Tant el desconcert que pugui provocar en el lector la manca de referències, tan familiars fins ara, a les glaciacions i les subdivisions basades en les descripcions de les indústries lítiques, com també les noves datacions proposades i, especialment, el debat existent en l’actualitat en el si de la comunitat científica sobre l’ús del calibratge, aconsellen de comentar la qüestió amb un cert deteniment.

Malgrat que el temps no és una categoria de l’anàlisi històrica i no ha de ser objecte de l’arqueologia, constitueix una dimensió ineludible i resulta necessari controlar-lo per a ordenar els fets i reconstruir i comprendre els processos històrics. En conseqüència, un dels principals problemes als quals s’enfronta inicialment la investigació arqueològica és la determinació de l’edat dels materials recuperats en les excavacions. Abans de l’aparició de les primeres tècniques científiques, aquesta datació depenia quasi totalment dels mètodes històrics. Dit d’una altra manera, es basava en les connexions arqueològiques amb cronologies i calendaris establerts per societats que registraren en documents escrits la seva pròpia història.

L’arqueòleg pot recórrer a l’excavació, però la posició estratigràfica dels materials només permet de proposar-ne l’anterioritat, la posterioritat o la sincronia en termes relatius, sense que sigui possible garantir aquestes relacions entre objectes procedents d’àrees geogràfiques allunyades entre si; per la seva banda, les deduccions cronològiques derivades de la comparació tipològica tampoc no aconsegueixen superar satisfactòriament aquesta limitació, ja que depenen, en darrera instància, dels mateixos principis d’índole relativa. De tot això es desprèn la necessitat de disposar d’un mètode cronològic de validesa general o —el que és el mateix— universal, que permeti situar en una escala temporal absoluta (com la del calendari) els testimonis materials de les societats del passat.

A partir dels estudis pioners d’Agassiz (1840) i de l’obra de Penck i Brückner (1909) sobre les glaciacions alpines, el reconeixement de les fluctuacions climàtiques —i de les divisions internes del Quaternari— s’ha basat en la interpretació d’un registre dispers per la superfície del continent europeu del fenomen glacial (morrenes, al·luvions glacials, terrasses fluvials, perfils loèssics, pol·len, macrofauna i microfauna, etc.), tot i que cap dipòsit no ofereix la seqüència plistocènica completa. Malgrat que ben aviat es van advertir els problemes derivats de voler fer coincidir la clàssica cronologia alpina amb l’evidència glacial d’altres zones d’Europa —i no diguem d’altres continents—, el cicle Günz, Mindel, Riss i Würm amb els períodes interglacials corresponents ha constituït l’autèntica espinada de les cronologies plistocèniques i paleolítiques.

El panorama ha canviat radicalment així que s’ha pogut disposar de la cronologia isotòpica i de les tècniques de datació absoluta per al total dels 1 600 000 anys del Plistocè (paleomagnetisme; potassi-argó, K/Ar; sèries de l’urani, U; fraces de fissió; ressonància de l’electrospin, ESR; etc.). Ara s’està ja en condicions de registrar esdeveniments d’importància local, com les glaciacions europees, a escala mundial.

Centenars de mostres sedimentològiques obtingudes perforant els fons oceànics de tot el món han permès reconstruir un registre estratigràfic continu del Plistocè que pot ser ancorat amb datacions absolutes. Les mostres superiors poden ser datades per C14 i les inferiors tenen el límit Brunhes/Matuyama com a referència. Gràcies als estudis paleomagnètics se sap que el camp magnètic terrestre va passar, ara fa 730 000 anys, d’una polaritat invertida (Brunhes) a l’actual (Matuyama); aquest fet s’identifica a les roques volcàniques datades per K/Ar i també a les mostres oceàniques, i s’ha convertit en un marcador estratigràfic fonamental que indica el pas del Plistocè mitjà al superior.

Amb els sondeigs s’extreuen unes columnes de sediment format per esquelets d’uns petits organismes marins o foraminífers, que quan són vius absorbeixen isòtops de l’oxigen. La datació s’obté a partir de l’anàlisi de la proporció entre els isòtops O16 i O18; se sap que la proporció varia a causa de l’evaporació i que quan aquesta és alta s’evapora el més lleuger, és a dir, l’O16, i els oceans s’enriqueixen d’O18. Durant els períodes glacials, les masses continentals de gel retenien la humitat i el resultat eren oceans reduïts i carregats d’O18. El càlcul mitjançant un espectròmetre de massa de la proporció dels dos isòtops absorbida pels foraminífers dona coneixement del volum dels oceans durant el Plistocè. V28-238 és el número de la mostra tipus per als esdeveniments dels darrers 700 000 anys; procedeix del Plateau Salomon, al Pacífic, però, com s’ha advertit, registra un fenomen a escala mundial. S’hi reconeixen dinou estadis, i la corba serrada indica les dimensions de les masses oceàniques i l’alternança de vuit cicles interglacials i glacials complets; la profunditat relativa, acceptant una sedimentació uniforme, permet de calcular-ne l’edat (N.J. Shackleton i N.D. Opdyke 1973; C. Gamble 1990). Actualment, la recerca quaternària estableix complexes correlacions entre el registre continu marí i les dades terrestres (dipòsits loèssics, diagrames pol·línics, terrasses), molt més fragmentàries.

El mètode de datació per carboni 14 és el més popular i l’eina més útil per a l’arqueòleg quan ha de datar dins els darrers 50 000 anys. El 1949, el químic nord-americà W. Libby —premi Nobel 1960— va publicar les primeres datacions radiocarbòniques. Al començament dels anys setanta es produí el que C. Renfrew va anomenar "la segona revolució radiocarbònica" quan es descobrí, mitjançant la dendrocronologia, la necessitat de corregir o calibrar els resultats; finalment, el darrer desenvolupament del mètode en la dècada dels vuitanta ha estat l’aplicació de l’AMS (Accelerator Mass Spectrometry), tècnica que permet de datar fins als 80 000 anys i que exigeix mostres molt petites (5 mg). En els darrers anys ha adquirit notorietat pública després d’haver resolt el vell enigma del Sant Sudari de Torí, ara datat al segle XIV dC, i d’haver certificat l’antiguitat dels manuscrits essenis de la mar Morta, pertanyents als segles II aC-I dC. Avui dia existeixen més de cent vint laboratoris en tot el món i són més de cent mil les mostres analitzades, publicades regularment per les revistes "Radiocarbon" i "Arqueometry".

Aquest mètode parteix de la constatació que l’isòtop radioactiu del carboni manté una proporció fixa aproximadament constant en l’atmosfera i és absorbit i assimilat pels éssers vius en el seu cicle vital. Quan aquest finalitza, el carboni 14 (C14) fixat en un organisme es desintegra en les anomenades partícules beta a un ritme conegut, i cada 5 730 anys la quantitat de partida es redueix a la meitat. Així, doncs, coneixent la quantitat inicial de C14 només cal comptabilitzar els àtoms presents en una mostra de matèria orgànica per a calcular-ne l’edat. Respecte a la primera d’aquestes qüestions, actualment s’assumeix que la proporció inicial de C14 a l’atmosfera correspon a la determinada el 1950, data convencional del descobriment.

El resultat s’ofereix en forma d’un valor numèric que correspon a l’edat de la mostra abans del present (convencionalment establert el 1950 i expressat amb les sigles BP, de l’anglès Before Present) o bé abans del naixement de Crist/abans de la nostra era (aC o ane, respectivament). A aquest valor, denominat "anys de radiocarboni", l’acompanya una desviació estàndard (més/menys, ±) que fixa els límits del seu interval de probabilitat d’error, ja que el compte de les partícules isotòpiques es troba subjecte a variacions aleatòries.

No obstant això, el procés que culmina amb l’obtenció d’una datació absoluta no s’acaba aquí. Contràriament al que havien suposat els inventors del mètode, la quantitat de C14 a l’atmosfera no ha estat sempre la mateixa al llarg del temps. Aquesta ha experimentat alteracions per causes encara no ben conegudes, però que poden estar en relació amb canvis de l’activitat solar, fluctuacions climàtiques, variacions en el camp magnètic de la Terra i, en els darrers segles i dècades, amb l’explotació massiva del carbó mineral i l’alliberament a l’atmosfera de grans quantitats de CO₂ baix en C14 com a conseqüència de la Revolució Industrial i de les nombroses explosions nuclears. Una vegada constatada la variabilitat en la quantitat de C14 atmosfèric, resultava evident la necessitat de determinar amb precisió aquestes fluctuacions. La dendrocronologia va oferir la clau per a resoldre el problema en permetre de contrastar els resultats.

Aquesta tècnica es basa en l’observació del creixement anual dels anells dels arbres per tal de poder elaborar seqüències contínues i prolongades. A partir dels arbres actuals i de troncs cada vegada més antics s’ha aconseguit encadenar una successió contínua d’anells que es remunta actualment gairebé fins a l’any 10000 aC. Amb el pi americà (Pinus aristata) es van obtenir les primeres mostres i es completaren les d’arbres vius amb els anells de pins morts, conservats en un entorn àrid. A Europa, treballant sobre el roure de fulla gran i el roure pènol (Quercus petraea i Quercus robur), ben conservats en dipòsits enaiguats, es disposa de dues sèries: la de Belfast, Irlanda del Nord (fins a 5300 aC), i la de Stuttgart, Alemanya (fins a 7500 aC), que ofereixen una datació absoluta fiable basada en la dendrocronologia i en el C14. Des de fa uns anys s’intenta establir una corba per a la zona meridional de la Península Ibèrica a partir de Pinus nigra i de Pinus sylvestris.

L’ús del sistema de datacions amb C14.

La mesura del C14 desintegrat dels anells anuals d’arbres, la datació dendrocronològica exacta dels quals era coneguda, ha permès reconstruir la variació de la quantitat de radiocarboni a l’atmosfera durant els darrers sis mil·lennis, observar que els "anys radiocarbònics" no es corresponien amb els anys reals i, en definitiva, elaborar un sistema de correcció i conversió en anys calendàrics. D’una banda, les datacions de C14 obtingudes a partir d’anells d’arbres demostren que, abans del 1000 aC aproximadament, les datacions expressades en anys radiocarbònics són cada vegada més joves; és a dir, que abans del 1000 la concentració de C14 a l’atmosfera era més gran que actualment, i d’aquesta manera les edats radiocarbòniques difereixen cada cop més de les edats reals. Així, una datació 1000 aC es converteix en 1200 cal. aC un cop calibrada, 2000 aC en 2450 cal. aC, 4100 aC en 5000 cal. aC, etc. De l’altra, el temps real, en anys calendàrics, d’un lapse Cl4 no ha estat sempre el mateix; per exemple, els 1 000 anys de C14 convencional transcorreguts entre el 4000 aC i el 5000 aC corresponen a 1 290 anys reals, mentre que els que se situen entre el 6000 i el 7000 equivalen a 940. Encara no acaben aquí les dificultats, ja que s’hi hauria d’afegir l’existència de períodes amb calibratge poc precís.

Pacients i laboriosos estudis als EUA (Damon, Suess, Ralph, grup de Tucson) i a Europa (Pilcher i Baillie, a Belfast, i Schmidt i Becker, a Stuttgart) han permès disposar avui dia d’una corba i una taula de calibració acceptada internacionalment, presentada per Pearson i Stuiver en la conferència internacional sobre radiocarboni del 1985. Les corbes de calibratge expressen les fluctuacions en la proporció isotòpica i permeten corregir el valor en anys de radiocarboni. Només resta projectar l’esmentat valor i els límits de la seva desviació estàndard sobre la corba. Els punts d’intersecció proporcionaran un valor d’intersecció directe i un interval de probabilitat en el qual es trobarà l’edat real de la mostra estudiada.

L’aparició i el desenvolupament del mètode han estat sempre envoltats per la polèmica, des de les discussions entre Braidwood i Kenyon sobre el Neolític del Pròxim Orient o l’enfrontament entre les revistes "Antiquity" i "Germania" fins a l’actual hostilitat de determinades escoles arqueològiques, en especial a l’Europa central. Per a alguns autors, les contradiccions, els marges d’error, entre les datacions calibrades i la cronologia històrica els porten a acceptar-les per al tercer mil·lenni i a rebutjar-les per al segon i el primer, on continuen aferrats a la datació creuada històrico-artefactual; d’altres utilitzen les datacions convencionals, però no les calibrades, incomodats pels canvis que introdueixen els successius afinaments de les corbes i els programes informàtics de calibratge. Òbviament, aquestes actituds no semblen coherents... No es pot aplicar la tècnica a conveniència, com tampoc acceptar el mètode i no fer-ho amb el seu desenvolupament i perfeccionament; d’altra banda, assumir la mesurabilitat del temps ha de voler dir assumir la seva traducció calendàrica.

El nombre de datacions radiocarbòniques als Països Catalans és elevat si es compara amb el d’altres territoris europeus; és curiós que superi el d’àmbits com Grècia, Itàlia, França o l’Europa central, que són punts de referència continuada per a fonamentar els nostres esquemes temporals. La cronologia radiomètrica sembla que ofereix la possibilitat d’establir una òptica peninsular per a les nostres prehistòria i protohistòria, tradicionalment explicades des de fora.

Al territori espanyol, l’estructura autonòmica amb les seves diferents polítiques de recerca i la preferència dels investigadors per uns períodes o altres provoquen desequilibris significatius. S’observa com les datacions es concentren en el període "castreño" a Galícia, en T’orientalitzant" a Extremadura, en el bronze de Las Motillas a Castella-la Manxa i en el calcolític-bronze a Andalusia. Als Països Catalans les datacions es reparteixen més equitativament, a excepció de les illes Balears, on es concentren en el període talaiòtic, i d’una certa predilecció al Principat pel Neolític; també es fa evident a Catalunya i el País Valencià la disminució de datacions referents a les etapes històriques, en relació amb la disponibilitat de les fonts escrites i de materials colonials susceptibles d’oferir datacions i l’errònia consideració que resulten innecessàries en aquest context. Les Illes constitueixen un cas molt particular, pel fet que un sol investigador (W. Waldren) i dos jaciments (son Matge i son Ferrandell) ofereixen al voltant d’un centenar de datacions.

En definitiva, l’ús del C14 convencional pot considerar-se gairebé normalitzat entre els nostres investigadors. Malgrat les advertides dissimetries en la seva aplicació segons les zones i l’època i la manca de sèries, unes cinc-centes datacions i dues universitats catalanes, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, equipades amb laboratoris propis, permeten afirmar-ho. No passa el mateix amb el calibratge. La inèrcia i els recels es confonen en la comunitat arqueològica, alhora vacil·lant i expectant en veure trontollar els esquemes cronològics tradicionals i trobar dificultats per ajustar les datacions calibrades i el temps històric. Conscients de la complexitat i de la importància de la qüestió hem optat per una solució, potser no gaire còmoda per als lectors, però que permet oferir exhaustivament la informació disponible, i en forma d’annex es presenta una taula que recull totes les dades C14 obtingudes a les Balears, Catalunya i el País Valencià, expressades en els dos valors —calibrades i sense calibrar—, cosa que permet de respectar el punt de vista dels diferents autors, que formularan les dades cronològiques en C14 convencional (aC) o calibrades (cal. aC).