Quin era el preu d’un home?

Què calia pagar per a adquirir la propietat d’un instrumentum vocalem, és a dir, una eina parlant (com deien els juristes romans), en època carolíngia? Què era més car, l’instrumentum vocalem (esclaus), l’instrumentum semivocalem (bestiar) o l’instrumentum mutum (eines)? Depenia de la qualitat de l’instrumentum, dels serveis que se’n podien obtenir.

La modalitat esclavista de producció devia entrar en crisi al final del segle VII, i, després, la invasió musulmana (segle VIII) i les posteriors lluites entre cristians i musulmans (segles VIII-IX) van poder actuar en el sentit d’accelerar la ruptura. L’agonia de l’escola d’explotació, que va ser la vil·la esclavista, seria llarga, doncs. Durant els segles IX i X, els poderosos, sobretot persones investides de potestat pública (comtes, bisbes), encara tenien esclaus. Quan vers el 820 el comte Asnar Galí va fugir d’Aragó per refugiar-se als comtats d’Urgell i Cerdanya ho va fer, com altres hispani, acompanyat de molts esclaus que, per a ell, van rompre erms i colonitzar terres. Podien ser esclaus de propietat personal, i n’hi havia d’altres de propietat del fisc o de la corona.

El 843, per exemple, el rei Carles el Calb va assignar al comte Sunifred, pare de Guifré el Pelós, un conjunt de béns i drets públics del Rosselló, el Conflent, la Cerdanya i les valls d’Andorra, entre els quals els “mancipiis que ad idem Confluente pertinent”, expressió que potser s’ha d’interpretar en el sentit que transfereix al fisc comtal els esclaus que el fisc reial posseeix al Conflent. Anys més tard, després de la mort de Sunifred, en temps del comte Miró, es va trobar un inventari on constaven els béns i drets del difunt, entre els quals la relació dels seus mancipia. Invocant aquest inventari i l’esmentada concessió de Carles el Calb, un tal Sessenand, procurador per a les causes fiscals, el 874, es va presentar davant d’un tribunal comtal, de set jutges, constituït a l’església de Sant Sadurní, de la vila de Vernet (Conflent), on va reclamar a un tal Llorenç per esclau del fisc. “Escolteu-me, digué: aquest Llorenç, amb els seus germans i pares, ha de ser esclau del fisc perquè els seus pares i avis havien fet servitium en matèria fiscal al senyor Sunifred, comte, pare del meu senyor, pel precepte que l’excel·lentíssim rei Carles va atorgar-li... Llavors els jutges van dir a Llorenç, que estava inquiet per ell i pels seus pares: Què respons? I ell, en resposta, digué: Ni jo ni els meus pares hem de ser esclaus del fisc amb l’argument de ser descendents de besavis i besàvies de la banda paterna i materna (de suposada condició esclava), perquè jo i els meus pares, tal com preveu (com a causa de prescripció) la Lex Visigothorum, durant trenta o cinquanta anys, fins el present, hem viscut sense obligació o jou servil, i sense que cap comte o jutge ens inquietés, a Canavelles (Conflent), a la casa on vam néixer. Nosaltres, els jutges, llavors vam dir al procurador Sessenand: Pots aportar testimonis o escriptures o alguna prova veritable amb què puguis demostrar que aquest Llorenç, amb els seus germans i pares, han de ser esclaus fiscals del teu senyor, perquè, durant aquests anys legals que ell ha donat per resposta, haguessin estat sotmesos a servitium? I ell respongué: No tinc altra prova sinó haver trobat, en l’inventari... la dona Ludímia que va ser dels avantpassats d’aquesta parentela que jo reclamo. Llavors nosaltres, els jutges, vam dir a Llorenç: per quina raó es troba en l’inventari aquesta Ludímia, que va ser germana de la teva àvia, si és que no era esclava del fisc? I Llorenç va respondre: Ho desconec, però una cosa sé, i és que no va ser esclava, obligada al jou servil, i si als fills la condició esclava no els arriba d’un altre costat, d’aquests pares de què jo sóc fill no prové als seus fills la condició servil (traducció conjectural). Llavors nosaltres (els jutges) vam buscar en la Lex Visigothorum, on diu: Si algú vol reclamar un home lliure com a esclau, que demostri per quina raó li ha pervingut com a esclau; i si un esclau afirma que és lliure, també ell ha de presentar igualment una prova sòlida de la seva llibertat (LV, V, 7, 8). Per tant vam dir a Llorenç si, conforme a la Lex, podia presentar testimonis (que declaressin) que ell i els seus parents no havien de satisfer res al fisc. Ell va dir: puc presentar quatre testimonis legítims, sense màcula... que així van jurar... Llavors nosaltres, els jutges esmentats, vam dir a Sessenand: Pots ara o més endavant presentar més o millors testimonis o mostrar una màcula que legalment invalidi aquest testimoniatge. I ell en resposta digué: Mai, ni ara, ni en el futur, no podré tenir testimonis, ni escriptures, ni cap prova veritable que pugui invalidar aquest testimoniatge i obligar aquests al servitium”.

En la tradició visigòtica els servi fiscales eren esclaus de la Corona dels quals s’esperaven serveis especialment valuosos. D’aquí la importància del tribunal. És significatiu, però, que l’acusat pugui fer prevaler el seu dret contra el propi comte. D’una banda, es podria dir que aquell sistema de justícia pública donava certes garanties a les classes inferiors, i de l’altra, que fiscalitat i esclavitud patien problemes: la invocació de la prescripció de trenta anys, com a creïble, ho demostra. De tota manera, un judici perdut no és la fi de l’esclavitud ni un servus fiscalis, un esclau corrent. D’aquests, n’hi devia haver més, però, com que eren moridors i menys valuosos, a semblança del bestiar, i a diferència de les terres, poc sovint se’n devia escripturar l’adquisició. Quan es feia, però, encara en ple segle X, s’emprava una fórmula de regust visigòtic: “En nom del Senyor. Jo, Saruïlda, sóc venedora respecte de tu, Odevacre, comprador. Per aquesta escriptura de venda et venc a tu el meu esclau de nom Trasovad, que no és robat, ni fugitiu, ni tarat, sinó completament sa de ment i de cos. Tal com entre jo i tu bonament s’acordà, per aquest esclau he rebut un preu avaluat i definit de 30 sous que tu comprador a mi em vas donar i jo venedora, de present, amb les meves mans he rebut, i és manifest que res (d’aquest preu) resta (per pagar). Si jo, Saruïlda, o algún dels meus fills o algú intentés desfer aquesta venda, que no ho pugui fer sinó que et pagui una composició del doble... i aquesta venda resti ferma tot temps. Es va fer el 17 de les calendes de juny, l’any 30 del regnat del rei Carles, fill de Lluís (16 de maig del 927)”. El document és signat per la venedora, tres testimonis i el sacerdot que l’escriví.

La transacció podia ser perfectament banal al segle X. En tot cas, el preu sembla raonable: l’esclau es venia al preu d’un molí o d’una vinya d’una hectàrea.