La successió als segles XI i XII —és a dir, els mecanismes de reproducció social a través del parentiu— es pot analitzar sobretot des del vessant material, és a dir, des de la transmissió per herència de béns i drets, però abraçava també molts altres aspectes, com ara la transmissió d’estatus i poder, oficis i funcions. Des del primer punt de vista, la successió havia variat poc amb relació a la tradició de les lleis visigòtiques. Segons el codi legal dels Liber iudiciorum, l’herència havia de recaure, majoritàriament, en els fills o els nets en el cas que n’hi hagués, i tots els fills tenien drets iguals a la successió paterna, per la qual cosa no podia haver-hi discriminacions entre germans excepte un suplement anomenat millora, que podia assignarse a un fill i que podia atènyer un terç del patrimoni familiar. Aquesta regla era observada, en part, en la transmissió testamentària dels segles XI i XII. En els testaments s’aplicava el principi igualitari en dues modalitats no excloents: d’una banda, el patrimoni podia repartir-se en parts més o menys iguals o bé establir una mena de copossessió en indivís entre els fills i les filles. Ambdues opcions es podien combinar.
Per exemple, quan a mitjan segle XII algunes famílies nobles eixamplaren substancialment els seus patrimonis amb les conquestes del sud de Catalunya, es van poder dividir patrimonis i constituir branques secundàries de la família amb un domini propi. En un altre context la indivisió podia ser un mecanisme eficaç per a contrarestar una excessiva fragmentació dels dominis que fes perillar el manteniment del nivell d’ingressos d’aquestes famílies. En moltes famílies nobles es pot documentar l’actuació conjunta de grups de germans: és el cas dels Montcada, Castellvell, Sersui o els mateixos comtes de Barcelona al final del segle XI. En altres nivells socials, com pot ser la població urbana de Barcelona als segles XII i XIII, Stephen Paul Bensch ha observat la persistència d’un petit percentatge de copossessions entre germans que, sens dubte, es relaciona amb la tradició hereditària visigòtica. La persistència de la tradició igualitària es pot verificar arreu a través dels testaments i de la presència simultània de germans en actes de naturalesa diversa. Amb el pas del temps aquestes copossessions tendien a desfer-se per un acord de repartiment entre els germans o per la mort sense descendència de tots els copossessors menys un. En aquesta línia, en algunes famílies nobles catalanes, com arreu d’Europa, es fomentava el celibat i els casaments tardans com una estratègia per a eludir la proliferació d’hereus al patrimoni familiar, tal com s’ha pogut observar per al cas dels Montcada o els Castellvell.
Tanmateix, a partir del segle XI s’aplicaren correctius cada cop més significatius a l’igualitarisme en la transmissió de béns i drets. D’una banda es va generalitzar la discriminació de les filles en aquelles famílies on hi havia alhora fills mascles. En efecte, a través del dot les noies rebien una compensació pels seus drets sobre l’herència paterna. Sense excloure petites donacions ulteriors en el testament patern, la difusió del dot monetitzat va servir, doncs, per a marginar les filles de la successió familiar.
Entre els germans mascles també s’establiren diferències. Potser a partir de la millora observada en la llei visigòtica es justificava una assignació acrescuda per a un dels fills en detriment dels seus germans. A més, una part creixent dels patrimonis nobles estava constituïda per feus, la successió dels quals no seguia les mateixes regles que la resta dels seus béns posseïts en alou. Primerament els vassalls no eren del tot lliures per a transmetre els feus al marge dels seus senyors i, a més, la seva possessió estava condicionada a l’oferiment d’uns serveis militars entre altres. És possible que aquestes circumstàncies, per exemple la unitat del servei personal, condicionessin la transmissió unigènita dels feus.
A més, dins les famílies nobles s’imposà a poc a poc la successió unigènita en un sentit més ampli, és a dir, que es reforçava l’autoritat d’un fill amb relació als seus germans. És interessant remarcar que en els testaments del segle XII cada cop és més freqüent la injunció al primogènit d’ocupar-se de la seva mare vídua i de tenir cura dels seus germans. Pel que fa a les filles, no és estrany que es demanés a aquest fill privilegiat que s’ocupés de casar-les amb dignitat, és a dir, amb un dot prou generós per a permetre que el seu marit fos d’un estatus prou elevat. És remarcable que les relacions entre germans s’hagin impregnat dels codis socials que regulaven la jerarquia entre els nobles: els fills segons fins i tot arribaven a jurar fidelitat al seu germà gran i les parts menors del patrimoni que se’ls atribuïen podien ser considerades feus que tenien pel primogènit o cap de la casa.
Els primogènits o principals successors podien assumir part de les seves funcions de cap de família abans de la mort del seu pare. No era estrany, per exemple, que en els pactes o convinences feudals s’inclogués alguna clàusula relativa a la successió. La mort del senyor no havia de ser un motiu pel qual el vassall quedés alliberat de les seves obligacions, i a la inversa, el senyor podia admetre la facultat, per part del vassall, de transmetre el feu als seus fills. En tot cas, no són rares les cessions de pares a fills, a través de donacions o vendes, prèvies als testaments, tal com es recull en dos articles dels Usatges de Barcelona. En aquests s’esmenten les reticències de tals cessions per part dels parents col·laterals que podien sentirse perjudicats en els seus drets. Els Usatges de Barcelona també regulen la irreversibilitat d’aquestes transmissions des del moment en què el fill estava implicat en un vincle vassallàtic. Les normes igualitàries podien mantenir-se en els testaments, però les cessions als fills podien disminuir-ne la rellevància.
La pràctica testamentària no va variar significativament fins al segle XIII, en què s’hi va incloure la institució de l’hereu, provinent del dret romà, que havia d’assumir tots els havers i els deutes del testador. Però, fins i tot en aquest cas, els testaments podien preveure que fossin dos o més els hereus, segons recull Stephen Paul Bensch per al cas de la ciutat de Barcelona.
Fora de l’àmbit nobiliari, la transmissió pre-mortem de pares a fills va proliferar fins al punt de regular la formació d’una família on conviurien el nucli conjugal dels pares amb el que havia de formar el fill designat com a successor principal al patrimoni familiar. Així doncs, els mecanismes de la transmissió successòria van implicar la formació del que s’anomena famílies troncals amb una tendència a l’extensió vertical, model familiar fonamentat en el casament patrilocal del fill primogènit.
El mecanisme era formalment una donació feta pels pares, a favor d’un fill o una filla, preferentment el primogènit. L’objecte de la donació era el nucli essencial del patrimoni familiar, tot i que es podien preveure nombroses amputacions a favor d’altres fills o fins i tot per a donatius pietosos a l’Església. Sovint el primogènit rebia l’encàrrec de tenir cura dels seus germans i ajudarlos, segons les seves possibilitats, a instal·lar-se pel seu compte o a casar-se. El primogènit havia de donar, doncs, un suport material als seus germans com a compensació per la seva relativa exclusió de l’herència paterna.
El més significatiu, però, és que els pares conservaven un usdefruit sobre el patrimoni que cedien als fills, establintse les regles d’una convivència mútua per les quals els pares recordaven als fills que havien d’honorar-los “tal com tot bon fill ha de fer amb el seu pare” i viceversa. Es podien preveure desavinences entre ambdues generacions, i a tal fi es preveia sovint una divisió provisòria del patrimoni en dues meitats fins a la mort dels pares. En definitiva l’essencial és que s’establia la residència patrilocal del fill que esdevenia el successor principal i que així es generava una família troncal. Aquesta mena de pactes tenien lloc en el moment de les esposalles del fill designat successor. La transmissió de béns servia sovint per a garantir el dot aportat pel cònjuge del fill o la filla designat successor, és a dir, servia de contrapès al dot en les negociacions econòmiques inherents als pactes matrimonials.
Aquestes cessions són el fonament de la institució d’un hereu únic, investit a través d’un pacte matrimonial que va caracteritzar la societat rural catalana als segles posteriors. Els primers exemples d’aquesta mena de cessions, que es poden anomenar heretaments, es remunten al segle XI i sobretot es generalitzen a partir de la segona meitat del XII. Els protagonistes d’aquesta mena d’actes pertanyien a famílies no nobles, instal·lades en masos i sotmeses a un domini senyorial molt precís que anuncia la servitud dels homes de remença.
Probablement no és una coincidència que en alguns contractes que afecten la concessió de masos s’inclogués entre les condicions per als seus ocupants la transmissió unigènita del mas. No només es troben nombroses referències a la transmissió unigènita i impartible sinó que, en alguns contractes, s’estipulava que un dels fills s’instal·lés al mas en un termini concret. Aquesta instal·lació es correspon força bé amb els pactes que regulen la successió dins la família a favor d’un únic hereu. En tot cas el context feudal no era aliè a la difusió de les famílies troncals i d’una forma de transmissió hereditària que afavoria un dels fills en detriment dels seus germans.
Els testimonis de famílies troncals amb una convivència de pares i fills casats són cada cop més nombrosos a partir de mitjan segle XI. Un indici d’aquesta estructura és la presència dels fills al costat dels pares en les alienacions de béns immobles. Així una venda de terres, l’any 1143, era signada per una parella casada, una filla i el gendre, i dos nets. Però la residència patrilocal d’un fill o una filla es complementava amb la neolocal dels altres fills que volguessin casar-se. El segle XII oferia múltiples possibilitats als fills segons, entre les quals no és inútil assenyalar la colonització de terres a les regions conquerides als musulmans o l’emigració vers uns nuclis urbans en ple desenvolupament.
Les dades no permeten valorar quin era l’abast de les noves estructures familiars, tot i que sembla evident que la seva major difusió es va produir entre les elits pageses instal·lades en masos sobretot de les comarques de la Catalunya nord-oriental. Ben segur, però, que una gran part de les famílies catalanes vers el 1200 seguien fidels als vells esquemes de tradició igualitària i neolocal.