El món funerari

En els darrers anys els estudis del món funerari han pres un nou gir amb la popularització del que s'anomena arqueologia funerària o arqueologia de la mort. Es tracta d'una disciplina que intenta aproximar-se a la definició social d'aquells qui practiquen uns determinats usos funeraris partint de la idea que aquests responen a la qualitat social del difunt i el fan accedir, en paraules de Vernant, a una nova condició d'existència social, a un estat positiu estable: l'estatut de la mort, que l'inscriu en el centre de la vida comuna. No s'ha d'oblidar, tanmateix, que la interpretació social del que Almagro Gorbea ha anomenat el paisatge de les necròpolis és difícil i compromesa. Tot i que ordinàriament s'estableix una dicotomia, que és a la vegada paral·lelisme, entre la ciutat dels vius i la dels morts, de fet la ciutat dels morts, la necròpoli, tot i que efectivament és un reflex de la dels vius, no n'és la imatge simètrica, sinó que respon a un simbolisme molt més complex.

El món ibèric practicava el ritual d'incineració. Una excepció notòria a aquesta norma general és la dels enterraments infantils, que es regeixen per un codi funerari diferent i, per regla general, es troben sota el sòl dels habitatges. Aquesta pràctica és comuna a tota la façana mediterrània des dels inicis de l'iberisme fins als primers segles de la presència romana a la Península Ibèrica. El registre arqueològic referent a aquests enterraments infantils no ha permès encara determinar de manera concreta la significació d'aquest tractament funerari diferencial. Potser es tracta d'un costum que cal emmarcar en unes pràctiques força generals a la Mediterrània que reflecteixen la diferenciació entre el nen i l'individu social, estat aquest darrer al qual s'accedia sovint a través de cerimònies específiques d'iniciació. Tanmateix alguns indicis han portat diversos autors a apuntar una altra possibilitat: l'existència de sacrificis rituals, propiciatoris.

No hi ha dubte que a Catalunya, Castelló i, possiblement, València i el nord d'Alacant la cremació prové del substrat de camps d'urnes, anterior al món ibèric, més acusat a Catalunya i al nord de Castelló, i més difús a la resta. Pel que fa a l'extrem sud d'aquesta àrea la qüestió no és tan clara i es planteja en altres termes. A les troballes ja antigues de necròpolis d'incineració del bronze final al sud-est de la Península Ibèrica, se n'han sumat darrerament d'altres (les Moreres de Crevillent, la més significativa) que han tornat a posar el tema sobre la taula i que han fet inclinar els estudiosos de la zona a deslligar aquestes incineracions de les influències tardanes de camps d'urnes sobre la base dels dipòsits funeraris que les acompanyen i d'altres elements del context cultural del moment, com ara la metal·lúrgia, que posen de manifest uns vincles molt estrets amb l'òrbita cultural tartèssica i del bronze atlàntic.

Principals monuments funeraris i necròpolis ibèriques.

Els ibers escollien per enterrar-se uns espais sacres de funció específicament funerària situats fora dels poblats, però amb un clar vincle amb aquests. La situació topogràfica dels espais funeraris és variable. Poden estar en terrenys plans, al cim d'un turó o en vessants. No obstant això, sempre hi ha una relació visual entre el poblat i la necròpoli, que acostuma a estar a més baixa alçada i a una distància que en termes generals pot qualificar-se de curta (entorn dels 500 metres, per terme mitjà, tot i que n'hi ha a distàncies molt variables). A través dels testimonis escrits i de l'arqueologia es coneix el ritual funerari, que, en general, consistia en la preparació de la pira, la cremació del cadàver agençat amb els seus millors vestits i ornaments, les libacions, l'extinció ritual de la pira, la recollida dels ossos cremats, el seu rentat, el banquet funerari i la deposició de les restes del difunt i les ofrenes al sepulcre. Tots aquests actes comporten un significat ritual que està immers en el món de l'espiritualitat funerària mediterrània. L'estudi dels sepulcres proporciona una valuosa informació sobre les diferències existents entre la zona nord del territori de què aquí es tracta i la seva part més meridional, sobretot en les respectives configuracions socials.

A l'extrem meridional de València i l'Alcoià i fins al límit sud del País Valencià el tipus de tomba més freqüent és la petita fossa excavada en el terreny, a vegades sense cap mena de revestiment i a cops amb arrebossats de calç o argila, revestiments de tovot, etc. Però, per bé que aquestes són les més abundants, les que donen a l'àrea un caire característic són els empedrats tumularis plans de planta quadrangular, els anomenats pilars -estela i els monuments turriformes. La presència d'aquests tipus de sepulcres va estretament lligada a l'aparició d'escultura (que en el món ibèric està pràcticament sempre en relació amb santuaris o bé necròpolis) i contrasta amb el panorama de l'àrea septentrional, on aquesta es pot qualificar d'inexistent. Aquests no són els únics contrastos entre el nord i el sud, que, tot i tenir una acusada unitat cultural, tenen també una marcada diferència social i, en conseqüència, d'algunes de les manifestacions culturals més directament vinculades a l'expressió de les diferents formes de poder. L'àrea intermèdia sembla estar més vinculada culturalment al món septentrional, però amb una marcada influència del sud-est peninsular, que es posa de manifest, per exemple, en els sepulcres monumentals de Sagunt i la Carència (Torís, Ribera Alta), precisament els únics exemples d'escultura funerària coneguts al nord del Xúquer.

La caracterització general de les àrees funeràries, pel que fa a la seva extensió, evidencia també la dissimilitud de la configuració social septentrional i la meridional. Les necròpolis amb un nombre de tombes superior al centenar se circumscriuen a la zona sud d'Alacant, que s'integra al món funerari característic de Múrcia, Albacete i part de Granada. Més al nord dominen les necròpolis amb un nombre molt variable però reduït de sepulcres i es dona el cas, particularment ben documentat al nord del País Valencià, de diverses petites àrees funeràries que semblen correspondre a un mateix hàbitat.

Els monuments turriformes, dels quals és paradigma el de Pozo Moro, a la província d'Albacete, són monuments en principi propis del període ibèric antic (segle VI aC), tot i que n'hi ha de tardans que corresponen a un renaixement, en la segona meitat del segle IV aC i el segle III aC, de les tradicions dinàstiques. Es pot establir un vincle entre aquests tipus de monuments i l'existència en l'iberisme meridional d'una monarquia sacra de tipus orientalitzant els monarques de la qual hi devien ser enterrats. Diversos fets assenyalen l'existència d'aquest fenomen que té el seu origen en el període orientalitzant tartessi. Entre els més rellevants, les evidències textuals greco-llatines, l'existència de palaus santuari o regia (com el de Cancho Roano a Extremadura i el possible cas del Campello a Alacant) i, precisament, els sepulcres monumentals turriformes. A partir del segle V aC desaparegué el caràcter sacre d'aquesta monarquia, que fou substituïda per una monarquia de tipus heroic que tingué la seva màxima representació en els monuments funeraris anomenats pilars estela, dedicats a prínceps heroïtzats després de la mort. Estan formats per una base esgraonada i un pilar exempt amb un coronament amb gola sobre el qual reposa una escultura zoomorfa (lleó, esfinx, sirena, toro). El model té clars lligams amb les esteles àtiques dels segles VII i VI aC, però tant el pilar estela ibèric com les esteles àtiques deriven de models sirofenicis i xipriotes. Estan ben representats al sud del País Valencià, on el del Corral de Saus de Moixent n'és l'exemplar més septentrional. A partir del segle IV aC els monuments funeraris amb escultura tendeixen a desaparèixer tot posant de manifest el final dels sistemes monàrquics i principescos, final que no es produí sense tensions, tal com evidencia la destrucció intencionada i brutal de molts d'aquests sepulcres monumentals. Els prínceps orientalitzants foren substituïts per unes aristocràcies guerreres que donaren lloc a un sistema aristocràtic clientelar gentilici i a la proliferació d'un altre tipus de sepulcres: els empedrats tumularis sense escultura i amb rics aixovars de guerrer.

A Catalunya, Castelló i el nord de València el panorama és ben diferent. El tipus de sepulcre característic, derivat, com el ritual incinerador, de la tradició de camps d'urnes, és la petita fossa (loculus) on es col·loca l'ossera, per regla general un vas ceràmic, i les ofrenes. Els sepulcres antics de tipologia monumental i amb escultura són completament absents d'aquesta àrea, fet que sembla posar en evidència una evolució social diferent de la que s'acaba de veure, un desenvolupament que enllaça un sistema de comandaments amb una aristocràcia de tipus guerrer, sense una fase monàrquica. El paper preponderant del guerrer és palès des de l'inici de la iberització en aquesta zona. La presència freqüent de tombes amb abundant armament de ferro en els primers moments de l'horitzó ibèric així ho evidencia. Els aixovars d'aquestes tombes semblen indicar que les diferències entre elles no rauen tant en un índex de major o menor enriquiment sinó més aviat en una caracterització social diferenciada. Malauradament, el registre funerari català és insuficient pel que fa als períodes posteriors i no permet generalitzar ni inferir tendències generals en l'evolució sòcio-política.

Els objectes que contenen els sepulcres són el testimoni material dels diversos aspectes del ritual funerari ibèric. L'objecte essencial del dipòsit funerari acostuma a ser el recipient on es dipositen les cendres del mort, l'ossera o urna cinerària. Tot i que a vegades les cendres es dipositen directament a la tomba, l'ús de l'ossera és generalitzat. El recipient utilitzat més freqüentment com a urna cinerària és un vas ceràmic ibèric; no obstant això, hi ha casos en què un vas importat realitza aquesta funció, sovint un crater grec, que l'iber incorpora, pel que fa a l'ús ritual i a la iconografia temàtica, en el seu simbolisme funerari. Un cas excepcional és el de les osseres integrades a un monument escultòric, com és ara el cas de la cèlebre Dama d'Elx. Aquest bust femení té una concavitat a la part posterior que no va poder ser interpretada en un primer moment atès que, com és ben sabut, la troballa estava descontextualitzada. El descobriment de la Dama de Baza (Granada), una escultura entronitzada amb una concavitat al tron que servia d'ossera, ha permès interpretar correctament no solament la Dama d'Elx sinó també els orificis que hi ha a les goles dels pilars estela del Corral de Saus i Monfort. Potser també tingué aquesta funció l'excepcional Dama del Cabezo Lucero (Guardamar, Baix Vinalopó), tot i que el mal estat de conservació en què aparegué no permet assegurar-ho. En qualsevol cas, és clar que les dames no són solament una reeixida realització artística sinó també una expressió simbòlica, en la mesura que representen la deessa que, físicament i ideològicament, protegeix en el seu si aquells qui s'enfronten a la mort, i la converteix, així, ja no en un fet merament biològic, sinó cultural.

Es dipositaven igualment a la tomba els elements decoratius i ornamentals del vestit que portava posat el difunt en ser cremat (sivelles de cinturó, fíbules...), les joies que lluïa en la cerimònia de la cremació (braçalets, torquis —collarets rígids—, cadenes i penjolls...), possessions personals del difunt que podien haver estat cremades amb ell o no, com per exemple les armes (llances, espases, falcatae, soliferri) si aquest era un guerrer, i, finalment, ofrenes de diversos tipus, entre les quals cal mencionar les alimentàries, a vegades en els seus contenidors ceràmics, restes tangibles del banquet funerari en el qual el difunt participava simbòlicament.