Sistema antic i sistema feudal

Examinades les característiques essencials del sistema antic, serà bo de confrontar-les amb les del feudal; així, alhora que es defineix aquest sistema, s’intentarà desvetllar els mecanismes que van conduir de l’un a l’altre.

En el sistema antic predomina, com hem vist, l’impost, que és una fórmula pública de drenatge d’excedents dels homes lliures no exempts cap a una classe dirigent que controla l’aparell de l’Estat. L’impost és, per naturalesa, una càrrega homogènia o equiparable (una mateixa base impositiva) per als integrants del col·lectiu al qual s’aplica. En el sistema feudal, en canvi, predomina la renda, que és una fórmula privada de drenatge d’excedents dels pagesos dependents cap a una classe de senyors que concentren la major part del poder a les mans i mantenen vincles molt limitats i pactats amb poders externs a les senyories. La renda és, per naturalesa, una càrrega diversa, no equiparable (sense base impositiva uniforme), per a cadascun dels integrants de la senyoria. Naturalment, un impost es converteix en renda i es desnaturalitza quan, per usurpació o fórmula de pagament de serveis, es converteix en un ingrés privat (en el sentit de patrimonialitzat), i això succeeix en la transició, quan el funcionari traeix l’Estat (diria Wickham): quan troba més remuneradora l’explotació del seu patrimoni i l’adquisició o usurpació de béns i drets fiscals que el servei públic. De forma externa, diríem que això comença a passar quan, en els comptes dels poderosos, els ingressos d’origen particular pesen més que els que provenen del fisc.

Als homes de la classe dirigent del sistema antic, el poder els ve donat i reconegut des de dalt (si es vol, de l’estructura que ells mateixos han estat capaços de crear i mantenir), perquè, com s’ha dit, depèn del lloc que cadascú ocupa en l’esfera politicoadministrativa. Als dirigents del sistema feudal, en canvi, el poder els ve de si mateixos, com una conquesta, perquè depèn del nombre d’homes i del volum de terres que cadascú hagi aconseguit acaparar. Així, sembla evident que l’element de continuïtat o discontinuïtat és l’Estat, perquè el sistema antic mor quan aquest gran exactor d’excedent que és l’Estat antic desapareix per un procés de dissociació o desagregació, i de les seves cendres surten els principats feudals.

En el sistema antic, la relació camp/ciutat no només era desigual sinó també antagònica. Com a cèl·lula bàsica de l’Estat, per l’impost, la ciutat antiga drenava els recursos del camp sense oferir-li a canvi contrapartides econòmiques equivalents. De fet, el món es dividia en ciutadans (en el sentit d’homes de ciutat) i pagesos (en el sentit d’homes del camp): aquells, certament estratificats, tenien més drets i reputació, protecció política especial i una cultura sofisticada. La civilització de l’antiguitat era una civilització urbana. Els pagesos, en canvi, eren explotats per la ciutat, tenien escassos drets o cap i mala reputació, i entre ells els esclaus eren multitud; en poques paraules, resultaven comparables a les bèsties amb les quals vivien. La crisi del sistema antic fou així la crisi de la ciutat antiga, com empíricament demostra l’arqueologia.

Amb la feudalització, és a dir, amb el creixement econòmic (lent), les transformacions socials (més ràpides) i els canvis polítics (accelerats), que posaren a punt el nou sistema feudal, la relació camp/ciutat canvià de naturalesa. Per començar, l’esmorteïda ciutat de l’antiguitat va renéixer de les seves cendres per un impuls econòmic que li vingué de fora, del camp, mitjançant la producció directa pagesa i la comercialització d’una part d’aquesta producció. Així, com insisteixen a dir Rodney Hilton i Guy Bois, a l’entorn de l’any mil, amb l’impuls del renaixement comercial, la ciutat s’insertà en la naixent xarxa de mercats, i a poc a poc es convertí en un gran mercat consumidor, vehicle de circulació d’excedents agraris. D’aquesta manera, va perdre protagonisme polític, però guanyà un paper inèdit en la nova distribució feudal del treball, perquè era en ella (en la gran ciutat i en la petita: la vila mercat) on es concentraven les activitats productives especialitzades que abandonaven el camp. Així, discrepant d’historiadors i economistes tan diferents com Henri Pirenne, Michael Postan i Paul Sweezy, s’ha d’argumentar que la ciutat medieval, lluny de ser aliena al feudalisme, en constitueix una peça essencial de l’engranatge econòmic, i això perquè, a diferència de la ciutat antiga, pren i dona (pren producte i dona producte o prestacions econòmiques) i ho fa a través del mercat, de fet, creant-lo. Fins i tot, encara que del si del col·lectiu urbà ben aviat n’emergí una capa dirigent que aconseguí el poder polític sobre el conjunt (senyoria col·lectiva anomenen el fenomen els historiadors castellans, fent seva una expressió encunyada fa molts anys per Charles Petit-Dutaillis), el fet essencial fou la plena inserció de la ciutat en l’esfera de la producció i del comerç. En la major part d’Europa, a més, el poder politicomilitar, entès globalment, s’allunyà de la ciutat, fet que queda ben reflectit en la geografia dels castells.

En el sistema antic, les adquisicions i les despeses estatals, la producció dels mateixos tallers i dominis fiscals, els edictes sobre mesures, preus i salaris i l’omnipresència de la tributació convertien l’Estat en el primer agent econòmic, que intervenia directament en el conjunt dels processos de producció i distribució marcant-los i controlant-los. En el feudalisme, en canvi, el senyor (i la monarquia com a senyora de senyors) vivia relativament al marge del procés de producció, puncionant-lo amb la renda a partir d’un acte que es pot qualificar de naturalesa política, i que atenent a la seva forma immediata sovint s’anomena coacció extraeconòmica. Així, es podria concloure que el sistema feudal es diferencia de l’antic per la relativa separació que s’hi produeix entre l’esfera política i l’econòmica.

Finalment, i és potser la diferència qualitativa més important, en el sistema antic, una part molt notable de la força de treball procedia d’homes sense drets (morts vivents, eines parlants, bestiar amb cara humana, segons una variada terminologia), els esclaus, mentre que en el sistema feudal, els productors, per serfs que fossin, i excepció feta de situacions aberrants, sempre tenien algun dret reconegut. La diferència és la dignitat del treball (contra la ideologia del treball com a càstig diví), dignitat que van començar a conquerir les masses servils amb seculars actes de resistència i revoltes (més excepcionals) durant l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana.

Així, i recapitulant, com era el sistema antic? Emprant una imatge diríem que era com un tren que en època clàssica va a tota màquina. El maquinista que el dirigia era l’Estat, però la màquina funcionava amb diversos motors. Són les modalitats de producció esclavista, feudal i tributària, a les quals potser es podrien afegir les formes derivades de la comunitat primitiva (comunitats pageses i famílies de petits propietaris rurals), de fet englobades i explotades per la tributació. Les principals modalitats són l’esclavista i la tributària; les restants els estan subordinades. En realitat, és com si la màquina funcionés amb dos motors, i és lògic, perquè difícilment un sistema pot funcionar sobre la sola base del treball de l’esclau, com també és difícil que ho faci sobre la base única de la tributació, ni que sigui només perquè aquesta dona un enorme poder als qui controlen l’aparell de l’Estat i, ja se sap, el poder és el diable. Deia Adam Smith que “l’orgull de l’home fa que vulgui dominar i res el mortifica tant com haver de recórrer a la persuasió dels que considera inferiors. Per això, sempre que la llei ho permet, i la natura de l’obra ho pot suportar, prefereix el servei d’esclaus al d’homes lliures”. Frases terribles, descoratjadores, basades, però, en una lectura atenta del comportament humà, i no oblidem que en el sistema antic els poderosos feien la llei!

Les masses servils, sobretot en els grans dominis, vivien sotmeses al preu d’una immediata violència privada (la dels amos) que només l’existència d’una gran violència institucional, de l’Estat, podia emparar. Ho explicava Plató, a La República, en un imaginari diàleg entre Sòcrates i Glauc:

“Tu saps que aquests particulars viuen segurs i no temen gens als seus esclaus.

—Què haurien de témer?

—Res, però, en comprens la raó?

—Sí. La raó és que tot l’Estat ofereix protecció a cadascun d’aquests particulars individualment.

—Bona resposta! Però què passaria si un déu, després d’haver arrabassat de la seva vil·la un d’aquests particulars, propietari de cinquanta esclaus o més, el transportés amb la seva dona i els seus fills al bell mig d’un desert, on no podria esperar socors de ningú? No creus que ell, la seva dona i els seus fills viurien en l’extrem i permanent temor de morir a mans dels seus esclaus?

—Sí, el seu temor seria extrem.

—No estaria pas obligat a fer la cort a alguns dels seus esclaus, a guanyar-se’ls amb promeses, a afranquir-los sense necessitat, en resum, a esdevenir l’adulador dels seus esclaus?

—Certament, estaria obligat a passar per tot això o morir”.

A Roma, imperialisme i esclavisme van anar units perquè van ser les grans guerres de conquesta les que van omplir d’esclaus els mercats (el que no exclou la reproducció en granja). Després, a l’extrem, la legislació i la força de les legions van reprimir les revoltes i van mantenir sotmeses les masses servils. Però, pel que sembla, l’Estat romà, de la bona època, només va poder mantenir els exèrcits gràcies als homes lliures capaços d’alimentar-los pel camí del servei militar i dels impostos. Per tant, és com si l’esclavisme difícilment pogués ser l’únic règim d’explotació del treball i calgués l’existència de productors jurídicament lliures i econòmicament dependents de l’impost: la massa tributària que al mateix temps constituïa la base social del règim (no oblidem que els esclaus estaven a sota).

La pregunta és, doncs, quan, com i per què l’impost i l’esclau van desaparèixer, les restes de la comunitat primitiva van acabar de dissoldre’s i el seu lloc va ser ocupat definitivament per l’aldea o vilatge i la petita explotació, i les relacions feudals de producció van esdevenir hegemòniques. L’opinió tradicional és que el tren del món antic —per seguir amb la imatge— va començar a desaccelerar-se amb la crisi del segle III, i que va perdre el maquinista (l’Estat) i es va aturar cap al segle V, amb les invasions. La hipòtesi que aquí es defensa és diferent: suposa que després de la crisi hi hagué recomposició i supervivència del sistema. Així, doncs, la societat de la Hispània goda hauria pertangut al sistema antic, és a dir, hauria funcionat sobre la base de les estructures i d’acord amb la lògica d’aquest sistema, per bé que en allò que era essencial, l’aparell estatal (amb la fiscalitat com a motor) perdia força. Deixant de banda esdeveniments polítics prou reveladors com l’afebliment de l’autoritat central, quins van ser els signes externs de la feblesa que feia perdre velocitat al tren? Pel que fa a l’àmbit econòmic, durant el Baix Imperi es va entrar en un prolongat període de decadència (diagnòstic en què en general coincideixen historiadors i arqueòlegs) del qual la humanitat no va començar a sortir, i encara molt tímidament, fins als segles VII-IX: és impossible precisar el moment de l’arrencada i, sens dubte, hi hagué grans diferències regionals.

Quant a l’esclavisme, hi havia evolució, contrastos i divergències. Com a idea general s’hauria de dir que si la seva existència anava més o menys unida a la força de l’Estat, les crisis polítiques haurien d’afavorir les emancipacions. Sobre aquesta, diguem-ne, veritat de base hi ha, però, les conjuntures regionals concretes: la major o menor capacitat de les classes dominants romana i germànica per a pactar eficaçment entre elles i així empènyer la reconstrucció de l’Estat i dels mecanismes d’explotació social. Respecte dels països del sud d’Europa, sobretot Hispània i el sud de la Gàl·lia, sembla que, a mig termini, l’evolució va ser inversa al que generalment es diu, és a dir, que els esclaus no van millorar de condició fusionant-se, de fet, amb els coloni, sinó que més aviat els coloni van desaparèixer fosos en el magma dels servi, de la condició esclava dels quals la Lex Visigothorum ofereix pocs dubtes. El mateix s’observa a l’Aquitània, i la veritat és que ja al segle V Salvià ho havia detectat en explicar que els miserables sense terra, que entraven en la dependència d’un dominus, acabaven per convertir-se en els seus esclaus.

Si al nord d’Europa, al principi, l’evolució va ser diferent i els esclaus antics potser van ascendir cap a condició de coloni, a la llarga, les guerres entre pobles germànics, entre les quals hi ha les de la fi de l’època merovíngia i principi de la carolíngia (segles VII-VIII), van tendir a reforçar l’esclavisme. Així es donà la paradoxa que mentre que al nord, durant els segles VIII-IX, s’hi estengué el domini bipartit sobre un substrat de poblacions esclavistes (d’esclaus d’explotació directa, segons A. Verhulst), potser perquè l’esclavisme hi havia estat més recentment reforçat, al sud, segles de continuïtat esclavista haurien també estat segles de desgast d’aquest sistema de producció, simplement per resistència de l’esclau a l’explotació. Ja ho deia Plató a Les lleis, “els homes són un gènere de bestiar la possessió del qual és perillosa”, i els càstigs terribles que les lleis germàniques reservaven als esclaus no feien més que traduir el temor dels amos a la resistència violenta que aquesta forma d’explotació generava entre els explotats. No s’ha de descartar, com tantes vegades s’ha dit, que l’esclavisme perdés posicions entre els gots perquè la minva de guerres de conquesta eixugués la font més rica de mà d’obra esclava. Tampoc és negligible l’opinió dels que, com Bloch i Duby, diuen que l’esclavisme va morir perquè els amos es van adonar que l’explotació indirecta, rendal, mitjançant tinents era més lucrativa que la directa, amb esclaus. Però no és clar que els homes treballin més per compensació que per compulsió, i resulta difícil d’admetre que els amos triguessin segles a descobrir per si mateixos que era millor l’explotació rendal que l’esclavista. És més lògic suposar que, des de sempre, els esclaus van tenir clar que no volien ser esclaus i que s’hi van resistir, fent així el seu treball menys rendible, especialment quan l’aparell repressor fluixejava. No és casualitat, doncs, que a la fi del domini visigòtic, quan les crisis polítiques sovintejaven, els monarques haguessin de legislar repetidament contra un fenomen que els aterrava: les fugues d’esclaus. També les fonts franques del sud de la Gàl·lia es fan ressò del mateix problema, a partir d’aquesta època.

Què cal fer quan els esclaus d’explotació directa treballen a baix rendiment i fugen? Què cal fer quan els poderosos no poden mantenir el nivell d’explotació, però els explotats tampoc no poden desempallegar-se dels amos? El compromís deu ser l’única sortida. La fórmula segurament ja l’havien assajada els romans amb la figura del servus quasi colonus, un esclau, a qui per raons molt diverses es concedia una certa autonomia econòmica. S’emprava per a obtenir serveis especials d’un servus qualificat (fer negocis a compte de l’amo), per a dividir la massa servil encomanant a grups d’esclaus de major confiança la vigilància de les masses d’esclaus (dividir és vèncer) i potser per a rebaixar tensions en moments de crisi. El cas és que tothom admet que durant l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana es va aplicar de manera generalitzada una variant d’aquesta fórmula, coneguda amb el nom de “casament”, i que consistia en l’establiment de famílies esclaves en unitats d’explotació. Així, s’assignava als esclaus casa i terra, i se’ls donava, de fet, la possibilitat de formar famílies, com feien els seus veïns, els petits pagesos propietaris i tinents. El resultat no podia ser altre que la divisió de la massa servil, l’arrelament a la terra i la neutralització de les fugues. Així, en el fons, la pràctica del “casament” s’entén millor en termes de lluita de classes que en la superficialitat dels simples de càlculs de rendiment.

En parlar de “casament”, es parla de servi casati (esclaus“casats”: amb casa, terra i família) i d’una pràctica que tard o d’hora portaria a estendre el règim de la tinença i, per tant, a afeblir el règim esclavista (el d’explotació directa) en profit del feudal (el d’explotació indirecta, rendal). Però el fenomen s’ha d’entendre en termes de transició: “casar” un esclau no significa, jurídicament, emancipar-lo de la seva condició servil i, econòmicament, convertir-lo en un tinent, de forma automàtica. Per a això cal un acte jurídic d’afranquiment i/o un contracte o una pràctica consuetudinària en virtut de la qual l’amo reconegui al casatus drets sobre la terra, la família, la força de treball i el producte, renunciant a prendre-li el que vulgui i conformant-se amb la renda, és a dir, una part preestablerta de la força de treball o de la producció. Només així el casatus podia adquirir l’autonomia econòmica que caracteritzava el tinent, i aquesta devia ser una altra conquesta. Analitzant-ho així, és difícil que sapiguem mai el moment precís en què un servus casatus deixa de ser esclau per esdevenir tinent, però, si analitzem el fenomen de manera global, haurem de pensar que les lleis godes sobre les fugues de servi indiquen que l’esclavitud era encara molt present a Hispània la vigília de la invasió musulmana.

Malgrat tot, el signe de l’evolució sembla clar: la modalitat feudal de producció guanyà terreny a l’esclavisme, si bé la proporció (la contribució de cada modalitat a la producció global i al volum de sostracció) és impossible d’establir. Les investigacions d’Abilio Barbero i Marcelo Vigil sobre la pràctica del patrocini i la profiliació han mostrat com les relacions feudals de producció avançaven sobre l’espai de les comunitats d’aldea i es desenvolupaven en el seu interior ja en època visigoda, però José María Mínguez i Reyna Pastor han insistit en el fet que aquesta feudalització era encara un procés en marxa durant els segles IX i X a l’espai asturlleonès i castellà: eren els processos d’adquisició de terres i veces de molins (temps de moldre) de la pagesia, a vegades a través de la concessió de préstecs no retornats, cosa que es traduïa en la creació de dominis o senyories on la mà d’obra era explotada pel sistema feudal de les rendes i els serveis. Però el procés de feudalització, tal com ha estat estudiat a l’àrea castellana, no es redueix a la pura agressió senyorial; també en forma part la ruptura de lligams interns de les comunitats, fet del qual aflora la família nuclear o reduïda i amb ella la transició de formes col·lectives a formes familiars i individuals de possessió de mitjans i instruments de producció. La ruptura de lligams allibera mà d’obra per al creixement, ha explicat Mínguez, però també l’afebliment de la cohesió de grup facilita la penetració i el desenvolupament del poder senyorial, i, inversament, la gènesi de la propietat feudal accelera la desestructuració de la comunitat. Així, extingits els vincles de parentiu extens, es prepara millor l’hegemonia de la petita explotació, la de la família nuclear, característica de la modalitat feudal de producció mitjançant el règim de la tinença.

Així, doncs, és que les societats dels regnes germànics, la hispanogoda inclosa, van viure en transició, del sistema antic al feudalisme? Seria fàcil respondre afirmativament. Però la resposta ha de ser més complexa perquè, en el límit, es podria dir que els homes sempre viuen en transició. En el moviment social, que és l’essència de la història, hi ha fases de major i menor acceleració, fases d’evolució i fases de mutació. Aquestes podrien quedar reduïdes als períodes curts en què el major desenvolupament de les forces productives i els canvis més accelerats en la naturalesa de les relacions de producció comporten la substitució de l’hegemonia d’una o diverses modalitats de producció per unes altres. Així es podria concloure que, en el llarg termini, l’època germànica (i encara als segles VIII-IX) es caracteritzava per la transició, és a dir, pel fet que el sistema social antic, que articulava aquelles societats, es descomponia, a través de fases de crisi i recomposició. Com diria Guy Bois, cada onada peta més lluny, perquè cada temps de crisi implica un desgast més gran del vell, i cada temps de recomposició genera l’aplicació de noves experiències de manera que la societat s’allunya dels orígens. Sovint deu arribar, però, un moment en què els equilibris (entre vell i nou) es trenquen i el canvi es precipita. Dintre de la transició, és la fase de mutació, que té connotacions revolucionàries, perquè difícilment un canvi social de gran abast es produeix de manera gradual, imperceptiblement.

No és el cas de l’època germànica perquè, tot i les crisis, encara hi havia elements bàsics de continuïtat. S’ha parlat d’esclavisme en transició, i immediatament s’ha de fer referència a l’Estat, que, tot i les enormes dificultats, va ser successor de les estructures precedents, en el sentit que va funcionar a base de fiscalitat, institucions, ideologia i lleis d’herència romana. És cert, com bé han demostrat Barbero i Vigil, que res no era exactament igual que abans, i que, en l’aspecte militar, amb les concessions de terres in stipendio a canvi de serveis militars especials, i en una part impossible de quantificar de les relacions de producció, es pot parlar de prefeudalisme, protofeudalisme o, fins i tot, de feudalisme visigot, però difícilment es pot admetre, com adverteix P.D. King (amb la seva característica visió institucional i jurídica), que l’Estat visigot fos feudal, i que el sistema socioeconòmic global pugui ser qualificat com a tal. Pensant en termes de sistema, l’important és adonar-se que les crisis i modificacions encara no l’havien desnaturalitzat.

Tothom admet que fins al final del segle VI els reis gots, com els merovingis, van continuar cobrant impostos directes i indirectes i, com mostra el text del De fisco Barcinonensi, eren les ciutats, i dins d’elles funcionaris públics especialitzats, les encarregades de la recaptació. Hi havia, per tant, una administració fiscal, encara que sens dubte el fisc funcionava malament, tant per l’empobriment general dels tributaris (essencialment els petits productors), com pel procés de privatització de recursos públics a què els poderosos, des de sempre, i ara potser més que abans, sotmetien l’Estat. La malaltia no és, però, la mort, i res no justifica la idea que al segle VII havia desaparegut, per total privatització, la fiscalitat directa a Hispània. Les fonts visigodes indiquen el contrari, i les dels segles IX i X, estudiades, entre altres, per Claudio Sánchez Albornoz, Ernesto Pastor, Juan José Larrea i Josep M. Salrach, mostren encara que en tot el nord peninsular hi havia més que residus desnaturalitzats de fiscalitat directa. De fet, doncs, la pugna (que la historiografia tradicional anomenava morbus gothorum) entre un poder central potser agonitzant, però que encara per l’impost i l’explotació de béns fiscals drenava recursos col·lectius, i uns poderosos locals que intentaven rompre el circuit no havia conclòs el 711 quan àrabs i berebers van envair la Península. Com a l’antiguitat, continuava havent-hi burocràcia. La novetat era la parcial clericalització, és a dir, l’assumpció, per part de l’Església, abans només responsable del servei públic del culte, d’una gran part de les funcions administratives de l’Estat, funcions, val a dir, que es reduïren a mesura que l’Estat declinava com a tal. És clar, aquests serveis (del culte i administratius) justificaven la retribució del clergat amb béns i rendes públiques, per exemple, mitjançant la concessió d’immunitats, un mecanisme antic i que en si mateix no volia dir privatització, però que ho podia ser si l’autoritat central desapareixia.

Claudio Sánchez Albornoz, Abilio Barbero, Dionisio Pérez Sánchez i Luis Agustín García Moreno, entre altres, han estudiat canvis introduïts en l’exèrcit en el sentit de la feudalització: concessions in stipendio, assignació de terres per al manteniment de soldats de guarnicions frontereres, encomanament de funcions militars de responsabilitat a una casta guerrera de fidels del rei, mobilització de tropes privades o d’enquadrament i reclutament senyorial, etc. Tot és cert, i assenyala la tendència cap al feudalisme, però la monarquia goda, com la romana, seguia aferrada a la concepció del servei militar com un servei públic (la publica utilitas, diuen els textos), i prova d’això és que els responsables de les tropes, quan eren remunerats amb terres, ho eren amb terres del fisc, que generalment rebien amb caràcter temporal. D’altra banda, si hi va haver stipendium en moneda, la soldada, ho va ser en moneda de l’erari públic. D’una part dels tresorets de monedes visigodes, trobats en àrees on l’exèrcit intervenia, sembla que es pot deduir una tasca d’encunyació vinculada al pagament i proveïment de les tropes. D’altra banda, els quadres de l’exèrcit i les tropes d’elit eren formats per l’aristocràcia de funció, és a dir, aquells que eren remunerats amb la fruïció de béns i drets públics, en l’ús dels quals (i barrejats amb els seus fundi patrimonials) enquadraven i puncionaven una bona part de les masses treballadores. Per això, en mobilitzar els militars (l’aristocràcia i els seus fidels), s’utilitzaven les seves xarxes de control social per a mobilitzar també una bona part de la mà d’obra que controlaven: el 10% dels seus servi. Les lleis deixen entendre, però, que, a més de professionals amb dependents, a l’exèrcit visigòtic hi havia homes lliures, que segurament no poden ser altres que aquella categoria de petits propietaris, que es troben arreu d’Europa. L’existència s’ha d’explicar pel procés secular de descomposició de la comunitat primitiva, i la supervivència, per les necessitats tributàries de l’Estat antic. Això vol dir que el seu destí estava d’alguna manera vinculat al del sistema antic, i que la importància que aquesta pagesia adquirí als segles IX i X, en plena mutació política, i gràcies al creixement agrari, fou temporal.

En resum, en vigílies del 711 el sistema antic, podrit per dins, encara era present perquè la modalitat feudal de producció i explotació que portava a l’interior encara no s’havia desenvolupat prou per a passar a ser el primer motor i canviar la naturalesa del sistema mateix.