Els Usatges de Barcelona

És el text jurídic cabdal i més representatiu de la història del dret català per raó dels seus orígens i contingut, pel seu desenvolupament consuetudinari i jurisprudencial, i també pel fet que constitueix l’encapçalament del dret general català contingut en les Compilacions de les constitucions i altres drets de Catalunya (1413, 1496, 1588/89 i 1702). Aquest dret general modificà, com a dret novíssim i seguint l’ordre dispositiu del codi de Justinià, el dret comú vigent oficialment a Catalunya des del 1409.

Pel que fa als orígens i al contingut dels Usatges de Barcelona, s’ha d’esmentar l’existència de diverses i progressives explicacions ofertes per una nombrosa historiografia que arrenca d’estudis realitzats al final del segle XIX i que està representada, gairebé sense solució de continuïtat, fins als nostres dies. En aquest sentit cal esmentar els estats de la qüestió oferts per Jesús Fernández Viladrich i Manuel J. Peláez (1984), i per Josep Maria Font (1988), que donen bon compte del debat historiogràfic existent.

Els manuscrits més antics conservats dels Usatges de Barcelona pertanyen al segle XIII, de manera que el seu procés de gestació anterior ha estat estudiat a partir d’altres fonts documentals que no permeten d’arribar, fins al present, a conclusions totalment definitives. L’usatge Cum Dominus (número 3 de l’edició d’Abadal-Valls del 1913, que cal utilitzar) atribueix l’origen dels Usatges a la decisió del comte Ramon Berenguer I i de la seva esposa Almodis, presa en una assemblea comtal a la segona meitat del segle XI. Tanmateix, les aportacions de Mor, Abadal i Bastardas n’han situat l’origen al segle XII, en les corts de Ramon Berenguer III o de Ramon Berenguer IV, on un compilador anònim s’encarregà de redactar la compilació dels Usatges a partir de textos anteriors, de manera que fins i tot disposem del text dels Usatges, tal com devia ser entorn de l’any 1140, gràcies al treball de restitució textual que publicà Bastardas el 1984. Tot i això, continua el debat historiogràfic sobre el contingut i la situació temporal dels diversos materials emprats pel compilador del segle XII; així, Bonnassie redueix a set el nombre d’usatges que cal atribuir al regnat de Ramon Berenguer I.

Posteriorment, en aquest nucli originari dels 140 primers usatges, se n’hi anaren afegint de nous per a ús de la cúria comtal, la procedència dels quals derivava de pràctiques jurisprudencials que resolien casos concrets o de noves decisions de la cúria o d’altres assemblees polítiques amb les quals es caminava vers la formació d’una potestat territorial sobre la societat feudal hegemònica. Aquestes addicions es feren per mitjà d’anotacions marginals que, segons una tradició manuscrita encara no estudiada en tota la seva complexitat, acabarien entrant en el cos del text malgrat que aquest no es fixà de forma oficial fins al segle XV. Tanmateix, els Usatges de Barcelona adquiriren, en una versió sense precisar, vigència oficial per mà de la Cort de Barcelona del 1251, que així ho establí. En aquesta època, entre els segles XII i XIV, assoliren el nombre de 169 en la denominada versió vulgata, i contribuïren a la seva fixació les primeres glosses (l’ordinària i la de Jaume de Montjuïc). Altrament, l’ordre dispositiu d’aquesta versió vulgata no és coincident en tots els manuscrits existents, de manera que existeix una problemàtica que cal posar en relació amb la pervivència del Liber Iudicum a Catalunya, atès que moltes d’aquestes addicions s’hi poden reconduir directament o indirectament. Els últims cinc usatges (números 170 a 174) s’afegiren probablement al principi del segle XV en ocasió de la seva traducció oficial al català per confegir el projecte de la primera Compilació del dret general de Catalunya (1413-22).

De totes maneres, els Usatges de Barcelona sorgeixen per resoldre els problemes d’una societat senyorial i feudal que no era prevista pel Liber Iudicum sinó que, en absència d’una monarquia de tall visigòtic que monopolitzés la creació del dret, la concepció del dret i la construcció de la vida associativa es basaven més en la fe i en les creences dels particulars que en les prescripcions normatives d’una constitució política legal. El dret es descobreix i no es crea mitjançant allò que hom creu que és el seu dret. Estar a fe d’un altre home o d’un senyor obliga a uns comportaments en benefici d’allò que el senyor cregui que és el dret. La societat, doncs, s’estructura per ordres de legitimitat basats en les fidelitats privades degudes als amics i en la justa violència contra els enemics.

El contingut dels Usatges, pel que fa al seu nucli primitiu, reflecteix els intents de superar la justa venjança de la sang establint una sèrie de composicions per raó del tipus de delicte i de la condició de la víctima (usatges 4-22, 58-59), o construint una jurisdicció senyorial per resoldre els conflictes a través d’unes formes processals rudimentàries (usatges 23-30, 43-57) on conceptes com els de ferma de dret, plet, batalla, reptament, acuindament, jurament, etc., contenen un significat històric que encara rau parcialment en la penombra.

El dret feudal és representat per tots aquells usatges que constitucionalitzen les institucions del feu i del castell entorn de les quals giren les relacions polítiques bàsiques, concretades en les nocions d’homenatge, serveis, home soliu, potestat, bausia, etc. (usatges 30-42).

La presència de l’influx eclesiàstic en la pacificació d’una societat basada en el deure personal de vindicar directament les ofenses que hom creu que ha rebut dels altres, es posa de manifest en tota una sèrie d’usatges que recullen disposicions de pau i de treva o de tònica similar garantides pels poders territorials que s’atribueix el príncep de Barcelona (usatges 60-74, 91-99). Altres disposicions sobre dret privat, penal i processal, com també el famós ordre de prelació de fonts del dret contingut en l’usatge 81 (“…hon no bastaran los usatges, torna hom a les leys [gòtiques] e al arbitre del príncep e a son juy de la cort.”), integren el contingut d’aquest codi.

Textos consuetudinaris del segle XIII com les Commemoracions de Pere Albert o els Costums de Catalunya, i textos jurisprudencials com la glossa ordinària (segle XIII) o les glosses de Jaume de Montjuïc, de Guillem i Jaume de Vallseca, de Jaume Callís (segle XIV) i de Jaume Marquilles (segle XV), constituïren el mitjà natural d’utilització alternativa o actualització dels Usatges de Barcelona pel que fa a les noves exigències socials i científiques derivades, respectivament, de l’evolució històrica de la societat catalana i de la cultura jurídica del ius commune.