El sistema monetari de l’àmbit català estigué basat, fins al segle XIX, en el sistema carolingi de la lliura, el sou i el diner (una lliura equivalia a vint sous i un sou a dotze diners), compartit, pel que fa a la denominació, amb la major part dels països de l’Europa occidental.
De fet, l’única moneda existent era el diner, moneda de plata, i la seva fracció, l’òbol. La lliura era el pes patró, del qual es tallaven (s’encunyaven) 240 diners i per això s’utilitzava a la vegada com a múltiple. L’altre múltiple, el sou, representava el valor en or del pes del diner de plata; com que la relació de valor entre l’or i la plata era de dotze a un, s’anomenava sou al valor de dotze diners. La moneda d’or era molt residual als segles IX i X, i de fet no entrà a formar part del sistema carolingi, però circulaven algunes peces d’origen longobard o visigòtic, a més de les monedes bizantines i musulmanes. Calia, per tant, disposar d’una paritat entre l’or i la plata. El sou i la lliura no tenien cap lligam directe, però del seu respectiu valor en diners en sorgia l’equivalència de vint sous per lliura.
Es desconeix quant pesava la lliura de Carlemany, objecte de llarguíssimes polèmiques. De fet, no importa gaire, ja que el contingut de plata del diner, que teòricament era fix, no ho fou gens, tant per la incapacitat tècnica per a obtenir monedes iguals, com perquè va anar perdent contingut en plata: segons Anna Maria Balaguer, la mitjana dels diners de Carlemany conservats fa 1,7 grams (que requeririen una lliura de 15 unces, és a dir, de 408 grams), els de Lluís el Piadós 1,6 grams, i els diners encunyats a Barcelona sota l’autoritat dels bisbes 1,36 grams (compatibles amb la lliura romana de 12 unces, de 326,4 grams). Però la llei d’aquests diners, és a dir la proporció de plata que contenien —plata que es mesurava en diners—, devia anar disminuint: la plata pura era de dotze diners; per tant, un diner (moneda) podia ser d’onze, nou... diners de llei. Els diners comtals de Ramon Borrell pesaven 1,1 grams; la llei no és coneguda, però per l’aspecte no podia baixar dels sis diners. Les monedes encunyades pels seus successors perderen gran part d’aquest contingut, plata.
En realitat, els diners corrien pel seu valor nominal en les transaccions corrents i es pesaven quan es tractava d’operacions importants. Per això molt aviat es van començar a distingir els diners corrents dels diners “de plata”, és a dir, del pes de plata corresponent a un diner antic.
Diner d’imitació carolíngia a nom de Carles, Barcelona, segles IX-X.
MNAC-GNC / J.Cal.-J.S. © MNAC, Barcelona
Monedes carolíngies encunyades a les seques catalanes.
Cap al final del segle X el sistema es complicà amb la irrupció de moneda musulmana d’or, el mancús, i l’aparició de noves denominacions: l’unça i la pensa. Mancús és una menció monetària tan estesa a l’Europa occidental que Grierson dubta que es tracti sempre de moneda musulmana i creu, en canvi, que cobreix qualsevol moneda d’or. En tot cas, a la Península Ibèrica el mancús és sempre d’origen andalusí. Els mancusos eren, sens dubte, més petits que el dinar musulmà de 4,25 grams. A Itàlia sembla que representaven un pes d’or pròxim als 4 grams. Als comtats catalans mancús és el nom donat al dinar andalusí, també més petit que el dinar àrab original. Més tard, els mancusos foren imitats a Barcelona i també anaren perdent pes. El seu equivalent en moneda en diners barcelonins no és fàcil de precisar: un document citat per Joaquim Botet i Sisó el fa equivaler a 6 sous cap a l’any 1000, però sens dubte la seva valoració canvià segons el contingut de plata dels diners i la valoració respectiva (ratio) de l’or i la plata.
L’important és, però, que el mancús es convertí en moneda corrent, almenys a Barcelona, on pràcticament totes les transaccions d’un cert valor eren fixades en mancusos.
L’unça, utilitzada com a múltiple, especialment per a la moneda d’or, no presenta cap problema: era la dotzena part de la lliura. En canvi, la pensa era evidentment una unitat de pesada, segurament de plata, però que la documentació no permet identificar. La hipòtesi més plausible és que correspongui a un ratl o lliura musulmana d’uns 400 grams de plata, atès que és una unitat d’origen musulmà, que a la vegada es corresponia, però, amb la lliura de pes barcelonina (408 grams). Surten també pensae d’or, que no poden ser el mateix que les de plata. Quan es poden comparar béns aproximadament similars valorats els uns en pensae d’or i els altres en pensae de plata, s’observa que el preu és molt semblant i que, per tant, ambdues pensae eren equivalents en valor, però no en pes, ja que en aquest cas la pensa d’or hauria de valer com a mínim unes deu vegades més. Per tant, la pensa de plata seria una unitat de pes i la d’or una equivalència.
L’evolució dels mitjans de pagament els anys 901-1030.
La pensa mostraria, així doncs, una certa submissió de la moneda catalana respecte a la metrologia musulmana, introduïda sobretot mitjançant l’or, ja que no sembla que les monedes musulmanes de plata circulessin d’una manera important pels comtats catalans, almenys si cal refiar-se de les mencions documentals i les troballes arqueològiques. Tot i això, el dirhem musulmà o la plata cacimi, com s’acostumava a anomenar als comtats catalans, tingué segurament una influència indirecta: induí a tornar a una moneda de plata fina (dita “grossa”), que venia a ser equivalent a mig dirhem i que, per tant, anava molt millor per a relacionar ambdues monedes que els devaluats i desprestigiats diners corrents.
Cal tenir en compte, però, que la circulació monetària era escassa i molt desigual. Molt sovint els documents, fins i tot referint-se a béns d’un cert valor, indiquen pagaments in rem valentem, és a dir, permutes: el diner era més una unitat de valor que un mitjà de pagament. De fet, la circulació monetària sembla que anava disminuint a mesura que hom s’allunyava de Barcelona, de la frontera amb els musulmans i de la costa. Fins passat l’any mil, la moneda, abundant al comtat de Barcelona, sembla haver estat ben escassa als comtats pirinencs.
Tots els comtes, i també alguns bisbes, degueren emetre moneda, però d’aquesta primera etapa no se sap gran cosa. Del Rosselló consta documentalment que els diners rosselli eren de 44 sous la lliura de plata —cosa que dona un diner amb 0,62 grams de plata, semblant al de Barcelona—, però no es coneix cap exemplar d’aquesta moneda. També a Besalú consta que el comte bisbe Miró Bonfill (965-84) encunyava moneda, però no resulta identificable. Una cosa semblant succeeix a Girona, on les encunyacions episcopals es remunten com a mínim al 952. Finalment, a Vic els bisbes també encunyaven moneda, que a la segona meitat del segle X era de plata gairebé pura i amb un pes bastant elevat: entre 1,07 i 0,87 grams, segons els exemplars conservats.