L'arc de Berà

Tot i ser un dels monuments romans més coneguts de Catalunya, l'arc de Berà (Roda de Berà, Tarragonès) ha estat, fins fa molt poc, mancat d'estudis específics destinats a l'anàlisi de les seves característiques formals i a la comprensió de la seva significació històrica. Les primeres notícies relatives al monument es remunten al segle XVI: la primera menció escrita és d'un italià, Mariangelo Accursio, que el visità l'any 1525; pocs anys més tard (1546), Pere Antoni Beuter publicà un gravat amb la imatge ideal de l'arc i el 1563 el pintor flamenc Anton Van den Wyngaerde el dibuixà sota una òptica realista. Des d'aleshores fins als nostres dies són molts els autors que han escrit sobre el monument i molts també els qui l'han reproduït gràficament. Gràcies a l'anàlisi d'aquesta documentació històrica, se sap que la imatge de l'arc de Berà que estem acostumats a veure no es correspon exactament amb la que oferia l'edifici quan fou construït. Al segle XVI l'arc es trobava ja força malmès, i el procés de degradació continuà fins al final del segle XVIII, en què la monarquia il·lustrada de Carles III en promogué una primera i, en la nostra opinió, encertada restauració. L'any 1840 l'arc fou transformat i dedicat al general Baldomero Espartero mitjançant una actuació que va modificar significativament la forma de l'edifici —conferint-li l'aspecte actual— i que va comportar la pèrdua d'una sèrie d'elements arquitectònics originals de no poca importància. La nit del 20 de juliol de 1936 una sèrie de càrregues explosives van destruir una part del monument i posaren en perill la seva estabilitat, però l'actuació immediata dels serveis tècnics de la Generalitat de Catalunya salvaguardà la integritat del monument. Es va aprofitar l'avinentesa per a desviar la carretera que, fins aleshores (tardor del 1936), passava per sota de l'arc. L'any 1994, en el marc d'un nou projecte de restauració, es van efectuar excavacions arqueològiques que van permetre posar al descobert la base original de l'edifici, les restes de la via antiga i recuperar una sèrie d'elements de la cornisa romana, reaprofitats en el decurs de la restauració del 1840.

L'arc de Berà es troba situat en un indret geogràficament destacat, en la línia que separa les actuals comarques del Baix Penedès i el Tarragonès, al límit nord-oriental de la comarca natural del Camp de Tarragona, antigament l'ager tarraconensis. De l'anàlisi i de l'estudi comparatiu dels diversos elements i del conjunt de l'arc de Berà es desprèn que aquest és un clar exponent de l'arquitectura realitzada a les províncies occidentals de l'Imperi al final del segle I aC. La tècnica constructiva, l'estructura global de l'edifici, la disposició i la tipologia dels seus elements són els arguments fonamentals que permeten afirmar que l'arc de Berà fou construït en un moment indeterminat dels dos darrers decennis del segle I aC, al voltant dels anys 15-5 aC. L'estudi dels caràcters paleogràfics de les lletres de la inscripció llatina, originàriament al fris de l'edifici i ara conservada, en part, a l'arquitrau, permet datar-la en època d'August, en perfecta correspondència amb la cronologia de l'arc. L'anàlisi detallada de les restes de la inscripció i de les interpretacions que en van fer diferents autors anteriors a mitjan segle XIX permet de donar una nova lectura de l'epígraf: Ex testamento L(uci) Licini L(uci) f(ili) Serg(ia tribu) Surae consa[13/14 vv.]. L'arc de Berà, per tant, fou consagrat per disposició testamentària de Luci Licini Sura, fill de Luci, adscrit a la tribu Sèrgia. L'espai final de l'epígraf devia estar reservat, probablement, a completar el verb consecro i a alguna breu fórmula epigràfica que, ara per ara, no es pot precisar. Aquesta inscripció estava precedida, probablement, per un altre text epigràfic col·locat a l'àtic de l'edifici —desaparegut abans del segle XVI—. Aquesta inscripció degué il·lustrar qui fou l'autor de la consagració i en honor de qui la va fer.

Qui decidí la construcció de l'arc de Berà, Luci Licini Sura, fou un ciutadà romà que va morir probablement a Tàrraco al final del segle I aC, i que, per tant, visqué durant la segona meitat d'aquell segle. No es coneix cap altra dada de la vida d'aquest personatge, però el fet que a la seva mort disposés la construcció d'un arc indica que era un individu benestant i que, per tant, probablement tingué una participació activa en la vida de la ciutat. Ha estat proposada la identificació d'aquest personatge amb un homònim coetani, magistrat a la ciutat de Lepida/Celsa (Velilla de Ebro), que hauria deixat aquella ciutat per instal·lar-se definitivament a Tàrraco.

La construcció de l'arc de Berà tingué lloc en el moment en què aquest tipus de monument fou introduït a les províncies occidentals de l'Imperi. A les províncies hispàniques, corresponen al principat d'August tres arcs honorífics de caràcter públic: el Janus del pont de Mengíbar (Jaén), l'arc del fòrum colonial de Tàrraco i l'arc del pont de Martorell. La indiscutible relació de dos d'aquests monuments (Mengíbar i Martorell) amb la Via Augusta, concretament la reforma augustal d'aquesta, i el fet que aquesta reforma comportés un significatiu canvi de traçat de la via al seu pas per Tàrraco, entre els anys 12 i 6 aC, permeten plantejar la possibilitat que l'erecció de l'arc de Berà, d'iniciativa privada, estigués relacionada amb aquesta reforma de la xarxa viària. Un altre arc de tipus privat, però de caràcter funerari, és el de Cabanes de l'Arc (Plana Alta), construït al final del segle II o l'inici del III dC, en un ramal secundari de la Via Augusta.

La presència del verb consecro indica clarament que l'arc de Berà fou consagrat a un ésser de categoria divina. Descartada la consagració del monument a un déu del panteó romà, per falta de paral·lels, l'objecte d'aquesta acció disposada per Luci Licini Sura només podia ser el mateix emperador, August. L'ambigüitat del caràcter diví del prínceps en vida no impedí que fos objecte d'un culte a la seva persona, que, concretament a Tàrraco, tingué les primeres manifestacions en el darrer quart del segle I aC. D'altra banda, la gran majoria dels arcs honorífics romans erigits en època augustal, ho foren en honor de la primera figura de l'Estat, sense oblidar el paper que l'arc honorari d'època augustiana va tenir com a símbol de la nova concepció política de Roma, representada per August. Hi ha, per tant, arguments suficients per a pensar que l'arc de Berà fou consagrat a August, a August i altres membres de la família imperial o, potser, al numen Augusti.

La cronologia augustiana de l'arc de Berà i de la inscripció descarta definitivament la identificació tradicional de qui en disposà la construcció amb Luci Licini Sura, el conegut membre de la classe senatorial —d'origen hispànic— que fou tres vegades cònsol i que assolí una situació preeminent sota l'imperi de Trajà (principi del segle II dC).