Restes del Castell Formós o de Balaguer, Balaguer, segles IX-XI.
R.M.
El districte de Lleida ocupa un lloc destacat entre els de la Marca Superior de l’Àndalus, ja que el nombre de les fortificacions conegudes d’època omeia s’hi mostra extremadament elevat. A mitjan segle X, Aḥmad al-Rāzī ja en mencionava una quinzena, entre les quals hi havia Mequinensa, Corbins, Balaguer, Fraga, Alcolea de Cinca, Montsó, Tamarit, Albelda, Àger i Estopanyà. Evocant alguns d’aquests llocs, Ibn Ḥayyān assenyalava que l’any 896 Llop ibn Muḥammad havia fortificat la fortalesa de Montsó, i l’any següent la de Balaguer. Al-‘Uḏrī també mencionava Àger —sota la forma hisn Aǧīra— l’any 922, els ḥuṣūn de Montmagastre i Calassanç, i també Llorenç de Montgai (ḥiṣn Lurīnīs), en 928-29.
En el seu relat de les campanyes d’‘Abd al-Malik del 1003, Ibn ‘Idārī al·ludeix també als ḥuṣūn de Montmagastre i Meià, precisant que aquestes fortaleses havien estat guanyades als cristians.
Tot i que és difícil reconèixer la identitat d’alguns dels ḥuṣūn citats per al-Rāzī, el seu llistat permet formular diverses observacions. En primer lloc, la densitat inhabitual de ḥuṣūn en un sol districte es pot explicar pel caràcter fronterer de la regió. La proximitat amb els comtats de Ribagorça, Pallars, Urgell i Barcelona, situava la regió en un estat d’amenaça permanent que justificava les nombroses defenses.
L’avenç dels carolingis a final del segle VIII i principi del IX —les caigudes de Girona l’any 785, de Cardona, Casserres i Vic l’any 799, el saqueig de Lleida i la presa de Barcelona l’any 801— tingueren com a conseqüència la posada en funcionament o el reforçament d’una densa xarxa de fortaleses. Aquesta densitat també era resultat de la importància del poblament a la regió de la vall del Segre, sovint citada pels autors àrabs com a plana de Maškīsān. Al-Ḥimyarī hi assenyalava la presència de 2 000 qurà (plural de qarya —poble—) al sector de Fraga. Les recents recerques arqueològiques subratllen l’abundància d’establiments d’època islàmica, entre els quals es troben nombroses almúnies. En certa manera es pot suposar que aquestes fortaleses també tenien una funció d’enquadrament de la població particularment densa. Cal destacar que, lluny de referir-se només al lloc fortificat, els ḥuṣūn apareixen sovint com a fortaleses al voltant de les quals s’estenien rics terrenys agrícoles.
Tots aquests llocs semblen situar-se al bell mig de regions pròsperes, com la vall del Cinca, nahr al-zaytūn (el riu de les oliveres), on es troben Montsó, Alcolea i Fraga. Altres autors àrabs hi mencionaven riques produccions i al-Rāzī mateix precisa que Fraga disposava “d’una excel·lent horta coberta d’arbres i ben irrigada”, Alcolea “d’un territori ben irrigat i plantat d’arbres i vinya”, i Montsó “de riques hortes cobertes d’arbres i vinyes”. Cal dir que, com a d’altres regions de la Península, els topònims que duen aquestes fortaleses rarament són d’origen àrab. Exceptuant Albelda (al-Ba’iḍā’), Alcolea (al-Qulay’a) i Mequinensa (Miknāsa), la resta són noms anteriors a la conquesta musulmana, transcrits a l’àrab. Al-Rāzī indica que els musulmans arribaren a un pacte amb els habitants d’alguns termes a l’època de la conquesta. I, contràriament a l’opinió de Miquel Barceló, sembla més lògic veure en ḥiṣn al-Aǧīra les traces del llatí ager (oposat al saltus) que no la presència d’una tribu berber, els Banū Haǧǧar.
Ḥuṣūn a la frontera de l’Àndalus als segles X-XI.
La representació cartogràfica d’aquests ḥuṣūn permet observar l’extensió del districte de Lleida. Com ho recorda el text d’al-Rāzī, aquest territori limitava amb els de Tarragona a l’est i Barbiṭāniya al nord i l’oest. Així doncs, s’estenia sobre tres de les províncies espanyoles actuals: l’extrem oriental de la província de Saragossa, amb Mequinensa, la part oriental de la província d’Osca, amb els llocs situats al llarg del Cinca i a la Llitera, i la part més gran, situada a la meitat meridional de la província de Lleida. És versemblant creure que el territori estava limitat a l’oest pel Cinca, al nord per la serra de Montsec i al sud per la vall de l’Ebre. A l’est, els límits del districte semblen més imprecisos, però segurament el territori cobria tot el conjunt de la plana de Lleida i limitava al sud-est amb la serra del Montsant. El Segre wādī Šuqr, veritable artèria fluvial, dividia la regió en dos i es constituïa en la principal via de comunicació.
Molts d’aquests ḥuṣūn són qualificats de madīna (el plural de mudūn, ciutat) als textos. És el cas de Corbins, Fraga i Balaguer segons Ibn Gālib, o de Mequinensa segons al-Zuhrī. Aquest fenomen, poc freqüent en comparació a d’altres districtes de la Marca Superior, fa pensar que aquests llocs posseïen una organització defensiva pròpia. Es pot objectar que l’ús del mot madīna potser només tradueix l’extrema llibertat dels autors àrabs per triar un o altre mot, però hi ha indicis que revelen que aquests ḥuṣūn presentaven una situació particular. Ibn Ḥayyān fa al·lusió als ḥuṣūn de Balaguer, i Ibn Gālib precisa que en 1148-49, Lleida i Fraga caigueren en mans de l’enemic “amb totes les seves fortaleses”. Aquestes referències, doncs, menen a considerar aquests establiments com a capitals de petits districtes, fet que justificaria la denominació de madīna i no solament la de ḥiṣn. Els esforços dels cristians per emparar-se’n i l’ús del terme civitas, utilitzat per a designar-los en els documents llatins de la reconquesta, palesen també que no es tractava només de simples fortaleses-refugi.