Nogensmenys, el pactisme no havia guanyat la partida. Havia fet escac, però no escac i mat, i la nova monarquia dels Trastàmara, després d’adonar-se en quin terreny jugava, intentà aferrissadament escapolir-se de la desfeta, ja en els darrers temps de Ferran d’Antequera. Aquest, a les Corts de Montblanc del 1413-14, no acceptà noves peticions que enfortien més encara la Generalitat. Per la seva banda, Alfons el Magnànim, tan aviat com detectà el conflicte pactista —a les primeres Corts de Barcelona el 1416 se li va demanar, encara sense èxit, la creació d’un cos de mantenidors de les lleis de la terra per a perseguir els oficials reials que incomplissin les constitucions del país—, optà per cedir el camp, allunyant-se, primer temporalment i després definitivament, d’uns territoris que mai no entengué o volgué entendre. El Magnànim, emmirallat per la descoberta del Mediterrani que la seva nissaga acabava de fer, volia entroncar així, si bé de forma personalista, amb les tradicionals arrels de l’antiga dinastia comtal.
L’anvers: Nàpols i l’ambiciós programa proteccionista del rei
La sorpresa, però, fou sobtada i Alfons el Magnànim bé que l’acusà: “Sa senyoria los regracia lo gran e universal amor que demostren devers sa persona, salut e repòs de aquella, però que los prega molt que no vullen tant dubtar lo treball e perills de sa persona que se obliden honor, lo qual és primera en orde e per la qual negú qui virtuós sia stat dubte en posar la vida. Prega.ls molt vullen novament reduir a memòria com los reys de Aragó passats si solament haguessen attès a repòs de llurs persones e de sos vassals, Mallorca, Sardenya e Sicília, de què tanta glòria, honor e fama la Corona de Aragó e los subdits de aquella han haüt e han e de las quals en la cosa pública tanta s’es seguida, encara serien a conquistar”. Perquè ara, malgrat aquesta imprecació en la qual es barrejaven conceptes d’honor i utilitat que no necessàriament eren exclusius d’oposades mentalitats —castellana i catalano-aragonesa—, la col·lectivitat catalana en pes no es trobava al darrere del rei en la renovada expansió a Itàlia, que no s’havia aturat en la defensa de les posicions ja consolidades sardo-sicilianes davant de Gènova.
Durant més de vint anys, des que Alfons el Magnànim albirà les seves possibilitats de convertir-se en successor de la reina Joana II, el 1420, fins a la conquesta del 1443, Nàpols fou un somni esdevingut a la fi realitat. Un somni, nogensmenys, costós, ple de perills per a la mateixa reialesa —i bé que es palesà això en el desastre naval de Ponça el 1435— i fet al marge de les institucions polítiques catalano-aragoneses, controlades per l’oligarquia de patricis honrats i estaments privilegiats. Al cap i a la fi la Catalunya que aquests representaven, i la Barcelona d’aleshores, havia forjat la seva prosperitat en el gran comerç internacional, en activitats especulatives vinculades a la seva força particular —com la banca, els canvis, les assegurances, la forta moneda— i a capitals estrangers, que podien fugir si no es preservava la pau i un lliure comerç que assegurés els fluxos mercantils, tant interns com externs.
Però la llarga conquesta napolitana semblà no cenyir-se totalment als postulats tradicionals d’expansió mercantil, trencava la pau i desequilibrava el model econòmic tradicional de Catalunya, on tots els seus sectors es relacionaven fluidament i l’increment dels uns repercutia finalment en els altres. Aquest model ja no es reproduïa aleshores, tot i que entre el 1420 i el 1445 una onada de recuperada prosperitat havia fet pujar fins a 2 717 500 lliures el valor del moviment comercial barceloní, segons l’exemple del dret del pariatge dels anys 1432-34. També s’havien mantingut els viatges anyals a Alexandria, Rodes i fins i tot a Flandes, i havien reeixit els esforços de sostenir, des del 1425-26, una relació bimetàl·lica or-argent a la paritat 10,5, la que era corrent a Europa occidental. Així, el suprem intent d’Alfons el Magnànim, que àdhuc apuntà al cor de la sempiterna animositat de Gènova, es recolzà en aquesta onada. Però també —i molt més encara— fou conseqüència de la incapacitat de mantenir els intercanvis com antany o, si més no, de la necessitat per part de la indústria i el comerç —el d’exportació, sobretot— d’assegurar vendes i mercats davant de les esquerdes que pertot arreu sorgien: esvaïment del mercat d’especieria del migdia de França — el de Tolosa fonamentalment, des del 1326—; conjuntural declivi de les vendes de drapades catalanes a Sicília per la competència de gèneres anglesos el 1431; perill d’estancament de la fabricació de teixits catalans davant de la fàcil introducció en el país de millors draps d’Anglaterra i d’Itàlia.
Per això calgué, fins i tot militarment, assegurar mercats, dominar fonamentalment el napolità i —més enllà de la constitució Havents a Cor de les corts del 1422, que va prohibir, d’altra banda sense resultats pràctics, l’entrada de draps estrangers— formular un veritable programa proteccionista, que Alfons el Magnànim va tenir dissenyat el 1449. Es tractava de la integració de la producció i dels mercats catalano-aragonesos ençà i enllà del Tirrè, mitjançant una política que afavorís els draps de llana catalans, l’obligació de servir-se exclusivament de transports nacionals, l’increment en les construccions navals i un abastament blader, polaritzat bàsicament a Sicília, Sardenya i Nàpols, tradicionals proveïdors de primeres matèries i compradors de productes manufacturats de la metròpoli catalana. No fou, doncs, un imperialisme forassenyat el que empentà l’acció del Magnànim en aquells anys, ja que disposà, a més, del suport financer de certs productors tèxtils, i d’algunes famílies d’armadors i mercaders que feren el seu agost, com il·lustra el paradigmàtic cas de Joan Torralba.
Itàlia en temps d’Alfons el Magnànim
Itàlia en temps d’Alfons el Magnànim.
Si a l’Occident europeu l’època medieval tardana afavoria la creació d’estats forts i amplis, a Itàlia, semblant evolució no acabà de concretar-se. A l’abric de la revifalla comercial d’una Mediterrània recuperada, la proliferació del moviment comunal, que des del segle XIII cristal·litzava en petites ciutats estat, la pugna pontifícioimperial pel control d’aquesta península i la intervenció de potències estrangeres —com ara França i la Corona d’Aragó— va impedir qualsevol procés d’unificació. Malgrat tot, la situació política a mitjan segle XV esdevingué més estable. Després d’haver-se superat una renovada etapa de conflictes angevino-catalans durant els anys d’Alfons el Magnànim, la tranquil·litat retornà a Itàlia el 1454. Així, i sense menysprear les petites ciutats i les senyories d’aquesta península, la pau de Lodi consagrà una pentarquia de nuclis estatals amb esperança de futur: al nord l’estabilitat va quedar garantida per la República de Venècia i el Ducat de Milà, aquest darrer en mans de la família dels Sforza; al centre feien anàleg paper la Florència dels Mèdici i els Estats Pontificis, que aviat trobarien l’empenta dels Borja; i al sud Nàpols, vinculada directament o indirectament al casal catalanoaragonès —ja fos en temps d’Alfons el Magnànim o del seu fill natural Ferran I—, tancava l’equilibri amb el suport illenc sardo-sicilià dels dominis de la Corona d’Aragó. Aquest equilibri es trencaria, però, amb la intervenció de Carles VIII de França el 1494 i l’enèrgica resposta dels Reis Catòlics a trenc d’alba de l’època moderna.
El revers: les tensions socials i econòmiques a Catalunya i Mallorca
Però una tan forta intervenció “estatal” revelava que les coses ja no rutllaven lliures i calia eliminar artificialment la competència, i que les esquerdes esmentades s’agreujaven tot just —entre el 1440 i el 1450— quan el model de riquesa tradicional s’encarcarava definitivament sense haver estat substituït de ple pels balbucients projectes a què duien les naixents estructures. Aquestes, però, es trobaven amenaçades per la major rigidesa dels nolis i les assegurances catalanes —malgrat l’esforç reeixit cap a una tendència descendent d’aquestes darreres a mitjan segle XV—. D’altra banda, la disposició mental dels catalans, allunyada de la dels italians —florentins sobretot—, era més estreta i poc disposada a acceptar tècniques innovadores en el món dels negocis o a racionalitzar integralment l’activitat econòmica, la qual finalment ja no presentava els mateixos interessos a Mallorca, València, ni àdhuc a Catalunya, cosa que palesava un cos social i econòmic totalment dividit.
Perquè al Principat, contràriament al cas de València però no tant al de Mallorca —sense que les solucions fossin aquí idèntiques—, en aquest impasse decisiu fallà a la vegada el seu hinterland rural i urbà. Fallà o, millor, es revifà?: tot depèn òbviament de l’òptica amb què es miri. Però el cert és que aleshores se’n va anar en orris la repressió sobre el remença fixada en la constitució Com a molts del 1413 i reiterada en les Corts de Tortosa del 1429 i en les de Barcelona de 1431-32, concretament en la constitució Conmmemorats que, reproduint la primera, prohibí tota amenaça pagesa al camp català i atorgà, a més, als senyors la immediata recuperació de tot domini útil del mas un cop hagués transcorregut un any des que l’abandonà el remença.
Els principals ports d’importació de blat sicilià
No obstant la senzillesa del mapa dels principals ports d’importació de blat sicilià, al primer cop d’ull es palesen, almenys, dues qüestions: l’una geogràfica i l’altra cronològica.
En el primer cas, la primacia del blat sicilià en els grans nuclis urbans és tan lògica —per la forta demanda d’una població més nombrosa— com incontestable en les gràfiques resultants.
En el segon, la divisió dels nòlits en tres etapes mostra que el comerç es retragué en l’època de major dificultat del segle XIV, afectada per pestes i fams continuades.
Després, ja al segle XV, l’increment demogràfic de la ciutat de València i els acrescuts nòlits cap a Barcelona i Ciutat de Mallorca semblaven fer bo el projecte d’integració de la producció i dels mercats dels regnes catalanoaragonesos ençà i enllà del Tirrè, tal com albirà Alfons el Magnànim pels volts de la meitat de la centúria, segons ha escrit Mario Del Treppo.
El camp es queixava pregonament i en la seva queixa els pagesos trobaren un circumstancial aliat en la monarquia, anys enrere aliena, quan no hostil, als remences. La petició de llibertat personal, l’incompliment dels mals usos senyorials i, obertament, la seva abolició, fou defensada per funcionaris del Reial Patrimoni, com Tomàs Mieres, cosa que s’avenia amb la urgent necessitat de la corona de recuperar patrimonis reials temps enrere alienats a mans nobiliàries o eclesiàstiques, per tal d’extreure’n el suc econòmic. L’antiga política de Martí l’Humà fou així represa, esperonada a mitjan quatrecents per les sucoses ofertes monetàries que els pagesos grassos oferien al tron a canvi d’un arbitratge que anul·lés la servitud i que reformés el camp català. Es tractava de reconèixer els canvis socials i econòmics que s’havien produït, però sense anar més lluny, sense caure en l’abisme al qual es llançaven alguns camperols radicals de les muntanyes. Aquests camperols no s’adonaven que aquest rei Magnànim, que pactava amb ells i que estava disposat a facilitar reunions al camp i legitimar un sindicat pagès a Catalunya, era el mateix que, en un context diferent, on la relació de forces socials i econòmiques beneficiava els senyors, havia reprimit durament la revolta forana, que esclatà cap al 1450 contra els grassos de Ciutat de Mallorca.
Llibre dels Usatges de Barcelona, segle XIV.
APL / R.M.
Les ciutats, al seu torn, també es queixaven, o més concretament ho feien tots aquells que no participaven de les regidories municipals, o que en el millor dels casos s’asseien en el consell de cent, en proporció no paritària a la casta dels ciutadans. Aquesta estava formada per un escadusser nombre de famílies, a Barcelona sobretot, que havien controlat la major part de conselleries i el govern executiu de la ciutat gairebé durant el llarg segle i mig que durà l’expansió. Les dificultats, però, esquerdaren aquest control, sobretot quan, a mitjan segle XV, el manteniment d’un lliure comerç —malgrat els intents proteccionistes— i la negativa a devaluar el croat —unitat monetària amb la qual les classes ciutadanes percebrien, a l’igual que senyors i clergues, les rendes del camp— entrebancaven les possibilitats d’una recuperació industrial, tant desitjada per mercaders i menestrals acomodats com fins i tot per jornalers assalariats.
Sense que hi hagués una clara delineació de grups socials antagònics que s’arrengleressin darrere de la Biga i de la Busca, ja que difícilment es podrien reduir les lluites polítiques barcelonines a una baralla entre grossos i petits, es dibuixà, això no obstant, una segona confrontació, aquesta d’abast municipal: d’una banda, estaven els ciutadans i grans mercaders, interessats més en la renda, l’especulació i els grans negocis d’importació de productes preciosos i cars de l’Orient, i, de l’altra, els mercaders d’exportació, vinculats a la draperia tèxtil (paraires), que arrossegaren ocasionalment el poble menut.
La catedral de Palma
La catedral de Palma de Mallorca, segles XIII-XVI.
ECSA / GC-P
La seu mallorquina, emplaçada en un indret privilegiat, es bastí on hi havia l’antiga mesquita de s’Almudaina. La construcció s’inicià els primers anys del trescents, i les obres es prolongaren durant segles. Traducció en pedra de l’empenta i la potència de la ciutat, el seu espai interior reflecteix una intenció molt distinta a la de les antigues basíliques monàstiques aixecades a la Catalunya Vella. En primer lloc, perquè els canonges catedralicis no estaven allunyats de la vida urbana. En segon lloc perquè a causa de la nova teologia de la il·luminació s’edificava una estructura diferent: la llum, que significava alhora Déu i el mitjà d’unió entre l’ànima i la divinitat, havia d’omplir per complet el regne, el qual era definit simbòlicament pels murs de la catedral. Per tant, s’havia de sotmetre, fins on fos possible, el volum a la continuïtat, evitant tota interrupció en els trams, renunciant a les alternacions entre pilars i columnes, fent també desaparèixer les tribunes que impedien la difusió del raig clar de l’esclat exterior, amorosit pel filtre colorista dels vitralls.
En la lliscada de la confusió: pactisme versus autoritarisme
“Lo fruit de les lleis és observància d’aquelles, en altra manera en va són ordenades.” Perquè no ho fossin, els representants de les corts de Barcelona dels anys 1421-23 havien fet molta força davant de la reialesa, aconseguint en aquella assemblea un veritable pas de gegant en el triomf —semblava definitiu— del pactisme. Des d’aleshores, la Diputació del General de Catalunya es convertí en el gelós guardià que custodiava i defensava tota l’estructura constitucional davant de qualsevol extralimitació del rei i dels funcionaris reials. Fins i tot tenia la facultat de nomenar un representant prop de la cort per a reclamar, automàticament cas que fos conculcat, el respecte a la legalitat. Els Usatges de Barcelona, les constitucions i capítols de cort de Catalunya, esdevenien fonts bàsiques per sobre de qualsevol altre text jurídic. A més, als parlamentaris els calia que fos així perquè, tot i que l’absència prolongada d’Alfons el Magnànim pogués decantar del costat dels dirigents polítics catalans la resolució de la major part dels contenciosos, mai no hi havia la seguretat que l’autoritarisme del rei no volgués imposar-se.
No debades el sobirà, davant de l’oposició a les seves empreses exteriors, que sovint cristal·litzà en minsos serveis a corts, havia gosat declarar que “les regalies del príncep de necessitat o urgència no sien comunicades als sotmesos, però no és dissonant a clemència si les expedicions d’aquelles, après les ha dispostes e ordonades en son franch arbitre, són comunicades per mera benignitat…”. I cap al 1450, després d’un llarg estira i arronsa entre la monarquia i els seus regnes, en especial el Principat, ningú no garantia que la urgència o la necessitat no es desplacés a altres indrets de govern, a més de la política exterior. O millor, tothom veia que això començava a succeir i que el llunyà rei, a través de persones interposades, anava interferint-se en els problemes del camp i de les ciutats, inobservant les antigues lleis, semant-ne abans d’hora els fruits.
Això no obstant, per als privilegiats representants de la vella Catalunya el que calia és que aquells fruits, en tot cas, s’assaonessin en el respecte escrupolós a les lleis, no volent interessadament adonar-se l’aristocràcia rural, l’alt clergat, el patriciat honrat i els grans mercaders —tots ells atrinxerats encara en el domini de l’administració de Barcelona i de la Generalitat de tot el país— que les lleis, perquè de debò fructifiquessin en la canviant societat d’aquells temps, havien de renovar-se i adequar-se a l’autèntica realitat. Ben al contrari, la crisi econòmica i social, la qual ja ombrejava el país, estava obligant el rei, que lluitava per aconseguir més autoritat, a una entesa amb els pagesos de remença i els buscaires barcelonins. Tot esdevindria, a la fi, crisi política, des de la cruïlla de les corts dels anys 1454-58, avantsala de la guerra civil (1462-72). Car l’afer de Carles de Viana i Joan II seria només l’espurna que prengué foc i convertí en devastador incendi el gran nombre de conflictes atiats anys enrere.