En el present, les dificultats continuaren i s’agreujaren, però, al llindar de la dècada dels vuitanta, en els últims anys del llarg regnat del Cerimoniós i més encara en els dels dos fills seus i successors respectius, Joan I i Martí l’Humà, amb qui es va extingir la dinastia comtal barcelonina que havia governat durant segles Catalunya, els Països Catalans i la Corona d’Aragó.
La fragilitat de les finances públiques: fallida bancària i desordres monetaris
Repartiment de béns, retaule de Sant Vicenç, segle XV.
CB / R.M.
De bell antuvi, la fallida dels principals banquers privats del Principat palesà allò que hom sospitava des de temps enrere: era impossible mantenir unes despeses, i consegüentment unes finances reials, al ritme de la persistència bèl·lica del Cerimoniós, sense embolicar a més d’un sector social. Al capdavall la ruïna de banquers com Pere Descaus i Andreu d’Olivella —amb sumes prestades a la monarquia, i no retornades, per valor de més de 288 000 lliures— hauria estat una anècdota, si fets com aquests no revelessin que el capgirament econòmic de la conjuntura havia facilitat el desviament de diners cap a l’estèril rendisme d’un inversionisme improductiu. Els ciutadans, sobretot, però també alguns mercaders, esmerçaren capitals en l’empresa d’apuntalar el deute públic emès per la Generalitat catalana, al mateix temps que intentar de viure’n. Mentre aquest òrgan financer de les corts sovint s’obligava a emetre deute abans de recaptar els serveis o de cobrar els impostos destinats a aquesta finalitat, a Barcelona es duplicaren sobrerament les partides flotants, de 169 000 lliures el 1360 a 386 963 el 1396, malgrat els esforços fets després per reduir en un punt els percentatges dels interessos ja consolidats: de 7,14 al 6,15. A més a més, per a pagar aquests darrers calia emetre nou deute públic, primer flotant —amb una data de venciment— i, amb el temps —quan les noves quantitats no es podien retornar en els terminis previstos pel tresor— novament consolidat. A la fi, tot semblava una madeixa embullada, sense cap possibilitat de desenredar.
I tanmateix aquest rendisme encara podia ser reversible —atès el context econòmic, ja que les activitats productives, industrials i comercials no havien defallit—. Però els que “vivien del cupó” deixaven d’incentivar aquelles activitats productives, i abans que res exigien dels poders públics seguretat per endavant dels riscs dels negocis o d’alts interessos. Això portà a la creació, des del 1401, d’una taula de canvi sobre la qual descansés la fiabilitat del crèdit municipal, mentre que els rendistes s’aferraven, si més no, al manteniment d’un sistema monetari estable a cobert de les esquerdes que la desajustada relació bimetàl·lica entre el florí d’or i el croat d’argent provocà arreu del Principat des de les devaluacions del 1365. Perquè durant temps la infravaloració de l’argent respecte a l’or, la unitat monetària del qual valgué 13,1 vegades més —entre el 1365 i el 1407—, i després l’excessiva rectificació, amb la sobrevaloració de l’argent entre 1408 i 1424 a una paritat de només 8,7 unitats per 1 d’or, trencava els esquemes europeus, fixats en tot aquest període de quaranta anys (1380-1420) en la relació inamovible d’1/10,5, i fins i tot a la Corona d’Aragó trencava els esquemes dels valencians, més normals en l’equació 1/9,06.
Malgrat que al Principat mai no hi hagué una crisi total de liquidació monetària, l’especulació desencadenada commogué esperits i butxaques, amb la invasió temporal de mala moneda francesa —escuts i blanques—, que cotitzava nominalment com la del país, tot i que el seu tenor i la seva llei eren més baixos. Ajudà al desgavell el fet que tot això significava la desaparició del mercat de croats i florins, per aquest ordre —d’acord amb les fluctuacions de la paritat i amb l’especulació que s’originava a l’espera d’una esmena oficial posterior—, i el desequilibri en el valor de les rendes fixes segons fossin cobrades pels creditors amb mala o bona moneda.
Les agitacions socials: trontoll a les ciutats i terratrèmol al camp
Desgavell, no encara enfonsament: al cap i a la fi, malgrat les dificultats, el teixit industrial català s’havia acrescut i, sobretot, la draperia, que a la darreria del tres-cents estava en mans dels petits artesans majoritàriament exportadors i no tant de l’originari capital comercial, que hi veié només un complement de bescanvi per a facilitar importacions. No obstant aquest canvi d’estructures, la indústria havia de seguir comptant amb l’estabilitat d’un comerç que sempre tingué més difícil d’obrir-se camí cap a les noves rutes atlàntiques —via Bruges a través de l’Estret, en dura competència amb Gènova i enutjós arrelament a Sevilla— que consolidar les posicions mediterrànies ja adquirides. Això afegia als beneficis dels intercanvis tradicionals els produïts per una draperia que es venia bé a Sicília i a Sardenya. Allí, renovades campanyes polítiques i militars en temps de Joan I el Descurat i, sobretot, de Martí l’Humà, asseguraren la reintegració siciliana a la Corona d’Aragó i, després de la batalla de Sanluri, una certa pacificació sarda.
Nogensmenys, les dificultats persistiren: la crisi bancària, el caos monetari i, fins i tot, els renovats esforços militars provocaven desconfiances. L’oligarquia ciutadana de rendistes i patricis honrats que havia governat la daurada expansió d’antany veié amenaçat el seu monopoli pels mercaders i propietaris menestrals, els quals tanmateix emmudiren davant l’agitació social de jornalers, el 1391 —del tèxtil a Barcelona, àdhuc menestrals i pagesos a Girona i Mallorca—. Això fou seguit, en pocs dies, pel pogrom antijueu, que s’escampà també a d’altres indrets dels Països Catalans —València per descomptat— però sense les derivacions barcelonines i illenques.
Al capdavall, davant d’aquesta segona amenaça més forta, ciutadans i mercaders es veieren obligats a tancar escletxes per on podien colar-se malaguanyats enemics de classe —menestrals i forans—, a reactivar un comerç del qual depenia absolutament tot —des de l’obtenció de primeres matèries fins a la reexportació de productes manufacturats, espècies i articles de luxe—. Calia també assegurar la fràgil estabilitat de Mallorca, colpejada com cap altra terra de la Corona per l’angoixosa insuficiència de l’abastament, per les exigències fiscals del Cerimoniós que en el passat semblà acarnissar-s’hi, per la feblesa de la seva flota mercant que limitava les possibilitats de redreçament i per la progressiva tensió entre ciutat i part forana. Aquestes seguretats, al capdamunt, només es dirigiren a mantenir la fiabilitat del seu sistema creditici i financer mitjançant el Contracte Sant del 1405, que posà l’economia censalista de Ciutat de Mallorca a mans dels creditors barcelonins.
Aquella amenaça obligà també a donar suport a les empreses polítiques de la monarquia, però l’esquerdament de l’edifici, al Principat, era un fet que havia de venir si les dificultats romanien: massa coses depenien d’un comerç i una indústria lligats amb determinats mercats de l’exterior. A la ciutat de València, i al País Valencià en general, en aquesta fase de sortida de l’estancament cap al progrés —que caracteritza la transició des de les agudes crisis demogràfiques i agràries de mitjan segle XIV—, la riquesa va créixer més fàcilment que a Catalunya en els sectors secundari i terciari: es connectava així esplèndidament tant amb el món italià com amb el nou de les rutes atlàntiques. Tanmateix, la millor diversificació de les estructures productives agràries valencianes, més autosuficients d’altra banda, i la major estabilització social del seu camp, conreat en gran part per mudèjars, representava avantatges per a l’esdevenidor.
“El temps de la servitud ja ha passat.” Altra vegada les dificultats, i ara en el marc rural, s’amuntegaren a Catalunya a l’inici d’una veritable crisi social, quan la pagesia en bloc, però sobretot la de remença —aquella que, en sobreviure a les mortaldats, s’havia beneficiat de la temporal i relativa laxitud senyorial— comprovà que la tensió retornava al camp. Passada l’adversa conjuntura de despoblació, els propietaris, tant els nobles com els eclesiàstics, exigiren la devolució dels masos rònecs, la recuperació de tots els drets oblidats, el màxim de les rendes de la terra, dels serveis personals, dels mals usos, fins i tot ampliant-los amb declaracions, com la del concili provincial de Tarragona del 1370, per les quals les autoritats episcopals es negaren a consagrar pagesos de remença. I davant d’aquest perill de veure’s reduïts a casta marginal, els remences contraatacaren des del 1388, bo i esgrimint la igualtat originària de la religió —“el pare Adam morí intestat”—, el suport dels juristes reials i el recolzament de la monarquia. Joan I, però especialment Martí l’Humà, havien encetat, des del 1399, una política de recuperació de patrimonis reials, abans alienats territorialment i jurisdiccionalment, en la qual coincidien els interessos de la reialesa i la pagesia.
Això pogué significar la solució: amb l’aquiescència de Benet XIII, el papa Luna, i de Maria de Luna, l’esposa del rei Martí, es projectà el 1402 la conversió del remença en arrendatari emfiteuta de les terres conreades i la commutació dels mals usos, prèvia estimació de l’import de les servituds. Però els senyors, que patien llargament la crisi de rendes, les malastrugances econòmiques i que envejaven el millor nivell de vida de la burgesia urbana, no volien afluixar les regnes represes. Al cap i a la fi, només mantenint un poder feudal renovat podrien competir amb la nova concepció de riquesa i escapolir-se d’una situació que, a les acaballes del regnat de Martí l’Humà, degenerava fins i tot en guerres de bàndols a les mateixes ciutats, a Barcelona, però també a València. Els espais urbans foren, així, muts testimonis de la davallada social a què s’abocava, no sense gran cridòria de rebuig, l’antiga ossada del país.
L’extinció de la dinastia comtal: Casp i els Trastàmara
Que la noblesa territorial començà a deixar de ser l’eix vertebrador de la societat catalana ho palesà nítidament la crisi política i la solució del compromís de Casp (1412) a la mort de Martí l’Humà (1410), un any després d’haver desaparegut a Sicília l’hereu: Martí el Jove (1409). En aquella conjuntura (1410-12), el candidat natural del país, l’alt aristòcrata Jaume d’Urgell, no reeixí en els seus propòsits de ser rei. Per primer cop en molt de temps el Regne d’Aragó feu prevaler els seus criteris en la preparatòria concòrdia d’Alcanyís; el de València, amb la veu de fra Vicent Ferrer, seguí aquelles petges en un procés d’afirmació nacionalitària del qual ja s’havia fet ressò des del 1395 Antoni Canals en lloa cap a la “llengua valenciana”; el de Mallorca, en un moment de forta crisi, mai no va ser atès; i a Catalunya hi hagué fracàs, conspiració o, si més no, inhibició.
A Casp —gairebé en una mena de conclau formalitzat per Benet XIII, que defensava la seva posició de papa en la cruïlla del Cisma d’Occident— en la votació a favor de Ferran d’Antequera, el Trastàmara castellà, mai no es donà la pretesa autodeterminació d’un poble, només somiada —com a destí manifest d’una unitat hispànica— en la romàntica i centralitzadora interpretació de Ramón Menéndez Pidal. Però segurament tampoc no es donà la “iniquitat de Casp” de Lluís Domènech i Montaner, en part sustentada per Ferran Soldevila. Fou tot molt més senzill, més d’acord amb les realitats econòmiques, socials i polítiques del moment, en no arrenglerar-se l’esquinçada societat catalana darrere d’un pretendent: Jaume d’Urgell, representant del món de la ruralia, que amb els seus desordres semblava llastar el Principat, no fruí del suport de la burgesia catalana, i menys de la barcelonina, la qual amb el vot de Bernat de Gualbes a Casp lligà els seus interessos al Tras tàmara, gran propietari de ramats en la Mesta castellana, és a dir de la llana, vital per als tèxtils catalans.
Això no obstant, els primers anys del seu regnat, els Trastàmara a Catalunya hagueren de conjuminar moltes i diverses pretensions, i fer front a insurreccions com la del dissortat comte d’Urgell (1413), que no acceptà la sentència de Casp, o incendis renovats en el camp català on els remences, decebuts, atemorien els senyors amb símbols i senyals àdhuc macabres. Fou així com un rei estrany trobà a les corts el llindar d’entrada al país, sense adonar-se que hi seien els grups més privilegiats de tots els estaments. I a l’assemblea dels anys 1412-13, aquests no dubtaren a imposar els seus criteris: en endavant cap privilegi no podria ser atorgat contra ús i observança de les corts; el monarca no podia dictar cap disposició en matèria sub iudice; i requeia sobre un “regent” independent del tron, com a crisàlide de la Reial Audiència, la missió de separar l’administració judicial de la gestió governamental. A més, la Generalitat, lluny ja del seu originari paper financer, agafava volada política, camí d’esdevenir la institució cabdal del país.
Però aquest pactisme, que es consagrava a Catalunya després d’una ininterrompuda progressió des del segle XIV, semblava consagrar també les forces més oligàrquiques del país: en la constitució Com a molts del 1413 els remences foren obligats a emmudir, en un text que orquestrava la total repressió al camp.