Les vegueries i sotsvegueries de Catalunya el 1301.
La vegueria era la demarcació on el veguer exercia la plena representació jurisdiccional del senyor de l’indret. Era present al segle XII en àmbits comtals i vescomtals, a manera de districte que permetia superar delimitacions més reduïdes i adaptar la representació sobre regions reals. Aquestes regions eren perfilades d’acord amb les característiques naturals, jurisdiccionals i d’unitat socioeconòmica, a partir d’un nucli rector. Al segle XIII, la monarquia va assumir progressivament aquest model de demarcació, tot reflectint una divisió en vegueries plenament establerta. Tanmateix, era un model dubtós en les combinacions a seguir per a mantenir un nombre determinat de demarcacions sota un nombre reduït de veguers, titulars, cadascun, de més d’una vegueria reial.
En el tombant del segle XIII al XIV, Jaume II adoptà el sistema de vegueries com a eina bàsica per a consolidar el poder reial sobre tot el territori català. La mesura s’emmarcava en el conjunt d’iniciatives que en aquell moment va imposar la monarquia per a envigorir i sanejar l’administració i la capacitat reial. Pel que feia a les demarcacions, això exigia l’estructuració d’una xarxa de vegueries que cobrís tot Catalunya (sense comptar la Vall d’Aran), en la qual s’incloguessin els espais en què l’exercici jurisdiccional no pertanyia al rei sinó als poders baronials. D’aquesta manera, el 1301 es va poder establir un mapa de vegueries reials sobre el conjunt de Catalunya, que només trontollava a l’Urgellet, per la llunyania de nuclis reials importants. L’esmentat mapa permetia proclamar el rei com a senyor suprem de tot el territori, malgrat que en amples zones no tan sols no hi tenia jurisdicció sinó que ja existia una organització territorial pròpia, sota àmbit baronial. Aquesta mantingué una plena capacitat d’actuació, per bé que encoberta sota la demarcació reial, la qual cosa ha facilitat el desconeixement historiogràfic de les vegueries pròpies dels comtats i vescomtats aliens a la jurisdicció reial. Cal destacar, per la seva incidència territorial, les vegueries baronials d’Urgell, Balaguer, Bas, Cabrera, Empúries, Castellbò i Andorra. L’arrelada estructuració interna d’aquests indrets baronials, ben establerta i justificada jurisdiccionalment, va fer que els seus senyors es despreocupessin de les aspiracions dels sobirans que pretenien presidir una xarxa vicarial per a tot Catalunya. No obstant això, la necessitat d’usos de demarcació conjunts, tal com s’imposà al segle XIV, va afermar l’estructura de les vegueries reials com a divisió administrativa pròpia de Catalunya, més ben adequada a la realitat i més operativa que no pas altres alternatives de demarcació, com seria l’extrapolació a un ús generalitzat de les divisions diocesanes.
De tota manera, en establir aquesta xarxa territorial reial, la Corona no va fer sinó assumir les capitalitats i les delimitacions ja perfilades de manera força espontània. El rei va canalitzar cap a les circumscripcions pròpies una divisió territorial imposada per la configuració física natural de l’espai, el respecte de la situació jurisdiccional-baronial, la tradició i, sobretot, les capitalitats socioeconòmiques definides des dels nuclis urbans. Precisament, la forta incidència de la seu de vegueria es feu palesa, no sols en la denominació oficial de moltes demarcacions (on se sumaven el nom de la capital i el de la regió) sinó en l’exercici ordinari de la cort del veguer. Aquí, els poders locals tendiren a absorbir l’oficial reial, tot confonent, interessadament, la demarcació reial amb l’àmbit d’influència municipal. Aquests elements imposaren una divisió territorial molt estable pel que feia a nombre de vegueries i molt adaptada a la realitat física i humana. Aquests trets en van garantir la pervivència fins al segle XVIII, tant al Principat com a l’anomenada Catalunya del Nord, on els comtats de Rosselló i Cerdanya reflectien els mateixos plantejaments.
Veguer, llibre dels Usatges de Barcelona, segle XIV.
APL / R.M.
El sistema comportava una divisió territorial a tres nivells, més uns casos particulars. En primer lloc se situaven les vegueries regides per un veguer, com les de Barcelona, Vilafranca i el Penedès, Tortosa i Ribera d’Ebre, Girona, Cervera, Manresa i Bages, Lleida, Rosselló, Cerdanya, Conflent, Vic i Osona —des del 1318—, Montblanc —des del 1319—, Camprodon —excepte entre el 1321 i el 1354—, Tàrrega —des del 1330—. En segon lloc, les vegueries regides usualment per un sotsveguer, ja que el veguer era titular d’una altra demarcació, com era el cas de Pallars, Camarasa, Berga i Berguedà, Besalú, Tàrrega —fins el 1330—, Montblanc —fins el 1319—, Vic i Osona —fins el 1318—, Ripoll i Ripollès, la Ral, Camprodon —entre el 1321 i el 1354—. En tercer lloc, les sotsvegueries, regides per un sotsveguer territorial, amb diferent grau de subjecció a la vegueria, de la qual en la majoria dels casos pràcticament es van desvincular des del primer quart del segle XIV. Les més estables foren Prats i Segarra, Copons, Igualada i la Conca d’Òdena —Igualada, des del 1381—, Piera, Moià i Moianès, Baridà, Conflent, Vallespir, Capcir, mentre que, per circumstàncies diferents, algunes sotsvegueries no es consolidaren —el Bruc i la Guàrdia, Santpedor—, d’altres mantenien un tracte particular —Sarral, Meià— i unes altres van viure llargs problemes de consolidació per dificultats baronials —Lluçà i Lluçanès—. Finalment, el sistema es completà amb les vegueries de la Vall de Ribes (infeudada des del segle XII fins al XVI i mantinguda, des del 1599, sota un règim particular), la part inferior de la ciutat de Vic (infeudada i reial entre el 1315 i el 1421), el Vallès (amb un titular que depenia, des del 1289, del veguer de Barcelona) i Tarragona i el Camp (regida per un veguer reial i un altre d’arquebisbal en una cort comuna), a més d’alguns intents de lloctinències territorials, entre les quals destacava, com a més particular i reeixida, la d’Olot respecte a Camprodon des del 1401. Les modificacions se centraren en els límits respectius, per raó de topades i conflictes de poder de les seus vicarials o per motivacions baronials. En aquests darrers casos, podien imposar-se, com va succeir al segle XIV, reduccions de vegueries si la capital era cedida al poder baronial, canvis de demarcació per tal d’apaivagar tibantors entre barons i municipis o, més freqüentment, alteracions a fi de tractar unitàriament, dins de les demarcacions reials, els espais baronials que gaudien d’una estructura interna consolidada. Aquesta necessitat d’adequar la divisió territorial a la realitat física i humana, amb el respecte de les capitalitats socioeconòmiques, va imposar que la desfeta del comtat d’Urgell comportés, el 1418, la incorporació de les vegueries d’Urgell (Agramunt) i Balaguer a la xarxa vicarial reial. D’altra banda, els límits de les vegueries occidentals es veieren afectats pel contenciós entre Catalunya i Aragó pel que feia referència a la qüestió de la frontera mútua. D’aquí derivà l’anul·lació de la vegueria de Ribagorça el 1301, la modificació, el 1322, dels termes de la vegueria del Pallars i el progressiu retall dels límits occidentals de la vegueria de Lleida durant la primera meitat del segle XIV. Al nord, en canvi, el sistema vicarial es mantingué, tot i que el 1258 la vegueria de Fenolleda va ser cedida a França malgrat els diferents canvis de sobirania esdevinguts als comtats de Cerdanya i Rosselló.