Les lluites socials

El context

Com a arreu d’Europa, en els països de la Corona d’Aragó la freqüència dels conflictes socials va fornir un dels aspectes més visibles de l’anomenada crisi baix-medieval o crisi del feudalisme. Al llarg del segle XIII, i especialment durant el darrer terç, es començà a notar que l’expansió comportava greus contradiccions. Es podria destacar, entre altres factors que cal considerar, la precarietat en què vivia una població que havia crescut considerablement i que, a la llarga, no comptà amb un nivell de producció ni de recursos tècnics suficients, a causa del caràcter extensiu d’aquella producció. Igualment caldria afegir-hi la incapacitat per donar una resposta adequada quan es presentaren unes circumstàncies climatològiques adverses.

Al llarg del segle XIV, les pèrdues importants de població van representar un autèntic desgavell demogràfic, que s’incrementà per les successives pestes i epidèmies. També les alteracions de preus i salaris reforçaren l’emigració del camp cap a la ciutat, a la recerca d’unes condicions més avantatjoses, i van ser elements que accentuaren tant les desigualtats socials com la generació de més violència: lluites entre senyors i pagesos en el camp; pugnes pel control del poder municipal en les ciutats entre el patriciat, veritable oligarquia, i els petits mercaders, artistes i menestrals; avalots contra les minories musulmana i jueva, derivacions de les tensions anteriors, especialment funestes en el cas dels assalts als barris jueus l’any 1391.

Les lluites de bàndols o bandositats convertiren les ciutats, sobretot al País Valencià, en camps de batalla on dirimien llurs qüestions la noblesa i la ciutadania barrejades en les distintes faccions: Palous i Marquets a Barcelona; Sescomes, Navers, Cortits, Braceroles o Vall-llebreres a Lleida; Margarits, Sarrieras i Samsós, a Girona; Centelles, Solers, Boi’ls i Vilaraguts a València, etc., foren només alguns exemples. Van ser veritables guerres privades, en les quals les rivalitats personals i les fidelitats de parentiu es confonien amb interessos polítics, tal com es manifestà en tot l’afer de la successió del rei Martí l’Humà entre antequeristes i urgellistes. I, sovint, molts menestrals i sectors humils de la ciutat s’arrengleraven en alguna de les faccions i en constituïen les forces de xoc. Tot un conjunt, doncs, d’enfrontaments amb un eix vertebrador molt clar: l’apropiació de la renda.

A la Catalunya del segle XIII, s’havien manifestat les primeres reaccions jurídiques i repressives dels senyors de la terra —dels quals també formaven part, i cada vegada més, les capes benestants de les ciutats— contra els pagesos. Reacció dirigida a afrontar uns ingressos que minvaven, a contenir l’anomenada “caiguda de les rendes”: a Vic, per posar un exemple ben gràfic, un cop elegit bisbe Bernat de Mur, l’any 1245, ell i el capítol de la catedral demanaren al papa Inocenci IV que acceptés la reducció de trenta a vint canonges per manca de rèdits amb què sostenir-se. La comissió que estudià el cas, formada per homes de l’Església, va confirmar que les rendes, provinents dels fruits de la terra i dels drets jurisdiccionals, no eren suficients ni per a mantenir-ne divuit. Aquest fet és prou indicatiu d’una davallada gens insignificant de les rendes.

La reacció senyorial es reflectí clarament, d’altra banda, en la imposició de mesures de poder com el maltractament dels pagesos propis, dret sancionat en la Cort de Cervera del 1202, en la legalització de la remença i els altres mals usos en la Cort de Barcelona del 1283, o en els privilegis concedits per la monarquia a les ciutats, en canvi de sumes importants de diners, que consolidaren el poder oligàrquic del patriciat urbà. Cal afegir-hi el pillatge, les violències protagonitzades pels feudals o la petita noblesa, com les que entre el 1297 i el 1299 van iniciar una branca dels Montcada i altres senyors de la plana de Vic, fortament endeutats, tot agrupant-se en les anomenades “companyes” que devastaven les terres i les llars pageses dependents de la catedral i el bisbat de Vic. Al País Valencià, els senyors imposaren la revisió de les cartes de població i aconseguiren modificar, retallar i, fins i tot, anul·lar les franqueses i exempcions que les comunitats pageses havien obtingut amb la repoblació. El 1280 ja hi hagué uns primers enfrontaments entre la comunitat camperola de Sueca i el seu senyor, l’orde de l’Hospital.

A l’Horta valenciana també sovintejaren les lluites que aparegueren per l’apropiació del producte de la renda: el control del delme, el pagament de la dècima part de les collites. Així, al final del segle XIII, el nou senyor de Catarroja, Berenguer Dalmau, comptà amb l’ajut dels veïns del terme quan es va negar a satisfer la part del delme corresponent a l’Església de València; un conflicte dels molts que hi hagué, també, entre els mateixos estaments poderosos.

Al llarg del segle XIV, els actes de violència comesos per la noblesa contra els homes de les parròquies dels seus termes motivaren nombroses queixes davant el rei. Però era una violència fruit d’una situació a vegades insostenible: alguns barons van haver de sol·licitar veritables almoines. Així es trobà Gelabert de Centelles, senyor de Nules i Rebollet-Oliva, el 1391, davant l’estat lamentable de les seves hisendes. I un cas molt semblant va ser el que visqué una branca del llinatge Sant Climent de Lleida, també al final del segle XIV. En definitiva, els senyors de la terra empraren tots els mitjans al seu abast per tal de millorar els ingressos i continuar mantenint una posició hegemònica en el conjunt de l’estructura social.

Però els més febles, no sempre els més pobres econòmicament, resistiren i, fins i tot, es revoltaren davant de les actuacions dels senyors. Sovint van comptar amb la protecció de la mateixa monarquia, que maldà per retallar l’excessiu poder d’uns estaments nobiliaris que no li facilitaven gens l’acció de govern. Disposaren, tanmateix, d’ençà de mitjan segle XIII, d’una institució que els va permetre de defensar-se dels pillatges i abusos, tot aprofitant l’organització parroquial: el sagramental, germandat de diversos pobles i particulars per a l’autodefensa. Un dels primers sagramentals coneguts es formà al Baix Llobregat, i tenia com un dels seus principals objectius la defensa dels terrenys de pastura comunals davant la progressiva interferència de propietaris i terratinents forans. Un bon exemple de la importància i de l’actuació d’aquesta organització de la pagesia a mitjan segle XIV és el greuge presentat per Berenguer de Sant Vicenç, senyor de la Mogoda, en nom dels cavallers de la vegueria de Barcelona i el Vallès, a la Cort de Perpinyà de 1350-51: “que en la dita vegueria ha un malvat e terrible us, ho ley, que appellen sagramental, lo qual es contra Deu, ell Senyor Rey, e contra tota bona costuma, e per lo qual son seguits molts e fats e cruells dampnatges axi com avalots, sens tota rao, quels pageses del dit sacremental fan soven e enves los homens de paratge e encara clergues e altres bones persones”. Coral Cuadrada, que ha utilitzat aquest text en un estudi recent, ha observat com el sagramental citat anà evolucionant des d’un organisme arrenglerat amb els interessos del poble menut, prou manifest en els avalots del 1391 a Barcelona, cap a una institució controlada per l’oligarquia urbana i l’Església.

Durant el llarg i difícil regnat de Pere el Cerimoniós, els estaments populars van assolir un grau de conscienciació i organització notables que desembocaren, a partir del 1380 aproximadament, en les primeres agitacions remences i els primers intents de reforma municipal en les ciutats. Al llarg del segle XV, tot i alguns moments de recuperació econòmica, l’increment de les dificultats de caire polític i social va portar a la lluita frontal i generalitzada: les revoltes pageses dels remences a Catalunya, dels forans a Mallorca, i, sobretot, una desastrosa guerra civil (1462-72), que va ser la manifestació i l’esclat dramàtic de les tensions acumulades des de feia temps. Tanmateix, la guerra civil no aconseguí de resoldre les tensions i contradiccions de la societat: les lluites reaparegueren al camp i també, tot i que menys, a les ciutats. Una herència difícil per al rei Ferran el Catòlic, al regnat del qual correspongué un vertader esforç de recuperació i de redreç de Catalunya, magistralment estudiat per Jaume Vicens i Vives. Esforç que es podria resumir en la resolució del gran conflicte agrari a partir de la sentència arbitral de Guadalupe del 1486, i en la liquidació dels enfrontaments a la ciutat de Barcelona per mitjà del sistema de la insaculació dels càrrecs municipals.

Crisi i violència al camp

La precarietat en què vivien moltes llars pageses les deixava indefenses davant de qualsevol fenomen natural advers. N’existeixen exemples molt significatius, ja des de mitjan segle XIII: l’estiu del 1248, a l’arquebisbat de Tarragona, una mala collita desencadenà una greu crisi de subsistències, a la qual s’afegí l’increment de les exigències senyorials; tot plegat provocà un seguit de protestes de la pagesia i les consegüents violències. Així, a causa dels nous tributs exigits per l’arquebisbe de Tarragona i el rei a les comunitats pageses del Camp de Tarragona, l’any 1281 els camperols es concentraren a la Selva del Camp i iniciaren la marxa contra la ciutat, assaltaren el castell del rei i destruïren els béns i les terres del veguer i dels seus delegats. Es podria esmentar, també, una “gran revolta remença”, segons l’expressió de J.P. Cuvillier, a la plana de Vic l’any 1293, o l’atac, l’any 1319, d’alguns segadors de Vilamajor, aprofitant el sagramental, als termes del castell de Far, on tallaren els arbres fruiters, destruïren les collites i retingueren presoner el batlle del castell, Ramon d’Olzinelles.

Les penúries i les crisis de subsistències continuaren fins al punt de ser recordades per les morts de fam que causaven, com succeí l’any 1333, “lo mal any primer”. Quan arribà la Pesta Negra, l’any 1348, trobà el camí ben fressat per a iniciar el seu tràgic recorregut per les poblacions catalanes. Els successius rebrots de la pestilència i l’emigració a ciutat davant d’una situació insostenible per a molts, vi provocar que quedessin nombrosos masos deshabitats, els anomenats “masos rònecs”. El control i l’aprofitament d’aquestes tinences van servir, inicialment, per a enriquir moltes famílies pageses que havien resistit l’estrall de les pestes, però també va comportar greus desequilibris en les poblacions del camp i, sobretot, greus enfrontaments amb els senyors que no volien deixar de percebre les prestacions senyorials que rebien anteriorment pel mas, ara deshabitat o en mans d’un altre tinent.

J.M. Salrach ha insistit sobre el caràcter decisiu que va tenir la Pesta Negra en la ruptura de l’esquema d’ordenació social al camp, i, per tant, en el conflicte remença. Poc temps després de la pesta del 1348, el 1353, homes de Vic i de la rodalia van assaltar la pabordia de Palau, el centre administratiu de les propietats del monestir de Ripoll a la plana de Vic. Malmeteren les collites, tallaren els arbres fruiters, incendiaren els mobles i els magatzems amb les reserves de vi, blat i cereals, i també allò que, probablement, els interessava més: els llibres, els privilegis, els capbreus, etc., documents tots ells justificatius dels drets del monestir. L’objectiu essencial de l’assalt era, doncs, cremar els títols de propietat.

Efectivament, els senyors, en un intent d’evitar la fugida dels pagesos, tot i haver pactat uns censos relativament baixos i favorables a aquells, reforçaren els vincles d’adscripció a la terra i els mals usos. Obligaren els pagesos a capbrevar, és a dir, a confessar per escrit llurs tinences i prestacions; es feren, doncs, revisions arbitràries de les propietats, les quals facilitaren, a voltes, la conversió de molts masos lliures en servils. La reacció senyorial es canalitzà també mitjançant les institucions eclesiàstiques: a Tarragona, el concili que es reuní el 1370, any de pesta i mortaldats, va determinar que els pagesos de remença no podien rebre els ordes sagrats, i s’amenaçava amb l’excomunió tots aquells que es rebel·lessin contra llur condició.

La situació es va fer insostenible d’ençà del 1380, any en què, tot coincidint amb altres revoltes pageses europees, va aparèixer en el camp català l’anomenada “primera generació revolucionària”, i va esclatar la qüestió dels pagesos de remença. La lluita va ser iniciada pels representants d’un sector de la població que, en aquelles dates, constituïa una quarta part del total de Catalunya. Començaren per amenaçar els agents senyorials tot plantant creus i excavant fosses al voltant de les masies, i arribaren fins al mateix rei Joan I, l’any 1388, per exposar-li que els temps en què els habitants de la Catalunya Vella estaven sotmesos a la servitud i al pagament de l’eixorquia, la cugucia, la intestia i altres drets, ja havien acabat. La protesta, que aglutinava el conjunt de la pagesia, fou encapçalada per aquells sectors que havien sortit enfortits de la crisi, i la situació jurídica dels quals, rígida i degradant, no reflectia en absolut la seva posició econòmica de benestar; “revolució de la prosperitat”, segons paraules de P. Vilar.

La qüestió s’estengué al llarg d’un segle i va assolir les fites més significatives a mitjan segle XV, època en què la monarquia, adoptant una política clarament popular, autoritzà la formació d’un sindicat remença i declarà, mitjançant la sentència interlocutòria del 1455, la supressió temporal dels mals usos i les servituds fins que no s’arribés a un pacte entre senyors i pagesos.

La població remença al final del segle XV.

El conflicte social quedà absorbit per la guerra civil catalana de 1462-72. L’aixecament remença en les comarques de Girona, al febrer del 1462, contra l’intent dels senyors de restablir els mals usos, precedí en pocs dies l’enfrontament obert entre les institucions catalanes i el rei Joan II. Els remences, però, que havien lluitat al costat de la monarquia, veieren frustrades llurs expectatives en acabar la guerra, ja que Joan II, necessitat de diners i ajut per a la guerra contra França, va pactar amb els estaments privilegiats. El problema agrari, per tant, no experimentà cap canvi; la inestabilitat i la tensió continuaren fins al punt que el nou rei Ferran el Catòlic va haver d’enfrontar-se a un nou aixecament. La solució al problema arribà, l’any 1486, mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe: se suprimiren la remença i els mals usos, i, especialment, es consolidà al camp una pagesia benestant. S’anava configurant una autèntica oligarquia rural, mentre que una bona part dels pagesos continuaven, en la pràctica, en la mateixa situació anterior, amb l’única diferència que ara la dependència era, sobretot, econòmica.

Mallorca també fou l’escenari de violentes revoltes pageses en el curs del segle XV. El punt de partença fou la protesta contra l’intent dels ciutadans de Ciutat de Mallorca d’exigir nous impostos als pagesos de l’illa, els forans, per tal de poder subvenir a les peticions econòmiques regies, i que incloïa la redacció d’un nou capbreu, és a dir, la revisió dels drets de propietat dels pagesos. Les acusacions de malversació de béns que els homes de les viles foranes i els menestrals de la ciutat portaren a terme contra els ciutadans foren, en principi, recollides per la monarquia. Però l’actuació del nou governador Berenguer d’Oms en imposar a les viles foranes, en concepte de servitud perpètua irredimible, el pagament de 2 000 lliures anuals al fisc reial, desencadenà un avalot que fou sufocat dràsticament pels exèrcits d’Alfons el Magnànim, l’any 1452. Però el problema tampoc no quedà resolt del tot; al segle XVI, el conflicte va rebrotar en la revolta de les Germanies.

L’acció de les ciutats en el camp

La lluita dirigida pels pagesos mallorquins anava dirigida contra l’oligarquia urbana de Ciutat de Mallorca, contra els ciutadans. Es tractava d’uns estaments molt ben relacionats amb l’alta burgesia barcelonina, els membres de la qual, d’altra banda, eren propietaris d’un bon nombre de terres a l’illa, i havien invertit considerables quantitats de diners en censals mallorquins.

Aquesta darrera constatació permet introduir el paper de les ciutats i dels seus habitants, especialment del patriciat, en el desenvolupament de la conflictivitat a pagès. Les ciutats i viles medievals foren centres d’un territori circumdant, d’un àmbit importantíssim d’actuació econòmica, fiscal, jurisdiccional i d’explotació per part dels grups dominants. A partir del segle XIII, època en què els nuclis urbans s’havien consolidat institucionalment, van iniciar, primer, la conquesta del territori que els envoltava i, més tard, es projectaren més enllà fins a arribar a exercir la senyoria sobre poblacions allunyades, però d’un alt valor estratègic sobretot per qüestions militars i de proveïment de la població ciutadana. Aquesta expansió territorial va topar, evidentment, amb els interessos d’altres senyors, de manera que moltes vegades fou a les mateixes ciutats on s’articularen conflictes antinobiliaris. Per exemple, l’exercici de la jurisdicció criminal que el noble Gastó de Montcada intentava sobre la població de Caçà de la Selva, “carrer” de Girona —és a dir, que depenia jurisdiccionalment d’aquesta ciutat—, motivà, l’any 1390, l’acció de l’exèrcit ciutadà contra el castell de Caçà. Un altre exemple similar, relatiu a la qüestió de l’erecció de forques on executar les sentències màximes, havia motivat l’ajut de la ciutat de València als pagesos de Cullera i Sueca contra l’orde de Montesa, l’any 1343; un conflicte que es reproduí i fou especialment greu durant la guerra de la Unió, el 1348. Lleida prengué en veïnatge, l’any 1389, el monestir d’Alguaire i els seus béns territorials per tal de defensar-lo, i així ho expressa el document, “dels homes de paratge o de peu” dels comtats d’Urgell, Cardona, Prades, Pallars i Ribagorça. Una política que culminà, l’any 1396, amb la compra per 50 000 florins del marquesat de Camarasa.

La qüestió del proveïment era a la base de les relacions entre la ciutat i el territori rural: un estudi sobre la Tortosa del segle XIV demostra com la ciutat en moments de carestia va prendre el blat als habitants del terme, als quals tan sols s’assegurà el just per a la sembra i provisió. A València, la forta especialització de cultius de regadiu de l’Horta obligà la ciutat a iniciar una política de proveïment de gra panificable, que entrà en conflicte amb les comunitats de les zones rurals del regne. La protecció de prats i pastures per als ramats de la ciutat manifesta també les preocupacions pel nodriment urbà; en aquest cas, la carn. Aquesta política, que topà sovint amb els usos i costums de les comunitats de l’entorn rural, conduí a greus enfrontaments, com a les parròquies del Baix Llobregat a partir del segle XIV. Fins i tot, s’arribà a situacions realment dramàtiques: el 1402, els homes d’Alpicat, Alamurs i Vilanoveta, de la contribució de Lleida, s’adreçaven al consell municipal per tal de recuperar els herbatges que nodrien els seus ramats. L’acta municipal reflectia la greu situació: “Item a la suplicació donada per part dels jurats e promens dels lochs de Vilanova d’Alpicat, dels Alamurs e de Vilanova davant Leyda contenent que com les Universitats e singulars dels dits lochs de VI o VII anys ençà sien vengudes en gran despopulació e pobrea per rahó dels erbatges que. Is són stats tolts e levats del dit temps ençà, per tant com no poden tenir nodriments de bistiars per fretura de erbes, los quals bistiars són lo millor membre dels dits lochs. E per ço suplicaven que. Is fossen restituydes e tornades les erbes axí com d’abans. En altra manera convinra.ls de desabitarse dels dits lochs e encara axí com a aflictes per justícia haver recors a superior”.

Les institucions del poder polític urbà sempre eren en mans d’unes poques famílies que monopolitzaven els càrrecs. Aquestes famílies, per tant, s’erigiren en les principals beneficiàries del domini senyorial exercit per la ciutat, de la senyoria col·lectiva en què aquesta s’havia anat convertint. Perquè el més destacat d’aquest procés iniciat durant el segle XIII i consolidat al llarg de la centúria següent va ser, sens dubte, la generalització de la presència dels ciutadans com a propietaris d’extenses parcel·les del camp a la rodalia dels nuclis urbans.

Cal preguntar-se quines conseqüències va tenir aquesta penetració dels nous propietaris en l’evolució de les comunitats pageses, els quals substituïen sovint la petita noblesa, cada cop més empobrida. A les àrees del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Gironès o la plana de Vic, comarques d’influència de les ciutats de Barcelona, Girona i Vic, sembla que es produí un enduriment de les relacions senyorials que, a més, s’incrementà arran de les pestes del segle XIV. Al mateix temps, la introducció de l’economia mercantil i el progrés de conreus fàcilment comercialitzables, com la vinya, van fer que augmentessin les desigualtats econòmiques entre els pagesos. Foren aquests burgesos els qui, en tractar de treure el major profit dels seus béns, exigiren els drets dominicals amb exactitud i precisió, i feren constar per escrit els lligams i les servituds amb una minuciositat fins aleshores desconeguda, tal com demostren les recerques realitzades sobre les parròquies dels afores de Girona.

Efectivament, es van multiplicar les capbrevacions i els reconeixements de domini, i, en conseqüència, s’intensificaren els lligams i les servituds a partir d’una concreció jurídica cada vegada més perfeccionada en la documentació notarial. La recepció del dret romà i el seu vehicle, els juristes, van tenir un paper important en aquest procés, en identificar qualsevol tipus de serveis com a signes de servitud. Quan Francese Grony, ciutadà de Barcelona i senyor de la torre Baldovina de Santa Coloma de Gramenet, aconseguí la possessió de la jurisdicció del conjunt de la vila i del terme, l’any 1343, feu congregar la població de la vila davant la rectoria; i allà, els homes li reteren l’homenatge feudal amb la boca i les mans, i les dones només amb les mans, tal com estipulaven els Usatges de Barcelona. A més, el representant de la comunitat, Pere Cellerer, donà al nou propietari deu sous de diners de Barcelona en senyal de possessió corporal. En aquesta mateixa línia, Pere Desbosc, també ciutadà de Barcelona, en adquirir per subhasta pública els castells de Sant Vicenç i Vilassar, al Maresme, amb tota la jurisdicció, anà parròquia per parròquia amb el seu procurador i el veguer de Barcelona, tot aixecant acta i remarcant els drets que li corresponien per raó del domini sobre les poblacions del terme. Finalment, i per donar un darrer exemple, els Bell-lloc, la família de mercaders gironins estudiada per J. Fernández Trabal, van imposar als pagesos, després de les pestes, l’homenatge i el jurament per raó dels masos que habitaven i per les relacions de parentiu que els unien i que certificaven la seva condició d’homes propis, solius i afocats.

D’aquestes actuacions dels burgesos catalans es pot desprendre la mateixa conclusió que, per al cas de València i el seu terme, ha sostingut A. Furió: la burgesia urbana, en adquirir senyories territorials als afores de la ciutat, no pretenia subvertir les estructures feudals sinó incorporar-s’hi; és a dir, consolidar el seu status i assolir el prestigi social que oferia la possessió de la terra i la titularitat d’una senyoria. Aquests burgesos, però, introduïen una mentalitat urbana que els portava a racionalitzar més els recursos i treure’n el millor profit, sobretot perquè des de ciutat i des dels càrrecs municipals que sovint ocupaven podien controlar els preus del mercat.

Aquesta pressió dels nous propietaris ciutadans fou fortament sentida pels veïns. Així, el moviment de la pagesia va tenir un ampli ressò en les àrees de domini urbà: a Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona, es va arribar a una situació molt violenta que culminà en una revolta al maig del 1457.

Els conflictes urbans

Com ha assenyalat A. Riera, allà on els dèficits cerealistes generaren més conflictivitat a la baixa edat mitjana fou a les ciutats. Aquí, entre els sectors d’assalariats i petits menestrals que depenien del proveïment blader i de les oscil·lacions del mercat local, les fams i les mortaldats s’estengueren més, tot i els esforços del municipi i de les institucions benèfiques. I fou entre aquests sectors on germinaren les primeres revoltes populars urbanes.

L’avalot més important fou l’anomenada revolta de Berenguer Oller, a la ciutat de Barcelona, durant el mes de març del 1285, un any de males collites, i també de puja dels impostos i dels preus a causa de la guerra que sostenia el rei Pere el Gran amb França. Berenguer Oller, “home de vils gents” segons el cronista Bernat Desclot, aplegà els descontents pels abusos comesos pel patriciat en el govern de la ciutat, molt enfortit arran del privilegi Recognoverunt proceres del 1284, i també el seguiren famílies endeutades amb l’alta burgesia, l’Església i els jueus. Berenguer Oller, que aconseguí d’instal·lar una mena de govern popular durant uns dies, fou acusat d’alta traïció, de voler lliurar la ciutat al rei de França, per la qual cosa fou penjat i arrossegat pels carrers de Barcelona, juntament amb set dels seus companys, tots ells homes dels oficis.

No tornà a produir-se una agitació important fins a la crisi de 1333-34, any en què els aliments van tornar a ésser escassos i el preu del cereal augmentà considerablement. El descontentament popular fou atiat per la predicació de frares com el carmelita Bernat Despuig a Barcelona, que acusava els dirigents urbans d’acaparar el blat mentre el poble moria de fam. La revolta esclatà el divendres 15 de maig de 1334, a la plaça del Blat, i aplegà els menestrals del barri de la Ribera i els pagesos dels entorns, els quals saquejaren la casa del conseller primer Arnau Bernat. Sufocada la revolta pocs dies després, gràcies a la intervenció reial, els seus cabdills foren condemnats i penjats en les forques de fusta que s’instal·laren en algunes de les portes de les muralles de la ciutat.

Les fams i els esclats violents se succeïren a la ciutat comtal, sempre amb motiu de la fretura del cereal i al crit de “Mort als rics”, com el tumult que s’originà l’any 1343 contra els responsables del govern municipal, o el que acabà amb la vida de Jaume de Sant Climent en mans d’uns hortolans, l’any 1344, quan era conseller i cabiscol de la catedral de Barcelona. També tot un seguit d’aldarulls arreu de les ciutats i viles catalanes precediren la gran pesta del 1348, que motivà igualment els primers atacs contra els barris jueus. Aquests primers avalots tenien una finalitat molt concreta: la destrucció dels documents justificatius dels deutes contrets.

Començaven, d’altra banda, les primeres fallides bancàries, com la del canvista Francesc Castelló, executat i decapitat per aquest motiu el 10 de novembre de 1360; o la de Bernat Tordera i Pere de Puigverd, l’any 1375, a conseqüència, segons sembla, de la fortíssima pujada del preu del blat després de la greu sequera del 1374. Les bancarrotes es generalitzaren a partir de la dècada del 1380, coincidint amb la crisi que recorria tot l’Occident europeu; l’any 1381 es produí la fallida de Descaus i d’Olivella, i dos anys més tard la de Pere Pasqual i Arnau Esquerit. Els quantiosos préstecs concedits a la monarquia i l’impagament de censals contribuïren poderosament a la desfeta de la banca privada barcelonina, però la resposta fou la creació, l’any 1401, de la Taula de Canvis pública, el primer banc públic europeu.

Les catàstrofes naturals, les guerres empreses per la monarquia i la incapacitat dels responsables municipals per sanejar les finances sense haver d’acudir als abusos sobre el conjunt de la població fomentaren la creació entre els estaments mitjà i menor d’un grup d’oposició a la gestió de l’oligarquia. La promoció, amb el plàcet reial, d’elements reformistes i democratitzadors dels governs municipals fou un fenomen ben comú en el conjunt de les poblacions urbanes, al final del regnat de Pere el Cerimoniós. La mort del rei, però, impedí l’efectivitat d’aquesta política, ja que la cort de Joan I, el seu fill, s’inclinà novament en favor dels ciutadans honrats. El moviment reformista de Barcelona de l’any 1386 no passà de ser, doncs, un projecte de reforma i, en part, també el de Girona de l’any 1376. En ambdues poblacions, l’oligarquia aconseguí de frenar i reorientar el procés, però les conseqüències es van poder advertir en els gravíssims avalots del 1391. També, al final del segle XIV, a pesar de l’aparença d’una igualtat més gran entre els tres estaments representats en la paeria de Lleida, el govern estava en poder dels majors. El llibre del consell dels anys 1402-03 recull la llarga qüestió i el debat que s’originà entre “majors, migans e menors” arran de la mort de Bernat Gralla, membre destacat de la mà major, i que motivà la intervenció del lloctinent reial en la ciutat i vegueria de Lleida, el cavaller Berenguer de Montagut. Pocs anys després, el 1413, el memorial de greuges presentat per la mà menor al rei Ferran I, estudiat per M.T. Ferrer, aportà els noms de totes aquelles famílies que monopolitzaven els càrrecs municipals, les quals s’acusava de gestionar malament i en profit propi l’administració: eren els Botella, Romeu, Gralla, Sant Climent, Colom, Olzinelles, Espens, Perpinyà, Montsuar, Carcassona, Desbosc, Pous, Navarra, Calbet; algunes d’aquests famílies també eren ben conegudes en altres ciutats i viles del Principat.

La persistència de la crisi i el mal govern dels majors s’incrementà durant el segle XV. A Barcelona, exemple emblemàtic del procés després de l’aprofundit estudi de C. Batlle, s’anaren formant dos grups ben antagònics: la Busca i la Biga. El primer, que aglutinà els mestres dels oficis, els petits mercaders i els artesans, aconseguí el reconeixement oficial mitjançant el Sindicat dels Tres Estaments i Poble de la ciutat, l’any 1451. Assolí, fins i tot, el govern de la ciutat entre el 1453 i el 1462, amb la protecció del rei i sobretot del seu lloctinent, Galceran de Requesens. La Busca propugnà una política clarament proteccionista de la indústria local i mesures democratitzadores en l’accés als càrrecs municipals. Això no obstant, l’hostilitat dels ciutadans honrats i grans mercaders, agrupats en la Biga, des de les corts i la Diputació del General, acabà poc abans d’iniciar-se la guerra civil amb el curt intermedi de govern popular. La solució per a Barcelona no arribà fins a la introducció de la insaculació en l’elecció de càrrecs municipals, obra dels col·laboradors del rei Ferran el Catòlic, entre els quals destacà Jaume Destorrent. La insaculació, o les formes parcials d’aquesta, ja havia servit per a pacificar altres poblacions com Xàtiva, Menorca, Perpinyà, Vic o Girona, i es generalitzà, al final del segle, al conjunt dels nuclis urbans com a fórmula de superació de les lluites pel control del municipi.

Els atacs a les jueries i moreries

Quan el 1378 els jurats de València afirmaven que “més amam morir que ésser semblants a juheus”, no feien sinó expressar un arrelat antisemitisme que es manifestava sovint en atacs i vexacions dirigits pel comú de la població. En arribar la Setmana Santa, les mesures de defensa de la comunitat hebrea s’havien d’incrementar perquè, entre altres actes, els cristians acostumaven a apedregar els jueus el Divendres Sant.

La situació s’agreujava en moments de dificultats, sobretot perquè molts jueus, no tots evidentement, intervenien al costat del rei, el seu protector, en la percepció dels tributs i en el préstec usurari. El 1354 es reuniren representants de les aljames jueves de la Corona d’Aragó per prendre mesures contra la dramàtica situació en què es trobaven arran dels atacs que havien sofert el 1348, l’any de la Pesta Negra. Els jueus havien estat acusats, pels seus pecats, de ser els causants de les sequeres i de la mortal epidèmia, i calgué l’expedició d’una butlla papal, datada el 21 de gener de 1356, exculpant-los de qualsevol implicació en aquella mena de càstigs divins. Però al final de segle, ciutats i viles vivien uns moments realment crítics, de recrudescència de la tensió entre majors i menors per la gestió municipal. Calia ben poc perquè l’espurna fes esclatar la violència i que aquesta es canalitzés sobre els jueus, però també contra els mudèjars, és a dir els que havien conservat la religió islàmica.

Les predicacions de l’ardiaca d’Écija, a Andalusia, provocaren els avalots antijueus el mes de juny del 1391. D’aquí s’anaren propagant per Castella fins a arribar a la Corona d’Aragó. A València, cal situar l’assalt de la jueria, que es produí el diumenge 9 de juliol, en el clima de tensió que es respirava des de feia anys entre el govern local i l’aljama, a causa de l’esforç d’aquesta per reduir al mínim la jurisdicció municipal. Fet al qual cal afegir les queixes de la menestralia pel tracte privilegiat que rebien els jueus, tant del monarca com d’alguns sectors benestants de la ciutat amb interessos econòmics a l’aljama, segons l’acurada observació d’A. Rubio Vela. Els avalots s’estengueren des de la ciutat al conjunt del Regne de València, i només la jueria de Morvedre, que havia sofert un important atac l’any 1348, resistí el saqueig i originà un massiu èxode de jueus cap a aquesta vila.

A Ciutat de Mallorca, l’atac del call, el dia 2 d’agost de 1931, s’ha d’emmarcar en el context de lluita antifiscal que va provocar l’aixecament de forans i menestrals contra l’oligarquia del consell municipal, tal com ha sostingut J.F. López Bonet. Emparats en la força d’un contingent armat que arribà a concentrar fins a 7 000 homes, forans i menestrals assoliren durant uns mesos una sèrie de reformes autènticament revolucionàries en l’economia i l’administració de la ciutat. Mesures que recollien aspiracions populars com la inhabilitació perpètua de tots aquells que haguessin usat malament els càrrecs públics, abolició de tots el impostos “no sia negú que pach res als colectors per setxé de vin, ajuda de carn, molige de blat, talla de draps ne altres qualsevols ajudes e imposicions”, cancel·lació de crèdits i contractes usuraris, etc. Malgrat tot, com havia de succeir en altres indrets, el somni popular finalitzà amb la intervenció règia al cap de pocs mesos.

Els fets de Mallorca acceleraren els de Barcelona. La lluita menada per les dues faccions oposades pel govern municipal provocà, el dissabte 5 d’agost, una marxa del poble menut contra la Casa de la Ciutat; però l’assalt fou frenat i conduït cap al call jueu, que fou saquejat. L’endemà, diumenge, la situació era de calma; s’havien arrestat els culpables i dilluns es farien complir les sentències. Aleshores s’originà un altre avalot amb la consigna “los grossos volen destruir los menuts!”, que aplegà nombrosos pagesos de la rodalia i que fou, de nou, dirigit sàviament cap al Castell Nou, on s’havien refugiat els jueus. Foren assetjats fins que, dimarts, molts d’ells demanaren de ser batejats per salvar la vida. Els jueus que resistiren i es negaren a convertir-se foren assassinats al carrer. Com a Mallorca, els revoltats assoliren momentàniament una sèrie de mesures populars: participació més igualitària en el Consell de Cent, que arribà a tenir tres-centes persones en la sessió del 25 d’agost; revisió dels comptes del clavari, l’oficial de la tresoreria municipal, a qui s’acusava de malversació dels fons; o la rebaixa de les imposicions sobre la carn, el vi, el blat i altres cereals. La repressió, però, tampoc no es feu esperar, amb l’execució dels responsables a partir del novembre d’aquell any.

A Girona, com a Camprodon i Besalú, el call fou saquejat el dia 10 d’agost, i fou precedit, també, per les lluites de la mà menor, de la menestralia contra l’oligarquia rendista. En els dies posteriors a l’assalt, els menestrals, amb l’ajut dels pagesos de la rodalia, aconseguiren un seguit de mesures, entre les quals hi havia la rebaixa dels impostos. La sort de la revolta, això no obstant, fou la mateixa que la de la resta de les ciutats esmentades.

El dia 23 d’agost, diumenge, era assaltada la “cuirassa”, el barri dels jueus de Lleida; el Libre d’Apuntaments de la Paeria és prou eloqüent: “a XXIII del mes d’agost, any MCCC noranta hu, fonch lo insult dels juheus e foren morts LXXVIII juheus e mesos tots en una ciga al Pla dels Frares Menors. Tots los altres juheus se bategaren e feren sglésia de la sinagoga, y meteren-li nom Sancta Maria del Miracle, en la qual los conversos tenen vuy lo cementiri”. El dia 18, l’avalot s’havia suscitat a Tortosa i Tarragona, i més endavant a Perpinyà. Al començament del mes ja s’havien batejat tots els jueus de Vilafranca del Penedès i de Vic. També patiren els jueus de Cervera, Valls, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, etc. La generalització del fenomen, amb la conversió o la mort dels jueus, la transformació de les antigues sinagogues en esglésies cristianes, les predicacions de caire escatològic que postulaven la desaparició dels jueus, i també les accions, menys greus, comeses contra la minoria musulmana, van centrar la qüestió en un enfrontament religiós. Enfrontament, però, amb una profunda significació social i que vehiculà o canalitzà, en part, altres problemes generats en les desigualtats econòmiques i d’accés als òrgans del poder.

En el cas, però, dels assalts a les moreries, cal considerar, a més, la situació de frontera amb Al-Andalus del País Valencià i el que això comportava. L’odi popular s’incrementà, al final del segle XIV, amb les accions dels bandolers granadins i dels pirates del nord d’Àfrica, que arribaren a saquejar i fer captives poblacions senceres. Així va succeir a Torreblanca, l’any 1397, fet que originà el posterior acte de represàlia contra les moreries del regne, al crit de “muyren los moros”. Pocs anys abans, el 1386, havia estat l’aljama de Xàtiva la víctima del saqueig cristià. A mitjan segle XV es reproduïren els atacs antimusulmans, dels quals els de València tingueren un relleu especial.