Detall del mur de carreus dels trofeus de Pompeu, el Pertús - la Jonquera, 71 aC.
G.S.
Els trofeus pirinencs de Gneu Pompeu el Gran han estat des de sempre un dels enigmes que han despertat l'interès i la imaginació de la historiografia fins a moments ben recents. Les fonts literàries llatines i gregues recordaven des del segle I aC la presència d'un monument molt important erigit l'any 71 aC pel cabdill romà per tal de commemorar les seves victòries i el seu triomf definitiu a la guerra contra Quint Sertori. Així, doncs, convé fer en primer lloc una repassada a les fonts clàssiques referents a aquests trofeus i la descripció del monument que se'n desprèn. El testimoni més antic és el proporcionat per un fragment de les Històries de Sal·lusti que indica genèricament que Pompeu erigí uns trofeus als Pirineus amb motiu de la seva victòria hispànica —de uictis Hispanis—. En el mateix sentit genèric es manifesta Estrabó, que en la seva Geografia simplement fa referència als trofeus com a fita de caràcter territorial i geogràfic.
Fragment d'una làpida dedicada a Pompeu, Tarragona, 71 aC.
MNAT
La informació sobre l'entitat material del trofeu es deu en canvi a Plini el Vell, que en la seva Història Natural en fa tres esments que són fonamentals per a establir la forma i l'entitat del monument. Així, la primera referència indica que Pompeu, en el trofeu que havia erigit als Pirineus, hi havia fet constar els 876 pobles que havia sotmès des dels Alps fins als confins de la Hispània Ulterior. El nombre de pobles, però, és variable perquè alguns manuscrits n'indiquen només 866. De tota manera, el que és ben evident és que una inscripció recordava els seus fets, i cal tenir present que per a contenir un nombre tan elevat de pobles devia ser de dimensions molt considerables, com també ho havia de ser el monument que li feia de suport. La segona referència precisa més encara dient que Pompeu va aixecar uns trofeus on va inscriure els noms dels 876 pobles sotmesos, però que per grandesa d'ànim callà el nom de Sertori, el principal derrotat en allò que fou una veritable guerra civil entre romans en sòl hispànic. A la tercera referència, Plini, amb motiu del record d'un retrat fet amb perles del mateix Pompeu arran del seu tercer triomf, el blasma tot dient que el representava molt millor la imatge —imago— que havia posat als cims dels Pirineus.
Arribats en aquest punt, els estudiosos s'han interrogat sobre la possibilitat real de l'existència d'una estàtua de Pompeu el Gran que coronés els trofeus dels Pirineus; molt probablement, com s'ha fet notar recentment, es devia tractar només d'un recurs retòric per tal d'oposar la diferent imatge moral del personatge que projectaven les commemoracions del seu primer triomf i del tercer. Cronològicament, la seqüència de testimonis es tanca amb el de Juli Exsuperaci, que a la segona meitat del segle IV dC recordava només que Pompeu, després d'haver situat els seus trofeus als Pirineus, retornà a Roma. Indissolublement lligada al record dels trofeus pirinencs de Pompeu (paral·lels a la fundació a occident de Pompaelo —Pamplona—) hi ha la intervenció de Gai Juli Cèsar prop del monument. Dió Cassi indica que l'any 49 aC Cèsar no construí cap trofeu als Pirineus sinó que, conscient del fet que això no havia comportat bon nom a Pompeu, es limità a erigir prop de la seva obra un gran altar de pedres tallades i polides.
Restes de l'església romànica de Santa Maria de Panissars, situades sobre la Via Augusta i flanquejades pels basaments dels trofeus de Pompeu, el Pertús - la Jonquera, 71 aC i segle XI.
G.S.
La realitat arqueològica dels trofeus ha estat descoberta fa molt pocs anys. Es troba al coll de Panissars (als termes del Pertús i de la Jonquera) sota les ruïnes del priorat de Santa Maria de Panissars, que depengué primer d'Arles (al Vallespir) i després de Ripoll i que fou abandonat el 1659 en virtut del tractat dels Pirineus, pel qual la ratlla fronterera estipulada el tallà en la forma que encara té avui. A partir de l'any 1985 (des del 1983 s'havia començat ja a fer una neteja del priorat) es realitzaren excavacions a la part francesa i des del 1989 s'incorporà un equip de treball a la part catalana. Les actuacions dels dos grups van delimitar completament el monument el 1993, de manera que s'ha pogut disposar d'algunes evidències en espera de l'estudi definitiu.
El monument es presenta avui com dues grans plataformes de 30 m de llarg per 15 d'ample cadascuna, al mig de les quals discorre una via de 5 m d'ample que constitueix el nexe d'unió del que convencionalment s'ha denominat la Via Domícia i la Via Augusta. La Via Domícia, el traçat de la qual és ben conegut arqueològicament a la zona, sembla haver estat modificada per la construcció del monument. Recentment s'han trobat restes materials de la Via Augusta al vessant sud del coll de Panissars, des dels trofeus vers la Jonquera.
Ambdues plataformes van ser tallades parcialment a la roca i estaven folrades per grans blocs de pedra sorrenca que donaven l'aparença final i permetien el rebliment de formigó que completava el que la roca mare no proporcionà als constructors. A la plataforma est, i concretament a l'angle nord, s'han trobat encara in situ alguns d'aquests blocs. La fonamentació és en alguns indrets molt profunda, buscant una base de roca sòlida, cosa que sembla indicar que el monument devia tenir una alçada considerable.
S'han fet fins ara diverses propostes de restitució, que van des de plataformes o altars apariats fins a suposar l'existència de diversos cossos en forma de torre, amb la qual cosa la via discorreria coberta al llarg de 30 m a l'interior del monument. L'escassa coneixença d'aquest tipus de monument obliga a recordar el trofeu de La Turbia (a Occitània), construït vers l'any 6 aC en honor de les victòries d'August i que a més té una inscripció del tipus de la que la tradició recull per al de Pompeu. L'altre model és el d'Adamclisi (localitat de Romania), elevat per a commemorar les victòries dàcies de Trajà.
A falta d'un estudi definitiu, no cal aprofundir els models, però sí cal dir que la tècnica detectada coincideix, tant en la forma de tallar la roca (com és el cas del mausoleu de Belevi, prop d'Efes, Turquia) com en els blocs de pedra obtinguts, amb models hel·lenístics i romans de temps republicans.
Potser també es podria posar en relació amb els trofeus un fragment d'inscripció, avui perdut, trobat en una masia propera. Tanmateix, només un estudi acurat de les possibilitats arquitectòniques deduïdes de les restes arqueològiques, avui ja totalment excavades, permetrà elaborar una hipòtesi o, potser millor, diverses hipòtesis del que degué ser la realitat del monument colossal que Pompeu, segurament en la seva conscient imitació d'Alexandre el Gran, erigí per tal de commemorar les seves primeres i transcendentals victòries.