Empúries al segle I aC.
GP-P / CM / JAS
Segons les fonts escrites, la política colonial de Roma a les províncies hispàniques es va limitar, durant la República, a una sèrie molt reduïda de noves fundacions urbanes decidides pels governants per motius estratègics o a causa de l'assentament de veterans. En l'àmbit geogràfic que aquí es tracta, la llista d'aquestes noves fundacions es redueix a quatre: Tàrraco (218-217 aC), Valentia (138 aC), Palma (Palma de Mallorca) i Pol·lència (Alcúdia, Mallorca) (123 aC). No obstant això, si s'analitza el procés de canvi social a la província durant els segles II i I aC, és evident que la situació fou molt més complexa.
En el primer moment de la presència romana, les conseqüències de la contesa entre púnics i romans es manifestaren en la destrucció d'una bona part de les principals ciutats indígenes (Sagunt, Atanagre, Intibili...). Aquesta tasca es va rematar amb la immediata i violenta actuació romana per consolidar la conquesta i esclafar les insurreccions i les revoltes que ben aviat esclataren un cop que els ibers es van adonar de les inequívoques intencions romanes de romandre al seu territori i explotar-lo. A tot el que avui són els Països Catalans es troben clars indicis de les conseqüències d'aquestes activitats bèlliques, materialitzades en la destrucció i la desaparició d'assentaments indígenes anteriors, alguns dels quals són especialment importants, com ara el puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà), el tossal de Sant Miquel (Llíria, Camp de Túria), la Serreta (Alcoi, Alcoià), La Escuera (Sant Fulgenci, Baix Segura).
La conquesta romana inicialment significà, doncs, la desarticulació i el trencament de la consolidada estructura territorial ibèrica, car un cop acabades les insurreccions i les repressions no s'engegà l'organització d'un procés de reconstrucció, repoblació o colonització dels amples territoris devastats, similar, per exemple, al que se seguia a Itàlia quan els romans conquerien una regió.
A Hispània, a les acaballes de la guerra contra els cartaginesos, Roma es va trobar un territori extens i llunyà que havia ocupat per les circumstàncies del conflicte, situat una mica fora del seu programa natural d'expansió, que aleshores estava compromès en la reconstrucció d'Itàlia, molt castigada per la llarga presència d'Anníbal, i en la colonització de la recentment ocupada Cisalpina, a la vall del Po. Les tasques de reconstrucció i expansió en la mateixa Itàlia centraren durant dècades les preocupacions i les prioritats dels plans del Senat, molt més, en tot cas, que la llunyana província hispànica.
No obstant això, aquesta política absentista no va durar sempre. El primer testimoni de l'organització provincial, encara que d'interpretació discutida, correspon a les nombroses seques monetàries, actives durant els dos segles republicans, que utilitzaven llegendes amb topònims ibèrics, llatins i fins i tot bilingües ibero-llatins, però ajustaven els seus pesos als patrons romans. En el panorama urbà, la llista de noves fundacions que s'ha esmentat ha d'augmentar necessàriament si s'analitza la transformació cap a tipus llatins de nuclis grecs i púnics com Empúries, o Aiboshim —Eivissa—, així com de grans ciutats ibèriques com Iltirta —Lleida—, Arse/Saguntum —Sagunt—, Edeta —Llíria—, Saiti, Lucèntum —tossal de Manises, Alacantí— o Íl·lici —Alcúdia d'Elx—, i la fundació d'altres ciutats testimoniades als repertoris plinians com Gerunda —Girona—, Bètulo —Badalona—, Iluro —Mataró—, Blanda —Blanes—, Ieso —Guissona— o Eso —Isona—, que daten del final del segle II i principi del segle I aC.
Tàrraco, situada al costat d'un jaciment ibèric precedent, a la part baixa del turó, va ser el primer nucli creat per Roma a Hispània, a causa de la seva posició estratègica i com a centre logístic de l'exèrcit, en contraposició, en part, a Cartago Nova (Cartagena), centre del dispositiu militar cartaginès.
De la Tàrraco republicana es coneix únicament la seva magnífica muralla aixecada en dues fases diferenciades. Una primera muralla amb tècnica ciclòpia, de poca alçada i proveïda de torres elevades amb carreus, fou aixecada al final del segle III aC o al principi del II aC, consolidant un primer campament romà. Més tard, coincidint amb les dècades de les guerres numantines (154-133 aC) i essent la ciutat la base naval de l'exèrcit que operava a la Celtibèria, es va ampliar el recinte amb nous paraments rectilinis de gran alçada, realitzats amb carreus sobre una base ciclòpia i reomplerts amb toves. Malgrat tot, de l'interior de la ciutat es coneixen tan sols breus estrats d'ocupació sobre la roca i restes d'estructures aïllades, arrasades o semiocultes per la potentíssima activitat constructiva de la ciutat imperial.
El cas d'Empúries és diferent. La recerca arqueològica de la ciutat ha demostrat que les primeres dècades de la dominació provincial romana van ser, en aquesta ciutat federada, d'una activitat frenètica: noves muralles, reforma dels santuaris, construcció d'una àgora monumental i renovació de bona part de la trama residencial. Però, al mateix temps, el port i la ciutat eren controlats des d'una fortalesa romana aixecada a poca distància. Lògicament, en aquesta situació paradoxal s'han de veure els beneficis per a una ciutat mercantil de les noves rutes del comerç marítim amb Itàlia i, probablement, del seu nou paper potenciat per Roma com a centre administratiu dels territoris del nord-oest hispànic.
A Valentia, les dades obtingudes per les excavacions urbanes proporcionen un panorama invers al de Tàrraco. La primera muralla de la ciutat, fundada el 138 aC, tan sols ha pogut documentarse en un tram curt i molt alterat per fases posteriors. En canvi, la construcció de la ciutat sobre un sòl al·luvial de sorres i llims ha permès detectar nivells fundacionals amb un ampli contingut de materials que confirmen la datació de les fonts escrites, proporcionant, fins i tot, ofrenes fundacionals. Les excavacions a la Pia Almoina han permès documentar poc després de la fundació de la ciutat la construcció d'edificis públics i un dels primers exemples de termes republicanes documentat a la Península: uns petits banys a l'interior d'una ínsula (illa de cases) limitada per tabernae (locals comercials), que presenten sales amb terres de llosetes ceràmiques i banyeres escalfades per forns annexos.
Els seus pobladors van ser itàlics llicenciats de les tropes auxiliars, que per la seva antroponímia devien procedir de les terres interiors de la Itàlia centro-meridional. La situació de la ciutat controlant el pas pel Túria de la via Herculea i just a meitat de camí entre les dues principals ciutats de la província, Tarragona i Cartagena, li va conferir també una considerable importància estratègica, ben palesa durant les guerres sertorianes, moment en què va ser destruïda.
A poca distància, Arse/Sagunt, origen de la intervenció romana a Hispània, ha proporcionat importants novetats sobre el seu passat ibero-llatí. El fòrum de Sagunt, conegut tradicionalment a partir d'importants testimonis epigràfics, ha estat investigat intensament en aquests últims anys, la qual cosa ha permès trobar una primera plaça pública del final del segle II aC presidida per un temple de triple cel·la. En aquesta plaça fou recordat amb estàtues Publi Escipió, reconstructor de la ciutat després de la derrota púnica a Hispània.
Als anys finals del segle II aC tingué lloc una gran activitat edilícia a la província. Aquesta activitat coincidí amb la pacificació consegüent a la finalització de les guerres celtibèriques i lusitanes i també amb l'activitat colonitzadora i mercantil impulsada des de Roma per les reformes dels Gracs.
Empúries és una bona mostra d'aquesta fase de reformes. La fortalesa existent al costat de l'antic nucli urbà va deixar pas a una nova ciutat de grans dimensions limitada per muralles en la construcció de les quals es va utilitzar la nova tècnica itàlica del formigó encofrat (opus caementicium), una retícula viària ortogonal dissenyada amb peus romans de 29,6 cm que formava illes d'1 X 2 actus (mesura romana equivalent a 120 peus) i, com a element peculiar, un recinte interior doble dividit per una muralla transversal.
Al llarg de la primera meitat del segle I aC coexistiren a Empúries dues ciutats: l'Empòrion grega, amb doble assentament topogràfic format per la Palaiapolis insular i la Neàpolis a terra ferma, i aquesta nova ciutat, Emporiae, dividida en dos. Com que a la mateixa època es detecten als voltants d'Empúries les primeres vil·les, cal preguntar-se si aquesta fundació va ser un mitjà de resoldre els conflictes interns del territori indiget, instal·lant-hi una comunitat híbrida d'itàlics i hispans.
Els processos de substitució queden plasmats al territori laietà entre Burriac —Cabrera de Mar, Maresme— i la veïna lluro. Burriac és un enorme recinte fortificat d'època ibèrica situat sobre un turó a certa distància de la costa i que fou abandonat al principi del segle I aC. De la mateixa època daten els primers nivells d'ocupació d'una nova ciutat, detectada per l'arqueologia urbana al subsol de Mataró, que va assolir el rang municipal en època d'August. Sembla, doncs, evident la relació directa entre ambdós fets, encara que no es disposa de dades per a imaginar com es va produir el desplaçament de la població i la seva integració a la nova ciutat amb altres pobladors acabats d'arribar d'Itàlia i la mateixa Roma. Una situació idèntica es repeteix al principi del segle I aC amb la fundació de Gerunda, testimoniada per la datació de la primera muralla urbana. Més al sud, a la desembocadura del Besòs, una activa recerca arqueològica articulada al voltant del Museu de Badalona ha permès documentar a la mateixa època la fundació de Bètulo, conèixer el seu perímetre emmurallat, el seu esquema urbanístic, fragments de luxoses domus (cases) i un nou exemple de termes republicanes (del segle I aC) visitables al subsol de l'actual museu.
Aquest fenomen de progressiva urbanització s'estén fins a les comarques de l'interior català. La recerca arqueològica a Eso i Ieso ha documentat, a tots dos nuclis, l'aixecament de recintes emmurallats al començament del segle I aC que s'han de relacionar amb la penetració romana a les comarques interiors de Catalunya, al nord de la via entre Ilerda i la costa. Tanmateix, la inestabilitat a la zona pirenaica es prolongà fins a les campanyes de Domici Clavi contra els ceretans als anys 39-37 aC.