Temps enrere, en un text summament intel·ligent, que feia de pòrtic a una atapeïda síntesi del segle XIII, Julio Valdeón defensà aquest tret de plenitud per a aquesta centúria, tot i que en rigor tan plenament medievals, si més no, eren també les fites de Carlemany o de la guerra dels Cent Anys. No obstant això, els conceptes, les imatges, els tòpics més populars pel que fa a la societat, la cultura, o l’esperit medievals s’han fixat des de mitjan segle XI fins a la culminació definitiva del XIII. El cavaller croat, cortès amb les dames, les fletxes de les catedrals gòtiques, la configuració del dret canònic i del tomisme en l’Església i el pensament cristià, l’aparició de les primeres universitats, l’ascens de les monarquies feudals enmig del declivi dels tradicionals poders universals —Imperi i Pontificat—, la primera volada de les llengües i cultures nacionals i unes societats, que es debatien entre el somni idíl·lic d’uns ordres perfectament reglamentats i les primeres sacsejades antifeudals i comunals en els marcs rural i urbà, són algunes de les característiques més conegudes d’aquesta plenitud medieval. Així, l’Europa cristiana occidental, en un moviment d’expansió sense precedents, va sobreposar-se definitivament als mons islàmic i bizantí.
Els limitats trets de l’expansió econòmica
Però hi ha més, bastant més que aquests trets enlluernadors. Per exemple, i sense anar gaire lluny, dessota de les lluminàries cal no negligir tot un procés de desenvolupament sostingut, com un primer take off en el sistema feudal, del qual s’han d’esbrinar els orígens i les causes, l’extensió i les limitacions. Però no és fàcil aquesta tasca, tan ben coneguda en l’àmbit descriptiu com discutible en l’explicatiu. No obstant això, l’expansió del dos-cents, que esglaonà un procés acumulatiu des del segle XI, fou indiscutible tot i que les raons extensives triomfaren damunt els tímids increments intensius. Així, des de la creació de llogarrets o de viles noves, no gaire allunyades de les parcel·les antigues, fins als exemples de les grans rompudes territorials al sud-oest de França —a les vores de la Garona—, la formació de pòlders als Països Baixos i l’anomenada Drang nach Osten (marxa a l’Est), la colonització de noves terres fou un leitmotiv europeu que no es deturà fins a la darreria del segle XIII. Schlicher Van Bath ho subratllà en el cas del Flandes zelandès i Pounds ho posà en relleu en el fenomen alemany, el qual avançà de l’Elba a l’Oder en les tres direccions possibles —al llarg de la mar Bàltica; cap a Saxònia i fins i tot més al sud, cap a Transsilvània—, tot i que tan sols pels volts del 1250 s’arribà a aquest darrer riu i encara més a l’est, cap a Livònia, Prússia, Estònia i Finlàndia, a les acaballes del dos-cents, bo i aprofitant les tardanes croades d’aquest segle.
Potser la conjuminació força puntual dels interessos senyorials i pagesos van facilitar aleshores aquest camí. D’una banda, els primers perquè veieren així la possibilitat d’augmentar rendes en prendre possessió efectiva dels vedats i els límits de les seves senyories i encara de les noves i grans concessions feudals, en una llarga conjuntura en la qual la demanda de les corts senyorials i principesques pressionava a l’alça. De l’altra, no cal dir que els segons aspiraren a escapolir-se de l’excessiva compressió patida als poblets vells amb l’esperança de millorar-ne les relacions de producció. Certament, les solidaritats i les lluites pageses no mancaren a l’època i van assolir el seu apogeu, com ara a França, entre el 1220 i el 1250. En conjunt, però, la pressió senyorial va afluixar, dins, és clar, de l’enorme varietat de situacions de la vida pagesa en la qual sovint es feia mixtura de les diverses explotacions de la força del treball i, consegüentment, de l’obtenció de la renda: personal —la menys freqüent—, en producte —encara la més estesa— i en moneda, en una clara evolució cap a un món incipientment comercialitzat. Com diria Georges Duby, la implantació i la consolidació de l’explotació senyorial des del segle XI havia estat la principal motivació del creixement, que semblava aclaparador al segle XIII, malgrat algunes possibles disfuncionalitats, els escassos avenços tècnics i els minsos canvis en els sistemes productius agraris.
Al cap i a la fi, la introducció de l’arada pesada, de l’ús de la ferradura de ferro per a cavalls i bous amb la invenció, a més, del collar rígid i encoixinat per a lligar l’animal, de la dalla per a segar la collita, de la sembra en eixams, d’una rotació triennal en tres fulles, que eliminava part del guaret, i de la utilització de l’energia hidràulica i eòlica en el molí, no foren innovacions suficients per a impulsar els rendiments cerealícoles aturats en la modesta xifra de 4:1 (índex de la proporció multiplicadora de la producció —aquí baix— entre el gra utilitzat per a la llavor i el que és recol·lectat en la segada). Aquests rendiments no van ser substituïts amb èxit pel conreu de la vinya i l’olivera que, malgrat els increments ben notables en una línia de clara reordenació, encara no havien assolit un lloc capdavanter, en una forta semblança amb allò que succeïa en diverses regions angleses que havien donat ja prioritat a la ramaderia, especialitzada en la producció de llana. Així, doncs, l’hegemonia de la cerealicultura fou tanmateix indubtable en un sistema de camps oberts amb estretes parcel·les allargades, treballades per cada unitat familiar pagesa. Els conreus complementaris ja esmentats d’olivera i sobretot de vinya —que, amb el permís de la climatologia, solia trobar-se una mica a tot arreu de cada senyoria, autònoma en la satisfacció de les seves necessitats, a excepció feta de les grans zones especialitzades—, l’aprofitament de pastures comunals i alguna tímida incursió en els boscos, bo i acondiciant algun tros de terra per a sembrar —l’anomenat monte hueco a l’interior de la Península—, cloïen les perspectives d’una agricultura que, malgrat el seu fort creixement extensiu —i segurament per això arribava abans als seus límits de producció—, en qualsevol moment podia tocar sostre.
Nogensmenys, aquesta expansió agrària havia estat a la base des del segle XI —i encara ho era al dos-cents— de l’increment urbà, artesà i mercantil, de la revifada en una paraula de tot un seguit d’activitats que semblaven despertar a Europa de la letargia alt-medieval. Perquè avui dia són escassos els historiadors que comparteixen el criteri de l’eminent medievalista Henri Pirenne: no fou el comerç, com ell creia, el factor motor que tirà endavant tot l’entramat econòmic i impulsà el desenvolupament urbà, tot i que, agafada la marxa, tots els indicadors col·laboressin en la velocitat de creuer. Però en els orígens, en un món predominantment agrari, foren les transformacions del medi agrícola amb els increments d’excedents i l’acumulació de renda les que donaren l’empenta que necessitava la incipient urbanització. Després, és clar, el fet que en una evolució secular les ciutats obtinguessin franquícies en relació als primers senyors, amb llibertat de mercat, permeté que els pagesos hi accedissin gradualment. “L’aire de les ciutats fa lliure els homes”, deia una vella dita d’aquests segles i encara que aquesta no sempre fou completa —fins i tot després d’haver transcorregut el termini d’un any i un dia que la llei estipulava com a temps màxim perquè un vassall es desfés de l’antiga relació senyorial—, tanmateix afavorí constants migracions pageses cap al retrobament de la llibertat personal i àdhuc, i cada cop més, del marc necessari per a vendre els seus productes excedentaris en un procés de monetització creixent, que culminà al segle XIII.
Ciutats com Venècia, Pisa, Florència i Gènova, en l’àrea comercial del recuperat Mare Nostrum després dels esdeveniments de les croades —al llarg, fonamentalment, del segle XII—, i Bruges, Londres, Lübeck i Visby, en l’espai anglo-flamenc i hanseàtic —tot seguint les petges del Drang nach Osten de la mateixa centúria—, parlaven a bastament d’una complexitat econòmica que lligava el comerç a l’extrem més oriental de la Mediterrània, tot connectant-lo al món de les caravanes asiàtiques d’un cantó i de l’altre al fons del sac del Bàltic, amb Novgorod en la rereguarda. I en l’entremig continental, mitjançant una peculiar elit de mercaders i banquers —els incipients burgesos rics coneguts a les zones italianes com el popolo grasso, els quals començaven a obrir-se camí entre els privilegiats ordres estamentals—, la proliferació de fires i mercats unia tota la xarxa econòmica dels dos pols més desenvolupats. Era a les fires de Xampanya, sobretot, que cobrien pràcticament tot l’any, on s’intercanviaven els productes més cotitzats d’un i altre lloc: espècies, domassos, alum, plantes tintòries, seda i cotó contra llana, draps, fusta, metalls, salums…
Sovint, no obstant això, i molt més com més es consolidà la florida econòmica del segle XIII, la moneda d’or, el metall preciós ja encunyat en forma de morabatins cristians —encara escassos a l’època d’Alfons VIII de Castella el 1175—, d’augustals de l’emperador Frederic II a Sicília, de florins i ducats a Florència (1252) i Venècia (1248), compensà part dels dèficits comercials que eren així liquidats amb aquestes monedes fortes, a la vegada que la complicació mercantil encara que amb timidesa permetia jugar econòmicament amb riscos, tot fent vendes i transaccions a crèdit, fins i tot de productes que no havien assolit l’acabat.
En aquest punt la vida econòmica potser havia arribat a una complicació excessiva per als mitjans de l’època, i les conseqüències podien pagar-se en qualsevol moment, bo i estroncant un procés que, nogensmenys, feia bullir al si de les ciutats una turbamulta d’oficis, de gremis, de confraries, dedicades a una producció pre-industrial —la més important, la tèxtil— jerarquitzada en les categories de mestres, oficials, aprenents i encara de treballadors no agremiats que constituïen les classes populars —popolo minuto — de les populoses ciutats. Perquè aquest és el punt que sobta més de tota la plenitud medieval: estimacions fetes amb relació a la població d’Europa occidental palesen que, entre el 1100 i el 1300, aquesta s’havia incrementat en un 125%, de 23 a 55 milions, i el fenomen valia també per a la resta del continent. I malgrat que aquest desenvolupament fos de tipus antic, en persistir els trets d’una natalitat alta i una mortalitat també elevada, seguida d’una longevitat baixa, el creixement fou tan fort que ha servit a diversos historiadors per a desempolsegar tesis malthusianes mitjançant les quals es privilegiaren més del compte la relació entre quantitat d’aliments i creixement de la població i a l’inrevés —en conjuntura oposada, que ara no ve a tomb— disminució d’aliments, mala nutrició, epidèmies, davallada de la població, tot establint una relació simple de causa-efecte damunt de dos indicadors —producció i població—, sense la participació d’altres factors sòcio-productius.
Però cal atenir-se també a explicacions sobre la base de les relacions socials del sistema —entre senyors, vassalls, ciutats—, o malauradament es corre el risc de no entendre res, atès el fet que —malgrat una localització ben aïllada i una incidència no gaire virulenta— l’època també conegué crisis de subsistències i flagells de malalties. Però la fluïdesa d’unes relacions socials encara no obturades impedeix lectures tan mecanicistes com les malthusianes i atorga un escaient paper als factors interns, microreguladors de la demografia, com ara l’avanç o el retard en l’edat de contreure noces —distint en l’home i la dona—, les noves estructures familiars defensades per l’Església, que prohibia vincles incestuosos enfront de les solidaritats de parentela, o la irrupció creixent i legalment reconeguda del status social de la dona, més d’acord, no obstant això, amb estratègies de propietat familiar —cal dir-ho— que d’una autèntica valoració de la seva persona.
Els indicadors del classicisme polític i cultural
Tanmateix, la plenitud medieval del segle XIII es va notar especialment en els aspectes polítics, religiosos i culturals, aquells que reflectien la societat d’on provenien, a la vegada que la influïen. D’una o altra manera, tots aquests vessants trobaren en el doscents una cruïlla decisiva, perquè molts conflictes originats en el passat es van resoldre aleshores, no sense que se n’originessin d’altres cap al futur. De bell antuvi, cal no oblidar que un segle que va néixer en plena hegemonia teocràtica del dominium mundi d’Innocenci III es va cloure pràcticament a les portes de l’atemptat d’Anagni contra Bonifaci VIII. I de la mateixa manera es va ensorrar l’edifici sacro-romano-germànic, el qual tants maldecaps havia ocasionat al Pontificat des del conflicte de les Investidures al segle XI fins al govern de Frederic II (1220-50) —el darrer gran emperador de la dinastia dels Staufen, titllat fins i tot d’anticrist—. Després, sense solució de continuïtat, un llarg interregne entre el 1250 i el 1273, any de l’adveniment de Rodolf d’Habsburg, certificà la defunció del veritable poder imperial, cada cop més nominal, sobre un conjunt de terres massa heterogènies, totalment disgregades des del feudalisme post-carolingi sense que un títol vacu de contingut fora capaç de donar cap unitat, ni tan sols quan en els darrers temps de Frederic II es recorregué a l’ajut del dret romà.
Oposadament, la viabilitat del sistema depengué de la capacitat d’enquadrament dels pobles en marcs feudals més unitaris i menys boirosos, que integraren en una síntesi harmonitzadora els ordres privilegiats —nobles i clergat— i les noves classes burgeses al caliu, a més, d’una cultura i una llengua uniformes. En aquest sentit, la frase de Felip IV el Bell “el rei és l’emperador del seu propi regne” palesà que algunes de les monarquies feudals havien pres la torxa del relleu polític. Sobretot ho feu la francesa dels reis Capets —els reis taumatúrgics, en expressió de Marc Bloch—, que amb Felip II l’August i Lluís IX, sant Lluís, portaren l’illa de França al cim del seu poder medieval, davant de l’Anglaterra dels Plantagenet, que des de Joan Sense Terra i Enric III hagué d’acceptar un equilibri més ajustat de vertebració política entre nobles, Església i ciutats, tal com es va desprendre de la Carta Magna del 1215, el magnum concilium del 1258, i tot seguit la continuació parlamentària del 1265.
Perquè en aquestes monarquies feudals els ordenaments jurídics forals, en els quals es conjuminaren aportacions de dret romà, consuetudinari i natural, tendiren a estabilitzar les noves i ascendents formacions polítiques, tot i que no totes adoptaren aquesta vestimenta: a l’Europa del segle XIII al costat de les monarquies desenvolupades d’occident coexistiren avançades ciutats-estat de la Itàlia comunal, comtats i principats infeudats per lligams de vassallatge a Flandes, Borgonya i Nàpols-Sicília, i una diversitat de regnes i territoris en els confins de l’Europa bàltica i eslava, la qual hagué d’enfrontar-se a la invasió mongòlica des de l’Àsia a mitjan segle XIII (1241-43). I, en l’endemig, l’impuls de les croades del segle XI havia agonitzat —quarta, cinquena i sisena croades— no sense ferir de mort l’imperi Bizantí, que, amb els Paleòleg, era ja només una ombra del que havia estat.
Nogensmenys, l’esperit croat simbolitzà molt més que l’empenta militar i econòmica a l’hora de recuperar Terra Santa o obrir el comerç del Mediterrani oriental. Fou, àdhuc, el testimoni sempre present del paper universalista de l’Església, si més no en l’esfera religiosa i cultural. Una Església que hagué de batre’s en retirada davant de la desfeta de la Teoria hegemònica de les Dues Espases, en la qual s’incloïa el poder o espasa temporal. Malgrat tot, amb la sola espasa espiritual fou capaç de convocar l’important concili IV del Laterà, que fixà dogmes inamovibles fins a Trento, arrabassà les primeres i perilloses heretgies de valdesos i càtars, fomentà la creació d’ordes mendicants, franciscans i dominicans fonamentalment, els quals portaren l’evangeli de la pobresa i la predicació a les ciutats emergents, i estimulà el desenvolupament cultural i artístic, que va cloure com a última dovella les voltes del nou estil gòtic, encara serè i harmoniós, sense col·lisió frontal amb les darreres creacions del classicisme tardà del romànic.
I les universitats al cim, nascudes al segle XIII —després de la renovació d’escoles i mètodes de la centúria anterior— a través de les facultats de dret, medicina, teologia i arts, intentaren difondre i crear una ciència que, a París, Bolonya, Salern i Oxford, no amagava la seva voluntat d’harmonització de tots els sabers. Així mateix, cercaven la conjunció de la veritat natural amb la sobrenatural en un intent, després dels esforços colossals de sant Bonaventura i sant Albert Magne, de sintetitzar-la, tot incorporant a l’idealisme platònic, tradicional en els estudis filosòfics d’aleshores, la més fèrria doctrina aristotèlica passada pel tamís de la Summa Theologica de sant Tomàs d’Aquino. Fins i tot en el món cultural, la plenitud medieval del segle XIII havia arribat al súmmum teològico-filosòfic, tant com la Divina Commedia del Dant elevava a escatologia la literatura de creació. I així la Universitas Christiana, encara que arrenglerada en diverses ciutats de la terra gairebé com una resposta a la Ciutat de Déu augustiniana, semblava aixecar-se en plenitud cap al cel com les agulles de les catedrals gòtiques.
L’esbós de la plenitud a la Península
Conquesta peninsular als segles XIII-XV.
Fou aquesta també una època de plenitud pel que fa a la Península Ibèrica? Només uns breus mots, sense interferir en el desenvolupament més específic de la temàtica als Països Catalans, permeten avançar una resposta positiva. Perquè arran de l’empenta dels segles XI-XII, que posà ja les bases del desenrotllament posterior, al segle XIII es completà pràcticament el procés conqueridor i repoblador. Després de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), que va enfonsar el poder almohade, bo i coincidint amb les darreres croades europees, les noves taifes musulmanes d’Al-Andalus no pogueren fer res davant l’escomesa cristiana. Mentre la conca baixa del Guadiana, amb l’Alentejo, fou presa pel portuguès Sanç II, el rei de Lleó Alfons IX ocupà Càceres (1229) i Badajoz (1230); el de Castella-Lleó Ferran III arribà a Còrdova (1236) i Sevilla (1248), a la vegada que el seu fill —l’infant Alfons, futur Alfons X— conquerí Múrcia (1243); i, a la corona d’Aragó, Jaume I feu seves les terres de Mallorca (1229) i de València (1232-45). A les acaballes de la centúria, només l’emirat nassarita de Granada, el qual havia perdut, això no obstant, la plaça forta de Tarifa (1292), va subsistir, com una relíquia exòtica, gràcies a les paries —tributs monetaris— que els seus reietons pagaven amb or al tron castellà.
Jaume I el conqueridor.
I, lògicament, l’expansió fou acompanyada d’importants canvis de l’estructura de la propietat de la terra i fins i tot de la producció. Perquè en el cas portuguès, i majoritàriament en el castellà, grans extensions de terres van canviar de mans: Extremadura i part d’Andalusia foren atorgades als ordes militars —que consolidaren posicions a la primeria del segle XIII— i als millors llinatges de la noblesa. Donadios immensos sorgiren com a latifundis a tot arreu i un canvi de la producció agrícola s’imposà, sobretot des que la revolta andalusa i murciana del 1263 va donar lloc a fugides de població musulmana pagesa cap a l’emirat granadí. La impossibilitat de mantenir els conreus més intensius d’antany, la nova estructura latifundista, l’escassetat de la mà d’obra i la demanda d’un mercat europeu que, en revifar la seva indústria tèxtil —bàsicament als Països Baixos—, no en tingué prou amb la llana anglesa, esperonaren a Castella l’activitat ramadera i transhumant, mitjançant la institució del Honrado Concejo de la Mesta i de tota una xarxa comercial que vinculava la Mesta al nord atlàntic. Es produí així un procés —el segon— d’íntims contactes amb Europa, després d’haver assistit des del segle XII al bulliment urbà i de pelegrinatge del camí de Santiago, primer lligam peninsular de caire internacional.
Altres vincles van establir-se amb Europa, àdhuc amb l’Europa mediterrània. Potser la política més contemporitzadora que es dugué a la Corona d’Aragó amb la població autòctona musulmana —malgrat la seva ràpida expulsió de les illes Balears i el deteriorament de la situació dels mudèjars a València, tot i el seu manteniment com a vassalls en les pròpies terres— feu que els territoris de la Corona d’Aragó no s’endinsessin pel camí de l’exportació ramadera. Contràriament, una agricultura molt més equilibrada que la castellana —encara que un sector de la pagesia a Catalunya comencés a palesar símptomes de neguit— havia afavorit l’augment de rendes, que es canalitzaren cap a la transformació artesanal i l’increment comercial, i així Barcelona, sobretot, es va inserir ben aviat en l’àrea mercantil de les ciutats-estat italianes, mentre que la política, al seu torn, seguiria aquest deixant.
Perquè després de la desfeta de Muret (1213), on va morir Pere el Catòlic, bo i defensant al seu parent el comte de Tolosa davant la croada d’Innocenci III contra els càtars, i després de la signatura del tractat de Corbeil (1259) entre Jaume I i Lluís IX de França, la dinastia catalano-aragonesa es veia travada en la seva expansió natural pel Midi francès. Estava, a més, col·lapsada al sud peninsular davant la frontera murciana; en conseqüència, no tingué altra possibilitat d’acció política i econòmica que la d’ultramar. I així, des de les vespres sicilianes de l’època de Pere el Gran fins a les paus d’Anagni (1295) i Caltabellotta (1302), en temps de Jaume II —amb l’impasse en la possessió de Sicília i l’atorgament papal d’infeudació de Còrsega i de Sardenya a la casa d’Aragó—, corren, sense cap mena de dubte, els anys de plenitud més esplendorosa del dos-cents català. Paral·lelament, Castella no va assolir al segle XIII una política tan dinàmica com la de la seva veïna mediterrània, abstreta com estava aquella corona en les grans dificultats de la repoblació andalusa i de la pressió nobiliària que aviat la monarquia va sentir. No obstant això, el seu paper estigué tan a l’alça que el savi despistat que va ser el rei Alfons X fou candidat seriós a la corona imperial, durant l’interregne dels Staufen —anomenat displicentment pels castellans “el fecho del Imperio” —, sense cap resultat positiu.
Furs de València, 1329.
AHCV / G.C.
Tot i aquests camins ben diversos, el segle XIII peninsular fou a tot arreu una centúria d’estabilitat. No d’altra manera es pot entendre la consolidació dels cinc nuclis polítics que arribaren fins a les portes de la modernitat: Castella, Corona d’Aragó, Portugal, Navarra i Granada, malgrat la feblesa d’aquesta última, constituïda en el darrer reducte musulmà i la satel·lització navarresa per part de França durant els temps de les cases de Xampanya i dels Capets. Ni tampoc, sense aquest tret, s’entendria l’hàbil conjuminació dels drets locals i consuetudinaris amb l’avenç del romanisme i del dret territorial que es detecta més generalment al dos-cents en la compilació foral de tots els regnes, bé sigui aquesta el Libro de los fueros de Castilla, Las Siete Partidas, el Fuero General de Navarra, els Fueros de Aragón, els Furs de València, o els Usatges de Barcelona. Estabilitat, a més, és la paraula que regeix les relacions de classe social entre la noblesa, el clergat, les ciutats i la monarquia, àdhuc a la darreria de la centúria, sacsejada ja per commocions nobiliàries a Castella —infants de la Cerda— i al Regne d’Aragó —privilegis de la Unión—. I a la fi, només així, malgrat totes les imperfeccions, pogué desenvolupar-se al segle XIII una vida cultural i artística que situà al capdavant les llengües romàniques, l’art gòtic i les universitats. Aquestes, des de les originàries escoles catedralícies, a Coïmbra, Salamanca o Montpeller, aquesta última en la zona d’influència catalano-aragonesa, foren tan d’avantguarda com les europees, encara que la data de fundació del primer estudi general dels Països Catalans a Lleida no fou fins al 1300, ja al tombant de segle.