Els mancusos catalans

El fenomen dels mancusos constitueix una de les proves més clares de la influència exercida pel món andalusí sobre l’economia i la societat catalanes dels voltants de l’any 1000. L’origen del mot mancusus ha estat objecte de nombrosos estudis per part d’historiadors i numismàtics. Avui s’admet, seguint els treballs de Claude Cahen, que el terme deriva del participi passat àrab (manqūš), del verb naqaša (gravar). Segons aquest autor, el verb i el seu participi passat haurien estat aplicats als dinars encunyats a partir de la reforma monetària feta pel califa ʿAbd al-Malik, l’any 694, per tal de diferenciar-los dels dinars bizantins, fins aleshores els únics en circulació en el conjunt del domini omeia. El terme mancús, citat per primer cop als segles VIII i IX a Anglaterra i Itàlia, es troba amb freqüència en la documentació catalana del final del segle X. Figura per primer cop al testament d’un tal Galindo, l’any 981, on es precisa que un deute s’havia de “satisfer pagant 50 mancusos (d’or) cuits i 5 kasimi (dirhem ficticis)” (reddere iussit mancosos L coctos et V cacminos). L’any 989, un document relatiu a la venda d’unes terres situades pels voltants de Barcelona, efectuada per un tal Sunifred i la seva muller, precisa que “el preu (és de) 17 mancusos i mig d’or pur de Jafar (ḥāğib d’al-Ḥakam II)” (in precio mancosos XVII et medio de aura mero iafaris). Les primeres monedes d’or aparegudes a Catalunya, que s’anomenaven “mancusos iafaris”, eren d’un tipus perfectament conegut a l’Àndalus, on també les anomenaven ğa ʿfarī, de Ğaʿfar, nom que portaren successivament dos camarlencs del califa omeia al-Hakam II (961-76).

Les recerques de Pierre Bonnassie han revelat que les mencions del metall preciós d’origen andalusí són rares abans del 985 i que, fins aleshores, l’or servia rarament per a les transaccions. Després del 985, el nombre de les mencions de mancusos augmenta de manera progressiva i extremadament ràpida, fins al punt que, a la regió de Barcelona, més de la meitat de compravendes de terres eren satisfetes amb or. Els textos mencionen tres formes d’avaluar l’or: en pesas, en unces, i en mancusis. El primer terme, que designava una unitat de pes que s’aplicava indistintament a l’or i a l’argent, fou abandonat ben aviat. Els dos altres mètodes es descriuen amb precisió: set mancusos equivalien a una unça, un mancús valia set sous, i l’unça, que hauria de valer 49 sous, adoptà un valor constant de 50 sous per raons de simplificació. Contràriament al que a vegades s’ha posat en dubte, els mancusos de auro dels textos eren peces d’or reals. Com a l’Àndalus, les monedes eren pesades abans de cada transacció, en una operació que necessitava un pes especial, el pensum hispanicum.

Des del 1001, els mancusos iafarís es van passar a anomenar “vells” a Barcelona (mancusos vellos). El motiu d’aquesta estranya denominació rau en el fet que després d’alguns anys circulaven també a la ciutat i la seva regió els mancusos amuris, és a dir les monedes encunyades pel ḥāğib Almansor, que es deia Muḥammad ibn Abī ʿĀmir (938-1002). Els dos tipus de monedes presentaven característiques semblants i coexistiren a Catalunya fins el 1030. Però des del 1029, totes aquestes peces ja eren anomenades mancusos veteres de Spania, pel fet que unes noves monedes, els dinars emesos pels primers mulūk al-tawā‘if (els reis de taifes), començaren a envair el comtat de Barcelona. Principalment eren mancusos provinents de Ceuta (ceptis, ceitinos), de Dénia (denescos) i de Saragossa (saragencianos).

La important massa documental catalana del final del segle X i del segle XI permet observar l’encaminament de l’or del Sudan cap a l’Europa occidental. Abans del 970, Catalunya era pobra en or, igual que la resta de l’Occident cristià. Aquesta raresa s’explica versemblantment pel fet que l’Àndalus estava igualment desproveït del me-tall preciós. Exceptuant algunes emissions de dinars encunyats per ʿAbd al-Rahmān III per celebrar la proclamació del califat l’any 929 (317 de l’Hègira), l’economia monetària de l’Àndalus estava establerta sobre el monometal·lisme d’argent. En canvi, a partir del 970, quan el califat de Còrdova es recolzà sobre els berbers zanāta i començà a assegurar-se el control de les rutes saharianes de l’or, Catalunya esdevingué el receptacle d’un flux considerable de dinars. Aquestes monedes, d’un pes aproximat de quatre grams d’or, foren encunyades a Sigilmassa i Còrdova per ordre del califa al-Ḥakam II (961-76) i després del ḥāğib Almansor.

La massiva arribada d’or, reforçada durant el primer quart del segle XI pels salaris percebuts pels comtats catalans a canvi de suport militar a l’època de les lluites internes dels darrers temps del califat omeia, no constituí només l’única empremta de la influència del sistema monetari musulmà a Catalunya. Fou en aquella època, per primer cop des del segle VIII a tot l’Occident cristià, que el comte de Barcelona inicià l’emissió de peces d’or, a imitació dels dinars musulmans. La primera menció dels mancusos catalans figura en un document del 17 de desembre de 1018, on s’esmenten “mancusos LII de auro cocto de manu Bonnom ebreo” (“52 mancusos d’or fets pel jueu Bonhom”). Aquest moneder, sota l’autoritat de la comtessa Ermessenda, era un ric propietari de la regió de Barcelona, on posseïa terres i vinyes. Els documents citen Bonhom com a prestamista en documents d’empenyorament: se sap que efectuà sis préstecs entre el 1010 i el 1020 per un total d’una quarantena de mancusos. Aquestes primeres emissions de moneda d’or són poc conegudes, ja que els mancusos de Bonhom no es diferenciaven gaire dels dinars andalusins i això dificulta el seu reconeixement en cas d’una troballa. No obstant això, Miquel Crusafont n’ha identificat quatre amb la inscripció de “Bonhom”, una de les quals du també la indicació de la seca de Barcelona en una de les llegendes àrabs. Els textos aporten set mencions d’aquestes peces entre el 1018 i el 1029, molt poques en comparació amb altres monedes musulmanes en circulació. La seca sembla haver cessat les encunyacions l’any 1029, cinc anys abans de la mort de Bonhom.

Les emissions de peces d’or es reprengueren l’any 1037, dos anys després de l’adveniment del comte Ramon Berenguer I. Aleshores fou un altre israelita, Enees, qui rebé l’encàrrec de dirigir la seca. L’or arribava de Ceuta en forma de lingots. Les peces encunyades imitaven els dinars dels sobirans de les taifes hammudites de Ceuta i Màlaga. El ritme d’encunyació s’accelerà, ja que les mencions de “mancusos de manu Eneas” se succeeixen al ritme mitjà de quatre cada any, fins el 1050. Aquestes peces se seguiren encunyant i utilitzant fins el 1070, any en què ja eren qualificades, al seu torn, com a “mancusos veteres”. La mort del jueu Enees, en una data desconeguda, no interrompé la fabricació d’aquestes monedes, que conservaren les mateixes característiques de pes i de tipus, però que adoptaren el costum, entre el 1040 i el 1050, de no citar més el responsable de l’encunyació. Aquests darrers dinars barcelonins semblen haver estat més freqüentment utilitzats que els seus semblants vinguts de l’Àndalus. Els primers foren anomenats mancusos de Barchinona o mancusos de auro Barchinone, i els segons mancusos de Ispania. La diferència no pot fer oblidar l’essencial: que, a mitjan segle XI, Barcelona havia esdevingut el punt més important del comerç i de l’encunyació d’or de tot l’Occident cristià.