El 1262, en casar-se l’infant Pere, fill de Jaume I, amb Constança de Sicília, neta de l’emperador Frederic II, la casa de Barcelona iniciava l’aventura més brillant i arriscada: l’accés al tron sicilià i, per tant, a l’herència dels Hohenstaufen. El matrimoni col·locava els reis catalanoaragonesos en el vèrtex de la política italiana, pel fet que significava acabdillar el bàndol gibel·lí, partidari de l’hegemonia imperial sobre Itàlia, tot abandonant la tradicional militància en el bàndol güelf, més procliu a la influència papal. Els dos darrers hereus de la corona siciliana, Manfred I de Sicília i el seu nebot consanguini Conradí, havien mort en la lluita per conservar-ne el tron. Recollir els drets hereditaris del regne de Sicília comportava enfrontar-se als dos temuts poders: el del papat i el dels Anjou.
Pere arribà al tron el 1282, després de l’aixecament del poble de Palerm contra la dominació francesa dels Anjou, conegut per les Vespres Sicilianes. La reacció del papat fou fulminant: Pere fou excomunicat i privat dels seus regnes, que foren donats a França. Els últims anys de la vida de Pere es desenrotllaren en una constant lluita contra França per tal de rebutjar la invasió de Catalunya. Per fortuna per a ell, la batalla marítima de les illes Formigues i la terrestre del coll de Panissars li permeteren de mantenir els seus regnes.
Què hi havia darrere de l’interès de Pere per Sicília? Evidentment, i en primer lloc, un desig d’expansió dinàstica. Però hi havia, també, la revaloració de l’eix comercial mediterrani, potenciat pel considerable moviment de persones i béns materials produït per les croades. I, en aquest eix, Sicília era el centre geogràfic: el control de l’illa significava el control de la ruta d’Orient.
A la mort de Pere el Gran, Jaume, el segon fill, restà rei independent a Sicília, però això no va estalviar a Alfons el Liberal, l’hereu de Pere, constants tensions amb Castella, França i el papat. Però fou a la mort del Liberal i la consegüent unió de les corones catalanoaragonesa i siciliana en la persona de Jaume II, el Just, quan la tensió arribà al límit. Ningú no podia acceptar la creixent potència de la Corona d’Aragó, i menys que ningú, el papat i França. El primer, perquè anava contra el dominium mundi del pontificat; la segona, perquè barrava el pas a la construcció de l’imperi mediterrani que pretenien els Anjou.
Jaume II va comprendre que no podria mantenir els dos reialmes sense cap ajut, entre altres raons perquè la rereguarda castellana no era segura. Per aquest motiu va buscar de donar solució al problema. Inicialment, mirà de conservar Sicília en vida i retre-la al papat en el moment en què morís, amb la condició que no passés als Anjou, sinó que fos administrada directament per la Santa Seu. No li fou possible d’obtenir el que pretenia i hagué de negociar una altra solució. El 7 de març de 1295 partien de Barcelona, camí d’Anagni, els plenipotenciaris reials: Guillem Durfort, Gilabert de Cruïlles, Pere Çacosta i Guillem Galvany, amb instruccions d’acordar un matrimoni que unís la casa catalana amb la d’Anjou i aconseguir el bescanvi del regne de Sardenya pel de Sicília, com també un ajut papal per a conquerir aquest darrer. Així, França renunciaria als seus drets sobre la corona siciliana i el papa aixecaria l’excomunió.
ACA / R.M.
El conjunt d’acords conegut historiogràficament com a tractat d’Anagni concretaren aquestes pretensions. Fou una negociació a quatre bandes: la Corona d’Aragó, el papat, França i Nàpols, amb aquests resultats: en primer lloc, Jaume II es casaria amb Blanca d’Anjou; en segon lloc, França renunciava als seus drets sobre la corona siciliana; en tercer lloc, el papa perdonava Jaume II i, finalment, Jaume II rebria el regnum Sardinie et Corsice. En la pràctica, tot el que s’havia pactat prèviament en converses bilaterals.
Amb el tractat d’Anagni acabava una aventura i se n’iniciava una altra, la sarda. Jaume, a més de ser nomenat gonfanoner, almirall i capità general de l’Església, rebia per butlla pontifícia de 4 d’abril de 1297 la investidura del regne de Sardenya i Còrsega. Però va trigar encara molts anys a poder culminar aquesta nova aventura. Sardenya no era una unitat política, sinó una illa repartida en poders molts diversos: els pisans en el Calarità; els Bas-Serra jutges reis a Arbórea; els Dòria, genovesos, en diverses zones del nord; els Malaspina i els Donoratico també al Calarità. Costà molts anys de crear les bases polítiques perquè la conquesta del regne, que no s’inicià fins el 1323, fos el menys sagnant possible.
Fou l’infant Alfons, fill de Jaume i de Blanca, l’encarregat de dur-la a terme. Combinant la força de les armes contra Pisa, i els pactes i acords tramats per Jaume amb els altres poders, a la darreria del 1323 Jaume podia intitular-se amb raó rex Sardinie et Corsice, malgrat que aquesta darrera illa mai no fou realment conquerida.