Al començament del segle IX, les famílies responsables dels comtats que, en el seu dia, esdevindrien catalans, descendien de Guillem de Tolosa (mort el 813), conqueridor de Barcelona l’any 801. Aquest personatge, cosí germà de Carlemany, gaudia d’un gran prestigi. Fou un dels artífexs, amb Benet d’Aniana, de la reforma monàstica carolíngia, i fou el fundador del monestir de Gel·lona (Alvèrnia), on va morir en olor de santedat. La cançó de gesta en llengua d’oïl el va cantar, durant molt de temps, amb el nom de Guillem d’Orange. Guillem va estar casat en dues ocasions. La seva primera esposa, Cunegunda, mare de Berà, era visigoda. Guitburga, la segona, mare de Bernat, era franca. Cadascuna d’elles provenia d’un clan enemic d’opcions polítiques contràries. Berà I (mort el 820), que el seu pare havia col·locat al davant del comtat de Barcelona, representava una tradició goda de coexistència pacífica amb els àrabs i de revolta contra els francs. Berà fou condemnat a l’exili (a Rouen) per l’emperador Lluís el Piadós (813-40).
Representació de Lluís el Piadós, sepulcre de Carlemany, segles XII-XIII.
CPA / Aisa
El 826, el seu fill Guillemó s’alià amb Aissó, potser fill de l’antic valí o governador musulmà de Barcelona, i, prenent les armes, es rebel·laren contra l’emperador. En canvi, Bernat de Septimània (mort el 844), fill de la segona dona de sant Guillem, portà a terme una política obertament franca: dominà la sedició de Guillemó i interpretà un important paper a la cort d’Aquisgrà al costat de Lluís el Piadós i de la seva muller Judit. Amb tot, embolicat en les lluites per la successió de Lluís el Piadós, Bernat fou condemnat a mort per Carles el Calb (843-77). El seguí al patíbul Guillem, comte de Tolosa, el fill que Bernat havia tingut amb Duoda, una dona admirable que va escriure un dels tractats d’educació més antics.
Al cap i a la fi, cadascuna de les dues branques dels descendents de sant Guillem representava una opció antinòmica. D’una banda la política autòctona, partidària del poder independent, a favor de les antigues grans famílies godes i, de l’altra, la política franca, involucrada en els esdeveniments decisius del nord de l’Imperi carolingi. L’ascendència materna determinava aquestes dues actituds oposades i condicionava les tries polítiques mitjançant la integració d’una xarxa de parents, aliats i amics. El pes de la matrilinealitat es comprèn dins del context del cosinatge de l’alta edad mitjana, designat habitualment amb el terme alemany de sippe. Es tracta d’un agrupament flexible de parents que situa els agnats i els cognats, els parents paterns o materns, sobre un mateix pla d’igualtat que privilegia els lligams de fraternitat i de consanguinitat respecte dels de filiació. El poder de l’hereu o del cap de la família no era, encara, gaire pronunciat, fet que atribuïa a la dona àmplies prerrogatives.
L’execució de Bernat de Septimània deixà un buit considerable en l’escaquer polític català. Carles el Calb decidí confiar les terres de Septimània i de la Marca Hispànica a Sunifred I (mort el 848), membre de la noblesa visigoda del Conflent i potser fill de Bel·ló (mort el 812), comte de Carcassona. Sunifred I era el representant de l’aristocràcia autòctona, enemiga del partit franc de Bernat. El seu legitimisme, la seva tirada per Carles el Calb, semblava més assegurada pel fet que no pertanyia a la gran aristocràcia principesca de l’imperi carolingi, embolicada en les lluites per la conquesta de la dignitat reial. Després de la seva mort, alguns marquesos, sortits del primer cercle de l’aristocràcia franca, se succeïren al capdavant dels comtats catalans. Carles el Calb no es refiava d’aquests alts personatges, sempre disposats a utilitzar el govern de la Marca per a afirmar els seus interessos personals en detriment de la reialesa. Finalment, va tornar a donar el poder dels comtats de Septimània i de Catalunya als néts de Bel·ló. Sunyer II (mort el 915) i Oliba II reberen respectivament Empúries i Carcassona. Guifré I (mort el 898), fill de Sunifred I i cosí germà dels anteriors, fou el personatge clau de la família. El seu sobrenom (el Pelós) feia referència a la cabellera, atribut prestigiós de la reialesa en els regnes bàrbars, i a un cert hirsutisme considerat com un tret característic dels merovingis. El 870, durant l’assemblea d’Attigny, Carles el Calb li confià la direcció dels comtats d’Urgell i de la Cerdanya. El seu germà Miró I rebé el Conflent. Guifré I i els seus mostraren llur lleialtat a Carles —al qual devien el seu ràpid ascens polític—, combatent amb èxit la sedició del marquès franc Bernat de Gòtia (865-78). Aquesta ferma fidelitat fou mereixedora d’una nova recompensa: l’any 878, Lluís el Tartamut (877-79), recentment coronat, atribuí, davant dels seus magnats reunits a Troyes, els comtats de Barcelona, Girona i Besalú a Guifré I i el de Rosselló a Miró I. Aquesta fou la darrera vegada que un rei de França va procedir a la investidura comtal dels territoris més meridionals del seu regne. Guifré I i el seu cosí germà Sunyer II transmeteren el càrrec al seus descendents, instaurant l’herència de la dignitat comtal i fundant així les dinasties comtals autòctones que perdurarien fins a l’any 1412.
Aquesta emancipació hauria estat impensable sense el suport de l’aristocràcia goda. Les estratègies matrimonials dels descendents de Bel·ló els van permetre guanyar-se la confiança d’aquesta noblesa local. Les estratègies van orientar-se vers la creació d’una aliança duradora amb la prestigiosa família de Guillem de Tolosa i de Cunegunda, que encarnava l’irredemptisme antifranc de les regions pirinenques. Rotruda, filla de Berà I i germana de Guillemó —els paladins de la lluita contra el programa centralitzador de Lluís el Piadós—, es va casar amb Alaric, germà de Sunifred I. D’aquest matrimoni va néixer Ridlinda que fou compromesa amb el seu cosí germà, Radulf, fill de Sunifred I. Aquesta unió incestuosa, segons els drets civil i eclesiàstic, agrupà sòlidament els descendents de Bel·ló amb els de Guillem.
Carles el Calb assegut al tron, Còdex Auri de Sant Emmeran, Reims, 870.
MS / AKG
Es retroba una consanguinitat idèntica en els matrimonis que portaren a terme aquestes dinasties al final del segle IX i el començament del X. Els primers comtes catalans eren adeptes a l’endogàmia, la unió entre parents propers. Per exemple, Delà (862-94), comte d’Empúries, es va casar amb la seva cosina germana Quíxol, germana de Guifré I. Alguns dels fills d’aquest es van unir, al seu torn, amb consanguinis propers: Sunifred II (897-948), comte d’Urgell, ho féu, fins i tot, amb Adelaida, filla del seu germà Sunyer I de Barcelona. Aquest tipus de matrimoni (entre oncle i neboda), anomenat oblic pels etnòlegs, permetia a l’oncle tutor recuperar l’herència del seu germà. En aquella mateixa època, Benció (909-16), comte d’Empuries i Rosselló, va prendre com a muller Godlana de Rosselló, la seva cosina en tercer grau. Les aliances consanguínies salvaguardaven la solidaritat entre els comtes i impedien que els intrusos poguessin venir a arrabassar, a més a més de les dones, parts considerables del patrimoni familiar. Aquest matrimoni endogàmic fou característic de la sippe: formava part de l’estructura de cosinatge de l’alta aristocràcia carolíngia. La transmissió dels béns i dels poders a l’interior del clan comtal responia, igualment, a unes regles lligades a l’organització de la família. Una d’aquestes lleis era el cogovern pel qual el comte oficial, nomenat a títol personal per les instàncies superiors, associava el seu germà al seu càrrec. Aquesta col·laboració testimoniava el traspàs del poder delegat pel rei cap al patrimoni del comte, pas decisiu en l’apropiació privada de l’autoritat pública. Sunyer I (mort el 848) i el seu germà Alaric (mort el 844), així com a la generació següent, Sunyer II (mort el 915) i Delà (mort el 894), foren conjuntament comtes d’Empúries, de la mateixa manera que Guifré I fou el cap de la germandat que dirigí col·lectivament la major part de la Catalunya comtal. D’altra banda, en aquesta època, la successió no sempre tenia lloc d’acord amb les regles de la filiació, sinó que privilegiava els col·laterals que exercien una llarga tutela al costat dels seus nebots, tanmateix majors d’edat. Els néts de Belló administraren, d’una forma solidària, coherent i concertada, els territoris que Carles el Calb els havia confiat.
Al cap i a la fi, el cosinatge i el matrimoni expliquen la incorporació progressiva de la dignitat comtal i dels béns del fisc dins el patrimoni dels descendents de Bel·ló. Aquests possibilitaren que la seva família guardés definitivament, com un bé propi, el poder de govern i les terres públiques dels comtats pirinencs. El cosinatge i el matrimoni testimonien el triomf d’aquest clan autòcton respecte dels austrasians de la cort carolíngia, compromesos en la gran política imperial. Durant els segles IX i X, una família, valent-se de les seves aliances matrimonials i de les seves xarxes de clientela, s’emancipà de la tutela de la reialesa franca, preparant així el naixement ulterior de Catalunya.