La marginació social i la segregació religiosa

La prosperitat econòmica i la singularitat política de la geografia baix-medieval catalana, que es manifestà amb rotunditat des del començament del segle XIII en l’elevada densitat d’urbanització, van engendrar unes dramàtiques realitats socials que tendiren a exacerbar-se al llarg de la baixa edat mitjana i de la primera edat moderna. Les condicions del món laboral en les societats precapitalistes, aguditzades per la conjuntura de crisi, van afavorir l’aparició de fenòmens de pauperització, de marginació i de conflictivitat social. Una legió d’exclosos emergia des de la base de la pròspera societat civil de la baixa edat mitjana; aquests negaven l’ordre dominant, contravenien les normes de convivència i infringien les lleis vigents. En una clara línia d’actuació social, els municipis crearen hospitals, sostingueren bordells, sufragaren pobres i perseguiren vagabunds amb la finalitat de regular una població inestable cada vegada més nombrosa.

Pauperisme i classes assalariades

Les ciutats cosmopolites i portuàries, capitals dels estats litorals de la corona, articularen l’entramat urbà a partir d’un rosari de viles de dimensió mitjana, centre i mercat natural de les distintes comarques. Aquestes municipalitats, tot i la seva diversitat, polaritzaren la immigració rural amb el foment de les activitats comercials i manufactureres des del començament del trescents.

L’atracció urbana generà, des de mitjan segle XIV, una redistribució interior de la població que cercava unes condicions de vida millors. Factors catastròfics, com ara les intermitents crisis agràries des del 1310, la pertinaç carestia del blat inaugurada el 1333, la Pesta Negra del 1348 i la successiva cadència endèmica, la guerra amb Castella que es prolongà fins al 1365, o les inclemències climatològiques que es concentraren a la segona meitat de la centúria (sequeres, inundacions, plagues i terratrèmols), van consolidar els canals de l’inacabable allau humana. El corrent migratori, que s’allargà amb alts i baixos i diversitats regionals fins al cinccents, canalitzava els excedents demogràfics d’un camp superpoblat cap als puixants centres urbans i, fins i tot, durant el quatrecents, les petites viles van perdre població a favor de les grans urbs.

La fragmentació de la propietat al camp, l’acumulació de patrimonis, la dissolució de la igualtat dins de les comunitats camperoles, la irrisòria productivitat de les parcel·les marginals rompudes en moments d’expansió, la proletarització dels sectors més humils del camperolat i la disgregació de les estructures familiars tradicionals, provocaren un moviment humà de tals proporcions que va desbordar totes les possibilitats d’assimilació per part dels centres urbans.

La resistència camperola davant la destrucció de les formes de vida tradicionals es féu aviat perceptible amb una rebel·lió individual, primitiva i prepolítica. La misèria rural convertí el bandolerisme en un mal endèmic a les zones més deprimides, perifèriques i escabroses. El bandolerisme va assolir la màxima virulència i una enorme difusió geogràfica durant el regnat dels darrers Àustria, però la vinculació als problemes agraris el va fer perceptible des del 1462 amb el primer aixecament remença de Girona, preludi de les guerres camperoles i de la guerra civil catalana. Les terrorífiques venjances i les cruels violències dels carismàtics caps de quadrilles gaudiren sempre de la cobertura i de la solidaritat local, i afavoriren la continuïtat de les seves manifestacions, com també la pervivència de la inseguretat en els camins, en les caravanes i en les propietats. Sostingut i fomentat per poderosos descontentaments i interessos oligàrquics, el bandolerisme estigué molt lligat a les querelles que enfrontaven les faccions aristocràtiques, com els nyerros i els cadells, sota una monarquia autoritària que pretenia homogeneïtzar els seus estats mitjançant la fermesa de l’ordre públic.

El cúmul de tràgiques circumstàncies augmentà les penúries de la població rural fins a l’extrem que les ciutats es transformaren en l’únic horitzó i la meta immediata per a escapar-se de les misèries. Al començament del segle XV, la concentració demogràfica que patien Barcelona, València, Mallorca o Perpinyà difícilment podria rastrejar-se en els registres fiscals o en les nòmines d’aveïnaments, perquè aquesta massa que acabava d’arribar, que habitava als suburbis perifèrics, no aconseguí d’integrar-se en les estructures bàsiques ciutadanes. Aquesta immigració depauperada podia assolir, només després de superar molts inconvenients, de fer-se un forat entre el veïnatge parroquial o d’incloure’s en les endogàmiques corporacions d’oficis. La precarietat de les bases materials de la manufactura medieval no permetia absorbir aquesta mà d’obra no qualificada. La dificultat de combinar oficis corporatius dins d’un mateix procés productiu, la dependència financera enfront del capital comercial, la pràctica poc mecanitzada d’execució de la feina i les inestables relacions laborals coartaven el creixement de les activitats industrials. El taller familiar continuà essent encara durant molt de temps la cèl·lula de producció bàsica, i només la indústria llanera i sedera fou capaç de canalitzar i comercialitzar una producció rellevant cap a mercats supraregionals.

Aquesta massa humana constituí una mà d’obra fluctuant, omnipresent en el mercat laboral. Eventualment sense feina, mal pagada, exclosa de les corporacions i sense pes polític en les institucions, fou considerada sempre forastera. La plaça de la Seu de València o la plaça de Santa Anna de Barcelona reunien cada dia, abans de la matinada, un grup de bracers ansiosos de patró i de jornal. L’ús massiu d’aquests contingents només fou possible en les colossals obres empreses per les municipalitats de l’època medieval tardana o en les drassanes portuàries, allà on la qualificació i l’habilitat professionals no constituïen un requisit imprescindible per a guanyar-se el pa. Un ampli grup de treballadors miserables, una embrionària classe obrera cada vegada més delimitada pel que fa al seu perfil social, patia la precarietat de la subsistència material sense el benefici de cap institució de solidaritat. L’escassa elasticitat de la demanda de força de treball i les rigideses que presentava l’estructura corporativa van fer que des d’aleshores quedés enquistada al veïnatge de ciutats com Barcelona o València.

L’amplitud social d’aquesta nova forma de pobresa estesa a les grans ciutats baix-medievals va adquirir proporcions inusuals. La seva manifestació no constituïa una elecció voluntària i ascètica, com la d’alguns moviments espirituals de caràcter mendicant, ni fou considerada legítima o vergonyant pels compassius poders públics o per les comunitats veïnals, sinó que els seus fonaments eren eminentment materials i, en tots els casos, la feien menyspreable. La incertesa del demà, l’estacionalitat dels jornals, la mediocritat de la subsistència diària i l’escassa seguretat laboral caracteritzaren l’increïble nombre d’assalariats que proliferaren a l’entorn dels centres especialitzats en la producció tèxtil, pols del desenvolupament d’un primer assaig de capitalisme a la darrera edat mitjana.

El cost social del progrés econòmic fou la gènesi d’una massa urbana propensa al tumult i a la sedició, que soscavava habitualment l’ordre públic i atemptava contra l’autoritat, que protagonitzava disturbis i amenaçava de manera constant la propietat, que es trobava a la primera línia de les revoltes ciutadanes i que, en darrer terme, fou sancionada com una autèntica classe perillosa capaç de totes les iniquitats morals. La propensió a la violència, a la revolta i al saqueig es podia detectar en tots els motins de subsistències, com ara l’avalot del 1334 a la plaça del Blat de Barcelona, i en l’assalt, la matança i l’incendi de les aljames, com el call de Morvedre el 1348 i la moreria de València el 1455.

Ordre públic i política social

La presència de miserables engendrà aviat problemes de convivència en la societat civil. Les autoritats locals els consideraven paràsits i els privaren dels beneficis que tradicionalment els brindava l’ètica cristiana. Les noves formes de caritat i d’assistència donaren pas a un ferri control institucional i repressiu.

Des de mitjan segle XIV, tots els municipis programaren la seva primera política social per regular de manera contundent la subversió d’aquesta fràgil població. Les ordenances anaven encaminades a aconseguir-ne l’expulsió o bé l’estabilització mitjançant la ineludible integració en una estructura laboral que presentava unes condicions d’extrema duresa, de transitorietat i precarietat. Les directrius adoptades foren idèntiques en una petita vila o en una urbs: ambdues tenien per objecte limitar els salaris inflats després de la crisi demogràfica i perseguir els desocupats, els ganduls i els captaires que infestaven els carrers. La Cort de Saragossa del 1349 va promulgar la primera ordenança reguladora de preus i salaris, poc després de les alteracions que havia patit el mercat laboral davant la successió de calamitats. El conjunt de mesures arbitrades configurava un genuí projecte polític, un ideal cívic d’urbanitat, que fonamentà les bases ideològiques en els textos dels pensadors més lloables. Francesc Eiximenis, sant Vicent Ferrer o Lluís Vives van argumentar raons d’utilitat social per a criticar l’extraordinària proliferació del pauperisme i per a preveure l’automanutenció o l’eradicació dels desvalguts i dels inútils. A les acaballes de l’edat mitjana, tots els magistrats estaven obsessionats per descobrir els pobres deshonestos i ganduls. Segons s’observava arreu, molts homes amb aptituds idònies preferien viure del que havien obtingut captant, i sostraure a la comunitat els recursos que no produïen, alhora que qüestionaven amb la seva actitud el valor mateix del treball. En endavant, per a evitar fraus similars, l’autèntic pobre, objecte de pietat i beneficiari de la caritat cristiana, fou identificat amb precisió per preservar el seu manteniment i salvaguardar el profit social de les institucions benèfiques. L’acaptador de la parròquia de Santa Maria del Pi de Barcelona repartí cèdules personals intransferibles entre els captaires reconeguts de la seva feligresía; el municipi valencià va distribuir segells de plom entre els picaportes considerats inhàbils per malaltia o defecte físic, i les almoines dels capítols catedralicis de Lleida o Girona van confeccionar nòmines de necessitats (captaires, vídues i persones miserables) per a sufragar-ne la manutenció i el vestit.

La primitiva concepció cristiana que apreciava els valors inherents a la pobresa fou substancialment modificada. La pràctica de la caritat com a virtut espiritual lloable donà pas al rebuig social més complet i a la persecució del captaire. El pobre, desatès, malalt o inhàbil fou mantingut per misericòrdia a les almoines de confraries, parròquies i hospitals si estava degudament acreditat. Contràriament, el rodamon, el picaporta immigrat i el presumpte gandul quedaven privats de tot ajut assistencial. D’aquesta manera l’ampli ventall de categories que dividia i qualificava els necessitats i els desatesos (vídues, orfes, malalts, baldats, miserables, pobres vergonyants, etc.) fou estrictament dividida en dos grups. D’una banda, els qui gaudien de la solidaritat dels seus iguals per mitjà de la família, la corporació o el veïnatge i que, per tant, eren pensionats i mantinguts. I, de l’altra, els qui mancaven d’arrels originals, els esgarriats sense vincles d’ajuda, als quals s’imputava una vida d’ociositat i de pecat.

A aquest darrer col·lectiu de picaportes, se’l suposava corrupte, lliurat al vici i al delicte fins a l’extrem de conformar un groller grup de malfactors. En realitat, aquest col·lectiu se situava a cavall entre el món de la delinqüència i de l’assalariat. La voluminosa nòmina de condemnats per la justícia no era plena de delinqüents professionals, sinó de gent dels oficis amb antecedents delictius que arribaren a configurar un prototipus social situat al marge mateix de la comunitat. Les actes judicials descriuen un abundant nombre d’homes sense parella, solitaris o amb un cercle d’amistats magre, acabats d’arribar, habituals de bordells, amb ofici desconegut encara que haguessin treballat esporàdicament en qualsevol activitat professional, sense residència fixa i sense altres béns que els que podien portar al damunt. Tots ells alternaven les feines eventuals amb la desocupació, la mendicitat, la picaresca, la comissió de petits delictes contra la propietat i, no cal dir-ho, amb la seva afició al tumult.

L’acció assistencial i repressiva

L’obligatorietat del treball es convertí en un requisit imprescindible per a justificar, davant els magistrats locals, la residència continuada dels immigrats. Una nova institució municipal va començar a prendre forma a València des del 1400. Els jurats havien encomanat a l’afermamossos la missió de perseguir rodamons i falsos captaires pels carrers i les tavernes. Aquest magistrat acomplia una tasca edificant amb els bons oficis de la seva vara allà on trobava aquesta gent, i la forçava a acceptar una feina en obres o en tallers particulars, sempre sota l’amenaça del desterrament, del fuetejament públic o del tancament.

No obstant això, la política social de les municipalitats medievals va trobar el màxim exponent en les institucions hospitalàries i assistencials. Les fundacions que havien sorgit als segles anteriors per renovar l’esperit de pietat cristiana van perdre, progressivament, el caràcter pietós, filantròpic i privat i van passar a configurar una xarxa centralitzada i racional que controlava els indigents i els malalts des dels poders públics. La problemàtica del pauperisme urbà obligà a replantejar i reorganitzar l’acció hospitalària des de la perspectiva municipal. Al llarg del segle XV sorgiren els projectes de construcció dels hospitals generals, tot i que no es van dur a terme fins al segle XVI. L’hospital de la Santa Creu es posà en marxa el 1401 sota el patronat compartit dels consellers municipals i dels canonges del capítol catedralici de Barcelona; l’hospital general de Mallorca va obtenir el seu privilegi fundacional el 1456, i el primer projecte de l’hospital general de València, que aconseguí refondre definitivament l’acció assistencial municipal, eclesiàstica i particular, datava del 1485. En tots aquests hospitals es distribuïen racions de potatge i robes, s’oferia aixopluc als forasters, nens, expòsits o pobres i, fins i tot, se subministrava tractament o curació a minusvàlids i malalts; però també aïllaven i tancaven sota el mateix sostre i amb el mateix règim d’internament tota una caterva de marginats molt diversa (bojos, malalts, baldats, miserables, etc.) que, sens dubte, començaven a constituir un greu problema de salut pública.

Les noves formes que presentava la caritat es conjugaren indistintament amb l’acció punitiva del costell i del tancament. Es va confeccionar un sistema precís de coaccions i penes per corregir les possibles alteracions del codi de convivència. El ritual dels càstigs públics i la crueltat de la justícia ciutadana pretenien, amb la seva espectacularitat, oferir un exemple intimidatori que evités possibles però no previsibles delictes. L’exemplaritat buscava l’advertència i, per tant, el càstig podia arribar a ser extremament esgarrifós. Alhora, les rudimentàries presons municipals no deixaren de renovar-se i d’augmentar la capacitat per allotjar, també en un mateix recinte, deutors, criminals, contraventors de les ordenances locals, picaportes, ganduls i falsos captaires. Es produí així, en aquest marc baix-medieval i renaixentista, el naixement de la presó com a manera de tancament disciplinari, que consagrava la privació punitiva de llibertat com a teràpia social per a aquells que rebutjaven de treballar. La coincidència amb l’extensió de les noves relacions socials de producció i l’aparició d’un inestable grup assalariat no fou pas casual.

No hi hagué cap vila de mitjana rellevància que deixés de fundar el seu hospital per regular la caritat, d’erigir el seu costell a l’encreuament de camins més important, de preveure el manteniment dels seus presos o de compilar el seu llibre d’ordenances per codificar les mesures d’ordre públic. Es tractava, doncs, d’un intent genèric d’aplicar les doctrines polítiques i economicosocials d’un humanisme premercantilista. El poder municipal pretenia la regulació institucional de totes les facetes de la vida ciutadana, amb normatives prolixes que abraçaven des dels preus del cereal fins als jocs, i des dels horaris de tancament de les tavernes fins a la recollida de llenya als termes limítrofs. L’intervencionisme governamental establia fins i tot normes de moralitat, dies festius o codis d’urbanitat que preveien accions punitives per als hàbits considerats perniciosos. El pregó rutinari dels algutzirs recordava amb assiduïtat, en tots els carrers i les places, que el joc de cartes o daus, la prostitució clandestina, el rufianisme, la blasfèmia, el robatori o el gran nombre de violències que enfrontaven la població, serien perseguits i castigats. Els gruixuts registres criminals de batlles, veguers o justícies evidencien el gust dels magistrats per la penalització sota la forma de sancions patrimonials que feien fluir, amb regularitat, ingressos en quantitats sorprenents cap a les institucions. L’obtenció d’una creixent renda penal, basada en la imposició de càstigs pecuniaris, es transformà en una meta institucional fins a l’extrem de constituir una autèntica parafiscalitat judicial per la ininterrompuda percepció de multes, composicions, sentències i condonacions.

Disturbis i pogroms

La carestia de la vida, el desabastament, fosques inquietuds polítiques o un cicle catastròfic especialment virulent contribuïen a la gènesi de motins entre la població urbana propensa als desordres. Tanmateix, l’ocasió habitual que recreava una diversa tipologia d’aldarulls i tumults eren la celebració festiva o els jocs col·lectius i públics. Els desordres, inevitablement units a les curses de braus, a les processons, a les representacions dels actes sacramentals o al ludisme de carrer, es reproduïen anualment protagonitzats per una petita multitud esvalotadora, tot i les intimidatòries penes pecuniàries i les comminacions de presó. La combinació de la comicitat festiva més crítica amb l’escarni i amb l’esbiaixada permissivitat de les autoritats religioses i polítiques transformava una simple pertorbació de l’ordre en disturbis amb ferits i morts. L’anònima i amorfa agitació social, sempre disposada a atemptar contra les instàncies de poder més accessibles, prenia efervescència a les celebracions multitudinàries i estrepitoses.

Els incidents que alteraven l’ordre públic assolien la transcendència de moviment social quan hi penetrava el component religiós. Les imprevisibles calamitats col·lectives, la cadència dels intermitents brots epidèmics, l’escassa fructificació de les collites o la inestabilitat climatològica, obligaren les ciutats medievals a adoptar amb urgència i regularitat espasmòdiques una sèrie de mesures econòmiques, polítiques, sanitàries, assistencials i, fins i tot, espirituals. La completa identificació entre el pecat i el delicte en la ideologia medieval portà els poders públics a considerar que les plagues, les sequeres, les inundacions, les fams i les epidèmies només eren manifestacions de la ira divina davant la reiterada indolència dels homes. Segons es creia, els crims, els vicis i els excessos d’una població desenfrenada, poc predisposada a respectar els hàbits socials propugnats des de la municipalitat, provocaven el flagell diví. Els magistrats hagueren d’actuar contundentment, doncs, contra aquesta caterva marginal per neutralitzar les terribles mortificacions enviades des del cel.

Totes les ciutats promulgaren reiteradament normatives per combatre el luxe desmesurat i les vanitats del món, els justícies substituïren temporalment la punició pecuniària per càstigs corporals, i una sèrie de crides repressives se succeïren per posar fi a tots els hàbits lúdics i dissoluts de la població. El càstig exemplar i l’expulsió de jugadors, blasfems, alcavotes, usurers, adúlters, tafurers, endevinadors, curanderos i falsos captaires van anar acompanyats d’una inacabable successió de processons i rogatives. La difusió d’una consciència col·lectiva de culpabilitat mitjançant predicacions de clergues i crides municipals pretenia regenerar l’ètica ciutadana. La purificació cívic-religiosa anà encaminada a extirpar els vicis morals i a mitigar la ira divina amb actes pietosos de penediment, fins a l’extrem que la celebració de la passió i la mort de Jesucrist desfermava ressentiments contra les minories hebrea i mudèjar.

L’afirmació ètic-religiosa de la comunitat cristiana, immediata a les calamitats, fins i tot preveia la completa segregació social i topogràfica de les al-james. La inevitable convivència urbana de les tres confessions havia de preservar qualsevol contacte il·lícit entre elles. Des dels municipis s’acotaven barris especials, la moreria i la jueria; es vetllava per la possible promiscuïtat ètnica en domicilis particulars, fondes, tavernes o bordells, i fins i tot es prohibia la celebració conjunta i festiva de casaments i bateigs. Segons escrupoloses i reiterades ordenances, els jueus havien de manifestar la seva condició amb un distintiu a la roba, els mudèjars no podien convocar públicament a l’oració, i es va proscriure qualsevol relació entre els conversos i els seus antics correligionaris.

Aquesta població inestable, el contingent immigrat acabat d’arribar, els pobres i rodamons residents i algunes ardoroses prèdiques de clergues afavoriren, en algunes ocasions, una barreja explosiva, un conflicte a gran escala sota la fórmula d’un fervor religiós desvirtuat. Al llarg del calorós estiu del 1391, foren incendiades i arrasades les jueries de les principals ciutats peninsulars, entre les quals sobresortien València, Mallorca i Barcelona. Des de l’11 de juny, l’infant Martí havia obert la matrícula pertinent per enrolar galions i soldats a l’armada que havia de sufocar la revolta de Sicília. La massa predisposada a enrolar-se, concentrada a les principals ciutats i encapçalada pels més joves, va provocar assalts i saqueigs en atribuir a les minories la responsabilitat de totes les calamitats del seu temps, tal com havia passat els anys 1331, 1348, 1362 o 1374. Darrere d’aquestes accions col·lectives irracionals s’amagaven sempre circumstàncies i descontentaments de gran abast sòcio-econòmic i polític. Els avalots de Girona el 1331 van trobar l’espurna en l’enemistat que oposava el bisbe i el batlle. La matança de Morvedre el 1348 estigué vinculada al moviment unionista de València, una revolta ciutadana contra el creixent autoritarisme reial. La del 1391 a Barcelona donà peu a l’assalt de les residències patrícies i a l’incendi dels arxius del veguer i del batlle, al mateix temps que s’intentava dur a terme una reforma institucional al municipi. El resultat de la primera revolta forana fou l’assalt al call de Mallorca, però l’incident donà peu també al saqueig d’alguns palaus patricis i a l’exigència de reformes fiscals.

La destrucció de les jueries va posar fi definitivament a la política de tolerància que havia caracteritzat les aljames urbanes. Des dels temps dels primers comtes reis, els hebreus havien gaudit de protecció i de privilegis reials. Després dels assalts i malgrat els esforços renovats per reconstituir-les, les jueries no arribaren a assolir la seva antiga vitalitat econòmica i demogràfica. Cada vegada més perseguides per la Inquisició, a l’últim es transformaren en guetos marginals, estigmatitzats per les seves diferències ètnico-religioses.

Els moros

L’expansió territorial de Catalunya al segle XII i la conquesta del Regne de València al XIII van fer retrocedir el domini islàmic, però van deixar també grans bosses de població musulmana dins de les noves fronteres. La possibilitat oferta a aquesta població de romandre a les terres on vivien va facilitar la rendició de diversos llocs, la qual cosa representà menys cost militar i permeté suplir la falta de potencial demogràfic català i aragonès per a repoblar els nous territoris. La permanència de la població musulmana assegurà, a més, la continuïtat dels conreus i de l’activitat econòmica. En els llocs on es van retre només s’exilià la classe dirigent, les autoritats, els grans propietaris i les personalitats notables de la religió o de la cultura.

Els pactes entre la Corona i aquestes comunitats de sarraïns que es van retre establiren els drets que la monarquia es comprometia a fer respectar a canvi de la rendició: la pràctica de la religió pròpia, el regiment segons les lleis i els costums propis i la llibertat de moviments, amb dret a romandre al país i dret d’emigrar-ne. La població islàmica va mantenir també la llengua àrab. A les ciutats i les viles on hi havia població mixta, els moros coneixien el català o el castellà per a relacionar-se amb els cristians, però als llocs de població exclusivament sarraïna, la major part ignoraven el romanç, especialment les dones. Al País Valencià era freqüent el recurs a torsimanys o traductors. Les autoritats cristianes van acceptar com a vàlids els documents redactats en àrab; quan calia, els feien traduir.

Als indrets que van oposar resistència armada als conqueridors, la població fou expulsada i hagué d’emigrar cap a Andalusia o d’altres terres islàmiques, o fou reduïda a captivitat. Aquest fou el cas de Mallorca, conquerida entre el 1229 i el 1231 per les armes. Els sarraïns que romangueren a Mallorca i a les altres illes Balears no van obtenir el reconeixement d’un estatut propi; quedaren reduïts a la captivitat o van haver de redimir-se. El caràcter insular, i per tant més vulnerable d’aquest territori, desaconsellà que hi romangués una col·lectivitat que podia actuar com a quinta columna.

Al Regne de València, la conquesta es realitzà entre els anys 1231 i 1245, i va seguir sovint el procediment dels pactes que permetien la permanència de la població musulmana a les seves terres. La població cristiana hi va quedar en minoria en els primers temps. Així, tot just acabada la conquesta, el regne de València continuà essent un país majoritàriament sarraí, tant per la procedència de la població com pel seu règim de vida. El 1270, 25 anys després, només hi havia 30 000 pobladors cristians en tot el Regne, quan n’hi calien almenys uns 100 000; la població sarraïna triplicava o quadruplicava la població cristiana. Aquest desnivell demogràfic degué quedar corregit per les fortes emigracions sarraïnes que van tenir lloc en les successives revoltes de la segona meitat del segle XIII.

Emplaçament de la població sarraïna

Els principals nuclis amb població sarraïna a la vall de l’Ebre. Segles XIV-XV.

A Catalunya, els moros estaven concentrats a les valls de l’Ebre i del seu afluent el Segre. A la zona del Segre cal destacar la moreria de Lleida, que va anar perdent població al segle XIV i que, el 1496, tenia ja únicament 22 focs. Les moreries de Seròs i d’Aitona eren molt més grans, malgrat que eren viles més petites que Lleida; ambdós llocs pertanyien als Montcada, com també Fraga i Mequinensa, que tenien moreries importants. A la ribera del Cinca, a les terres aragoneses de parla catalana, hi havia igualment alguns nuclis de població musulmana. La concentració era molt més important al llarg de l’Ebre, on localitats com Benissanet, Tivissa, Miravet, Benifallet, Xerta, Tivenys i Tortosa reunien 568 dels 788 focs sarraïns que hi havia en total a Catalunya. En aquesta zona, l’orde del Temple primer i després el de l’Hospital hi van tenir dominis extensos: Riba-roja d’Ebre, Flix, Vinebre, Ascó, Benissanet i Miravet, bé que Flix fou comprat per la ciutat de Barcelona el 1398 i va passar a ser baronia de la ciutat. Altres llocs com Garcia, Móra i Tivissa van pertànyer als Castellvell, després a la baronia d’Entença i seguidament al comtat de Prades. Pel que fa a Benifallet, Xerta i altres llocs del delta de l’Ebre, pertanyien al terme general de Tortosa. En aquesta ciutat també hi havia una moreria important.

Els principals nuclis amb població sarraïna al Regne de València. Segles XIV i XV.

Al País Valencià, la població total superava lleugerament els 250 000 habitants a mitjan segle XV, i els moros en representaven prop del 30%. En un recorregut de nord a sud, es pot observar que les comarques més septentrionals, el Maestrat i els ports de Morella, i també la façana marítima, a l’actual província de Castelló, no tenien població musulmana, llevat d’alguns indrets situats al límit del Maestrat, com ara Culla o Alcalà de Xivert. No hi havia continuïtat, doncs, amb els assentaments islàmics del delta de l’Ebre, a Catalunya. La plana litoral al voltant de Castelló sí que tenia localitats amb població mixta, com la mateixa capital, Orpesa, Borriol, Borriana, Vila-real i la Vall d’Uixó, habitada principalment per sarraïns, però la concentració més important es trobava a les valls interiors del Millars i el Palància, i a la serra d’Espadà. Per la costa, en direcció a la ciutat de València, la vall de Segó era també de població islàmica i Morvedre, l’actual Sagunt, tenia moreria. L’horta de València havia conservat igualment habitants sarraïns, tant la capital, amb una moreria important, com l’Horta, on destacaven Manises i Paterna, pels seus terrissaires, Mislata, Quart, Alaquàs, Picassent o Torrent. Més cap a l’interior, remuntant la vall del Túria, o a la rodalia, Riba-roja, Vilamarxant, Benaguasil, la Pobla de Vallbona, Bétera, Llíria, Xestalgar, Xulella i la vall de Xelva tenien també població mixta o totalment musulmana. A la zona compresa entre la vall del Túria i la del Xúquer, a la comarca denominada la Foia de Bunyol, hi ha constància de població islàmica a Bunyol, Dosaigües, Xest, Xiva, etc. També era nombrosa la població mixta o íntegrament islàmica al curs mitjà del Xúquer i a les comarques pròximes, on Xàtiva tenia la moreria més gran del regne, i a tota la vall d’Aiora. Més al sud, les valls d’Albaida i de Seta i les comarques de Cocentaina i d’Alcoi eren una regió de població islàmica molt densa, com també la comarca litoral de la Safor, amb la vall d’Alfàndec o Valldigna, Gandia, Beniopa, etc. Només les superava en densitat de població islàmica la zona de la muntanya, que corresponia a les comarques actuals de la Marina Alta i la Marina Baixa. En aquesta comarca, a Atzeneta, ara terme de Benifato, a la vall de Guadalest, hi havia la tomba d’un membre de la família Sid Buna, considerat sant, que era el santuari islàmic més venerat de tota la corona catalano-aragonesa. Les valls de Laguar i de Gallinera pertanyien també a aquesta comarca.

A l’extrem meridional, les comarques d’Alacant, Elx, Crevillent, la vall d’Elda i Novelda i la comarca d’Oriola foren agregades al regne de València com a conseqüència de la guerra amb Castella dels anys 1296-1304 i de la divisió de l’antic Regne de Múrcia entre les parts contendents. Aquesta regió també era d’intens poblament sarraí, especialment la vall del Vinalopó: Elx, Crevillent, la vall d’Elda i Novelda. Precisament Crevillent fou l’última senyoria musulmana amb estatut semblant al d’una senyoria cristiana, a les primeres dècades del segle XIV.

La situació a Mallorca era radicalment diferent. La conquesta, entre el 1229 i el 1231, va tenir com a conseqüència una desestructuració de la població musulmana autòctona que, a diferència del que havia passat en altres indrets de la Península, no va veure reconegut un estatut propi.

Organització interna i activitats laborals

Els moros s’organitzaven en aljames, entitats semblants als municipis cristians. El govern de les aljames corresponia a l’alamí, que dirigia la comunitat i era nomenat pel senyor; als jurats o vells; al cadi, que administrava justícia, i al salmedina, que actuava en causes menors i que, a les comunitats petites, era l’únic oficial. L’alfaquí s’ocupava del culte. També, a les aljames més grans, un clavari s’ocupava dels comptes.

En virtut dels acords signats en el moment de la conquesta, aquestes comunitats es regien per la pròpia llei: la sunna i la xara. Les apel·lacions i la vigilància del sistema judicial corresponien a l’alcadí o cadi general, nomenat pel rei. Determinades causes, però, corresponien al batlle, com aquelles en les quals intervenia un cristià o en les d’afers criminals. El rei reclamava al seu tribunal les causes de plagi o collera, és a dir, els delictes de rapte de cristians lliures per a portar-los a terra islàmica o la col·laboració amb bandolers granadins entre altres coses.

La major part de la població islàmica es dedicava a l’agricultura. El règim de possessió de la terra era similar a l’emfiteusi cristiana: la podien vendre, llegar en testament, etc., però havien de pagar al senyor de les terres una part de la collita, que oscil·lava entre el terç i el quart a les terres de regadiu, i el quint o el setè al secà. El senyor podia exigir també prestacions personals, com les sofres, el lliurament d’aliments, ous, gallines, farratge o palla. Alguns moros, els eixarics, conreaven la terra d’altres propietaris en un règim semblant al de parceria.

En algunes zones era important l’explotació dels erms, saladars i marjals, on recollien grana per a l’elaboració de tints, espart i jonc per a treballs de cistelleria i estoreria, i les herbes de sosa per a l’obtenció d’aquest producte.

Practicaven també una gran varietat d’oficis artesanals, però sobresortien en la construcció, tant en la confecció dels materials necessaris: maons, rajoles, guix, pedra picada, fusta treballada, etc., com en la mateixa construcció. Eren terrissaires de renom i experts especialistes en pells adobades, cistelleria i estoreria d’espart i jonc; eren molt apreciades, per exemple, les estores fines de jonc teixides a Crevillent. També excel·lien en el filat i teixit de seda. Destacaven igualment en la fabricació d’armes, de sabó i de paper a Xàtiva. Feien un paper important en el transport amb rècules de mules i també en el transport fluvial per l’Ebre, i tenien professionals experts en medicina i veterinària. Tampoc no faltaven els mercaders, fins i tot en el gran comerç internacional, amb Castella o amb el nord d’Àfrica.

Segregació

La segregació en la residència era exigida per l’Església, com a salvaguarda de la fe dels cristians, però els musulmans també estaven interessats a mantenir-se apartats pel mateix motiu. Per això, a les ciutats i viles on restà una part de la població musulmana després de la reconquesta cristiana, aquesta va haver d’establir-se en barris perifèrics

Fou difícil, però, mantenir la segregació dins de les mateixes moreries on, després del bateig, romanien molts conversos o s’hi instal·lava població marginal, prostitutes, etc. A Xàtiva, per exemple, Jaume II prohibí que onze conversos continuessin vivint en llurs cases a la moreria i manà que fossin venudes a sarraïns, amb el benentès que els antics propietaris n’haurien de rebre el preu. En canvi, Pere el Cerimoniós, després de prohibir que els cristians visquessin a la moreria de València, finalment va consentir, l’any 1346, que els descendents de neòfits poguessin continuar a la moreria després de provar els seus drets successoris; les mesures contradictòries es devien al fet que unes lleis deien que cristians i sarraïns havien de viure separats, i unes altres deien que els conversos tenien dret a conservar llurs béns. Per això les disposicions sobre l’expulsió dels cristians de la moreria i l’autorització a quedar-s’hi es van anar alternant durant la resta del segle XIV i el segle XV.

Els musulmans en trànsit havien d’allotjar-se en alfòndecs reservats per a ells; estava prohibit que els cristians, especialment els conversos, alternessin amb moros en àpats i cerimònies. A les tavernes, pel fet que els moros valencians bevien abundantment, no s’hi admetia concurrència mixta, per por als incidents que els embriacs provocaven quan injuriaven la religió dels altres. Però, així i tot, les transgressions a aquesta norma foren habituals.

Amb més motiu, el matrimoni i qualsevol altra mena de relació amorosa entre cristians i musulmans estaven prohibits. Però una documentació molt abundosa demostra que les infraccions eren freqüents, especialment pel que fa a la relació cristià-mora, ja que la relació moro-cristiana era castigada molt més severament, amb la foguera per al moro; en el primer cas, la dona mora s’exposava només a l’esclavitud. Hi ha una rica casuística sobre aquest tema: errors judicials, destinació dels fills d’unions mixtes, separació o no dels matrimonis musulmans quan un dels cònjuges es convertia al cristianisme, etc. A vegades hi ha situacions que, malgrat la distància i la fredor dels documents que les exposen, resulten commovedores, com el cas d’un moro d’Alzira, que es veié privat del seu fill de tres anys perquè un cristià havia declarat en testament que ell havia dormit quatre anys abans amb la mare del nen, l’esposa del moro, i que per tant la criatura era seva. Tot i que la mare, que era la que podia haver aclarit la paternitat, era morta i que el que se’n proclamava pare també, el batlle de la vila va prendre el nen a l’home que l’havia criat i que el tenia per seu, i el lliurà al presumpte avi cristià. El temor més gran del moro era, llavors, que el nen fos batejat, ja que això havia de significar la separació definitiva del seu fill per la diferència de religió.

Per a mantenir la segregació era necessari que els moros es distingissin pel seu aspecte dels cristians, però al segle XIV això ja resultava difícil perquè, almenys els homes, havien abandonat els vestits tradicionals i no es diferenciaven dels cristians. Per això se’ls imposà un tallat de cabell especial i, al final del segle XIV, un signe en el vestit, contra el qual hi hagué una gran resistència.

La pràctica de la religió i el proselitisme

Els conversos de l’islam al cristianisme van ser molts més del que no s’esperava, especialment a les ciutats, a causa del contacte i del proselitisme cristià, que obligava els sarraïns a sentir les prèdiques dels dominicans quan aquests els en volguessin fer. La conversió plantejava un bon nombre de problemes: conservació dels béns, dissolució o continuïtat de la família del convers, relacions amb moros i amb cristians, etc. A vegades els conversos tornaven a la religió musulmana.

Malgrat el compromís de respecte a la religió, assumit en el moment de la conquesta, hi va haver restriccions quant al manteniment d’algunes mesquites, especialment si l’evolució urbana feia que quedessin en barri cristià. Els musulmans es queixaven sovint de violacions i saqueigs de tombes als seus cementiris. D’altra banda, a causa de la pressió de l’Església, hi va haver disposicions contra la crida a l’oració musulmana, la salà, que el muetzí feia des de les torres o minarets invocant el nom d’Al·là i de Mahoma. En alguns casos, el rei autoritzà que la crida es fes a peu pla i en veu baixa, a fi que no arribés als cristians. No va prosperar, en canvi, l’intent de silenciar també l’anafil, la trompeta que els musulmans usaven per a cridar a l’oració, malgrat que molts cristians pensaven que era irreverent que sonés a l’alba i al vespre, immediatament després de la primera campanada que tocava a oració per als cristians, sense esperar que toquessin les altres campanades. En part per pressions de l’Església i en part per por de les concentracions de moros, foren restringides les peregrinacions, especialment al santuari d’Atzeneta.

També hi hagué tensions a causa de la disparitat de la festa setmanal cristiana i sarraïna. Els cristians no volien que els sarraïns treballessin quan ells feien festa, almenys no en públic, i els irritaven particularment les activitats sorolloses.

Llibertat de moviments i emigració

La circulació interior no tenia més limitacions que l’obligació, al Regne de València, de circular per camins reials. A la governació d’Oriola hi hagué més restriccions a causa de la proximitat de la frontera amb Granada. La llibertat de canviar de lloc de residència en principi era total, però a la pràctica es veia restringida tant pels compromisos de residència assumits pels moros com per les argúcies usades pels senyors per a retenir els vassalls moros. Al final del segle XIV s’intentà de posar més traves a les migracions interiors. Els viatges a l’exterior per a afers comercials o familiars, o bé per a efectuar la peregrinació a la Meca, estaven permesos, si bé calia una llicència de sortida i fiadors.

La llibertat d’emigració havia estat reconeguda en principi en les cartes de poblament i en els privilegis concedits als moros, però es veié sotmesa a nombroses restriccions al llarg del segle XIV fins que l’any 1403 va quedar prohibida al Regne de València. L’actitud de la Corona fou, en general, de permetre l’emigració, tant perquè havia assumit aquest compromís com perquè representava uns ingressos importants: el delme de tots els béns que l’emigrant s’enduia, a més d’altres impostos. Les guerres van representar a vegades la paralització temporal de l’emigració; altres suspensions foren degudes a pressions de la noblesa que, com s’ha dit, obtingué que el rei, a corts, prohibís l’emigració dels moros del regne de València. Cal dir que les pressions nobiliàries havien començat fins i tot abans del descens demogràfic causat per la Pesta Negra del 1348 i per la guerra amb Castella dels anys 1356-66. L’alt cost de l’impost de sortida i els perills que havien d’afrontar els emigrants, sotjats per terra i per mar per bandolers i pirates, feien que molts emprenguessin l’emigració clandestina.

Malgrat els avantatges que podia representar viure en un país islàmic, molts no aconseguien aclimatar-se a una nova societat i tornaven als llocs d’origen a terra cristiana: per això havien de disposar d’una llicència especial, sense la qual podien caure en l’esclavitud. L’interès a mantenir i augmentar la població sarraïna establerta a terra cristiana va donar lloc, fins i tot, a alguna operació de captació d’immigrants a Granada i al nord d’Àfrica.

La quinta columna

Malgrat que l’actitud de recel envers la comunitat musulmana, vista com una aliada potencial dels països islàmics enemics, es va donar esporàdicament a Catalunya, concretament a Tortosa, aquest fenomen va estar present contínuament al País Valencià, a causa de la proximitat de la frontera terrestre amb Granada i l’existència d’una llarga costa, oberta als atacs de les flotes musulmanes de Granada o del nord d’Àfrica, que constituïa una veritable frontera marítima.

Últimament hi ha hagut la tendència a minimitzar la importància de la comunitat sarraïna com una “quinta columna” del món islàmic exterior, però la documentació cristiana queda corroborada per la islàmica, com ara un interessant pamflet redactat a Barcelona durant el regnat de Yusuf III de Granada (1408-17) que incitava els moros a la revolta.

Per això els cristians, en cas de perill, arribaven a prendre als moros les dones i els fills com a ostatges, a controlar les armes que aquests tenien i a prohibir que accedissin als castells, excepte en circumstàncies molt especials i amb lliurament previ d’ostatges. En determinades ocasions hi hagué acusacions concretes contra moros de mantenir contactes amb el Marroc o amb Granada amb el fi de fer coincidir una revolta amb un atac d’aquests estats.

Les grans revoltes sarraïnes es van produir al segle XIII. La del 1275 esclatà pels mals tractes donats pels cristians als sarraïns: atacs d’almogàvers contra les comunitats mores rurals i saqueigs de diverses moreries urbanes. Les agitacions de moros valencians els anys 1304, 1331, 1340 o la del profeta Cilim, el 1360, no van arribar a la revolta armada, bé que en aquest darrer cas va coincidir amb una actitud poc lleial en la guerra amb Castella per part d’algunes aljames mores valencianes. El 1304 hi ha constància de grups de moros que es van unir a l’exèrcit de Granada, quan realitzava una incursió per terres valencianes. Quan aquest exèrcit es retirà, centenars de moros de les comarques meridionals valencianes el seguiren. De mil a dos mil van marxar de la zona entre Alcoi, Dénia i la frontera. La fuga massiva es va repetir el 1331 i el 1332, aprofitant sengles incursions de Granada.

Segons els cristians, els moros, especialment els més propers a la frontera murciana, practicaven també la col·laboració amb els almogàvers i els bandolers granadins, o l’encobriment, en llurs incursions per a robar bestiar o persones de terres valencianes per a vendre’ls a Granada. Els almogàvers cristians responien a aquestes incursions amb altres de semblants i, a més, prenien captius entre les comunitats sarraïnes valencianes. Això produïa tanta confusió que s’imposà l’organització d’una germandat de les aljames mores i dels municipis cristians de la frontera meridional, que obligava a respondre solidàriament respecte a l’altra comunitat en la recerca dels desapareguts i en el pagament del rescat, o bé de la indemnització pels morts en aquests atacs.

La realitat o la sospita de contactes entre sarraïns autòctons i de països islàmics enemics i també la por d’una revolta anaren augmentant el recel que els cristians sentien per gent d’altres religions. Aquests sentiments desembocaren sovint en assalts o intents d’assalt a diverses moreries. Generalment aquestes crisis coincidien amb períodes de guerra amb Granada o amb rumors sobre possibles atacs granadins.

Canvis en la situació de la minoria sarraïna

Quan es considera l’evolució de la situació de la minoria sarraïna dins de la corona catalano-aragonesa al llarg de la baixa edat mitjana s’observa que les llibertats bàsiques establertes en els pactes de rendició es van anar limitant amb el pas del temps, sota la pressió de forces diverses: d’una banda, l’Església exigia la segregació absoluta i, a més, s’inquietava per les demostracions externes de la religió islàmica i volia assegurar la primacia de la religió cristiana; de l’altra, la societat urbana cristiana, més radical i més intransigent encara que l’Església, s’irritava per la proximitat de les mesquites a les cases cristianes, pel so dels anafils que cridaven a l’oració o pel soroll que feien els treballadors sarraïns en el silenci dels diumenges i dies festius cristians; finalment, la noblesa, que solia ser liberal en qüestions religioses i de segregació, volia impedir que els vassalls sarraïns poguessin abandonar les seves terres i, per aquesta causa, pressionà perquè l’emigració fos prohibida i la llibertat de canviar de lloc de residència també fos restringida.

En termes generals es pot afirmar que el regnat de Jaume II significà un enduriment de la política de la dinastia barcelonina respecte als seus súbdits sarraïns, tant pel que fa a la segregació com a la pràctica religiosa; per contra, no hi ha constància que posés obstacles a la llibertat de moviments i d’emigració dels membres de la minoria islàmica. Alfons el Benigne, en canvi, justificà l’apel·latiu amb el qual el coneix la història i es mostrà més tolerant amb els sarraïns.

Durant el llarg regnat de Pere el Cerimoniós i el dels seus fills, Joan I i Martí l’Humà, es van consolidar les mesures restrictives preses en temps de Jaume II amb relació a la crida de la salà, les mesures segregacionistes, l’ús de pentinat distintiu, etc., i en foren introduïdes algunes de noves com ara les limitacions a l’accés al santuari sarraí d’Atzeneta i a la llibertat d’emigració dels sarraïns valencians. La prohibició de la llibertat d’emigració significà un trencament dels pactes dels sarraïns amb la Corona i un motiu de descontentament i de recel. Per al país significà sacrificar als interessos particulars de la noblesa la via que permetia, a poc a poc i voluntàriament, anar reduint una minoria molt important i inassimilable, aliada potencial de l’enemic exterior: primer Granada, fins a l’extinció d’aquest regne l’any 1492, els estats nord-africans o, posteriorment, l’imperi turc. La solució donada a aquest problema fou, finalment, l’expulsió dels moriscos: un desastre humà i econòmic.