“Juro, jo, Bernat Adalbert, fill que sóc de la dona Ermengarda, que d’aquesta hora endavant seré fidel a tu, Berenguer bisbe, que fores fill de la comtessa Elisabet, per recta fe, sense engany i sense frau i mal enginy i sense decepció, i que d’aquesta hora endavant t’ajudaré a tenir i a defensar i a guerrejar tot el teu honor que avui tens i que d’ara endavant adquiriràs amb l’ajut de Déu, contra tots els homes i dones que et voldran arrabassar o arrabassessin el teu honor o una part del teu honor. A més jo, el susdit Bernat, juro a tu, el susdit bisbe Berenguer, que d’ara endavant no et vedaré l’entrada ni l’eixida de la fortalesa de Navata, sinó que t’hi acolliré perquè hi puguis guerrejar contra tots els homes i les dones, llevat del comte de Besalú. I de tal manera a tu acompliré el que juro com està escrit en la convinença que ha estat establerta entre tu i jo. Com està damunt escrit així ho tindré i ho atendré, excepte quan tu m’absoldràs pel teu grat consentiment, sense força. Per Déu i aquestes santes [relíquies].”
Heus aquí un jurament de fidelitat molt similar a les dotzenes que se’n conserven, de la segona meitat del segle XI, de tots els comtats catalans. En aquest, prestat per Bernat Adalbert al bisbe Berenguer Guifré de Girona, el fidel garantia al seu senyor entre altres la potestat de la fortalesa de Navata (Alt Empordà), construcció que està documentada des del 1072 com a honor del bisbe de Girona. Un segon jurament mostra la peculiaritat d’aquesta fortalesa.
“Juro, jo Bernat, fill que fui de la dona Emma, a tu Berenguer, bisbe, fill que fores de la comtessa Elisabet, que d’aquesta hora endavant seré fidel a tu de la teva vida i del teu cos i de tot el teu honor. I el teu honor que avui tens i el que d’ara endavant podràs adquirir i t’ajudaré a tenir i a defensar sense el teu engany, contra tots els homes i les dones que et voldran arrabassar o arrabassessin el teu honor o una part del teu honor. I jo, conscientment, no arrabassaré a tu el teu honor i res del teu honor. I el castell i l’església de Sant Pere de Navata que avui hi és o en el futur hi serà, i la fortalesa que és o serà en el circuit de l’església, i que pertany o ha de pertànyer a la dita església, no et vedaré ni amb traïció ni sense traïció, per quantes vegades tu, Berenguer bisbe, me’n requereixis, per tu mateix o pel teu nunci o els teus nuncis. I potestat te’n daré a tu de la susdita fortalesa sense el teu engany per quantes vegades tu me’n demanaràs. Tot això que està damunt escrit ho acompliré i atendré a tu Berenguer i als teus successors jo, el susdit Bernat, per recta fe, sense el teu engany.”
Aquest segon jurament era prestat (uns quants anys més tard) per Bernat, el fill de Bernat Adalbert, altra vegada al bisbe Berenguer Guifré de Girona. L’objecte al qual es referia aquest jurament no era ja la simple fortalesa de Navata, sinó una església que al mateix temps era un castellum i una fortedam (un castell i una fortalesa). Això volia dir que l’església de Sant Pere de Navata estava envoltada d’una fortificació o se situava com a apèndix d’un dispositiu defensiu. Podem imaginar, per exemple, un recinte tancat per una muralla de pedra dintre del qual se situava l’església, el campanar de la qual servia també com a torre de vigilància. Al segle XII aquestes esglésies van ser designades genèricament esglésies encastellades (ecclesias incastellatas).
Portal de l’església de Sant Pere de Navata, s.XII.
ECSA / F.T.
La problemàtica que plantejaven aquestes esglésies rurals se centra, sobretot, en les actes de les assemblees de pau i treva. Aquestes informen que hi havia homes de pocs escrúpols que aprofitaven la protecció de què gaudien les esglésies i el seu perímetre sacralitzat per a construir fortificacions “ad concitandum bella et contentiones”, és a dir, per a menar guerres i cometre violències. Les assemblees de pau i treva catalanes dels anys seixanta van excloure expressament aquestes esglésies de la defensio pacis. També informen les actes susdites que les esglésies es van fer servir com a refugi de bandolers que ocultaven en el seu interior el botí de les seves ràtzies depredadores. Determinats individus abusaven, doncs, de la reverència deguda a l’església i de la pacificació i la protecció a què aquesta i el seu perímetre estaven sotmesos, per refugiar-se ells mateixos i els seus botins. L’església i el seu perímetre es convertiren, per tant, en el suport logístic de bandes (armades) que es dedicaven a l’espoliació de les poblacions veïnes. Això pot ser entès com una forma específica d’implantar una senyoria castral. Per als prelats, però, no seria sinó la manifestació de la degradació de la casa de Déu a una cova de lladres denunciada a l’Evangeli de Mateu. Per fer front a aquesta degradació, els bisbes establiren que els culpables de tals abusos havien de presentar-se davant el tribunal del bisbe. Si es negaven a respondre per les acusacions querimonias, el bisbe i els seus canonges podien apartar l’església en qüestió de la protecció de la pau i treva.
S’ignora fins a quin punt les mesures preses pels bisbes pogueren limitar efectivament aquestes formes d’instrumentalització de les esglésies. Sobretot tenint en compte que l’exemple de Sant Pere de Navata mostra que hi havia bisbes que no tingueren inconvenient a infeudar aquestes esglésies fortaleses a membres de l’aristocràcia local. Sigui com vulgui, la situació d’aquestes esglésies canvià sensiblement amb el reforçament de l’autoritat reial sota Alfons I. A partir de les assemblees celebrades a Perpinyà i Fondarella (Segrià) l’any 1173, les esglésies encastellades quedaren sota la protecció de la pau i treva. En el cas, però, que els malfactors ocultessin a les esglésies els seus botins o les utilitzessin per a cometre malifetes, les querimonias ja no havien de ser presentades tan sols davant el tribunal del bisbe, sinó també davant el tribunal del monarca o del seu batlle. Així, a la justícia episcopal, s’hi afegia a partir d’ara la justícia reial. La col·laboració entre els bisbes i el monarca tenia com a fi primordial erradicar aquesta instrumentalització de l’església i del recinte eclesial. En l’intent, ambdós en sortien beneficiats: el bisbe recuperava o consolidava el seu poder sobre unes esglésies que, possiblement, s’havien escapat de la seva tutela; el rei, per la seva part, pogué implantar el seu control sobre unes fortificacions sobre les quals fins aleshores s’havia exercit exclusivament una justícia de caràcter eclesiàstic.