Llibre major del banc de P. Descaus i A. Olivella, 1381.
ACA / R.M.
Molt probablement, la banca barcelonina va néixer, com d’altres banques mediterrànies, de la prolongació de les activitats dels primitius canvistes de moneda, els quals, de lliurar-se al canvi manual, passaren a acceptar i administrar dipòsits i a crear crèdit amb capital propi i capital dipositat. El procés es completà en la darreria del segle XIII, quan aparegué una tipologia d’operacions, un sistema comptable i una terminologia precisa.
La reglamentació bàsica de les taules de canvi, nom que mantingueren al llarg de segles i que en recorda l’origen, es donà en les Corts de Barcelona del 1299 i de Lleida del 1301. En la primera s’establí que la “dita” o abonament en compte hauria de tenir el mateix valor que la comanda i el dipòsit; que les dites haurien de ser escrites en el capbreu o llibre comptable del banquer i que no podrien ser “elongades”, és a dir, diferides, ni tan sols per autoritat reial. S’establia, també, que el canvista “abatut” no podia tornar a tenir taula, no podia ser oficial reial i que havia de ser posat a pa i aigua fins que no respongués dels seus dipòsits. La Cort de Lleida del 1301 formulà garanties prèvies a l’obertura d’un banc: hauria de donar assegurances fins a 1 000 marcs d’argent a Barcelona i Lleida, i fins a 300 en les altres ciutats i viles. El canvista que no donés aquestes assegurances o avals no podia posar tapits (catifes) com a símbol extern que la situació de la seva taula era garantida.
Les disposicions sobre els banquers fallits s’enduriren en la Cort de Girona del 1321, ja que establien pena de mort; les assegurances o avals van augmentar en la Cort de Cervera del 1359.
Les taules de canvi donaven un seguit de serveis molt pròxims als que donen els bancs actuals: per una banda, l’administració de crèdits i dipòsits; per l’altra, proporcionaven préstecs.
En l’administració de crèdits i dipòsits, les taules de canvi oferien, en primer lloc, operacions de caixa: gestionaven ingressos i reintegraments de numerari pel mateix titular i en favor seu; per terceres persones i a favor d’aquestes; en moneda local i en moneda estrangera; en compte propi i en compte d’altri. Les operacions de caixa, com també les de transferència, podien ser orals i escrites. S’ha pretès que la banca medieval operava només oralment, però resta comprovada l’existència d’ordres escrites similars als actuals xecs.
En segon lloc, les taules feien transferències de compte a compte. Les més habituals anaven entre comptes de clients, però la banca acceptava també, sia com a subjecte actiu o com a passiu, transferències entre clients de diferents taules que no tenien compte en la banca operativa. Així, hom podia girar una quantitat des del compte en una banca a una persona que tenia compte obert en una altra taula. Les quantitats girades podien provenir d’un saldo positiu, però també, i aquesta era una manera de crear crèdit, d’un saldo negatiu. La quantitat girada podia restar a lliure disposició del beneficiari o condicionada a la realització de determinats actes jurídics o a un termini preestablert; les ordres de transferència podien donar-se tant de forma oral com escrita.
A més de crear crèdit acceptant transferències o dites en descobert, la banca prestava diners líquids contra penyora, contra dipòsit de document que provava un crèdit a favor de qui manllevava els diners, contra un jurament solemne de tornar el rebut, contra un avalador que es faria càrrec de la devolució en cas d’impagament, contra una carta de comanda feta davant de notari i, fins i tot, contra la nòmina d’un funcionari.
Una operació molt característica de la banca Descaus-Olivella era la d’actuar de tercer en préstecs presos per l’administració reial. La banca girava la quantitat des del compte del prestador al del tresorer reial, i el mateix dia girava la mateixa quantitat des del compte del tresorer al del prestador, incrementada amb els interessos (el 10% quadrimestral) ajornada a quatre mesos.
La banca medieval també intervenia en pagaments de lletres de canvi i en lliuraments de diners presos a canvi. I, naturalment, la banca es dedicava a negocis molt diversos, des de l’armament naval fins a operacions comercials i al canvi de moneda, origen de la seva realitat.
La banca Descaus-Olivella fou una de les que s’abateren als anys vuitanta del segle XIV, juntament amb la Provençal-Brunet, la Colom, la Garí de Perpinyà. El motiu d’aquesta fallida és encara discutit, tot i que podria ser més una fallida del sistema bancari que una contracció econòmica.
La transcripció d’un extracte del llibre major del banc de Descaus i Olivella mostra el funcionament d’aquest tipus d’entitat:
“Devem a madona Saurina, muller d’en Ramon Scanyet, quondam, que hic mudam de son compte dell capbreu quart de 238, que li foran dits per en Per des Vall, pagadós per tot julioll: 1331 lliures
Item li devem, que li dixem per en Pere des Vall, de 36 ha 2 d’agost pagar ha 4 meses que comensaren primer d’agost, ab 130 lliures de mogubell e de prestech 1300 lliures: 14 300 lliures
Item li devem, que li dixem per en Pere des Vall tresorer, de 232, ha 11 de dembre, pagar a 4 meses que comensaren primer de dembre, ab 110 lliures de mogubell, e de prestech 1 100 lliures: 1210 lliures”
“Deu madona Seurineta, muller quondam d’en Ramon Scanyet, que li trametem comptans per en Guillemet Artús de casa nostra, ha 31 de julioll: 31 lliures
Item deu, que dixem per ella a fre Fransesch Valls, procurador dels Frares Menors de Barcelona, de 151 ha 22 d’agost, pagar a 30 de noembre de la qual quantitat lo dit fra Fransesch deu restetuit cautelles de 3 meses 10 jorns, e dells 20 jorns la dita dona: 330 lliures
Item deu, que dixem per ella a.n Pere des Vall, de 33, ha 2 d’agost, per prestech: 1 300 lliures
Item desu, que dixem per ella a.n Pere des Vall, de 229, ha 11 de dembre per prestech que feu a la cort per via de mogubell: 1 100 lliures
Item deu, que mudam en son compte al capbreu 6é, de 183:1 210 lliures”