Tant a la Catalunya Vella com a la Catalunya Nova els senyors s’esforçaren per establir el seu control sobre instal·lacions com els molins, els forns (furnos, clibanos) i les fàbregues (fabricas). Aquest control, que es basava en la capacitat del senyor de manar (distringere), podia adquirir formes diverses. Hi havia, per exemple, el ban sobre les fàbregues (fargues), que imposava als camperols d’un terme determinat la reparació de les seves eines de treball a la fàbrega senyorial. El ban sobre els forns obligava tots els habitants d’un terme a coure el pa al forn del senyor. Aquest control senyorial sobre les instal·lacions donava lloc a diverses exigències imposades als usuaris. En el cas de les fàbregues havien de pagar al ferrer el lloçol (locidum), una taxa que es cobrava generalment en espècie. La taxa per la utilització obligatòria del forn es denominava puia, furnaria o furnaticum. Més complex que en el cas de les fàbregues i dels forns era el caràcter del control senyorial dels molins. De fet, s’observa que els molins de propietat col·lectiva de grups de pagesos que es poden documentar per als segles IX-X tendiren a desaparèixer progressivament a causa, sobretot, de la competència dels molins que, des del segle XI, començaren a edificar els senyors en un nombre cada vegada major. Aquests molins estaven equipats amb peces de metall i eren molt més desenvolupats tecnològicament i, per tant, havien exigit unes inversions considerables que tan sols podien ser assumides pels senyors. Aquests, a més, disposaven de la possibilitat de mobilitzar la força de treball dels camperols per a la construcció i el manteniment dels molins. El bisbe de Barcelona cedia l’any 1202 a una sèrie de persones sis casals a Vilarodona (Alt Camp) on havien de construir un total de dotze molins. El bisbe els prometia que tots els homes d’aquesta vila que irriguessin amb l’aigua que alimentava els molins els ajudarien, durant tres dies a escurar-ne els recs, període durant el qual els donarien menjar. A més, el bisbe establia que tots els homes de la castellania de Montmell els ajudarien a transportar les moles dels molins, a canvi d’aliments per a ells i farratge per a les seves bèsties. Finalment els concedia que el ferrer de Vilarodona s’encarregaria de preparar i fabricar les eines de ferro dels molins. Els molins com aquests de Vila-rodona eren mantinguts per un personal especialitzat que s’encarregava de la mòlta del gra: els moliners (mulnarii). Per la utilització dels molins els senyors cobraven una taxa, la multura. Tot i que aquesta obligació sembla haver-se intentat imposar (de vegades per la força) al conjunt de la població d’un terme, res no indica que l’obligació de portar el gra al molí senyorial hagués estat molt difosa. Més que d’un monopoli de dret caldria parlar, en el cas dels molins senyorials, d’un monopoli de fet.
Les cartes de poblament i de franquesa són un tipus de fonts que permeten observar amb claredat el destí del control senyorial sobre aquestes instal·lacions, sobretot pel que fa als nuclis de poblament agrupat, ja que les viles eren regularment centres a l’interior o a la vora dels quals es localitzaven els molins, els forns i les fàbregues. Això no pot sorprendre: l’hàbitat agrupat no sols oferia majors perspectives de beneficis per l’existència d’un grup de consumidors relativament ampli, sinó també unes majors facilitats per a controlar els eventuals fraus: per exemple, la cocció particular del pa. Freqüentment els molins, els forns o les fàbregues eren controlades sense reserves pels senyors de la vila. Als Prats de Rei (Segarra) el rei retenia el forn i el molí (1188). El monestir de Ripoll obligava els habitants de Tossa de Mar (Selva) a coure el pa al forn del monestir (1187). Els templers es reservaven les instal·lacions utilitzades pels habitants de les viles de Batea (1205), Horta de Sant Joan (Terra Alta) (1192), Gandesa (1192, 1194), el Pinell de Brai (Terra Alta) (1198, 1207) i les Camposines (1209), a la Terra Alta. A Santpedor (Bages) el rei retenia el forn fixant la taxa (puiam) a pagar pels habitants segons el costum de Manresa (1190-92). A Creixell de Mar (Tarragonès), el 1190, el bisbe de Barcelona es reservava el forn i exigia el llòçol segons la quantitat de terres que tenien els respectius habitants. Al bisbe de Tortosa pertanyien, a la vila de Lledó d’Algars (Matarranya), els forns, els molins i les fàbregues, i com a furneria exigia la vint-i-cinquena part dels pans, i com a multura, la setzena part del gra (1210). A Mont-roig del Camp (Baix Camp) (1180) l’arquebisbe de Tarragona obligava els habitants a portar els seus instruments a la seva fàbrega i a coure el pa al seu forn; com a furnaticum aquests donarien la vint-i-cinquena part dels pans, i com a llòçol per cada rella i llegó, una mitgera d’ordi. A Reus (1186) el cambrer de la seu de Tarragona retenia el forn i la fàbrega. Cada treballador donava anualment per cada rella, en concepte de llòçol, una quartera d’ordi i una certa quantitat de vi, segons ho prescrivia el costum del territori de Tarragona. El ferrer de la vila estava obligat a reparar fidelment els instruments utilitzats en l’agricultura i altres feines. A més, els habitants de Reus estaven obligats a coure el pa al forn que pertanyia a la cambreria de la Seu. Com a furnaticum donaven la vint-i-cinquena part dels pans. Donat el cas que per culpa dels forners es cremessin o malmetessin els pans, llavors els habitants havien de ser indemnitzats. De vegades, però, els senyors van suavitzar el control exercit sobre algunes instal·lacions. A Prades (Baix Camp) el comte Ramon Berenguer IV concedia, el 1159, la fàbrega als habitants, però retenia tots els molins i els forns. A Castellum Blanc (a Alpicat, Segrià) el comte Ermengol VII d’Urgell retenia el forn, però els habitants eren lliures d’utilitzar-lo (1174). El rei Alfons I es reservava, el 1185, a Vilagrassa (Urgell) els forns i els molins, però renunciava al dret d’obligar els habitants a utilitzar-los. Això volia dir que els habitants podrien moldre i coure al molí i al forn de la seva elecció. El bisbe de Tortosa retingué a Cabassers (Priorat) (1185) el forn i un molí, però concedí als habitants la possibilitat de construir molins amb la seva autorització.
Escriptura de Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat de Sant Joan de les Abadesses, establint uns censos sobre dos molins, 1176.
ASJA / F.T.
En conjunt, les notícies citades mostren com fins al principi del segle XIII els senyors s’esforçaren per retenir els monopolis sobre les instal·lacions emplaçades a les viles: els forns, els molins, les fàbregues restaren sotmesos a un estret control i a imposicions de vegades fixades per un costum local. Aquest control tan sols es relaxava en situacions excepcionals: en casos de necessitat els templers permetien als habitants d’Horta de Sant Joan (1192) i Batea (1205) coure pa a les seves cases. El bisbe de Tortosa autoritzava l’any 1210 als homes de Lledó d’Algars coure una o dues fogasses a les seves cases el dia que no coïa el forn episcopal.
Els beneficis que proporcionaven les instal·lacions, notables sobretot a les viles, van ser objecte de nombroses concessions i donacions per part dels senyors. Des del segle XII, per exemple, els templers posseïen per privilegi del comte Girard de Rosselló el ban sobre els forns de Perpinyà. En 1227 l’orde podia manar que cap dels habitants de Perpinyà, homes i dones, cristians, jueus i musulmans, no gosés coure pa a la vila si no era al forn dels templers. Tant o més freqüents que aquestes concessions van ser les infeudacions de les instal·lacions o dels beneficis que aquestes generaven als vassalls dels senyors. Aquestes infeudacions eren, a les viles de la Catalunya Nova, una manera de remunerar els vassalls que s’encarregaven del poblament d’un lloc. A Vila-salva (Conca de Barberà) el 1155, i a Montblanc el 1163, Ramon Berenguer IV i Alfons I cedien a Pere Berenguer de Vilafranca una quarta part dels forns. Malgrat retenir els seus molins in dominio, els sobirans en cediren dos en franc alou a Pere Berenguer, situats al terme de Tarragona. Quan Arbert de Castellvell encarregava el 1168 a Pere de Déu el poblament de Falset, li va cedir la tercera part de les imposicions sobre els forns i els molins. A Pere de Déu també li fou encomanada per Alfons I la repoblació del terme de Porrera (1180), al Priorat. També aquí va rebre una tercera part dels beneficis produïts pels forns i els molins. Pere de Vilagrassa, encarregat per Alfons I i l’arquebisbe de Tarragona de poblar Rocabruna (avui Picamoixons, Alt Camp) el 1171, rebia d’aquests un casal molinorum pel qual havia de donar la meitat de tots els ingressos, excepte els de la multura. Ramon de Montcada encarregava, l’any 1207, la colonització de Cardó i Sallent, al Baix Ebre, a Oliver Fuster i li cedia la novena part de les taxes sobre els forns i els molins. Sovint, quan els senyors feien aquesta mena de cessions, no oblidaven d’indicar que ells mateixos estarien exempts de les imposicions vinculades a les instal·lacions. Així, a Vilafranca del Penedès Alfons I es reservava l’any 1191 el dret de coure sense pagar la puga pels pans que consumirien el rei, la reina i els seus batlles; també estarien exempts de pagar aquell dret els pans que consumirien els barons de la cort reial, fins i tot quan no hi fossin presents els monarques.