La moneda feudal

La moneda circulant als comtats catalans en els primers temps feudals eren els diners de plata de cada comtat, dels quals ens són ben coneguts els de Barcelona i relativament bé els del Rosselló, Vic, Girona i Besalú, la moneda de plata musulmana (cacimi o cathini o el seu equivalent grossa, sempre com a equivalent a la plata pura) i els mancusos musulmans.

La moneda d’or musulmana, el mancús, que havia arribat als comtats catalans al darrer quart del segle X, es convertí ràpidament en la moneda principal del comtat de Barcelona, almenys, pel que fa a les transaccions importants, i fou també abundant al comtat d’Osona. Encara més, a partir com a mínim del 1018 fou imitada a Barcelona en els anomenats mancusos de Bonhom, pel nom del jueu que els encunyà i que feu figurar el seu nom en la moneda. El primer mancús de Bonhom que es coneix pesa 3,92 grams, tot i tenir un forat; per tant era una mica més pesant que els mancusos de set a l’unça (3,885 grams teòrics), però els següents van anar perdent pes fins a quedar per sota d’aquesta equivalència. En tot cas els mancusos d’aquesta època passen per ser de set a l’unça, mentre que els d’Enees, un altre jueu documentat com a moneder després de la mort de Bonhom el 1034, acostumen a ser considerats com de deu a l’unça.

Els mancusos s’aprimaren encara més en els anomenats mancusos bilingües, que es consideraven de catorze a l’unça, o sigui la meitat dels mancusos originals. El nom els prové del fet que portaven la llegenda àrab habitual, però hi afegien en lletres romanes el nom del comte Ramon (Ramon Berenguer I); les primeres referències a aquests mancusos són aproximadament del 1069. L’aparició del nom del comte devia anar lligada, segons Anna M. Balaguer, a la seva decisió de reservar-se el dret d’encunyar moneda d’or. En aquest sentit es coneix un contracte entre el comte i dos moneders, Gerard i Esteve, que es comprometien a no fer altra moneda d’or que la que el comte ordenés i a denunciar qualsevol persona que en fabriqués.

Aquestes emissions barcelonines, possibles gràcies a la riuada d’or que les paries van abocar sobre els comtats catalans, es van esllanguir al mateix temps que la seva font. Al final del segle XI es continuava valorant en mancusos, però la moneda d’or corrent era l’anomenada “moneda de rovalls” (de robai, quart de dinar, segons Anna M. Balaguer), procedent de València i de llei molt irregular, si bé mai no gaire alta (aproximadament un terç d’or en el pes total de la moneda).

El retorn a l’or de qualitat es produí al segle XII amb l’arribada de moneda d’or almoràvit: el morabatí, que representava la recuperació de l’antic dinar califal. Tot i la desaparició de les paries, l’or musulmà, impulsat per les relacions comercials, sembla haver circulat amb més intensitat encara que no pas en temps del mancús, si bé en els darrers temps, a més dels morabatins pròpiament dits, circulaven també morabatins alfonsins, és a dir, els encunyats a Toledo per Alfons VIII de Castella, i també masmudines almohades, taxades primerament a sis sous i més tard a quatre.

La moneda musulmana de plata tingué curta vida, si més no pel que se sap a través de la documentació (1016-57). Els diners de plata barcelonins eren minúsculs, i en temps de Berenguer Ramon I, com a màxim podien arribar a 0,35 grams, que gairebé devien ser de plata pura (la llei de la plata pura era de dotze diners). El seu successor, Ramon Berenguer I tornà a una moneda de més aparença, però no pas gaire millor: els seus diners pesaren 0,72 grams, però la llei no superava els sis diners: el contingut en plata era aproximadament el mateix.

Aquesta pèrdua de contingut de plata, que havia originat la distinció entre diners de plata i diners corribles, és testimoniada per un interessant contracte del 1056 entre els comtes Ramon Berenguer i Almodis i els moneders Marcús i Bonfill Fredol: els comtes arrendaven l’encunyació de monedes de plata durant dos anys indicant que, de cada sou de plata, n’haurien de sortir dos sous de diners, és a dir, que el diner hauria de tenir la meitat del seu pes teòric en plata; evidentment el diner de referència no era l’antic diner d’1,36 grams, sinó un altre de més baix, potser el corrent de 0,72 grams, amb un contingut de 0,36 grams de plata.

En temps del cogovern de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II s’introduí un nou tipus monetari, el diner del llir (pel lliri, en realitat un ceptre estilitzat, que figurava al revers), amb una llei de cinc diners i per tant amb un contingut de plata una mica inferior. Possiblement fou aquesta moneda la que el comte de Barcelona intentà imposar com a única legal en els seus dominis, segons un document del 1118 que ens informa de la decisió del comte de Barcelona de fer córrer la seva moneda pel comtat de Cerdanya, “com ho havia fet en els altres seus comtats”.

Ramon Berenguer IV encara encunyava moneda de llirs, amb un pes aproximat de 0,8 grams, i el mateix feu Alfons I al començament del seu regnat. El 1174 es produí un canvi important amb la introducció de la moneda de quatern (llei de quatre diners de plata, o sigui, un terç del pes de la moneda) i la substitució de l’antic patró monetari, la lliura, pel marc, una tercera part més petit. D’aquest marc, se’n tallaven cinquanta-quatre sous, de manera que el diner contenia 0,336 grams de plata i pesava 1,01 grams. La plata era comprada a la seca a 44 sous; la diferència amb els 54 sous tallats compensava les despeses i proporcionava els beneficis als arrendadors de la seca i als comtes. El valor del marc d’argent a 44 sous era anotat en molts documents com una forma d’evitar possibles devaluacions. No era una previsió inútil, ja que molt aviat el diner tornà a perdre contingut: un document del 1184 indica que seixanta sous de plata valien dos-cents sous corrents en lloc dels 180 que requeriria la moneda de quatern. Dit d’una altra manera, el contingut de plata del diner havia baixat a 0,3 grams; i l’any 1200 els diners del rei Alfons corrien a 63 sous per lliura, possiblement pel desgast sofert per les monedes.

De fet, el diner s’havia mantingut bastant estable al llarg de dos segles. La rebaixa en la llei, que acostuma a ser considerada com una mostra de l’enviliment de la moneda, potser era més aviat una defensa contra el seu desgast: com més coure contenia l’aliatge, més duradora era la moneda.

Pere I, entre el 1208 i el 1212, feu una emissió de coure banyat amb plata (una falsificació oficial), que fou rebutjada pel mercat fins al punt de fer pujar el marc a 180 sous, fet que indica una llei inferior a un diner. L’endemà, però, de la victòria en la batalla de Las Navas de Tolosa, Pere I tornà a encunyar moneda de quatern, que devia ser curta, ja que la seva cotització no superà els 64 sous per marc.

Fos per pèrdua de contingut de plata o per pèrdua de valor de la plata respecte de l’or, la moneda d’or, el morabatí, resultà cada vegada més cara en termes de plata: al principi valia cinc sous, equivalència que quedà fossilitzada com a moneda de compte en l’anomenat morabatí mercader. El 1127 el morabatí valia 5 sous i 4 diners, abans del 1160 oscil·lava entre 6 sous 3 diners i 6 sous 6 diners, en 1160-61 arribava als 7 sous i el 1166 es cotitzava a 7 sous i 6 diners.

Les emissions de la resta de comtats no han estat tan estudiades. Els treballs recents d’A. Balaguer i M. Crusafont permeten, però, seguir-ne l’evolució a grans trets. Al comtat de Rosselló el diner contenia 0,61 grams de plata en temps dels comtes Guislabert I i Gausfred II (del 991 al 1074) i potser fins i tot més tard. En temps del comte Girard I (1102-13) s’encunyà per primera vegada moneda de bilió, de llei de cinc diners, amb un contingut de 0,45 grams de plata. El diner rossellonès continuà perdent contingut de plata amb els comtes Gausfred III (1121-64), que encunyà de primer moneda de quatern (llei de quatre diners) i després de tern (llei de tres diners) d’un pes de 0,78 grams, és a dir, amb 0,26 i 0,19 grams de plata respectivament; i encara més amb el comte Girard II (1164-72), que encunyà moneda de doblenc (dos diners de llei), o sigui, 0,13 grams de plata.

Besalú fou l’únic comtat, a part de Barcelona, que encunyà mancusos d’or en temps del comte Bernat Tallaferro (980-1020). El diner contenia aproximadament un gram de plata a la primera meitat del segle XI, uns 0,6 grams en temps dels comtes Guillem II i Bernat II (1052-66) i uns 0,5 grams cap al 1075.

A Girona la moneda era episcopal, si bé també es conserven algunes monedes comtals. El diner episcopal tenia un contingut de plata molt baix: un màxim de 0,3 grams de plata a la primera meitat del segle XI, de 0,25 grams a la segona meitat, però amb peces de pesos molt desiguals. Algunes emissions del començament del segle XII semblen d’una mica més de pes (sempre amb una gran desigualtat entre les peces conservades), però en canvi d’altres no sembla que poguessin superar els 0,2 grams. Les monedes comtals de Ramon Berenguer I sembla que oscil·laven (pel pes de les peces conservades) entre 0,4 i 0,24 grams; les de Ramon Berenguer III podien ser més grans, amb bastants peces per damunt dels 0,5 grams, però no sabem quina era la llei d’unes i altres. Els òbols (mitjos diners) pesaven 0,15 i 0,13 grams respectivament, fet que fa pensar que la relació del contingut de plata entre els diners de l’un i l’altre comte devia estar en una relació semblant.

La moneda d’Osona era també episcopal i de bastant bona qualitat; abans de l’any 1000 era de plata amb un pes entre 1,07 i 0,87 grams, i el 1083 l’anomenat “diner dels bous”, una peça artísticament superior a qualsevol altra encunyació dels comtats catalans en aquella època, es mantenia entre 1,01 i 0,79 grams. En temps del bisbe Berenguer Guillem (1099-1101) el pes havia baixat a 0,6 grams i entre el 1147 i el 1185 els diners conservats són de billó, amb quatre diners de llei i un pes de 0,7-0,8 grams. Si ens fiem de l’òbol, que feia 0,52 grams, hauríem de pensar en un diner aproximadament d’un gram, amb un contingut pròxim als 0,33 grams de plata.