Les lluites de bàndols a les ciutats

Les ciutats van consolidar, durant el segle XIII, el seu règim municipal, que perpetuava l’acció de govern d’unes quantes famílies. Seguidament, s’obrí un període secular de tensions i enfrontaments al bell mig del patriciat pel control dels càrrecs administratius, és a dir, per l’exercici del poder. Aquest seria un dels elements explicatius dels conflictes, però, no cal dir-ho, n’hi ha d’altres. Les rivalitats personals, els vincles familiars o el control de les terres i predis propers al nucli urbà feien vessar la sang sovint pels carrers de les ciutats. En aquest sentit, la incorporació dels burgesos benestants a la classe dels grans propietaris de terres i senyories, la fascinació que despertaven en aquells grups dirigents urbans els models de vida de la cavalleria i els lligams que s’havien anat establint entre els poderosos del camp i de la ciutat són aspectes que ajuden a entendre el caràcter d’aquestes guerres urbanes, autèntiques guerres feudals traslladades del camp a la ciutat.

Efectivament, durant la baixa edat mitjana, els estaments urbans es dividiren en bàndols i faccions irreconciliables, tal com mostra l’abundant documentació generada pels consells municipals. Les faccions tenien sovint una composició força heterogènia, on cavallers, ciutadans o menestrals podien anar plegats en la defensa d’uns interessos conjunturals comuns. Però de fet, en origen, el llinatge —és a dir la família àmplia amb tot l’entrellat de clienteles i fidelitats que suscitava— havia actuat i actuava de pol aglutinador de les diverses parcialitats. Els mateixos cognoms en plural —Boïls, Vilaraguts, etc.— per a designar els grups en conflicte són prou indicatius de l’important paper representat pel parentiu.

Tanmateix, podia donar-se el cas que les hostilitats s’iniciessin a l’interior del mateix llinatge, motivades per qüestions d’herència, de patrimoni familiar, i que aquesta ruptura provoqués la creació de les faccions. Josep Lladonosa estudià la guerra que sostingueren, d’ençà de mitjan segle XV, Llorenç de Montcada i el seu oncle Mateu de Montcada per la baronia de Seròs, Aitona i Mequinensa. Una guerra que s’estengué al llarg de trenta anys i que finí amb l’extinció de la nissaga. El palau de Montcada, el reducte inexpugnable de Llorenç a l’interior de la ciutat de Lleida, convertí el nucli urbà en escenari de les baralles protagonitzades pels valedors d’uns i altres.

Si bé es coneixen enfrontaments anteriors, des del final del segle XIV les bandositats s’havien generalitzat arreu de la Corona. Les ciutats s’havien anat convertint en veritables camps de batalla. A Barcelona, com va estudiar M.T. Ferrer, les més famoses d’aquelles bregues tingueren per capitostos Galceran Marquet i Guerau de Palou i els seus respectius seguicis, els Marquets contra els Palous, en una lluita originada inicialment per l’accés al càrrec de vicealmirall a València. Com ha assenyalat Rubio Vela, les lluites assoliren un moment culminant en el període 1398-1405, entre els Solers i els Centelles, amb batalles que foren recordades per la població, com l’anomenada “la gran brega de la cadena”, el 1405, que significà la derrota dels Centelles.

Les mateixes faccions prenien partit quan esclataven conflictes polítics. Així es manifestà en tot l’afer de la successió del rei Martí entre antequeristes i urgellistes. A València, els Centelles s’havien decantat per Ferran d’Antequera i els Solers per Jaume d’Urgell. A Lleida, els Navesos, seguidors de Samsó de Navers i fidels partidaris del comte d’Urgell, s’enfrontaren als Sescomes, que recollien el sentiment majoritari de l’oligarquia lleidatana d’afavorir la candidatura del castellà. No cal dir que, anys després, la guerra civil dels anys 1462-72 provocaria també l’arrenglerament en l’un o l’altre dels sectors en conflicte.

De la notorietat que assolí el fenomen de les bandositats, a tots nivells, se’n té una bona prova en els intents, tant de la monarquia com dels consells municipals, d’aturar-les. La monarquia publicà crides com la que recollia l’escrivà de la Generalitat Jaume Safont, el 30 de juliol de 1429, expressant que “lo dit senyor [rei] volia e manava que tothom que fos en alguna bandositat en Barchinona ne en Cathalunya, stiguessen en pau e treva, sots pena de mort”. D’altra banda, les ordinacions dels consells municipals es dirigien també a procurar la tranquil·litat ciutadana, prohibint, per exemple, l’ús de determinades armes. A Lleida, l’any 1402, les actes del consell de la paeria es feien ressò dels danys irreparables que ocasionaven les pugnes entre el cavaller Jofre de la Bracerola i els seus i els Colls i Cortits; pugnes que obligaven a “provehir-hi en tal manera que la ciutat sie preservada de tot sinistre”, establint “que nengun hom de la ciutat no gos fer part ab la una part o altra dels dits bandos dins la dita ciutat e.ls termens sots pena de cors e d’aver”. A Tarragona, les ordinacions sobre la bandositat de mossèn Gregori Burguès del 1421 també reflectien la mateixa preocupació: “Item que no sia algun hom, de qualque condició o stament sia, qui gos moure brega dins la ciutat ni fer moure. E qui lo contrari farà que sia penjat pel coll de guisa que muyra”.

La lluita pel control del govern urbà afavorí l’arrenglerament de les faccions en els partits enfrontats, com la Biga i la Busca de Barcelona, o els “majors” i “menors” de les altres ciutats. La introducció del sistema de la insaculació dels càrrecs posà fi a una bona part de les lluites de bàndols a les ciutats. A la darreria del segle XV, però, començà a prendre cos i empenta un bandolerisme organitzat al camp i a la muntanya, que va ser un dels trets característics de la centúria següent. Des del Pirineu de Lleida, les bandes d’en Matxicot i en Capdet Camonet, aprofitant la rebel·lió protagonitzada pel comte de Pallars el 1472, un cop acabada la guerra civil, amenaçaren i atacaren en diverses ocasions els plans i la mateixa ciutat de Lleida. Com assenyalà Josep Lladonosa, calgué la formació d’una germandat el 1475 entre diverses poblacions, com ara Balaguer, Tremp, Fraga o Lleida, per tal de poder expulsar els lladres i saltejadors de camins.