El monaquisme femení

El procés d’institucionalització de la dedicació de les dones a la vida religiosa s’inicià als comtats catalans al final del segle IX i es produí contemporàniament i paral·lelament a la feudalització de les relacions socials, contribuint-hi amb la creació de dominis monàstics que s’erigiren com a centres de poder feudal. Malgrat l’aparent similitud fenomenològica, el monaquisme femení fou conseqüència d’una història i d’unes necessitats socials distintes del desenvolupament i de la cronologia del monaquisme masculí.

Des dels inicis del cristianisme algunes dones, de manera individual o en petits grups, feren de la dedicació a la vida religiosa i de l’experiència espiritual l’eix de les seves vides, rebutjant una bona part dels continguts que el sistema de gèneres de la Roma tardana assignava al gènere femení. Algunes vídues, verges i dones casades trencaren el vincle que les unia amb un sistema de parentiu controlat pels homes i crearen un tipus de dedicació a la vida espiritual propi, el celibat actiu. Aquestes dones predicaven, pelegrinaven, administraven el seu temps o feien donacions patrimonials independentment de la voluntat del seu grup de parentiu de destinació o originari; eren actives en la vida social. La resposta dels pares de l’Església i de la jerarquia eclesiàstica fou l’intent de normativització d’aquesta dedicació religiosa femenina que transgredia l’heterosexualitat obligatòria, l’aïllament i el silenci públic que les societats patriarcals imposen a les dones. La seva insistència a excloure les dones de la jerarquia i dels moments centrals del ritual cristià (fonamentalment però no únicament, l’administració de sagraments) i la regularització estricta de la seva vida quotidiana tenien com a objectiu redefinir un projecte femení de vida espiritual mitjançant el qual algunes dones havien posat en dubte el control masculí del cos femení.

A la Península Ibèrica, la creació i la transmissió d’una tradició espiritual femenina està ben documentada. Un exemple visible d’aquest fet fou el d’Egèria, una dona consagrada a la vida religiosa que al segle IV dedicà el relat del seu pelegrinatge a Terra Santa a les seves “senyores” i “germanes” d’algun lloc de la província de Gallaecia. La seva vida, juntament amb les de cèlibes d’arreu de la cristiandat (Constantina, Maria d’Egipte, Hèlia, Pelàgia, Melània la Jove o Castíssima, nom amb què es conegué a la Península Ibèrica santa Eufràsia), es va conservar en el record d’una tradició textual peninsular sostinguda fins al segle X, si més no en part, per petites comunitats femenines. D’altra banda, la regulació dels marges d’actuació de la vida religiosa de les dones es plantejà recurrentment en els decrets conciliars, sobretot a partir del segle VI, ja que en els cànons dels segles IV i V no es troben referències a monestirs femenins sinó a dones dedicades a la vida religiosa. La primera regulació coneguda de la vida religiosa femenina peninsular és la que Leandre de Sevilla va escriure, a la darreria del segle VI, per a la seva germana Florentina i les companyes de la seva comunitat.

Les formes de vida religiosa femenina de l’alta edat mitjana inclogueren alguns tipus de vida comunitària mixta i, si més no fins a la difusió dels grans ordes, degueren ser prou variades, encara que la seva mateixa naturalesa irregular i el seu caràcter no institucional en dificulten la descripció concreta. En el territori que passarà a delimitar els comtats catalans no s’han pogut identificar amb precisió, per a aquest període, comunitats de canongesses; dones verges i vídues que vivien en petites comunitats o en cases privades, de vegades convivint en comunitats benedictines, administrant el seu propi patrimoni individual i a les quals el sínode d’Aquisgrà del 816 imposà la vida canònica, i, a partir del segle XII, la regla de sant Agustí.

Entorn de l’any mil, de la cinquantena de nuclis religiosos de vida comunitària existents als comtats catalans, només Sant Joan de les Abadesses (885-1017) i Sant Pere de les Puelles (945), a Barcelona, eren monestirs femenins; Sant Pere del Burgal, al Pallars Sobirà, ho fou entre el 945 i el 966 quan Ermengarda, neta del comte Ramon II de Pallars-Ribagorça i filla del comte Isarn, en fou abadessa. La fundació i la dotació d’aquests tres monestirs, sota l’ordenació de la regla de sant Benet, fou promoguda per les nobleses comtals i estigué directament relacionada amb la creació d’espais de vida per a dones d’aquestes famílies, que hi actuaven com a abadesses. El caràcter comtal i laic d’aquestes fundacions, en què s’integraren també dones de la noblesa com Cusca, germana del vescomte de Barcelona Guitard i present des del 996 a la comunitat de Sant Pere de les Puelles, fou també característic de les dues cases fundades al segle XI, en què dues comtesses participaren en la iniciativa fundacional. La primera menció coneguda del monestir de Sant Daniel de Girona és la donació del 1018 de totes les terres que la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer tenien a la vall de Sant Daniel, encara que la primera notícia documentada de l’existència d’una comunitat femenina és del 1032. El 1079, es refundà com a comunitat femenina el monestir de Santa Cecília d’Elins, on sembla que Llúcia, primera muller d’Ermengol IV d’Urgell, visqué en divorciar-se del seu marit el 1080, al·legant consanguinitat; el mateix any Ermengol va contraure matrimoni amb Adelaida, comtessa de Provença i senyora d’Avinyó.

La dotació comtal, l’ordenació benedictina i la distribució de les cases geogràficament equilibrada arreu dels comtats, són els trets que defineixen el primer període de monaquisme femení fins a mitjan segle XII, en què s’inicià una onada de fundacions d’iniciativa eclesiàstica, concentrades en l’anomenada Catalunya Nova, que reestructuraren segons l’orde cistercenc nuclis, sovint de caràcter eremita, de vida religiosa femenina prèvia. Durant aquest primer període, coexistiren amb les fundacions benedictines altres formes de vida religiosa institucionalment poc definida, ja que està documentada l’existència de religioses procedents de grups socials privilegiats no vinculades amb monestirs femenins regularment establerts i que administraven el propi patrimoni amb aparent llibertat. La documentació designa aquestes dones, algunes d’elles vídues amb fills o filles, amb els atributs de deodicatae i deovotae, termes de llarga tradició romanovisigòtica, intercanviables en aquesta època, que fins al segle XII servien per a denominar també les monges de les noves comunitats, fins que el terme fou substituït pel de santicmoniales. Fins a mitjan segle XII, els atributs de deodicatae i deovotae designaren, a més de les monges, altres tipus de vida religiosa que es mantingueren contemporàniament a les fundacions benedictines.

El monaquisme institucionalitzà, als comtats catalans dels segles IX a l’XI, formes prèvies de vida religiosa femenina independent amb una llarga tradició històrica i creà, en aquesta època per a les dones de la noblesa, un nou model de gènere femení producte de l’estructuració del sistema de gèneres feudal. Un nou model de gènere femení que fou resultat de la negociació, en la pràctica social, entre interessos patriarcals i interessos de les dones. Interessos patriarcals, perquè imposava a les dones el silenci públic i l’aïllament de la clausura, i perquè fou funcionalment utilitzat en les estratègies feudals de control del parentiu i del seu sistema d’heretament, que disminuïa la capacitat d’accés al patrimoni de les dones. Interessos de les dones, perquè oferia una alternativa al matrimoni, socialment sancionada, i legitimava la possibilitat de mediació i de recerca de la pròpia subjectivitat amb d’altres dones.