Les tribulacions de l’arquebisbe de Narbona

A mitjan segle XI el vescomte Berenguer de Narbona deixava constància en un llarg inventari de greuges (querimonia) que “l’arquebisbat de Narbona estigué en mans del meu oncle l’arquebisbe Ermengol, en temps del qual era un dels millors bisbats que hi havia des de Roma fins a la frontera d’Hispània, carregat de viles, castells, terres i alous; l’església era plena de còdexs, adornada de taules, i altars, i creus d’or, de corones daurades, de pedres precioses. Molts canonges feien el servei de l’església amb llurs cants, oracions i bones obres. De castells, viles, propietats i possessions, no en fruïen els laics, sinó els fàmuls de l’església, la qual havia estat fundada altre temps pel piadós rei Carles, que la féu consagrar a honor dels sants Just i Pastor i la dotà amb castells, viles, terres i vinyes, tal com consta en els preceptes reials de l’església. Difunt, però, el dit arquebisbe, de bona memòria, el comte Guifré de Cerdanya anà a trobar els meus pares i a mi per parlar-nos del dit arquebisbat, amb la proposta d’obtenir-lo per al seu fill Guifré, que encara no tenia deu anys, i prometé de lliurar cent mil sous a repartir entre el meu pare i el comte de Roergue. El meu pare i la meva mare, però, no ho volien acceptar. Amb tot, jo, mogut pel parentiu i per les enganyoses mostres d’amistat, vaig renyir amb els meus pares i vaig amenaçar-los amb les més sinistres intencions. Per evitar tais mals el meu pare es va avenir a la meva voluntat i als precs del comte Guifré, i, cobrats per ell i el comte de Roergue els cent mil sous, preu del bisbat, fou aquest adjudicat al fill del comte, el qual ens feu jurament de no danyar mai a nosaltres, ni als nostres, ni el bisbat.” Continua relatant el vescomte com anys més tard morí el bisbe Eribau d’Urgell, i com “el dit arquebisbe volgué comprar aquest bisbat per al seu germà Guillem prometent donar-ne altres cent mil sous, cosa que no m’hauria importat si no m’hagués perjudicat. Tancat el tracte de compra del bisbat i retornat el dit arquebisbe a la seva seu, començà a sostreure els tresors inalienables de l’església; disposà de les taules i retaules, de les creus i reliquiaris d’or i d’argent; els calzes i les patenes d’or i plata amb els quals se sumia el sant sacrifici foren lliurats per a la fosa als argenters jueus i venuts a Hispània, tot per pagar el bisbat. No deixà tampoc els còdexs, que hi eren de moltes menes. I de tal manera dissipà l’església, que manquen clergues i els pocs que hi ha estan a la misèria; i no s’hi troba res, ni clàmides, ni capes, ni dalmàtiques, ni roba blanca. Tot això, que s’havia anat acumulant aquí i no es podia tocar, ho vengué per pagar el bisbat del seu germà. Encara, cosa pitjor i més deshonesta, s’encomanà de mans a la comtessa d’Urgell, fent-nos així la major befa a mi i a tots els nobles del nostre comtat.”

El relat denuncia amb acrimònia les implicacions de Guifré en l’adquisició simoníaca de les seus de Narbona i d’Urgell. Les acusacions de simonia es complementen a més amb el retrat de Guifré com a home portat per la cobdícia. “Venia totes les ordenacions, i tots els bisbes —no parlo dels forasters, sinó de tots aquells que ordenà en la meva terra— calgué que esquitxessin fins a l’últim quadrant. Si no ho voleu creure, ho podeu preguntar als bisbes d’Elna i de Lodeva, que foren ordenats per ell i que us ho testificaran. Ni les esglésies de la meva terra no volgué consagrar que no n’hagués rebut donatiu.”

Però ni el mateix vescomte podia ocultar que havia estat decisivament implicat en la instal·lació simoníaca de Guifré a la seu arquebisbal: va ser ell el que obligà el seu pare Ramon a consentir la venda de l’arquebisbat al comte de Cerdanya. Aquesta venda reportà un total de cent mil sous al vescomte Ramon, senyor de la ciutat, i al comte Hug de Rouergue, senyor del comtat de Narbona. L’acusació de simonia no podia, per tant, per ella sola justificar el rebuig del vescomte. Com a representant de l’Església, Guifré va ser, per altra part, un personatge excepcional. En compliment de la seva missió pastoral va assistir a múltiples consagracions d’esglésies. Juntament amb altres bisbes s’havia enfrontat en un sínode celebrat l’any 1043 als pravi et perversi homines (homes petits i dolents) que espoliaven els béns del monestir de Cuixà al Rosselló i el Fenollet. Sota la seva direcció es va celebrar l’assemblea de pau i treva de Narbona de l’any 1054, la qual ha estat qualificada com “la culminació del moviment per la pau del segle XI” (Hartmut Hoffmann). Anys més tard assistí a la segona assemblea de pau i treva de Toluges. Com a promotor de la pau pogué disposar, a més, de suport dels bisbes meridionals (en bona part germans o cosins seus) i la col·laboració dels caps de les cases comtals de Catalunya i del Llenguadoc.

El mateix vescomte confirmava que l’origen del conflicte estava en la profunda irritació que sentia pel fet que la compra del bisbat d’Urgell s’hagués realitzat a costa dels recursos de la seu de Narbona. Per a Berenguer això significava una minva del valor de l’episcopat, dret que considerava com un patrimoni familiar. A aquesta queixa s’afegí el rancor que despertà entre el vescomte i els seus fidels el jurament de fidelitat prestat per Guifré a la comtessa d’Urgell. Un primer sínode celebrat potser el 1043 intentà, amb la mediació de l’arquebisbe Riambau d’Arles, posar fi a la guerra. Des d’aleshores sembla, a més, evident que el conflicte entre el vescomte i l’arquebisbe afectà també els drets que ambdós pretenien exercir sobre la ciutat de Narbona.

L’essència del conflicte va ser, doncs, eminentment política, centrant-se en aspectes clau de la sobirania vescomtal: la fidelitat del metropolità, la tutela sobre l’arquebisbat i el domini sobre la ciutat. Un primer acord entre les parts es produí l’any 1048. Però aquest no durà gaire, i ni tan sols la proclamació de la pau i treva el 1054 evità la persistència dels enfrontaments, en el curs dels quals Guifré, aliat amb el comte Pere Ramon de Carcassona i Besiers, atacà els vassalls del vescomte. Dos sínodes reunits entre el 1058 i el 1066 es tornaren a preocupar de les queixes del vescomte. D’aquesta època deu datar també la redacció de la querimonia. En el primer dels sínodes Berenguer no sembla haver convençut els bisbes meridionals reunits. Això el portà a presentar les seves queixes davant el papat justament en un moment en què aquest iniciava la seva lluita contra les eleccions simoníaques dels bisbes. Un acord establert vers el 1066 entre els fills del vescomte Berenguer i l’arquebisbe arribà a fixar els respectius drets sobre la ciutat. Tanmateix a Roma l’assumpte no es donà per conclòs. L’excomunicació que llançà Nicolau II contra Guifré la renovà l’any 1076 Gregori VII. Però, l’ofensiva gregoriana no s’aturà aquí. L’excomunicació de Guifré va ser seguida per la del seu successor, Pere, el fill del vescomte Berenguer, el qual Gregori VII denominà una “criatura diabòlica”. Però sembla que tant Guifré com Pere pogueren disposar del suport de bisbes i comtes, fet que els permeté ignorar les penes papals i continuar exercint el seu càrrec.