El poblat fortificat dels Vilars

El poblat fortificat dels Vilars (Arbeca, Garrigues) va ser habitat ininterrompudament durant uns quatre-cents anys, des del 750 aC fins al 350 aC, i les seves impressionants muralles són un mut testimoni del desenvolupament dels camps d'urnes recents i de la cultura del ferro, dels temps de canvis marcats per les relacions amb el món colonial i el procés d'iberització i del desenvolupament antic i ple de la societat ilergeta. Els conjunts de materials arqueològics han permès establir les cinc fases següents del jaciment, fases confirmades per les successives remodelacions urbanístiques i constructives: Vilars 0 (725-675/650); Vilars I (675/650-550/525); Vilars II (550/525-425/400); Vilars III (425/400-375) i Vilars IV (375-350/325).

La datació de la fase fundacional podria resultar controvertida si no s'afegís a la cronotipologia la datació radiocarbònica. L'inici de la fase Vilars I se situaria sobre el 700 aC en termes de cronologia absoluta convencional i uns cent anys abans en cronologia calibrada, mentre que la construcció del fortí es remuntaria als segles VIII o IX en un cas o altre. El poblat fou abandonat a mitjan segle IV aC, segons que es desprèn de les produccions ceràmiques de vernís negre, totes d'origen àtic. Cap raó traumàtica o violenta no explica la desocupació; potser l'esgotament dels camps més immediats. Una cosa sembla segura: la muralla i les defenses que van justificar l'assentament, i també les seves dimensions mateixes, segles més tard, eren un impediment per al desenvolupament normal d'un poblat ilerget.

El poblat fortificat va ser construït en una plana solcada pel riu Corb i barrancs curts. Aquesta xarxa hídrica, que origina unes valls amples de fons pla, va articular el poblament antic. Els seus habitants, malgrat els esforços complementaris que la defensa del lloc comportava, van decidir l'emplaçament en funció de les seves possibilitats agrícoles.

La planta és circular, amb una muralla de 5 m de gruix, al llarg de la qual es distribueixen una desena de torres. La porta principal, protegida per dues de les torres, s'encara al nord i una petita poterna s'obre a l'oest. Una barrera de pedres clavades (chevaux-de-frise), destinada a dificultar les maniobres de la cavalleria i la infanteria enemigues, es desplega davant la muralla i completa el sistema defensiu. El diàmetre interior és d'uns 50 m i l'espai tancat té una superfície lleugerament inferior als 4 000 m². L'urbanisme s'organitza radialment al voltant d'una plaça central, presidida per una gran bassa folrada de pedra i proveïda de corredor-baixador. Dues fileres de cases se situen entre la plaça i la muralla, separades per un carrer empedrat paral·lel a aquella: la primera, constituïda per cases rectangulars allargades recolzades perpendicularment a la muralla, i la segona, formada per construccions de funcionalitat encara no definida entre el carrer i la plaça. El carrer de circumval·lació queda enllaçat amb la plaça i les portes d'accés al poblat.

Aquesta disposició general es mantingué, amb petites modificacions, fins el 425/400 aC. Coincidint amb l'inici de l'ibèric ple, es produïren canvis dràstics en la disposició urbanística i s'implantà una nova xarxa viària; sembla que el camp defensiu de chevaux-de-frise va estar fora de servei i la bassa, almenys en la forma en què es coneix actualment, correspon a aquesta remodelació. La darrera fase ve marcada per la crisi que precedí l'abandó i la inutilització intencionada de la bassa.

L'excepcionalitat i la singularitat del sistema defensiu plantegen qüestions interessants sobre la seva filiació i la seva interpretació en el context territorial. Si les torres quadrangulars o l'ús de tovots, tant a la muralla com a l'arquitectura domèstica, s'han de relacionar amb tradicions locals, resulta més difícil fer-ho amb els chevaux-de-frise. Tradicionalment se'ls atribueix un origen i una difusió continental a partir de la cultura centreuropea que s'anomena Hallstatt C, però la cronologia precisa de Vilars és anterior a la dels seus predecessors teòrics.

L'agricultura es basava en cereals d'hivern: l'ordi vestit i el blat comú-dur eren els més representats, però es conreaven altres gramínies com el blat comú-compacte, l'espelta petita i la pisana. La presència d'una lleguminosa, la llentia, fa pensar en la pràctica de l'alternança cereals-lleguminoses en el conreu dels camps, com a sistema de recuperació de nutrients que evitava l'esgotament dels sòls. L'utillatge agrícola, si més no des de l'època ibèrica antiga, hauria experimentat una transformació decisiva amb el treball de ferro, com suggereix el magall aparegut en un dels habitatges de Vilars II. La producció excedentària va constituir, molt possiblement, la "moneda de canvi" necessària en la relació comercial amb les poblacions costaneres. L'activitat metal·lúrgica queda confirmada per la presència d'escòries de ferro i d'estructures de combustió en les fases Vilars 0 i II.

La ramaderia devia constituir l'altra activitat econòmica bàsica. Els ramats d'òvids eren mixtos de cabres i ovelles en una proporció semblant. L'explotació prioritària era la càrnia —el 40% del rumiants eren morts abans dels dos anys—, però també eren importants la lletera i la llanera —el 25% assolia l'edat de quatre anys—. El súids superaven amb escreix els bòvids; tret dels exemplars reservats per a la reproducció, la resta de la porcada se sacrificava en arribar al pes òptim. Els bòvids eren sacrificats cap als quatre anys i explotats com a força de treball i per obtenir-ne llet i carn.

Fins al moment, el fet que singularitza la presència del cavall als Vilars no té res a veure amb els seus usos potencials com a cavalcadura, força de tracció i altres, sinó amb quatre deposicions de fetus d'èquids de menys de deu mesos efectuades coincidint amb la remodelació que precedeix la construcció dels habitatges de Vilars II. No ha estat possible, però, identificar fosses ni extreure cap evidència de ritual en la inhumació.

La cacera i la recol·lecció devien tenir un caràcter secundari. Conills, cérvols i senglars devien formar part ocasionalment de la dieta dels habitants, que recol·lectaven pels voltants fruits silvestres com la móra-gerd i el raïm.

L'anàlisi antracològica dels carbons permet formular hipòtesis de restitució paisatgística i ecològica. L'entorn inicial del poblat es devia caracteritzar pels espais ocupats per boscos de roures i alzines, acompanyats de llentiscle, pi blanc i arboç i clapes de vegetació arbustiva dominada per màquies, garrigues i brolles. L'explotació agrícola i ramadera degué provocar estralls entre les formacions vegetals i afavorir l'extensió dels pins i de les formacions arbustives. En efecte, durant la fase de Vilars III (425/400-375) els boscos minvaren, el pi blanc dominava l'alzina i aquesta predominava sobre el roure.

Les impressionants defenses que protegien el poblat i en feien un fortí inexpugnable van exigir una inversió de treball i un esforç tan colossal que requereixen justificació. Tot i aparèixer aïllat a la zona i adoptar un sistema defensiu que no sembla de filiació local, actualment, la hipòtesi menys versemblant és la d'un grup forà protegint-se d'un entorn hostil, perquè la cultura material, les estratègies econòmiques i les tècniques constructives, fins i tot les escasses dades sobre el món simbòlic, són decididament autòctones. Cal preguntar-se pels recursos que explotaven, terra i aigua, els excedents i la riquesa que guardaven o el poder que materialitzaven i, alhora, exhibien de manera simbòlica i ostentosa. Per això no n'hi ha prou amb la lectura funcional des del mateix assentament i és necessari referir la interpretació al context d'una societat i d'un territori jerarquitzats. Es creu que les muralles i el camp defensiu tenien un doble paper, de protecció cara endins i de coerció sobre el territori i altres assentaments. Els Vilars apareix com l'expressió del poder i la preeminència política, potser la residència d'un cabdill o un príncep.

El jaciment constitueix una peça decisiva per a la comprensió en clau de continuïtat del procés històric que desembocà en el món ilerget. La complexificació social de les comunitats de les planes occidentals catalanes va ser conseqüència de l'apropiació desigual dels excedents produïts pel desenvolupament d'una economia agrícola basada en el conreu cerealístic extensiu, que explica igualment l'originalitat dels patrons d'ocupació i l'explotació del territori, dels seus assentaments respecte a les poblacions costaneres i, en particular, de l'aparició i el desenrotllament de l'arquitectura en pedra i els primers plantejaments urbanístics durant la segona meitat del segon mil·lenni. La construcció del poblat a la plana il·lustra particularment un aspecte d'aquest procés general: la voluntat d'explotar sistemàticament els territoris aptes per a l'agricultura, com ara l'Urgell, les valls laterals del Segre o els Monegres, fenomen que es produí paral·lelament a la concentració del poblament en les zones més favorables, en detriment d'altres de relleu més accidentat com les terres garriguenques.

Segles més tard, l'organització del territori i l'urbanisme ilergets, caracteritzada pels nombrosos oppida de menys d'una hectàrea d'extensió i per la inexistència de grans aglomeracions urbanes, com també per la concentració del poder en mans de grups aristocràtics, entre els quals emergiren els reietons ilergets, aparegueren com el resultat madur d'aquests processos.