Portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll, segle XII.
ECSA / M.A.
Entorn el 1150, un equip d’escultors adossà una gran portalada de granit a la façana occidental de l’església abacial de Ripoll, construïda un segle abans. Aquesta obra monumental, inspirada en els arcs de triomf romans i carolingis, és un dels conjunts esculturals més vastos de l’art romànic. El seu estil és l’hereu de diverses tradicions: l’escola tolosana de Gilabert, els marbrers rossellonesos i els talladors de pedra llombards.
El registre superior del frontispici està presidit, com en molts dels timpans romànics, per una teofania extreta d’Isaïes i de l’Apocalipsi: Crist en Majestat envoltat del tetramorf, els vint-i-quatre ancians i els vint-i-dos benaventurats. Els registres inferiors del frontispici són d’una originalitat temàtica més gran. Aquests representen, en primer lloc, escenes de la vida de David i de Salomó, extretes dels llibres dels Reis. Un segon cicle és el constituït pels passatges de l’Èxode: Moisès alliberant el poble elegit de l’esclavatge d’Egipte i guiant-lo, a través del desert, cap a la terra promesa. A les arcades abotzinades hi figuren les escultures de la vida de Pere (guarició del coix, resurrecció de Tabita, caiguda de Simó el Mag, detenció i crucifixió) i de Pau (presentació a Ananies, bateig, predicació, empresonament i decapitació). Paral·lelament a aquestes escenes es troben les de la vida de dos grans profetes de l’Antic Testament: Daniel i Jonàs (els episodis de la balena, els tres joves al foc del forn i a la fossa dels lleons, que anuncien la resurrecció de Crist). A les arcades inferiors es narra la història d’Abel i Caín. El treball dels dos germans, l’un i l’altre agricultor, es prolonga en els muntants verticals on es representen els mesos de l’any i les feines del camp. El sentit còsmic d’aquestes escenes, que representen el temps i l’eternitat, exalta la divinitat de Crist i evidencia la prolongació de l’Antic Testament en el Nou.
El portal de Ripoll té una significació essencialment eclesiològica. Insisteix, sobretot, en la continuïtat entre els profetes de l’Antic Testament i els apòstols, i en la prefiguració de l’Església en el poble elegit conduït per Moisès i per David. Però en un conjunt iconogràfic tan atapeït no s’ha d’excloure una significació estrictament política. Ripoll esdevingué, des de l’annexió de Besalú, la necròpoli dels comtes de Barcelona. Ramon Berenguer III s’hi feu enterrar en un sarcòfag esculpit, l’estil del qual recorda la portalada. A l’època en què es creà aquesta obra (un arc de triomf per a celebrar una victòria militar), Ramon Berenguer IV, esdevingut príncep d’Aragó i preparant l’accés de la seva dinastia a la reialesa, havia finalitzat la reconquesta de la Catalunya Nova. La insistència en la reialesa de David i de Salomó no és un fenomen aliè a aquest rerefons històric. La lluita contra l’islam es trasllueix en l’escena on, gràcies a la pregària de Moisès, Aaró esclafa els amalecites, poble que hom identificava aleshores amb els ismaelites o àrabs. Moisès representava el papa i el clergat: el primer havia rebut les taules de la llei, de la mateixa manera que el sobirà pontífex i la jerarquia episcopal eren els dipositaris de la nova aliança. La pregària de Moisès per tal que el poble cristià triomfés sobre els seus enemics es revelà eficaç. Aaró és el símbol del príncep que condueix el poble cap a la victòria sobre els musulmans. Tot plegat contribuïa a l’expansió de l’Església i a la glorificació de Crist, pantocràtor que governaria el món en una parusia de la qual les croades acceleraven l’adveniment.