En totes les civilitzacions que s'han succeït des dels orígens de la humanitat, la mort ha estat un dels esdeveniments cabdals entorn del qual s'han originat i han evolucionat tot un seguit de ritus que, si més no en el cas de les cultures europees occidentals, simbolitzen en general l'accés a una nova existència. Una existència distinta de la que cada persona ha tingut en la vida terrenal, però igualment complexa i subjecta a esquemes ben concrets que, en definitiva, tracten d'assegurar l'harmonia existencial després de la mort del cos i, també, de perpetuar damunt la terra el record —la presència— del difunt.
Ofrenes de la necròpoli de Can Trullàs, Granollers, segles I-II.
MDG-ECSA
De fet, molta de la informació que permet conèixer les cultures i les comunitats que s'han succeït en un territori concret prové, sovint, dels seus cementiris —o necròpolis— i, més concretament, dels elements materials —els aixovars— que es van dipositar al voltant del difunt per tal d'assegurar-li la supervivència i la incorporació harmònica al nou ordre vivencial on el difunt acabava d'ingressar. Es tracta d'elements que, pensats per a servir com a estris en el decurs de la vida, havien de ser útils, també, per a resoldre les necessitats del difunt en la vida del més enllà. Aquest aspecte, en definitiva, no deixa de ser un reflex de la concepció de continuïtat que va presidir majoritàriament la filosofia de les diferents cultures davant de la mort i la seva transcendència. Una convicció que, d'altra banda, no es limitava al ritual funerari estrictament entès, sinó que tenia continuïtat en una altra manifestació pràcticament present en totes les comunitats d'una manera més o menys institucionalitzada: el culte als avantpassats.
És ben sabut que la implantació de la cultura romana en els diferents territoris on es va anar estenent va comportar l'entrada en contacte amb pobles d'origen distint i, consegüentment, amb costums i esquemes organitzatius ben diferenciats. L'estratègia dels romans davant d'aquesta realitat va ser la de l'assimilació de totes aquestes —per a ells noves— manifestacions en el si de la seva rica i variada religiositat. Aquesta estratègia, d'una banda, va estalviar el que podien haver estat greus problemes per a assolir els objectius fonamentals del procés d'annexió territorial i d'imposició cultural i social endegat i, de l'altra, va enriquir espectacularment la realitat de la religiositat romana.
És per això que es fa veritablement difícil plantejar el tema d'una manera sintètica, atès que, parlant com hom parla, d'una realitat que ocupà —si més no pel que fa al territori dels actuals Països Catalans— un període cronològic molt ampli (aproximadament uns 800 anys), fou també una realitat que anà adequant-se a les successives etapes per les quals travessà la romanitat incorporant les diferents concepcions que amb el temps van anar incidint amb més o menys força en la realitat —i en l'oficialitat— romana.
Independentment dels aspectes formals fonamentals associats als rituals funeraris (incineració o inhumació) i a l'arquitectura de la mort —caracteritzada per una concepció destinada a perpetuar, de la mateixa manera que succeïa en el sistema de convivència terrenal, les diferències socials—, tot el sistema funerari s'adreçà a l'objectiu fonamental de la pervivència de l'ésser humà després de la seva mort. La mateixa localització dels cementiris respon a aquesta idea central. Així, malgrat les clares limitacions legals per a enterrar a l'interior de les ciutats, amb la disposició de les àrees funeràries ben a prop dels nuclis urbans, a banda i banda de les vies que hi menaven, quedava permanentment garantida la proximitat del difunt als membres de la comunitat que el sobrevivien. Tot plegat quedava reforçat per un seguit d'epitafis que, entre protocol·laris i sentits, informaven —i continuen informant— dels mèrits d'aquells que reposaven a les tombes.
L'arqueologia d'època clàssica en l'àmbit geogràfic dels actuals Països Catalans ha proporcionat nombrosos i relativament rics exemples d'aquesta manifestació humana, tant a l'àmbit urbà com a les àrees rurals, al voltant de les uillae —vil·les— que poblaven el territori i l'explotaven, els quals informen, en cada cas, de l'evolució dels ritus i de les creences.
Emporiae, Bàrcino, Tàrraco i Valentia (emblemàtiques representants de les grans conurbacions del nord-est peninsular d'època romana) han deixat importants i reputats conjunts funeraris en les seves distintes varietats: incineració, inhumació, sepulcres monumentals (individuals o, també, col·lectius)... Però no tots els testimonis es limiten als que han estat localitzats a l'entorn d'aquestes grans poblacions. També les ciutats de dimensions i importància més reduïdes, de particular incidència en la dinàmica sòcio-econòmica del territori de l'actual País Valencià, han proporcionat nombrosos i significatius documents arqueològics que palesen l'àmplia varietat de costums i de solucions formals com a resposta a un sol problema: la mort i el viatge al més enllà.
Lògicament, els tipus d'enterrament més comuns quantitativament, presents en la totalitat del territori, són aquells que s'associen a unes característiques formals més senzilles. Concretament, s'està parlant dels enterraments d'inhumació, que poden ser de diverses menes: els constituïts per tombes formades per tegulae —teules planes— disposades a doble vessant o en secció paral·lelepipèdica, els enterraments d'àmfores reaprofitades i —malgrat no haver-se conservat més que molt parcialment, com a conseqüència de la mateixa naturalesa degradable del material base— els de taüt de fusta, sense oblidar tampoc els no tan corrents, si bé no gens estranys, taüts de plom.
En una època relativament avançada, a partir del segle II dC, es va generalitzar (si més no entre les classes socials més afavorides) l'ús dels sarcòfags lítics, esculpits o no. Sempre, tant pel que fa als epitafis com —en el cas que en presentin— als seus elements esculturals, aquests sarcòfags són un fidel i puntual reflex de l'art i de les circumstàncies socials i ideològiques vigents en cada moment. Aquests trets permeten seguir, pas a pas, la transició d'una societat amb creences i ritus estrictament pagans a una societat en la qual el cristianisme anava prenent, primer tímidament però més endavant, i en especial després de l'edicte de Milà, amb acusada celeritat. I, una vegada més, permeten també constatar que la mort tot ho perdona: l'elevat nombre d'inscripcions funeràries conservades arreu, sempre carregades d'elogis i tendresa devers l'ésser difunt, obliga a deduir un grau d'harmonia i d'estabilitat familiars difícilment assumibles en una relació estrictament terrenal.
Però no falten, tampoc, els sepulcres monumentals, malgrat que, quantitativament, no poden ser considerats gaire significatius comparats amb els altres tipus d'enterrament més senzills, d'ús molt més generalitzat, amb els quals coexistiren. Tipològicament, presenten una varietat complexa. Potser el més conegut d'entre els que tenen forma de torre, per la seva bona conservació, sigui el de la torre dels Escipions, molt proper a Tàrraco. D'origen oriental, respon a una tipologia àmpliament documentada en l'àmbit de la Mediterrània. Altres exemples de característiques similars, però no tan coneguts, han estat localitzats a la rodalia de la mateixa ciutat de Tàrraco, al llarg de la via que, des d'aquesta ciutat, duia cap a Dertosa —Tortosa— i Valentia, concretament a l'àrea de cementiri que, més endavant, en el Baix Imperi, acollí la coneguda necròpoli paleocristiana de Tarragona.
Al Principat, sepulcres com el de la Torre del Breny i el de Boades (a Castellgalí, Bages), el del Castellet de les Corts (a prop d'Empúries, Baix Empordà), el de Vilablareix (a la sortida de Girona), el de Lloret de Mar (Selva), el de Corbins (Segrià), el de les Gunyoles (Alt Penedès) o el columbari de Vilarodona (Alt Camp) constitueixen els exemples més coneguts d'aquesta mena d'enterraments monumentals, característics del període imperial. Cal, però, fer esment sobretot del mausoleu de Centcelles (a Constantí, Tarragonès), el qual, tant per les seves característiques arquitectòniques com pels seus elements decoratius i per la seva datació (mitjan segle IV dC), constitueix un exemple únic als Països Catalans i un monument de primeríssima importància en l'arquitectura romana d'època imperial avançada.
A Favara de Matarranya (Terra Alta) es localitzà un magnífic sepulcre en forma de temple, el qual ha arribat fins avui en molt bon estat de conservació. Per contra, el monument funerari dels Sergis, de Sagunt (Camp de Morvedre), que no s'ha conservat, és conegut només per mitjà de les il·lustracions i la descripció que en va fer l'humanista italià Mariangelo Accursio en un dels seus viatges a la Península Ibèrica, al començament del segle XVI.
A més dels monuments funeraris que es coneixen per referències històriques d'erudits i estudiosos o perquè se n'han conservat les restes, ben segur que als Països Catalans, en el decurs de l'època romana, van bastir-se'n molts d'altres. Molt sovint han estat objecte d'espoliació per a reaprofitar-ne el material amb què es construïren. Un bon exemple d'aquest fenomen es constata en el sepulcre ja esmentat de la Torre del Breny, que, havent estat minuciosament il·lustrat per Alexandre de Laborde al començament del segle XIX, moment en què estava íntegrament conservat, fou desmantellat en part l'any 1870, tret del podium —basament—, la part actualment conservada del monument. Aquesta és una realitat, resultat de la continuïtat d'hàbitat que ha experimentat el territori al llarg del temps, que ha afectat en general tota l'arqueologia clàssica dels Països Catalans. I cal pensar que, en determinats casos, aquest fenomen deu haver determinat la desaparició total de les traces que podrien informar de l'existència d'altres monuments funeraris de certa entitat.
De tota manera, l'activitat arqueològica, cada vegada més intensa i a l'empara d'una metodologia cada dia més acurada, està aportant noves dades que han de permetre un coneixement més aprofundit dels costums i les creences amb relació al més enllà. En aquest sentit, cal destacar la fossa d'ofrenes funeràries de Can Trullàs (a Granollers, Vallès Oriental), que, excavada l'any 1990 i datada als segles II-III dC, ha permès detectar pràctiques rituals que incloïen sacrificis d'animals (èquids) i ofrenes de menjar, fins ara exòtiques en l'entorn geogràfic del nord-est peninsular.