Durant els dos últims segles de la República Romana i tot el període imperial, el que després foren els Països Catalans van formar part de la província romana d'Hispània Citerior, més tard també anomenada Tarraconense. El principi de la fiscalitat es va originar perquè Roma considerava que per dret de conquesta li pertanyien tots els territoris dominats, els quals s'integraven en l'ager publicas. L'Estat procurava posar en rendiment els territoris incorporats, mitjançant l'arrendament, la venda o el seu retorn als antics propietaris, els quals els feien produir en règim de possesio. En altres paraules, els que vivien i treballaven als territoris ocupats havien de pagar pel seu usdefruit. En l'àmbit geogràfic objecte d'anàlisi, els territoris annexionats probablement es van distribuir d'acord amb l'estructura de propietat indígena que hi havia anteriorment.
Abans de la presència dels romans, no existia un sistema fiscal unificat per a tota la Península Ibèrica ni per a una gran part d'aquesta, ja que hi predominava el particularisme tribal i l'estructura urbana hi era escassa. Durant les primeres dècades de l'ocupació romana no es pot parlar de l'existència d'un sistema fiscal dissenyat des d'un principi per a fer rendible l'explotació dels nous súbdits i territoris, sinó que aquest sistema es va anar modelant lentament. Al principi, les exaccions fiscals van consistir en la recol·lecció de provisions per a la sustentació de l'exèrcit i en diners per al pagament dels soldats que mantenien el domini militar romà. Aquest tribut, que apareix repetidament citat a la literatura com a stipendium, no consistia en una quantitat més o menys fixa, sinó que depenia de les necessitats romanes i de les possibilitats materials d'aconseguir-lo, d'acord amb les condicions específiques de cada terreny.
Distribució de les seques. 218-37 dC.
A partir del 179 aC, aproximadament, es va regularitzar el tribut, que es convertí en una quantitat fixa. Tal com explica Tit Livi, aquesta quantitat a pagar era la uicesima, consistent en la vintena part, o sigui el 5%, de la collita de cereals. Aquest era un tribut relativament suau si es té en compte que a Sicília es pagava el 10% de la collita. Tanmateix, el tribut devia pagar-se també en moneda o en metalls preciosos. L'encunyació de moneda de plata a les ciutats d'Ausesken —Vic—, Iltirta —Lleida—, Kese —Tarragona—, Arse —Sagunt— i Ikalkusken podria haver estat estimulada per qüestions fiscals, com és ara el pagament del stipendium. Aquesta diversitat de mitjans de pagament demostra que Roma pretenia adequar el tribut a la realitat material, d'acord amb les possibilitats dels súbdits.
Els magistrats encarregats de la recaptació dels tributs eren els quaestores, a través de societats (societates publicanorum) que arrendaven la seua exacció. Els abusos i l'extorsió per part dels publicans, de vegades en connivència amb els magistrats romans, van ser prou freqüents durant el període republicà, tal com ho demostren algunes queixes dels hispans i algun o altre procés. Així, l'any 171 aC està documentada una protesta que va arribar fins al senat de Roma, el qual va sentenciar sobre el cas, limitant les competències dels governadors. A poc a poc es va anar sistematitzant la fiscalitat a les províncies d'Hispània i només es veié alterada per les guerres, primer la de Sertori i després les guerres civils, les quals van drenar cap a un i altre bàndol la riquesa del territori on es van desenvolupar els enfrontaments.
El sistema fiscal romà mai no fou uniforme a totes les províncies, però a partir d'August es va iniciar una important transformació en la recaptació d'impostos. Mitjançant l'elaboració de censos es va racionalitzar i distribuir millor la càrrega fiscal, que normalment oscil·lava entre l'1 i el 3% del valor de la propietat. En els censos apareixen relacionades les persones amb el seu patrimoni moble i immoble. A més a més, l'Estat progressivament va recaptar els impostos de manera directa, allunyant d'aquesta tasca les societats de publicans i implicant les ciutats en el procés fiscal.
Amb l'adveniment del principat, la província tarraconense quedà sota el control imperial i fou administrada pel fiscus (part del sistema financer controlat per l'emperador). En aquest moment, la recaptació d'impostos era responsabilitat del procurator. Les cúries de les ciutats havien de cobrar als seus ciutadans i lliurar al procurador la quantitat total de l'impost que l'Estat li havia adjudicat en bloc, d'acord amb la riquesa que cadascuna tenia censada, cosa que estalviava a l'administració una bona quantitat de personal i un contacte directe amb el contribuent.
Durant els primers anys de l'Imperi el sistema fiscal no fou opressiu i permetia generar un excedent de riquesa que, en bona part, revertia en la mateixa ciutat a través de les donacions dels benefactors. Els impostos eren directes i indirectes. Els primers gravaven la propietat o la possessió de la terra i de la riquesa. Els impostos indirectes gravaven el trànsit de mercaderies, amb el dret de pas (portorium, el 2 o el 2,5% del valor de la mercaderia, segons els autors), la transmissió del patrimoni (XX hereditatium, el 5% sobre el valor dels béns heretats) i l'alliberament d'esclaus (XX libertatis, el 5% del preu de l'alliberament). A més a més hi havia impostos extraordinaris com és ara l'aurum coronarium, que es pagava per la proclamació d'un nou sobirà. La materialització dels tributs no fou uniforme ni a tot arreu ni durant tot el període imperial, ja que l'Estat s'adaptava a les possibilitats del contribuent i a la seua conveniència. El tribut es devia pagar preferentment amb moneda, perquè n'hi havia suficient en circulació, encara que probablement també es van utilitzar altres productes, com és ara el cas d'algunes ciutats de les Balears, les quals —com explica Plini el Vell— pagaven el tribut en cotxinilles, utilitzades en la preparació de colorants.
Petit altar dedicat a Júpiter per un arxiver provincial, Tarragona, segle II.
MNAT
A partir dels emperadors Antonins aparegueren els primers símptomes que la capacitat de resposta de les ciutats a les exigències impositives de l'Estat s'anava exhaurint. Les necessitats del fisc (especialment pel pagament a un exèrcit cada vegada més nombrós), l'exhauriment dels recursos metàl·lics i el drenatge de metalls preciosos cap a l'orient pel fet d'un comerç deficitari, provocaren un progressiu augment de la càrrega impositiva dels tributs normals i l'aparició de nous tributs, al mateix temps que es feien més freqüents les imposicions extraordinàries. L'augment de la pressió fiscal es va unir a un progressiu deteriorament de la qualitat de la moneda, ja que davant l'increment de les necessitats monetàries per a cobrir el pressupost i disposant d'unes reserves determinades de metall al tresor imperial, l'Estat optà per rebaixar el contingut de plata i el seu pes en les monedes. Les encunyacions d'argent (aleshores, només amb el 50% d'argent) es degradaren tant que es van convertir en monedes de bilió amb un 2-5% d'argent. Això provocà la desaparició de la moneda de bronze i del sistema monetari instaurat per August, que es basava en l'encunyació de moneda d'or, de plata i de bronze. La devaluació constant de la moneda, malgrat els intents de restituir-ne la qualitat per part d'Aurelià, de Dioclecià i d'altres emperadors, fou la causa que l'Estat deixés de cobrar el tribut només en moneda i que s'interessés cada vegada més en l'exacció del tribut en primeres matèries, anomenat annona. Aquest tribut s'aplicava especialment per a l'abastament de l'exèrcit (annona militaris), el qual rebia una part de la seua paga en espècies, ja que als soldats, amb la caiguda del poder adquisitiu del seu sou (stipendium), no els quedava quasi res, després d'haver descomptat les despeses de menjar i d'equipament. Aquest canvi en la política de recaptació provocà l'enfonsament del comerç, ja que els contribuents no estaven ara obligats a transformar en diners la seua producció per tal de pagar el tribut.
Als segles IV i V, la situació econòmica de les ciutats era molt crítica. No hi havia els recursos econòmics suficients per a conservar el model romà de ciutat i tenien greus dificultats per a mantenir al complet el senat local. Esdevenir membre de la cúria no compensava, ja que s'adquiria davant de l'Estat la responsabilitat de respondre de la recaptació del tribut amb el patrimoni personal.