El passat hispanovisigòtic

Si en la ficció històrica hom se situa a la Catalunya carolíngia (segles IX-X) i mira enrere, el primer que veurà serà el passat hispanovisigòtic, un període d’uns dos-cents o dos-cents cinquanta anys durant els quals una part o la totalitat de la Península Ibèrica, més algunes terres ultrapirinenques (bàsicament la Septimània), van ser governades per monarques gots.

Cronologia política

Les restes del passat visigòtic

Els gots eren un poble germànic procedent de l’est d’Europa que van envair, successivament, l’imperi Romà d’Orient i el d’Occident, fins que el 418 van pactar amb les autoritats romanes l’establiment, com a federats de l’Imperi, a Aquitània. Allà van crear el regne got de Tolosa, que va esdevenir plenament independent en època del rei Euric (466-484), quan es va extingir del tot l’autoritat imperial a Occident (476). Llavors, els monarques gots, que ja dominaven l’Aquitània i la Provença, van començar a estendre la seva autoritat per Hispània, on van traslladar la cort després del 507, quan els francs, en expansió per les Gàl·lies, els van derrotar a Vouillé (França), on va morir el rei Alaric II (484-507). Arran d’aquesta desfeta, els gots van perdre quasi totes les terres ultrapirinenques llevat de la Provença, que van retenir poc temps, i la Septimània (Narbona, Carcassona, Besiers), també anomenada Gàl·lia gòtica, que van posseir fins a la invasió musulmana d’aquest territori, el 720-725.

Durant els anys 507-567 els gots estengueren el seu domini per la Tarraconense, la Cartaginense i la Bètica, i establiren la cort successivament a Barcelona, Sevilla, Mèrida i Toledo, ciutat que es convertí finalment en la capital d’un regne durador malgrat una certa inestabilitat. Justament les guerres civils d’aquells anys, amb els consegüents regicidis, en afeblir la capacitat política i militar dels gots, van possibilitar la conquesta bizantina d’una franja que anava des de Cadis fins a prop de València.

Del 567 al 711, el regne de Toledo va conèixer etapes diverses. Hi hagué una època de plenitud, els regnats de Leovigild (572-586) i Recared (586-601), durant la qual la monarquia va estendre la seva autoritat pel nord-oest, lluitant contra vascons, càntabres i àsturs i conquerint el regne dels sueus (585), i va resoldre el problema de la integració de la poderosa Església catòlica en l’Estat, a l’estil de l’imperi cristià de Teodosi, és a dir, adoptant el catolicisme com a religió oficial (conversió de Recared, el 589).

El balanç dels anys 601-642 és més complex. Durant aquest període es registraren èxits militars, com l’expulsió del bizantins (vers els anys 623-625) i noves campanyes contra els pobles del nord, però també derrotes polítiques, que comportaven un retrocés de l’autoritat reial: fracàs en la conversió del poder reial electiu en hereditari, revoltes, destronaments i nous regicidis. Des del punt de vista polític, l’Estat hispanogot semblava entrar en descomposició.

Les mesures repressives i reformadores de Khindasvint (642-653) i Recesvint (653-672) van aturar temporalment el procés. La monarquia, al temps que es fonamentava en uns sectors aristocràtics i intentava ampliar la base social, va perseguir durament els rebels i va reforçar les bases teocràtiques de la reialesa. Al mateix temps, van emprendre reformes administratives i una important tasca de revisió i renovació legislativa: la confecció de la Lex Visigothorum o Liber iudicorum. Les reformes administratives, que segurament pretenien simplificar l’administració i promocionar homes fidels, van conduir, però, a la desaparició de funcionaris civils i a l’absorció de les seves funcions pels caps militars, la qual cosa consolidava, de fet, la força militar de l’aristocràcia.

Així, els darrers anys del regne got, del 672 al 711, foren ja de plena crisi social i política. La monarquia encara va poder combatre amb èxit una revolta de la noblesa de Septimània i part de la Tarraconense, dirigida pel duc Pau (673), i altres revoltes posteriors, però cada vegada es va fer més evident la manca de consens entorn del rei, la tendència a la fragmentació territorial de l’Estat i l’extrema debilitat del poder central enfront dels poders locals. Tenint dificultats per a reclutar tropes, aquells monarques van haver de confiar més que abans en les clienteles armades dels grans, i per això els intents de centralització, fonamentats inevitablement en forces disgregadores, estaven cridats al fracàs. Al principi del segle VIII, quan Vítiza (702-710) va succeir el seu pare, Ègica (687-702), l’aristocràcia estava profundament dividida i arrossegava la monarquia en el joc de faccions, mentre l’expansió islàmica arribava al Magrib i amenaçava la Península.

A la mort de Vítiza, els seus oponents elegiren Roderic com a rei (710-711), mentre els vitizans aconseguien segurament el control de la Tarraconense i la Septimània, on sembla que hi va haver un moviment secessionista, encapçalat, successivament, per uns magnats de nom Àkhila, i Ardó, contemporanis de la invasió musulmana (711-725). La rapidesa amb què berbers i àrabs es possessionaren de la Península i de Septimània s’explica precisament per aquesta crisi política que destruïa l’Estat, una crisi motivada per una classe dirigent dividida i llançada a la privatització del poder públic i els seus recursos.

Del Baix Imperi romà a la monarquia visigòtica

Quan els pobles germànics es van establir a l’Occident, la classe dirigent de l’Estat romà (l’aristocràcia senatorial) i el seu aparell de poder vivien essencialment del treball de l’esclau, la tributació pública i la renda de la terra. Imperialisme i esclavisme havien anat units, per això, quan van cessar les conquestes romanes, l’esclavitud rural (la de l’explotació directa de la villa esclavista) se’n va ressentir, i, des del final del segle II, va retrocedir sense desaparèixer del tot. Durant la crisi del segle III, l’Estat, que havia de mantenir un hipertrofiat aparell burocràtic i satisfer creixents despeses militars, es va veure abocat a la fallida a causa de la reducció dels ingressos públics. La solució, materialitzada en la reforma de Dioclecià, consistí en la realització d’un minuciós cadastre, que inventariava persones i béns, l’adscripció dels productors al seu lloc de treball i l’elevació de la càrrega tributària, amb l’objectiu d’evitar el frau, fent pagar a tothom i incrementant els ingressos fiscals.

D’aquesta manera, l’Estat romà va poder sobreviure encara uns segles, però al preu d’alienar-se la base social: els grups mitjans i populars, que es van empobrir i endeutar, van perdre propietats i, mirant d’escapar de les urpes dels recaptadors, van caure sota la protecció i l’explotació de poderosos privats. Va créixer així la gran propietat en detriment de la petita, i els terratinents van trobar en els pagesos arruïnats una mà d’obra alternativa a l’esclavitud. El règim d’explotació directa, esclavista, va cedir terreny al colonat, que, de fet, era una modalitat feudal d’explotació: el colonus era establert pel dominus en una terra a canvi del pagament d’un cens o renda anual.

En l’extrem superior del sistema hi havia, doncs, un Estat, costós i afeblit, que difícilment podia servir de garant de la reproducció de les condicions d’explotació, i per això començava a ser víctima (pel patrocinium) de la deslleialtat de la seva classe dirigent. En l’extrem inferior, en canvi, el de les classes populars, l’enduriment de l’explotació empenyia els pagesos cap avall, fent-los travessar, per primera vegada, la frontera que els separava dels esclaus. És així com s’explica que al final de l’imperi Romà esclatessin àmplies i duradores guerres socials com la dels bagaudes, en les quals pagesos i esclaus van plantar cara als exèrcits imperials i a les tropes privades dels terratinents. És precisament en aquest context que es van produir i es poden explicar les invasions germàniques. Molta gent per a qui l’explotació de l’Estat i dels terratinents es feia insuportable van fugir per buscar refugi entre els invasors, i els poderosos van haver d’escollir entre la defensa del seu vell Estat, fiscalment onerós, o l’adhesió a unes noves monarquies, més reduïdes i possiblement menys ingerents.

A curt termini, la caiguda de l’Estat romà i l’establiment dels estats successors, els regnes germànics, van propiciar situacions regionals i temporals d’afebliment de la dominació social i política, que els inferiors (esclaus i pagesos) devien aprofitar per a alliberar-se de la condició i les càrregues que els afeixugaven. Des d’aquest punt de vista, del motor de fons del procés històric, la història dels regnes germànics és, en gran mesura, la dels difícils compromisos (enfrontaments i pactes) a què van haver d’arribar les aristocràcies d’Occident (les provincials romanes i les germàniques) per refer els processos d’explotació del treball.

El camí no va ser fàcil perquè sovint la classe dirigent es va dividir i les faccions van rivalitzar pel poder i la riquesa, i perquè les classes populars es van resistir a l’explotació. El resultat va ser desigual, però, en general, es pot dir que arreu el sistema fiscal romà, basat en l’explotació de les terres del fisc i la recaptació d’impostos (directes i indirectes), va sobreviure, amb modificacions i segurament abaixant la taxa impositiva. L’explotació indirecta, rendal, hereva del colonat, va avançar arreu, perquè la misèria de les masses rurals empenyia molts a entrar en la dependència dels poderosos a canvi de terres, i perquè els terratinents, enfrontats a la resistència multisecular i aferrissada dels esclaus, van anar “casant” (donant casa i terra) una part creixent dels seus servi. Així els servi casati es convertien en esclaus millorats (guanyaven autonomia), però havien d’autoalimentar-se i donar una part del seu treball o del fruit del seu treball a l’amo. Tanmateix, les guerres entre regnes germànics i les guerres civils a l’interior dels regnes mateixos no van deixar d’alimentar els mercats d’esclaus, de manera que els grans propietaris, a tot l’Occident, van tenir sempre esclaus que cultivaven terres dels seus dominis en règim d’explotació directa, com en l’època romana clàssica.

En alguns regnes o països, com la Hispània goda i el sud de les Gàl·lies, les masses servils podien haver estat tan nombroses i la reacció social de les aristocràcies tan forta i reeixida, que la vella distinció entre servi (esclau) i coloni (arrendatari) no es va esborrar per un procés d’ascens del servi a la condició de coloni, sinó més aviat a la inversa, com ja semblava anticipar Salvià de Marsella al segle V. No deu ser casual que les fonts visigòtiques ignorin el mot colonus, i gairebé només parlin de servi, una categoria d’homes que la Lex Visigothorum defineix com a esclaus.

És en aquest marc global i de fons on els grans problemes de la monarquia toledana (alguns evocats més amunt) adquireixen millor sentit. El primer gran problema el plantejava la relació d’equilibri inestable (sense hegemonia clara) entre les distintes modalitats d’explotació coexistents (esclavista, tributària i feudal), de la qual són episodis destacats la lluita dels esclaus per escapar de la seva condició i les lluites de faccions a l’interior de la classe dirigent per assolir un major control de l’aparell estatal, i repartir-se’n els guanys (béns i drets públics), cosa que portava a l’esmicolament de l’Estat per privatització de funcions i recursos, i, per tant, a la conversió de l’impost públic en renda feudal. En resum, la formació social hispanogoda experimentava un procés de transició, entre el sistema antic i el feudal, encara no resolt quan els musulmans van envair la Península.

Un segon gran problema, vinculat al primer, va ser el de les relacions entre la minoria goda i arriana, invasora, i la majoria hispanoromana, catòlica, especialment llurs classes dirigents, obligades a buscar un compromís de repartiment del poder i distribució dels excedents. Els potents gots tendiren a mantenir el control dels grans càrrecs civils i militars, mentre que els membres de l’aristocràcia hispanoromana (descendents de senadors i curials) ocuparen la jerarquia de l’Església. Uns i altres tingueren, per això, accés al control de les finances públiques i es beneficiaren dels ingressos fiscals i del producte d’immensos dominis públics i eclesiàstics, fet que reforçà llur unió, i facilità la conversió dels gots al catolicisme. Quan això es produí, al final del segle VI, devia estar ja tan avançada la fusió entre els dos grups ètnics, que des de llavors resulta adequat emprar el mot hispanogot per a referir-se als súbdits peninsulars dels reis de Toledo. Màxima expressió del compromís de poder a poder, des d’aleshores va funcionar també una forma mancomunada de govern, els concilis de Toledo, on els bisbes es reunien amb el monarca i els caps de la seva cort per deliberar i prendre decisions sobre qüestions d’alta política, civil, militar i religiosa.

El tercer i darrer problema era inherent als dirigents d’una formació social en creació: la consecució i la defensa de l’espai territorial. L’aristocràcia del regne de Toledo va lluitar per imposar la seva dominació als pobles del nord (vascons, càntabres, àsturs i sueus), per expulsar del sud els bizantins i per defensar les fronteres septentrionals de les incursions dels francs. En una època en què la màxima riquesa era la possessió d’homes, terres i bestiar, la guerra era un mecanisme d’enriquiment per la captura d’esclaus i ramats i la incorporació de nous territoris que, com un botí, eren repartits entre els conqueridors. Moguts per semblants objectius, els dirigents hispanogots van reeixir a crear un Estat de format peninsular, que intel·lectuals amb responsabilitats de poder, com Isidor de Sevilla, es van encarregar de glorificar.

Placa de bronze d’un fre de cavall, vil·la de Vilauba, Camós, segles V-VI, .

MACB / R.M.

El passat hispanogot era, doncs, molt dens, i aquesta herència no podia deixar de pesar sobre els costums, la cultura i la memòria dels dirigents dels regnes i comtats, que durant els segles VIII i IX van sorgir al nord peninsular. Al nord-oest, on es va formar el regne asturlleonès, els clergues de la cort i els jerarques de l’Església, encarregats de pensar el passat i projectar el futur dels seus dirigents, van estimar els efectes de la invasió musulmana com una pèrdua d’Hispània (la que Isidor havia cantat) i van encoratjar els monarques a emprendre’n la reconquesta. I aquesta visió, per la força del passat i les relacions de la cort àstur amb la navarresa, va arribar també a Pamplona. Al nord-est, el visigotisme polític també va existir, però resultà parcialment eclipsat pels efectes del domini carolingi. Tanmateix, el passat visigòtic es manifestà en molts altres aspectes de la vida social als comtats catalans.

Goticitat i hispanitat

Quan al final del segle X, en el marc de la descomposició del regne franc en principats territorials, el comte de Barcelona Borrell II tingué necessitat d’afirmar l’espai on exercia la seva sobirania, es va fer anomenar duc de Gòtia. Era una expressió sense futur, manllevada al passat. Efectivament, en les fonts franques del segle IX s’havia emprat el mot Gòtia en el sentit general de la terra del poble got (per definició, Hispània i també Septimània) i, més concretament, la terra goda separada del domini musulmà i vinculada a la sobirania del monarca franc. Així, alguns diplomes de la cancelleria carolíngia semblen anomenar gots els habitants dels comtats catalans, i hispans els refugiats procedents d’Hispània, que en aquest supòsit seria l’Àndalus, el territori dominat pels musulmans.

Aquesta visió d’una Gòtia pretesament basada en el fet ètnic i polític té la seva arrel en l’acció política del regne de Toledo que, al seu temps, va posseir una estructura institucional d’enquadrament de tots els territoris peninsulars i septimans dependents d’un govern central on els primates palatii, al voltant del rei, es repartien els principals càrrecs de la cort. Al principi del segle VI, herència del Baix Imperi, hi havia, al capdavant de l’administració civil per a tot Hispània, un prefecte del pretori amb autoritat sobre els governadors provincials (rectores provinciae), els quals en tenien sobre els comtes de les ciutats (comites civitatum), i, en paral·lel, una estructura militar amb uns caps que eren els ducs de les províncies. Eliminada, cap a mitjan segle VI, la figura del prefecte, van restar els governadors, que tenien funcions de justícia i de policia a les províncies. A les seves ordres, els comites civitatum tenien responsabilitats de justícia, fiscalitat i policia, a més de militars, sobre la població d’un territorium, districte inferior a la província i centrat en una ciutat episcopal, d’on feia temps que havien desaparegut els curials. Comes i bisbe collaboraven en el govern del territori de la ciutat amb l’ajut de funcionaris menors: defensor civitatis, vicarius, thiufadus, quingentenarius, centenarius, iudex loci, etc. Cap a mitjan segle VII una nova reforma administrativa va comportar la desaparició de la figura del governador provincial i l’absorció de les seves funcions per part dels duces provinciae i dels comites civitatum. Es tractava d’una reforma simplificadora que, en realitat, estava en consonància amb la força militar de les aristocràcies locals, agrupades al voltant de comtes i ducs, els únics que van poder oferir resistència o pactar amb els invasors musulmans el 711.

Quaranta anys després, quan els francs van expulsar els musulmans de Septimània, encara van trobar comtes gots en aquesta regió. No costa gaire imaginar, doncs, que els comtes catalans dels segles IX i X, si institucionalment no eren pura continuació dels duces provinciae i dels comites civitatum de l’època goda, devien procedir dels mateixos cercles polítics de la classe dirigent hispanogoda d’on provenien aquells. Ells eren els únics amb els quals els carolingis van poder pactar el govern dels territoris presos als musulmans al final del segle VIII i principi del IX. Així, quan al final del segle X Borrell es féu titular duc de Gòtia, potser expressava alguna cosa més que l’autoritat sobre un grup ètnic: reivindicava el lideratge d’una classe dirigent d’orígens precarolingis.

Béns i drets públics

Quan, al final del segle X, els comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda van vendre un domini fiscal del Montnegre, a la Serralada Litoral, van afegir que la venda incloïa “tot el cens, tribut i servei que acostumava a provenir d’aquest territori”. Quasi amb total seguretat es tractava de càrregues d’origen públic. De fet, en la documentació de la Catalunya carolíngia, en general, hi ha nombroses referències al fisc, als impostos directes i indirectes i als agents fiscals, i molt poques referències —o cap— als procediments comptables i a les formes de recaptació. L’essencial del sistema fiscal als comtats, durant els segles IX i X, devia provenir de l’època visigòtica, quan al regne de Toledo hi havia un cap de les finances públiques anomenat comte del Patrimoni.

Com en època romana, a la Hispània goda es cobraven impostos. El principal era l’impost rural (tributum, censum, functio) sobre les persones i els seus béns (riquesa territorial), que els no exempts satisfeien al tresor públic (“in arca publica functionem exolvere”). Per això tot nou propietari tenia l’obligació de fer-se enregistrar (nomen suum petat adscribí) en els llibres cadastrals (publicis libris), operació que s’anomenava descriptio. La riquesa ramadera també era gravada amb un impost anomenat pascuarium, proporcional al nombre de caps de bestiar (potser un 10%). Hi havia, a més, els impostos que carregaven sobre els comerciants, segons la riquesa de cadascun (solutio auraria), i els impostos duaners (telonei canones, vectigalia), que s’arrendaven per triennis i que es percebien a les duanes (telonei) marítimes i interiors, sobre les mercaderies (merces), a través de personal especialitzat (telonarii). En el context general dels regnes germànics està també documentada la percepció de rendes públiques procedents de l’explotació minera, l’existència de tallers per al proveïment del personal de l’Estat, el pagament de censos de fabricació (productes manufacturats) per part d’artesans i, sobretot, l’obtenció de rendes o altres ingressos provinents de l’explotació directa o indirecta dels dominis públics o terres públiques (fisci). L’Estat obtenia també uns ingressos del monopoli que exercia sobre l’encunyació monetària i de les multes imposades pels seus tribunals de justícia.

Com en època romana, la recaptació d’impostos, sobretot els directes, s’efectuava en el marc de la ciutat i el seu territori, amb la diferència que, desaparegudes les cúries i els seus magistrats (curials), els responsables en matèria fiscal eren el govern central amb els seus delegats locals i els bisbes, que supervisaven el procés (episcopi ad fiscum inferentes). El comte del Patrimoni, de la cort estant, nomenava els numeraris encarregats de la recaptació en cada ciutat o districte i comunicava l’import de l’impost i la tarifa de conversió en or dels impostos deguts en productes o serveis (adaeratio). Abans de la recaptació, però, els numeraris havien de sol·licitar als bisbes, reunits en assemblees provincials, que examinessin i aprovessin la tarifa de conversió, com consta que feien els prelats de la Tarraconense, segons l’Epistola de fisco Barcinonensi (592). A continuació els numeraris i els seus auxiliars, potser ajudats per uns compulsores, dependents dels governadors provincials, procedien a exigir i recollir els impostos (exactio i susceptio).

De l’Epistola esmentada es dedueix que els impostos, fixats en cereal (en modis canònics), eren convertits en moneda, segons una tarifa d’adaeratio que establia que per cada modi s’havien d’exigir 9 síliqües (moneda de compte), més 1 síliqua pel treball dels numeraris (sportulae) i 4 síliqües per danys i diferències entre preus públics i de mercat (interpretia). En total 14 síliqües, que devia ser una tarifa elevadíssima, abusiva, perquè probablement representava entre quatre i sis vegades el preu de mercat del cereal.

Els béns públics i els ingressos fiscals eren emprats per l’Estat, d’una banda, per a pagar els serveis dels seus funcionaris i mantenir les tropes, garantia de reproducció d’un sistema social del qual l’aristocràcia posseïa l’hegemonia i, de l’altra, per a repartirlos entre llinatges i institucions d’aquesta classe dominant, ella mateixa posseïdora de grans patrimonis, que explotava per l’esclau i la renda. Les formes de repartiment de recursos entre l’aristocràcia i els seus col·laboradors eren diverses: donacions o concessions beneficiàries de terres, assignacions de recursos fiscals, comissions, salaris, repartiment de vitualles, etc.

Quant als ingressos fiscals, calia efectuar operacions diverses, d’adaeratio i també de coemptio (operació per la qual, aplicant una tarifa establerta, es convertia, en producte o servei, una suma deguda). L’Estat, segons les seves necessitats (i també les possibilitats dels contribuents), devia procedir, segons moment i lloc, a recaptar els impostos en diner o en producte, i encara, després de la recaptació, devia efectuar reconversions. Per exemple, consta que els duces i praepositi rebien vitualles (praebendae, annonae) que havien de repartir a les seves tropes, particularment a les guarnicions dels castells. Sembla lògic suposar que, per les dificultats del transport, aquestes vitualles eren trameses en diner als caps militars, que el transformaven en vitualles en el lloc de destí, per a la qual cosa s’adreçaven a comerciants privats o magatzems públics. De fet, s’ha de suposar que en una societat com aquella, on el diner circulava poc, el contribuent era forçat pels agents del fisc, els numeraris, que segurament el feien víctima d’una doble operació d’adaeratio i coemptio: per un impost fixat en producte (modis de cereal), se li exigia una suma de diner (síliqües), calculada segons una tarifa determinada de conversió (molt alta) de producte en diner (adaeratio), diner que —cal suposar— el contribuent sovint no tenia. Llavors, per obtenir i/o satisfer aquesta suma de diner (pagar l’impost), el contribuent es veia obligat a lliurar a la mateixa administració una quantitat molt alta de producte, ja que aquest producte, en ser emprat per a pagar, era calculat segons una tarifa també determinada de conversió (molt baixa) de diner en producte (coemptio).

És possible que, com opinen alguns autors, la taxa mitjana de l’impost rural durant el segle VI no fos tan elevada com la del Baix Imperi: potser s’hauria passat d’una taxa equivalent a un 20% de la producció agrícola a una d’un 10%. Però, encara que aquesta suposició fos certa, un 10% era una càrrega important a la qual s’haurien d’afegir els abusos del sistema de recaptació, que el rei ostrogot Teodoric (un temps regent del regne visigot) va denunciar en 523-526. Fent-se ressò de les queixes dels provincials d’Hispània, el monarca deia que l’impost territorial no era calculat d’acord amb els cadastres públics sinó a voluntat dels recaptadors; que els tributs en producte eren pesats amb balances trucades que convertien la recaptació en un robatori; que els responsables de l’arrendament de les terres públiques o del patrimoni reial fixaven les rendes al seu criteri i no lliuraven el degut al Tresor; que els monetarii i els encarregats de percebre els impostos duaners negligien els deures fiscals amb l’Estat; que s’abusava de l’obligació de proporcionar cavalcadures als correus i els transports públics, i dels serveis deguts als gots aquarterats a les ciutats; i que, pel sistema de conversió en diner dels impostos fixats en producte, els contribuents resultaven gravats abusivament.

En resum, el regne de Toledo va heretar del Baix Imperi un sistema d’ingressos fiscals que va voler mantenir per satisfer les despeses estatals. L’afebliment de l’aparell polític, però, va propiciar, d’una banda, els abusos dels recaptadors i els directes beneficiaris dels impostos, i, de l’altra, les resistències dels provincials, que potser es feren més fortes a causa d’una conjuntura econòmica adversa. En conseqüència, és possible que al segle VII la monarquia hagués de confiar menys en la tributació pública i més en els recursos directes de l’explotació del patrimoni reial, i que les poblacions depenguessin una mica menys de l’estructura estatal i una mica més dels poderosos privats (difusió de l’encomanda o el patrocini).

Desgràcies, crisi o creixement?

L’any 974, en l’acta de consagració de la segona església de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), el comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill explica que a mitjan segle X la primitiva esglesiola monacal de Cuixà ja resultava petita per a acollir el poble fidel i per això el seu germà, el comte Sunifred, havia iniciat la construcció d’aquest nou temple més gran. La narració, coincidint, des del segle IX, amb altres testimonis, com ara referències a rompudes d’erms, sembla indicar que l’època de domini carolingi fou de creixement de la població i la producció. Quan va començar aquesta tendència favorable?

Els darrers estudis situen l’arrencada del creixement agrari medieval, segons les regions, en algun moment dels segles VII-VIII. El període de domini visigòtic, exceptuant, potser, la segona meitat del segle VII, hauria estat, doncs, de contracció més que de creixement. De fet, la llarga fase depressiva, agreujada per calamitats naturals i esdeveniments militars, ja havia començat durant el Baix Imperi. De les desgràcies del temps, en parlen els cronistes, mentre que les lleis i les actes conciliars s’ocupen de les reaccions de les persones.

Hidaci, testimoni de les primeres invasions d’Hispània (409-411), pensa en l’Apocalipsi: “Mentre alans, vàndals i sueus saquegen les Hispànies i el flagell de la pesta ataca amb no menys intensitat, el tirànic recaptador d’impostos arrabassa les riqueses i els queviures emmagatzemats a les ciutats, que el guerrer consumeix. La fam cruel s’estén fins al punt que la carn humana és devorada pel gènere humà a causa de la imperiosa necessitat. Fins i tot les mares s’alimenten amb els cossos dels fills morts o cuinats amb les seves pròpies mans. Les feres salvatges, acostumades a menjar els cadàvers dels que moren per l’espasa, la fam o la pesta, maten els homes més forts i, alimentades amb la seva carn, ho infesten tot per a perdició del gènere humà. I així, fent estralls arreu, les quatre plagues del ferro, la fam, la pesta i les feres porten al seu acompliment les profecies anunciades pel Senyor mitjançant els seus profetes”.

En aquella època de l’antiguitat tardana i de l’alta edat mitjana, de pobresa tècnica i rendiments febles, les fams episòdiques van ser un flagell que totes les generacions van patir. Per remeiar caresties, com la del 586-587, que explica Gregori de Tours per a la Gàl·lia, els homes consumien immundícies i herbes sense valor nutritiu, i molts morien. Però és segur que hi hagué situacions més greus encara quan els occidentals, per sobreviure, van practicar l’antropofàgia. El testimoni d’Hidaci no és, doncs, insòlit: consten episodis de canibalisme a Europa en moltes fonts, fins i tot dels segles VIII-XI, quan ja havia començat el creixement.

La pesta també va ser enemic familiar. En la seva forma més mortífera, la pesta bubònica, està ben documentada en diferents onades que s’esglaonen entre l’any 543 i mitjan segle VIl Precisament el bisbe franc Gregori de Tours es refereix a una d’aquestes onades, la del 587-588, en què el germen de la malaltia va arribar a la ciutat portuària de Marsella a bord d’una embarcació procedent d’Hispània. I és també per aquest mateix cronista que se sap d’un altre terrible flagell, una plaga de llagostes, que durant més de cinc anys (a partir del 579) va devastar greument la Carpetània (l’actual Castella-la-Manxa) i part d’altres províncies hispàniques, arrasant camps de conreu, arbres, vinyes i boscos.

En una societat desigual i segregacionista com la hispanogoda, enfonsada en el subdesenvolupament, els flagells terribles (guerres, fams, epidèmies i plagues), per intermitents que fossin, havien de generar en els més desvalguts reaccions desesperades com ara el consum d’aliments immunds i, en circumstàncies límit, el canibalisme de supervivència. La freqüència de les desgràcies explica també que els homes (molts o pocs?) arribessin a sacrificar la pròpia descendència amb pràctiques com l’avortament, l’exposició (abandonament d’infants) o la venda de nens com a esclaus, sovint greument penalitzades per les lleis. Contra aquestes conductes van legislar els emperadors del Baix Imperi el 319, 331 i 412 (Codi Teodosià) i els reis visigots dels segles VI i VIl Els pares del III Concili de Toledo (589) van constatar la generalització d’aquestes conductes, que analitzaven exclusivament en termes de desviació de la moral sexual cristiana, i per això es van mostrar disposats a col·laborar amb els jutges en la persecució dels culpables, uns pares, deien, que usaven de les relacions sexuals en el matrimoni amb finalitats luxurioses i no de procreació.

De la mateixa manera que la història del capitalisme no és la d’una fàbrica, tampoc no es pot pretendre diagnosticar la crisi o el creixement de l’època hispanogoda amb l’excavació d’una vil·la. Avui, amb les dades disponibles, mentre un nombre significatiu d’evidències de signe contrari no ho alteri, s’ha de continuar pensant que l’època dels regnes germànics, en general, va ser de crisi, almenys fins algun moment del segle VII en què potser s’inicià un canvi de tendència (que no va estalviar, però, les fams periòdiques). Els flagells esmentats (amb la incapacitat dels homes per a incrementar la productivitat i amb la distribució desigual del fruit del treball) devien ocasionar un retrocés del poblament, desertitzacions i, amb excepcions, abandonament de les grans i belles vil·les de l’antiguitat tardana, que cap als segles VI i VII es transformaren en necròpolis. En moltes regions europees un hàbitat de pedra i marbre, en grans unitats arquitectòniques, i amb un utillatge domèstic de qualitat (ceràmica fina), va ser substituït per una civilització de pobres atuells i un hàbitat modest, sovint de terra i fusta, inorgànic i difús, que cap als segles VII i VIII devia iniciar, però, un procés d’expansió.

Lliures i esclaus

Quan el magnat Asnar Galí, fugitiu del Pirineu aragonès, es va refugiar als comtats d’Urgell i de Cerdanya, vers el 820, va rompre erms i cultivar la terra amb molts esclaus (servi sui). Se sap d’altres hispani refugiats, dividits en hispani maiores et minores, que també van arribar als comtats acompanyats de servi o mancipia. Pensant en la defensa de la frontera, els monarques carolingis van acollir i respectar el sistema de vincles de dependència i comitives armades d’aquests exiliats. Era una vella herència hispanogoda.

Al regne de Toledo la societat era dicotòmica: els homes es dividien en lliures i esclaus, divisió jurídica sobre la qual planava una divisió “política” no menys real entre la classe dirigent i les masses treballadores. Els dirigents (seniores, potentes), procedents de l’aristocràcia senatorial romana i la noblesa tribal germànica, controlaven els aparells de l’Estat (administració civil, Església i exèrcit), i una gran part de les terres i la força de treball. Amb la progressiva difusió de l’onomàstica germànica, aquesta aristocràcia mostrava un cert orgull goticista (els orígens germànics del poder), però assumia el passat romà mitjançant el manteniment d’una certa tradició cultural clàssica vehiculada per l’Església.

En el cim, els seus ingressos provenien de la possessió i l’explotació de béns públics (terres del fisc o del patrimoni regi) i drets fiscals (impostos i altres càrregues), en relació amb càrrecs dels aparells de l’Estat, i de l’explotació de dominis patrimonials. Per a mantenir-se, el poder i els seus profits havien de ser desigualment repartits. Així, els potentes s’envoltaven de col·laboradors, encarregats de l’administració de les seves finques i del manteniment forçat de l’ordre social (sagiones, bucelarios), els quals remuneraven amb l’allotjament i la donació d’armes i aliments o amb la concessió temporal i revocable (sub stipendio) de terres. Cada poderós tenia, doncs, la seva comitiva militar, que els monarques no interpretaven en termes d’oposició entre el privat i el públic sinó com a formes de reclutament que facilitaven la formació de l’exèrcit. És lògic que els monarques pretenguessin que els potentes, convocats a l’exèrcit, hi acudissin amb els seus patrocinats i, fins i tot, amb una part dels seus esclaus (perquè tota la classe dominant participava dels béns i els drets públics), però també és lògic que l’aristocràcia se servís del seu poder militar per a conspirar: fet i fet, ella era alhora el poder i la seva pròpia i única oposició.

Els monarques visigots, que no van reeixir a instaurar el sistema hereditari en la successió, van estar molt mediatitzats per l’aristocràcia, que els elegia. Tot i això justificaven la funció i el poder reial en la idea de la res publica cristiana, i es presentaven com a garants del dret i la justícia. D’alguna manera, tota l’aristocràcia, mitjançant càrrecs de govern, participava del sistema de poder i redistribució de recursos públics que el monarca presidia: uns formaven la guàrdia personal del rei (fideles, leudes, gardingos), altres l’ajudaven en les tasques de l’administració central (comites palatii, optimates palatii) i altres eren enviats a ciutats i províncies on governaven com a comites i duces. Tots juraven fidelitat al monarca (eren fideles regis), i una part del que d’ell rebien en remuneració de serveis ho redistribuïen cap avall entre els seus propis fidels.

Tots es caracteritzaven no per treballar la terra (la principal riquesa de l’època) amb les seves mans sinó per viure del treball d’altres, bàsicament pagesos i esclaus. Una part de la població rural eren petits pagesos, jurídicament lliures (ingenni, rusticani, rustici) i propietaris, descendents de possessores d’època baixromana, que vivien en explotacions agràries aïllades o en petits pobles (vici). Es tractava d’homes econòmicament sotmesos a explotació fiscal i socialment amenaçats per la força dels poderosos que, per processos d’endeutament, patrocini i encomanada els desgastaven les llibertats i les propietats. Els pagesos dependents, que treballaven i vivien de la producció de terres rebudes dels poderosos, tenien una condició social tan degradada que Salvià de Marsella els considerava quasi esclaus. Uns eren pagesos miserables sense terra que, cansats de vagarejar i famolencs, havien demanat un tros de terra (precaria) a un terratinent a qui s’havien compromès a lliurar cada any la desena part de la collita; altres devien ser antics possessores desvalguts que havien cercat la protecció dels poderosos, lliurant-los les propietats a canvi de retenir-ne l’usdefruit i pagar censos; i altres eren lliberts, és a dir, antics esclaus manumesos que havien rebut terres de l’amo a qui restaven units per vincles de dependència que incloïen el pagament de rendes i la prestació de serveis.

Finalment, hi havia la població servil. La condició esclava dels servi i mancipia és indubtable en el text de la Lex Visigothorum, que els equipara a les bèsties i els reserva els càstigs més durs, veritablement inhumans. Com arreu dels regnes germànics, a efectes d’explotació del treball, els servi hispànics segurament es dividien en dues categories: els non casati, que treballaven sotmesos a explotació directa sota el control de villici, com en les villae esclavistes de la Roma clàssica, i els casati, més autònoms, que havien rebut una terra per autoalimentar-se, i devien un servitium servile (conjunt de prestacions i serveis), possiblement de volum i durada molt arbitràries, depenent de les necessitats de l’amo. Com en època romana, les condicions d’explotació dels servi no afectaven el seu estatut jurídic: casati i non casati eren esclaus perquè no tenien res propi, tot (força de treball, terra i família) era de l’amo. La Lex Visigothorum ho sanciona, però, amb les seves lleis repressives; també demostra que de les diferents menes de bestiar (paraules de Plató) els homes són els més difícils de manar, els més perillosos: quan poden o bé fugen o bé es revolten contra l’opressió.