Les ciutats i l’activitat comercial

Vies, productes i manufactures durant el califat

Per a un historiador a la recerca fonamentalment de proves documentals, és força més coneguda, contràriament al que es podria pensar a priori, la societat rural musulmana a Šarq al-Andalus i a les illes Balears que no pas la societat urbana, les ciutats i les seves activitats comercials. Les dades proporcionades per l’arqueologia i les aportades pels textos cristians posteriors a la Reconquesta es poden conjuntar per a reconstituir, només, les característiques principals de la societat rural de l’Àndalus. Ara bé, els estereotips i apriorismes sobre la civilització de l’Àndalus la presenten com una civilització fonamentalment urbana. Això no vol dir que aquesta visió sigui falsa sinó que recolza en uns coneixements generals basats tant en les interpretacions de conjunt com en fonts concretes, i que, consegüentment, pot ser aplicada a priori a qualsevol part del món musulmà medieval. En aquest sentit, Miguel de Epalza ha formulat, amb relació a les Balears, una sèrie de crítiques envers les recerques que han intentat donar considerable autonomia a la societat rural, oferint explicacions sense recórrer a les estructures urbanes que li servien de marc. El tòpic, sovint presentat, del “domini de les ciutats” sobre el camp que l’envoltava explica afirmacions com ara la de Miguel de Epalza quan diu que “les estructures de les localitats musulmanes (rurals) provenien de les ciutats... Les estructures dels castells rurals —estudiats principalment per A. Bazzana i P. Guichard— no són generalment originals sinó que són calcades de les estructures de les ciutats... La ciutat, centre fonamental de la societat musulmana medieval, en particular a Šarq al-Andalus”.

No hi ha cap dubte pel que fa a la importància primordial de les ciutats dins l’estructuració del món musulmà medieval. De la civilització musulmana, Claude Cahen ha escrit que “és fonamentalment urbana; això no vol dir que la major part de la gent no vivia de la terra sinó que, fins i tot en els moments de màxima expansió comercial, la seu de totes les institucions fou sempre a les ciutats; una gran part de la terra pertanyia a la gent de la ciutat i, consegüentment, la literatura de què es disposa és una literatura urbana escrita per una gent que menyspreava o oblidava els pagesos i que no s’hi interessava més que pel fet que els aportaven queviures, impostos i rendes”. Sense posar en dubte aquesta visió de conjunt, cal destacar que, a vegades, la preeminència de les ciutats era qüestionada per la força d’un sector rural, principalment de caràcter tribal, que s’oposava a la ciutat més que no pas en depenia. Això és particularment aplicable al Magrib, on els factors tribals han estat sempre molt arrelats i on gairebé sempre s’ha assolit l’equilibri entre el món urbà i el món tribal. Fins i tot en un país força més urbà que tribal com era l’Àndalus, el capítol precedent ha mostrat que al mig d’una xarxa de ciutats particularment densa, va subsistir un món rural menys inert i més autònom del que es podria pensar. Un cop rehabilitada la importància del sector rural, i reconegut el rol central de la ciutat dins el context politicoadministratiu de l’Àndalus, cal admetre que l’estudi del lloc ocupat pel món urbà dins l’esquema de l’organització social i econòmica a Šarq al-Andalus no és una tasca fàcil. Contràriament al que passava respecte al camp, ni els vestigis arqueològics ni les fonts cristianes aporten informacions complementàries a les fonts àrabs, poc concretes per elles mateixes, per tal de poder anar més enllà de les generalitats habituals sobre les estructures de conjunt de la ciutat arabomusulmana. Les ciutats de Šarq al-Andalus i de les illes Balears tenien banys —dos d’ells conservats parcialment a València i a la ciutat de Mallorca, respectivament— i mesquites. Malgrat la constatació de l’existència d’aquests organismes urbans, no s’ha avançat gaire en llur coneixement. Passa el mateix amb les activitats d’intercanvi, presentades sempre com una de les característiques dels centres urbans musulmans, i amb els llocs —sūq i qayṣariya (els mercats o socs)— on aquestes es portaven a terme i es gestionaven. Com a molt es pot dir que hi havia mercats a poblacions com Tortosa, València, Ciutat de Mallorca, igual que en d’altres llocs de l’occident musulmà, la qual cosa no ajuda a precisar la fesomia concreta d’aquestes viles.

Les ciutats musulmanes s’edificaren sobre antics emplaçaments ocupats en època romana, després d’un període de forta desurbanització durant els “segles obscurs” de l’alta edat mitjana. El seu urbanisme tenia poc a veure amb els antics traçats precedents, tot i que encara es poden trobar algunes empremtes del traçat romà dins les estructures pròpies de l’època de la Reconquesta. A València, just al nord de la catedral, sembla que es pot identificar el creuament del cardo i del decumanus, al lloc on hi havia l’antiga gran mesquita —probablement a sobre d’un lloc de culte principal d’època visigòtica—. A Ciutat de Mallorca l’organització romana encara sembla identificable a l’antic barri de l’Almudaina, probablement el nucli més antic de la ciutat. A diverses ciutats secundàries, com Sagunt o Alacant, la ruptura amb el passat romà va ser segurament més profunda. La primera d’aquestes ciutats gairebé es va despoblar entre els segles VI i IX. La segona va patir un desplaçament des del tossal de Manises fins als turons de Benacantil.

Tortosa

Durant els primers segles de l’època musulmana, la urbanització de les regions orientals degué mantenir-se a un nivell molt baix. Tortosa fou aparentment el centre més actiu, ja que apareix amb relativa freqüència als documents. Ciutat fronterera després de la pèrdua de Barcelona l’any 802, tingué el rol de lloc avançat enfront dels cristians. Durament disputada entre els carolingis i l’emirat omeia de Còrdova al començament del segle IX, Tortosa devia mantenir una certa presència militar i unes fortificacions prou importants. Vers el 830-31 (215 de l’Hègira) va partir de Tortosa una important expedició naval privada de pirateria, potser amb l’objectiu d’atacar les costes franques. A causa d’una tempesta, l’expedició va canviar de rumb i es dirigí a Sicília, on els andalusins participaven en la conquesta de l’illa juntament amb els aglàbides. Un passatge molt interessant del Muqtabis d’Ibn Ḥayyān ens proporciona informació relativa a l’intercanvi de correspondència mantingut entre el governador de Tortosa (l’amil) i l’emir ‘Abd al-Raḥmān II l’any 850-51 (236 de l’Hègira). Gràcies a això se sap que el funcionari emiral mantenia una guarnició de 130 cavallers de condició servil o lliberts (mawāli i ġilmān) mantinguts amb el producte dels impostos. Particularment exposats a les amenaces dels cristians, els habitants de Tortosa conservaven acuradament els vincles que els unien amb el poder central. Així, en 888-89 (275 de l’Hègira), quan l’autoritat del sultà s’estava disgregant a tot l’Àndalus i es formaven pertot arreu poders locals autònoms, els tortosins van demanar a l’emir ‘Abd Allāh un governador. Fins i tot, tres anys després, l’emir encara en designava un de nou. Tanmateix, la crisi del poder central ocorreguda al final del segle IX i l’inici del X degué afectar seriosament la ciutat. Se sap que l’any 913 (301) un dels pràcticament independents governadors de la Marca Superior, que dominava Osca —Muḥammad ibn ‘Abd al-Malik ibn Šabrīṭ (conegut com al-Ṭawīl)— va fer una expedició a Tortosa per reconstruir la muralla de la ciutat, que estava destruïda, i preparar-la per a la defensa.

Segons al-Rāzī —segon quart del segle X—, la situació de Tortosa, limítrofa amb el món cristià, li conferí des de molt aviat una activitat comercial notable. Aquest autor la descriu com un bon port, d’on els mercaders arribaven “de tots els racons del món”; en destaca principalment les exportacions de fusta de boix i de safrà. A la mateixa època, un document conservat a la catedral de Barcelona assenyala la cessió per part del comte Sunyer, l’any 944, del delme de les raficas de Tortosa. Aquest mot designava probablement els drets percebuts sobre el comerç marítim, la qual cosa podria indicar l’existència d’un comerç regular entre Tortosa i Barcelona. Un nou testimoniatge, més tardà (vers el 965), de les activitats comercials de Tortosa és la crònica d’un viatge a l’Europa occidental del jueu Ibrāhīm ibn Ya’qūb, originari de Tortosa. És molt probable que una part del considerable tràfic d’esclaus entre l’Europa carolíngia i la Hispània musulmana passés per Barcelona i per Tortosa. Les fonts llatines de l’època de Carlemany i de Lluís el Piadós fan referència, en diverses ocasions, a aquest comerç. A l’alta edat mitjana, la presència de mercaders jueus a la zona portuària de Barcelona li va conferir el nom de Montjuïc. Quan el rei de Germània Otó I, futur emperador, envià l’any 953 l’abat Joan de Gorça amb una ambaixada a Còrdova, aquest darrer va prendre com a guia un mercader de Verdun —gran centre del comerç d’esclaus en direcció a Hispània—, que va passar per Tortosa.

El califat va consagrar la importància marítima de Tortosa. La ciutat fou objecte d’una certa sol·licitud per part del poder de Còrdova. El 941, els seus habitants es van queixar del pes dels impostos que havien de pagar perquè llur situació geogràfica els exposava particularment a les incursions enemigues. De resultes de la protesta, el califa els va eximir del pagament dels delmes i de les almoines legals. Una inscripció revela que ‘Abd al-Rahmān III donà el vistiplau l’any 945 perquè s’hi construïssin unes drassanes. Abans del 966, data en què fou nomenat gran cadi de Còrdova, el faqīh berber Mundir ibn Sa’īd al-Ballutī, doctor d’una notorietat considerable, hi va exercir el càrrec de cadi de les Marques Orientals, al mateix temps que controlava els agents provincials del fisc d’aquesta regió i els viatgers provinents del país dels francs.

La relativa importància de la ciutat explica l’aparició modesta, però precoç, d’activitats intel·lectuals d’un cert nivell. Diversos doctors de Tortosa —dels dos primers segles d’islamització de la Península— foren considerats dignes de figurar als repertoris biobibliogràfics de savis. Malgrat ser menys en nombre que a Saragossa —capital incontestable de la Marca Superior—, són més identificables que els de València, més endarrerida des del punt de vista cultural. Al començament del segle XI, el nivell cultural encara era molt feble a València. El cadi Abū ‘Abd al-Rahmān ‘Abd Allāh ibn ‘Abd al-Rahmān b. Ǧaḥḥāf, mort l’any 1026, hi fou un dels primers personatges dignes, pel seu nivell de ciència juridicoreligiosa, de ser esmentat als diccionaris biogràfics de savis. Abans d’ell, el seu pare i el seu avi també havien estat cadis a València, però en un cercle no gaire desenvolupat intel·lectualment. No es disposa de gaire informació sobre aquests personatges. El mateix ‘Abd Allāh, que potser fou un savi una mica més distingit, va estudiar a Còrdova i no al Šarq. El seu fill, ‘Abd al-Rahmān, nascut el 994, no va anar a estudiar a la capital, pertorbada pels problemes polítics del final del califat omeia, sinó que, durant els anys 1015-20, fou l’alumne d’un important mestre de Tortosa: Abū l’Qasim Halāf ibn Hānī.

València

A partir del segle XI València començà a adquirir un cert relleu intel·lectual, especialment quan s’instal·là a la ciutat un ulema (doctor de la llei islàmica) molt reputat —Ibn al-Faḥḥār—, un cordovès que com molts d’altres havia fugit de l’anarquia que s’apoderà d’Andalusia. En aquella època, València encara no era la capital incontestada de la regió oriental i era lluny d’atreure sistemàticament els savis que es refugiaven al Šarq. L’ulema s’instal·là en centres menors com Uixó i Onda. En aquesta darrera localitat, ja s’hi havia instal·lat, cap al final del califat, un savi oriental, ‘Abd al-Azīz ibn Ǧa’far al-Baġdadī, de qui se sap que a més exercia una activitat comercial. Alguns d’entre els més importants intentaren instal·lar-se a Dénia, on s’imposava el poder de l’eslau Muǧāḥid, sens dubte més il·lustrat i prestigiós que els dos funcionaris del mateix origen, Mubārak i Muẓaffar, personatges més aviat obscurs, que aconseguiren acaparar el poder a València pels voltants de 1011-12 (402 de l’Hègira).

A les notícies sobre l’època omeia no hi ha gaire informació sobre les ciutats. Quan parlaven de Balansiya es referien principalment a la regió més que no pas a la ciutat. Al-Rāzī anomenava la ciutat “el castell de terra”. Durant la primera meitat del segle X, València no fou més que una població fortificada sense un caràcter urbà gaire definit. Segons una notícia breu del Bayān al-Muġrib, en 1010-11 (402) la ciutat fou saquejada per un destacament berber format per mercenaris magribins de l’armada califal en dissidència contra el califa Muḥammad al-Mahdī. Els mercenaris van apoderar-se de 500 cavalls que pertanyien al sultà i van fer 300 presoners entre els notables del ǧund, secretaris i funcionaris presents a la ciutat. Aquesta enumeració mostra que la ciutat de València ja tenia aleshores una funció notable com a capital de província amb funcions administratives i militars.

És simptomàtic d’un desenvolupament econòmic encara modest el fet que no s’esmentessin mercaders entre els personatges importants capturats pels berbers? Afirmar això de València sense matisar-ho seria aventurat ja que, fins una època més tardana, no es disposa de gaires indicacions sobre activitats comercials d’una certa importància. El text d’al-Rāzī sobre València no diu res sobre aquest tema, però sí que ho fa quan es refereix a Tortosa i la seva activitat exportadora, o a Dénia, tot i que breument, remarcant la qualitat i l’antiguitat del seu port. Les dades arqueològiques no aporten res d’especial, exceptuant un reduït nombre de monedes encunyades pels dos caps eslaus, Mubārak i Muẓaffar en 1013-17. L’encunyació pròpia de València no va començar fins més tard. Les monedes de l’inici dels regnes de taifes tenien possiblement una significació més política que no pas econòmica. Fins ara no es disposa d’un repertori de monedes d’aquella època a la regió de València. A l’excavació arqueològica de Torre Bufilla (Bétera, Camp de Túria) s’ha trobat una moneda del califa fatimita al-Ḥakam (985-1021). Seria aventurat aprofitar aquesta informació per a treure conclusions sobre els intercanvis comercials amb la conca oriental de la Mediterrània.

Un millor coneixement de la cronologia de la ceràmica anomenada califal (decorada amb verds i marrons, del tipus corrent a Madīnat al-Zahrāʾ) permetria arribar a conclusions sobre el nivell de desenvolupament material assolit per València i els seus voltants a final del segle X i inici de l’XI. Sobre això, cal assenyalar el nombre relativament elevat de ceràmica trobada al subsol de la ciutat. També cal destacar l’interès de la ceràmica califal amb decoració vegetal estilitzada, epigràfica i excepcionalment amb figuració humana, trobada fa uns quants anys a Benetússer (municipi de l’Horta), que datable pels volts de l’any mil, no es pot precisar més concretament si és del final del califat o del començament dels regnes de taifes. Aquesta ceràmica sembla testimoniar un cert luxe aristocràtic i un establiment periurbà, del qual es desconeix la natura i la cronologia.

Igual que les altres ciutats del Šarq, València gaudí d’un ràpid desenvolupament al segle XI. La reanimació de l’economia a la Mediterrània occidental al segle X, d’una part, i la constitució dels regnes de taifes a la costa oriental, de l’altra, van fer de Dénia, València i Ciutat de Mallorca unes capitals de certa importància. Un text de l’historiador Ibn Ḥayyān parla dels primers decennis del segle XI a València, amb termes que evoquen el seu creixement: “Aquests dos prínceps, Mubārak i Muẓaffar, des de l’inici de llur govern a la regió, van omplir València de construccions, la fortificaren, posaren defenses als punts febles envoltant la ciutat d’una muralla amb portes fortificades... Un grup d’emigrats de Còrdova, fins aleshores enmig d’inquietuds i inestabilitats, en arribar a València, deixaren el seu bot de viatgers per a instal·lar-s’hi definitivament. Tingueren la millor acollida, edificaren cases i palaus, conrearen meravellosos jardins ¡ esplèndids vergers per on circulava l’aigua amb abundància. Mubārak i Muẓaffar, a semblança dels reis poderosos i orgullosos, van fer construir edificis i palaus que rivalitzaven en esplendor amb les realitzacions més sumptuoses... Els seus companys i tots aquells que estaven al seu servei (ministres o secretaris) van seguir el seu exemple... Van utilitzar les millors fustes per a la construcció, edificaren columnates molt altes, feren portar marbres preciosos directament de les pedreres; importaren catifes, ornaments i les més riques robes, la qual cosa col·laborà al manteniment a l’entorn d’ells d’un comerç actiu de béns”.

La presència a València, i a altres ciutats del Šarq, d’aquests grups dominants d’eslaus no ha estat prou explicada. Segons certs autors, un nombre considerable d’eslaus, funcionaris i militars, haurien estat implantats en aquesta regió al segle X per tal de defensar-la de les amenaces fatimites. L’any 1009, al començament de la crisi del califat de Còrdova, un gran nombre d’eslaus que s’oposaven al califa al-Mahdī —en el poder després del desmembrament del califat de Còrdova— van deixar la capital i es van dirigir cap a l’est de l’Àndalus. Allà assoliren fer-se amb el poder de tota la costa oriental: Tortosa, Dénia —on s’imposà el seu cap més important, Muǧāḥid al-ʿĀmirī— i més al sud, Almeria, comandada per Ḫayrān, un personatge molt actiu dins la vida política de l’Àndalus durant aquells anys. La situació de València fou una mica diferent: mentre que, després de la caiguda del califat, les altres ciutats del Šarq van passar a mans de dirigents que havien exercit originàriament funcions militars, Mubārak i Muẓaffar havien estat, abans de prendre el poder, els que controlaven el sistema d’irrigació de l’horta. Probablement es tracta d’un indici més de la feblesa del sector d’activitats pròpiament urbanes a la València de l’inici del segle XI.

El desenvolupament urbanístic que transformà radicalment la ciutat durant el segle XI no es va aturar amb la caiguda —vers el 1017— dels dos primers reis eslaus de València. Després d’ells, els grups d’eslaus que havien assolit una posició preponderant a la regió cediren el poder a un nét del gran ḥāǧib amirita de final del califat, Almansor, considerat per ells com llur patró. ʿAbd al-ʿAzīz ibn ʿAbd al-Raḥmān, amb el sobrenom d’Almansor —que ja havia tingut el seu avi—, va regnar des dels volts del 1021 fins al 1061. Aquest sobirà va dotar València d’una muralla considerada com una de les millors de l’Àndalus, i va fer construir un pont de pedra sobre el Túria i una residència reial fora del recinte urbà, a la riba esquerra del riu, a la coneguda Almúnia d’ʿAbd al-ʿAzīz, (actual emplaçament dels Vivers del Real). Fou a la seva època, a partir del 1035, que es començà a encunyar moneda pròpia a València. Aquest sobirà va estendre el seu poder, com a mínim de forma teòrica, fins a Almeria i Múrcia. Sembla que va ser aleshores que València prengué la configuració de conjunt que la caracteritzà fins a la Reconquesta cristiana. ʿAbd al-ʿAzīz aconseguí oferir la imatge d’un personatge important i, de resultes, València va assolir l’aspecte d’una de les capitals més actives de la costa oriental.

El desenvolupament de València en aquesta època sembla sensiblement més important que el de Tortosa o el de Múrcia. Gràcies a la seva funció política, va superar sensiblement Xàtiva que, durant l’alta edat mitjana, havia estat una localitat millor fortificada i tan activa com València. Durant els decennis que seguiren el desmembrament del califat, el voluntarisme de Muǧaḥid de Dénia va proporcionar a la seva capital un desenvolupament forçat. En aquella època, la ciutat semblava molt activa econòmicament i culturalment gràcies a l’ambient de mecenatge del seu sobirà, que va saber atreure nombrosos savis, particularment especialitzats en lingüística i lectura alcorànica. Aquesta activitat es prolongà en època del seu fill, ʿAlī (1044-76), però s’ensorrà després de la caiguda de la breu dinastia amirita. A partir del segle XII Dénia només apareix a la geografia urbana del Šarq com una ciutat secundària.

Ciutat de Mallorca

Als segles XI i XII, les circumstàncies polítiques i econòmiques afavoriren el desenvolupament d’un altre centre urbà sobre el qual cal parlar: Ciutat de Mallorca. La seva història es pot situar paral·lelament a la d’altres ciutats de la regió oriental. El seu retraïment durant els segles obscurs de l’alta edat mitjana fou encara més patent. Davant la manca de fonts, és difícil afirmar qualsevol cosa amb una certitud absoluta. No obstant això, sembla que al final del segle IX, no subsistia gairebé res de l’antic nucli urbà romà (subjacent a l’actual barri de l’Almudaina). Malgrat aquest fet, s’ha demostrat (G. Rosselló Bordoy, Magdalena Riera) que la ciutat islàmica no va ésser edificada de zero. Les cases musulmanes medievals van respectar l’alineament original de l’antic cardo romà, és a dir, que la ciutat musulmana es construí, a partir del segle X, respectant algunes de les estructures preexistents. A partir de la vinculació de Mallorca al poder omeia —902—, la nova madīna s’organitzà seguint les normes urbanístiques musulmanes. Segons Ibn Ḫaldūn, es construïren mesquites, banys i alfòndecs. El proveïment d’aigua de la ciutat, a través d’una sèquia anomenada ʿAyn al-Āmir —nom que evoca una creació oficial—, es va organitzar per respondre a les noves necessitats d’un centre que havia crescut.

L’ampliació del poder de Muǧāḥid de Dénia a les Balears, l’any 1015, se situava dins del marc d’una política mediterrània ambiciosa concebuda pel gran sobirà eslau i que el conduí a intentar una acció de guerra (ǧihād), que esdevingué famosa, contra Sardenya. Aquesta fracassà davant de l’oposició dels pisans i dels genovesos i Muǧāḥid es va haver de retirar a les seves bases, a Dénia i a les illes Balears. Aquestes darreres romangueren sotmeses a la dinastia amirita fins a la seva caiguda, passant a ser posteriorment una taifa independent. Durant els segles X i XI, les Balears foren el lloc de posta de la pirateria sarraïna que es dirigia des de l’Àndalus cap a les costes franques. Aquesta activitat tingué la seva època d’apogeu al segle X i es prolongà tot al llarg del segle següent. Podria ser que el desenvolupament de Mallorca s’hagués vist afavorit, en part, per les ràtzies i el tràfic d’esclaus a la Mediterrània occidental. En aquella mateixa època, les ràtzies i el tràfic d’esclaus contribuïren de forma activa al desenvolupament del conjunt format per Pechina i Almeria. Tanmateix, l’apogeu urbà i l’activitat militar i comercial només es poden suposar, ja que les fonts escrites no aporten notícies especialment precises.

Plànol de la ciutat de Palma en època musulmana, segle XII.

El potencial naval que s’originà a l’entorn d’aquestes activitats fou important i contribueix a explicar les ambicions imperialistes de Muǧāḥid. La pirateria sarraïna continuà inquietant els habitants de les zones cristianes de la Mediterrània durant el segle XI malgrat que la preponderància musulmana va ser a poc a poc contestada per la creixent força dels ports i dels mariners cristians. D’ara endavant, foren els pisans i els genovesos els qui imposaren majoritàriament el seu domini marítim a la Mediterrània occidental. El 1092, pisans i genovesos, aliats amb els sobirans cristians coalitzats contra el Cid, atacaren Tortosa, que depenia del sobirà cristià. Entorn del 1100, una qaṣīda del poeta Ibn al-Labbāna —que vivia a Mallorca sota la protecció del príncep eslau Mubaššir, governador independent de les Illes a partir de 1094-95— encara lloava, amb motiu d’una desfilada naval a la badia de Palma de Mallorca, la força de la flota militar balear:

“Sobre la badia hi ha una flota tan nombrosa com ses aigües. Ambdues són desbordants! Volen les filles de la mar, les naus; ses plumes són com les del corb, però en realitat són falcons; Van els fills de la guerra sobre les naus que corren com corsers guanyadors; omplen guerrers armats els seus ponts i bodegues i així semblen núvols carregats de pluja”.

L’ocàs politicomilitar musulmà a la Mediterrània era ineluctable. Paral·lelament al desenvolupament de les croades a l’Orient, el papat va encoratjar pisans i genovesos perquè lluitessin contra l’islam a la Mediterrània occidental. El papa Gregori VII va concedir les Balears en feu a Pisa. L’arquebisbe Pere de Pisa, representant de la República, va obtenir de Pasqual II una butlla de croada i va negociar una aliança amb el comte de Barcelona per portar a terme l’atac contra les Illes. En 1113-14, una gran expedició pisanocatalana assolà Mallorca. La capital fou saquejada i un text pisà (el Liber Maiolichinus) parla per primera vegada de l’estructura de Mallorca amb precisions topogràfiques.

La ciutat de Mallorca era formada aleshores per “tres ciutats sota un sol nom”: el nucli fortificat de la ciutat antiga, l’Almudaina (al-Mudayna), a l’interior de la qual es trobava la ciutadellaresidència del poder (Cassarum, qaṣr o Alcàsser); un raval nou (al-Rabaḍ alǧadīd) que hauria estat construït per Nāṣir al-Dawlà (nom honorífic de Mubaššir), i envoltat per una muralla; i una altra ciutat o barri, diferent dels anteriors, anomenat Bāb al-ǧadīd, la porta nova.

Sense entrar en detalls sobre aquesta topografia —que els autors mallorquins han intentat situar de la manera més precisa possible sobre el mapa de la ciutat actual—, la toponímia dels nuclis urbans esmentats en el text pisà demostra un desenvolupament important de la ciutat musulmana al segle XI. Els eixamplaments successius, els nous barris, les noves muralles i les noves portes, tot això fou la resposta a un creixement demogràfic. Prova de la prosperitat d’aquesta ciutat fou l’encunyació de moneda pròpia, relativament important a l’època dels darrers reis de taifes, i uns tipus particulars de ceràmica que manifesten un cert dinamisme específic dins el marc general de les produccions ceràmiques de l’Àndalus.

L’activitat comercial

Al final del segle XI, les capitals polítiques que es desenvoluparen al Šarq i a les illes Balears, València i ciutat de Mallorca principalment, foren ciutats actives que compartien una configuració de conjunt que es conservà durant el segle XII i l’inici del XIII. Malgrat que les fonts escrites són més aviat pobres i que les arqueològiques encara no són prou conegudes, se suposa que aquestes ciutats gaudien d’un apogeu econòmic prou important per a fer-les centres comercials actius. Les referències relatives a les activitats comercials són poc nombroses i de caràcter poc precís. El geògraf al-Idrīsī, que escrivia des de la cort dels reis normands de Sicília, deia de la València de mitjan segle XII que “és una de les ciutats més considerables de l’Andalus. Construïda sobre una plana força habitada. S’hi troben molts mercaders i pagesos. Hi ha basars i és un lloc de sortida i d’arribada de vaixells”. Exceptuant la insistència sobre la importància de les activitats d’intercanvi a la ciutat i al seu port, aquestes indicacions superficials no aporten gaire informació.

El mateix autor proporciona, però, algunes precisions sobre les activitats marítimes i d’exportació de les ciutats de la costa oriental. De Bocairent, esmenta “un mercat molt freqüentat”, i una producció remarcable de teixits blancs molt fins i lleugers, que eren molt cars. De Xàtiva remarca les conegudes fàbriques de paper, mencionades per primera vegada, que exportaven “en direcció a l’Orient i l’Occident”. D’Alacant sortien carregaments d’espart “cap a tots els països marítims”. A Alacant i a Dénia es construïen vaixells. Dénia era un port actiu que recollia la fusta que baixava pel Xúquer des de les muntanyes de l’interior. No es disposa de gaire informació sobre aquest tipus d’activitat i, a més, les notícies són disperses i es troben en fonts molt diverses, tant cristianes com musulmanes, que fins a l’actualitat no han estat aplegades sistemàticament. Olivia Remie Constable assenyala, en el seu estudi sobre el comerç i els comerciants a l’Espanya musulmana, que els mercaders genovesos incloïen València dins dels seus circuits comercials.

Més precises són les indicacions que figuren en una tarifa de peatges fluvials a l’Ebre, publicada per Gual Camarena i que data de l’època d’Alfons II d’Aragó (1162-96). Aquestes tarifes són posteriors a la reconquesta de Tortosa pels catalanoaragonesos però inclouen nombrosos productes provinents del món musulmà, com diverses espècies, sucre, cotó o paper. Es pot pensar que, fins a cert punt, són una mostra de l’antic tràfic comercial existent a la zona, sens dubte modificat per l’evolució de les condicions polítiques, però no radicalment canviat, si més no, no de forma immediata. Per exemple, hi figura la fusta de boix de la qual al-Rāzī parlava com a producte d’exportació a la Tortosa del segle X. I el paper, en aquesta època, no podia provenir més que de la regió valenciana. Probablement, el seu comerç va començar tímidament a l’Ebre, abans que Tortosa passés a mans cristianes.

Al segle XII, l’evolució de les ciutats musulmanes de la costa oriental i de Mallorca es va veure afectada de diversa manera per les variacions de les condicions polítiques. Els almoràvits, després d’haver reocupat tota la zona oriental, per un moment en mans del Cid, van restaurar les condicions de seguretat i d’estabilitat politicoadministrativa. Després del desastrós episodi de la croada pisanogenovesa de 1113-14, es dedueix que les ciutats del Šarq i les Balears on es van establir els almoràvits es veieren afavorides. Per raons fiscals, fou a Almeria on es concentrà l’essencial del comerç amb els cristians, que es beneficiaren de l’apogeu del comerç mediterrani d’aleshores. Ronald Messier, que ha estudiat les encunyacions de dinars almoràvits, n’ha pogut estudiar 331 exemplars batuts a Almeria en aquella època. Pel mateix període, només se n’han trobat 81 a València, 61 a Múrcia, 33 a Dénia i 4 a Xàtiva, la qual cosa ofereix un indici aproximat, però útil en absència d’altres mitjans interpretatius, de la respectiva importància econòmica d’aquestes ciutats al començament del segle XII. Segurament Mallorca es recuperà amb dificultats dels danys causats per l’atac pisanogenovès. En tot cas, els almoràvits no reprengueren l’encunyació de moneda que s’havia començat a l’època de les taifes.

A mitjan segle XII, es produí l’enfonsament del poder almoràvit i la pujada dels almohades, fet que implicà una sèrie de transformacions polítiques importants a les regions orientals de l’Àndalus. Almeria i Tortosa foren respectivament ocupades pels castellans (1147) i pels catalanoaragonesos (1148), uns i altres ajudats de forma decisiva pels genovesos, que començaven a prevaler damunt els pisans. La puixança de la seva flota i els seus coneixements sobre la guerra de setge eren reconeguts arreu (construcció de màquines de guerra). La caiguda d’Almeria beneficià Múrcia, on es consolidà un poder independent, el de l’emir Muḥammad Ibn Mardanīš, cap militar andalusí que arribà a constituir, entre el 1148 i el 1172, un emirat considerablement gran i consistent que va incloure totes les zones musulmanes de la costa oriental, des d’Almeria fins a Tortosa (aquestes dues ciutats evidentment excloses atès que en aquella època ja eren en mans cristianes). L’emir va fixar la seva residència a Múrcia, que va adquirir una gran importància política, econòmica i intel·lectual. Múrcia va figurar com a capital de l’Àndalus oriental i hi anaren a refugiar-se nombrosos intellectuals que fugien del domini almohade que s’estava establint aleshores a l’oest i al centre de la Hispània musulmana. Després d’una primera fase d’estabilitat i de prosperitat en la qual no fou inquietat pels seus veïns cristians, amb qui mantenia bones relacions, el sobirà murcià es va veure obligat a lluitar contra l’avanç almohade vers l’est. En un primer moment va aconseguir fer-los front però amb el pas del temps es féu cada cop més difícil aturar-los. Quan va morir, l’any 1172, els seus fills ja no tenien els mitjans per a continuar una resistència aferrissada contra l’imperi almohade, al qual finalment van incorporar-se.

Durant aquest període de domini almohade, sembla que el Šarq va gaudir no només d’una certa prosperitat social, sinó també econòmica, si les emissions abundants de monedes d’or de qualitat, encunyades a les seques de Múrcia i de València, poden ser considerades com a significatives d’aquesta prosperitat. Podria ser que l’or utilitzat per a l’encunyació d’aquestes monedes hagués provingut dels excedents lligats al comerç amb els cristians. Aquests darrers anaven dominant gradualment el comerç a la Mediterrània i, durant aquest període, se signaren tractats importants amb ciutats italianes, a les quals es concediren alfòndecs en ciutats costaneres musulmanes. Malgrat la dificultat d’assignar una datació molt precisa, la descripció feta per al-Idrīsī de l’activitat exportadora de la regió valenciana deu correspondre probablement a l’època d’Ibn Mardanīš.

Múrcia fou la capital politicoeconòmica i intel·lectual del Šarq durant el segle XII. Tot i això, València es beneficià de condicions favorables, governada, de forma força autònoma, pel germà de l’emir de Múrcia, Yūsuf. A València s’encunyaven monedes de la mateixa qualitat que les de la seca de Múrcia, malgrat que en menys quantitat. Quan va començar la guerra amb els almohades, després del 1160, Múrcia es trobà més exposada que no pas València i, conseqüentment va patir més operacions militars. Però, l’economia murciana continuà essent més dinàmica. Així ho testimonia indirectament el moviment intel·lectual que hi hagué, del qual cal remarcar l’activitat dels moviments sufís. Les troballes arqueològiques i artístiques relatives a Múrcia mostren que, més que no pas València, es caracteritzà pel seu tradicionalisme intel·lectual i artístic. Veritable capital del Šarq, Múrcia fou el seu nucli més actiu fins a la caiguda del règim almohade durant el tercer decenni del segle XIII.

Els Banū Ġāniya, governadors de les Illes Orientals. 1142-1203.

Quan València fou englobada dins la unitat de l’imperi almohade, encara va subsistir una capital independent a la zona oriental de l’Àndalus: Madīna Mayūrqa. A l’illa, hi subsistí un poder d’origen almoràvit després de la caiguda d’aquest règim a la Península: el dels Banū Ġaniya, que governaren fins al 1202, quan es produí la conquesta de l’Illa pels almohades. El petit emirat insular s’atreví, fins i tot, a inquietar seriosament la puixança almohade organitzant a l’est del Magrib un moviment de revolta que es mantingué durant decennis. Igual que l’emirat d’Ibn Mardāniš, els Banû Ġaniya també mantingueren unes relacions cordials amb les potències cristianes de la Mediterrània occidental i signaren tractats de comerç —dels quals s’han conservat textos— amb les ciutats italianes. L’apogeu econòmic i militar dels cristians fou des d’aleshores més preponderant. L’emirat mallorquí va haver de constituir-se especialment com una mena d’etapa pel tràfic comercial de la Mediterrània. No es disposa de gaire informació sobre la capital de les Illes Orientals durant aquell període, però es pot dir que aquest petit Estat independent, aparentment pròsper, es beneficià de l’animació comercial de la Mediterrània. El fet que no s’hi encunyés moneda fa pensar que la base monetària de la seva economia era estrangera, potser majoritàriament cristiana.

La topografia urbana de València i dels seus principals nuclis només es coneix d’una forma superficial i això gràcies a les fonts de començament d’època cristiana, en particular del repartiment de València. El qaṣr governamental i reial, residència del sultà, es trobava, tant a València com a Madīna Mayūrqa, al centre del nucli més antic, allà on hi havia hagut el centre urbà primitiu. Aquestes ciutats conservaren una estructura més tradicional que altres ciutats com Almeria, Màlaga i, més tard, Granada, on la residència reial s’establí a la perifèria de la ciutat, en un palau, veritable ciutat reial. A Múrcia hi havia, a més dels dos palaus de taifes situats a la ciutat (l’antic Qaṣr al-Kabīr —palau gran— i el seu annex Qasr al-ṣagīr —petit palau—), un complex residència reial a la perifèria de la ciutat, a la zona de Monte Agudo i de Castillejo, però que no prenia la forma d’un recinte palatí. Tot això es féu en època d’Ibn Mardanīš, que detingué el poder local més puixant i més ric de tots els constituïts a la regió oriental en època musulmana. En canvi, a la immediata perifèria de València, de Madīna Mayūrqa i sembla que en d’altres localitats, com Xàtiva, durant els períodes en què tingueren un poder independent, es construïren residències reials d’entreteniment, del tipus munya o raḥāl. La de València és atribuïda a ʿAbd al-ʿAzīz al-Manṣūr. Se sap que n’existia una, molt a prop de la ciutat de Mallorca, descrita pel cronista català Bernat Desclot: “Près de la ciutat una ballestada, un jardí qui era del rei sarraí, molt gran, que ben tenia de cascun caire dues ballestades, et era clos de totes parts de forts murs d’un estat de llança en alt, e havia-hi un bel alberg e passava l’aigua per mig. ” A Xàtiva, on hi va haver un poder pràcticament independent molt al final del règim musulmà, el rei Jaume I s’apropià del raḥal de l’antic ra’īs així com del que va pertànyer als seus pares i a altres grans personatges.

No se sap res de les mesquites principals que, juntament amb el qaṣr governamental, constituïa el cor de la ciutat, ja que van ser transformades ràpidament en esglésies o en catedrals. No es disposa de cap descripció dels mercats que segurament les envoltava, com a d’altres ciutats típiques de l’occident musulmà. La València del Repartiment deixava entreveure l’especialització habitual dels mercats reservats als diferents artesans i comerços: els seders (al-ḫazzâz, al-qazzāz), els fabricants de teixits de luxe (al-ṭarrāz), els adobers (al-dabbāġ), etc. Una Bāb al-Kuhl, a València i a Ciutat de Mallorca, indica l’existència d’un mercat especialitzat en el comerç de cosmètics. Com a altres llocs, en aquestes ciutats musulmanes hi havia un funcionari especialment encarregat de la supervisió dels mercats, de l’urbanisme i de la vigilància dels costums, el muḥtasib, anomenat a l’Àndalus ṣāḥib al-sūq o wāli al-sūq. Un personatge pertanyent a una família notable de València, Wāǧib ibn ‘Umar ibn Wāǧib, mort en 1096-97 (490), constava com el wāli al-sūq d’aquesta ciutat. Durant els darrers anys del segle XI, aquest personatge fou, juntament amb el cadi Ibn Ǧaḥḥāf, un dels principals notables de la ciutat, i va tenir un rol important en la revolta dels valencians contra al-Qādir, el seu sobirà, l’any 1092. Es coneix el nom d’altres funcionaris que exerciren el mateix càrrec a València i a d’altres ciutats com Alzira, Dénia i Múrcia.

Les fonts àrabs aporten molta informació sobre les funcions del ṣāḥib alsūq, però sense fer referència a València ni a la regió oriental. Hi ha diversos manuals i tractats andalusos relatius a l’exercici d’aquest càrrec de la ḥisba, una de les magistratures (wilāyāt o ḫuṭṭaṭ a l’Àndalus) clàssiques en l’organització de la ciutat islàmica tradicional. Els tractats contenen nombroses prescripcions, molt precises pel que fa a la repressió dels fraus, els deures dels muḥtasib respecte a la reglamentació dels oficis urbans, i en matèria d’urbanisme i de vigilància. Aquests tractats són una font molt important per a l’estudi de la vida econòmica i social de les ciutats musulmanes de l’Occident medieval, però els textos que es conserven parlen de Còrdova, Sevilla i Màlaga. A causa de la unitat de civilització que caracteritzava el món musulmà medieval, el que es diu sobre aquestes ciutats pot ser, fins a cert punt, aplicat a les de la costa oriental de l’Àndalus i a les Illes.

Les ciutats del Šarq i de les Balears van ser uns organismes actius que van conèixer un apogeu més tardà que les ciutats d’altres regions més occidentals de la Península, però que resultaren estar entre els centres més actius durant els segles XI i XII. A partir del segle X es beneficiaren del desenvolupament de l’economia d’intercanvis de la Mediterrània. No gaire temps després es trobaren compromeses dins un sistema d’economia dominant, els nuclis més actius de la qual eren els països cristians. Amb la Reconquesta, foren finalment integrades dins el món cristià: Tortosa al segle XII i les ciutats restants al segle següent. Fins al segon quart del segle XIII, encara subsistiren de forma residual un cert nombre d’empremtes del llegat islàmic, però a partir d’aleshores ja no va romandre, en aquestes ciutats, més que una feble minoria musulmana i la seva història ja no tindrà pràcticament res a veure amb el món musulmà.