El poder i la ideologia

La història de Catalunya d’aquest període es desenvolupà en una societat feudal i estamental, en un món que Déu havia volgut dividit en tres estats: el dels oratores o oradors que pregaven a Déu pel poble, el dels bellatores o guerrers que eren els defensors de la societat, i el dels laboratores o treballadors que, llaurant les terres, proveïen al sosteniment de tots. Aquesta tripartició creava, per voluntat divina, una estructura jerarquitzada que es justificava per la funció a què estaven destinats els seus respectius membres i en la qual eren especialistes: l’oració, la guerra i el treball de la terra. La divisió, que va sorgir a Europa al final del segle IX, mantenia tot el seu vigor al segle XIII.

Si bé semblava trobar la seva articulació en la col·laboració recíproca d’uns grups amb els altres, el cert és que l’estament dels llauradors, que es dedicava al manteniment dels homes amb el fruit del seu treball, era el més nombrós i, no obstant això, estava sotmès als altres dos, més reduïts però també amb molta més riquesa i més poder, ja que eren capaços d’imposar-se a la majoria i fer-la treballar per al seu profit. En una paraula, la societat, dividida en estaments, generava interessos socioeconòmics contraposats; l’existència d’aquests interessos era evident encara que en les seves lluites pel poder no va haver-hi una consciència de classe social ni, per tant, una teoria sobre els enfrontaments de classes que, tanmateix, van existir en aquesta societat. La legitimació dels poderosos enfront dels desposseïts s’organitzà segons els paràmetres d’un món que ho reduïa tot a ordre i a sistema.

Un retòric text, la Doctrina compendiosa, relatava com Déu, creador de tot el que existeix, establí des del principi diferències, divisions i gradacions: ni els estels eren de les mateixes dimensions, ni emetien la mateixa llum; els àngels no es trobaven a la mateixa jerarquia; els sants del cel no gaudien de la mateixa glòria i, encara que tots es tenien “per bé contents de lur grau”, els menors eren obedients i reverents amb els majors, i tots amb Déu. Després de diversos exemples, l’autor es detenia en els homes, entre els quals les diferències eren nombroses tant en l’ordre físic com en el social o en l’econòmic. Però tot això provenia de la “voluntat de Déu o de ordonació de natura creada per Déu”, per la qual cosa les seves criatures no podien malbaratar aquesta ordenació sense pecar i, si ho feien, es convertien en reus de càstigs divins.

Encara que al segle XIII continuava vigent aquesta rígida visió del cosmos, des de la centúria anterior havia començat a destacar un grup que pugnava per trobar el seu propi lloc a les estructures d’aquella societat: els burgesos.

Aliens a les relacions de dependència personal i amb la pràctica d’una economia d’intercanvis comercials, els burgesos no estaven inclosos en l’ordre tripartit que la voluntat divina semblava haver disposat de manera permanent; la generació de relacions de poder pròpies i la seva presència cada vegada més considerable en la societat anaven acompanyades de l’exigència de nous ajustaments per tal que l’ordre establert no es desintegrés. I, malgrat la resistència d’altres sectors de la societat, especialment la noblesa i l’Església, els mercaders de les ciutats anaren adquirint un paper rellevant.

Un altre element de desequilibri, al començament d’aquest període, era el procés d’enfortiment dels poders polítics. Al món baix-medieval, papes, emperadors i reis o prínceps buscaven l’espai on exercir la seva respectiva potes tas (poder). Els monarques de la Corona d’Aragó no van ser aliens a aquesta evolució i també ells contribuïren a la formació d’un dret i d’una doctrina que configuraren el seu àmbit de poder i les manifestacions d’aquest.

Els juristes, però també els teòlegs i els tractadistes, s’encarregaren de legitimar el poder de les diverses instàncies: príncep, noblesa, Església, oligarquies ciutadanes. Aquesta justificació no tenia altra finalitat que la d’evitar les tensions que les noves formes de l’exercici del poder generaven en una societat feudal. Per aquest motiu, el discurs no fou sempre lineal i incorregué en contradiccions. Tot això generà una cultura específica entorn dels grups poderosos i d’aquells que no posseïen cap tipus de domini, cultura que actuava com a manifestació externa de les seves respectives maneres de viure, però també com a vehicle de transmissió ideològica entre tots ells, i feia funcionar les rodes del mecanisme.

El poder reial: el príncep de Catalunya

L’anomenada recepció del dret comú (dret romà de Justinià, dret canònic i dret feudal), que s’estenia per l’Europa cristiana baix-medieval, assentà les bases jurídiques per a la configuració i l’enfortiment dels poders polítics d’aquell moment. Aquest dret s’anà transformant gràcies, en gran part, a la seva elaboració doctrinal per obra dels juristes. Van ser ells els qui elaboraren el sistema i definiren les institucions de l’època. Els emperadors impulsaren decididament aquestes construccions que servien per a consolidar la seva autoritat als territoris que formaven part del Sacre Imperi Romano-Germànic. A imitació d’ells, els reis se serviren d’aquesta doctrina per a enfortir el seu propi poder, cosa que els portà, gradualment, a deslligar-se de les relacions feudals de dependència personal. Però al mateix temps, els monarques d’aquells territoris que no estaven inclosos al de l’imperi havien d’afermar la seva autoritat davant de l’emperador i declarar la seva insubmissió. És el que es coneixia com a estar “exempt” de l’imperi.

En aquesta direcció actuaren els monarques de la corona d’Aragó. Tot i que aquesta era una nova via descoberta gràcies, en gran part, a l’element de renovació que fou el dret comú, la configuració d’un poder reial d’origen diví mai no fou abandonada. D’aquesta manera, els prínceps de Catalunya ho eren per la gràcia de Déu. Com manifestava Pere IV a les corts generals de 1362-63: els regnes i les terres havien estat reunits per a ell per l’Altíssim, “ab Alto nobis commissarum”, per a mantenir intacte el seu profit.

Des de l’òptica catalana, els reis es titulaven comtes de Barcelona i prínceps de Catalunya. Com que era la casa comtal de Barcelona la que havia portat a terme la reconstrucció del poder polític a la segona meitat del segle XI, aquest s’encarnà en la persona del comte de Barcelona. Per això, s’argumentava, la ciutat de Barcelona era la més antiga i la més noble de les de Catalunya i tenia una situació de superioritat respecte de les altres; s’identificaven, ja que es consideraven una mateixa cosa, el comtat i el principat. Aquesta construcció conferia trets específics al monarca aragonès, en tant que príncep de Catalunya, que promogueren l’elaboració d’una doctrina pròpia legitimadora del seu poder dintre d’aquest territori. Se’l denominava de vegades —poques— rei d’Aragó, quasi sempre príncep de Catalunya i/o també comte de Barcelona.

Per a definir el seu poder s’utilitzaven dos recursos. El primer buscava com a referència el poder imperial. En uns casos es ressaltaven les semblances, i així, els prínceps catalans no reconeixien cap poder superior pel que fa al temporal, igual que els emperadors; en altres, es proclamava la seva independència, que Imperaíor non recognoscit (que no reconeixia el poder de l’emperador, l’anomenada exempció de l’imperi).

La segona via d’afirmació del poder reial consistia en l’enumeració de les seves regalies o facultats polítiques, administratives i jurisdiccionals. Per això, el príncep, com els antics comtes, tenia segons els Usatges de Barcelona “licèntia de ajustar leys” fins al punt de proclamar-se que “ço que plau al príncep força ha de lig (llei)”, de tal manera que s’havia, fins i tot, de recórrer al seu arbitri per a completar el dret. Capacitat de legislar que, malgrat que en aquestes declaracions feia la impressió de ser omnímoda, contrastaria amb una altra doctrina que es configurava entorn d’una capacitat més limitada, juntament a la que assumirien les corts. D’aquesta manera, es reconeixia al rei la facultat de dictar per ell mateix pragmàtiques i privilegis i, fins i tot, d’interpretar-los, però per sobre de tot això hi havia les constitucions aprovades a les corts per nobles, eclesiàstics i ciutats. Ni el rei ni els seus oficials no podien anar contra aquestes constitucions, considerades com a lleis amb valor general per al Principat: la seva legitimitat i la seva força, que les posava per davant de qualsevol altra norma, provenien del seu caràcter paccionat, l’origen del qual podria situar-se a la Cort de Barcelona del 1283.

En tot cas, aquesta doctrina s’anà construint lentament amb certes vacil·lacions entre el poder absolut de legislar que s’anava tramant i les limitacions que el pactisme aniria establint. Així, per exemple, el jurista Tomàs Mieres afirmava que “in curiis, in quibus dominus Rex ratione generalis iurisdictionis praesidet, habet ipse (…) omnem potestatem statuendi legem” (a les corts, on presideix el rei per raó de jurisdicció general, ell mateix té (…) tota la potestat per a establir la llei); però sempre “cum curiis” (amb les corts).

Una altra de les regalies era la justícia. En aquest període, el rei legislador anà adquirint pes entre les atribucions de la Corona, però no per això la faceta del rei jutge de l’alta edat mitjana va perdre la seva virtualitat. En realitat, ambdues visions conformaven la iurisdictio o jurisdicció, poder de dir o declarar el dret, tant dictant normes com fent justícia. Per ambdues vies es justificava el poder del príncep i se li donava contingut.

Però el dret comú atorgà nous instruments per a un millor exercici de la justícia reial, que anà substituint l’anterior sistema de justícia privada. Encara es permetia d’actuar pel seu compte als hereus o successors més pròxims del difunt assassinat sense ser considerats criminals; igualment, a la Cort de Girona del 1321 es declarà permesa la batallia, batalla o duel judicial, com a sistema probatori en determinats delictes com la bausia o traïció i la ruptura de treva, encara que en defecte d’un altre tipus de prova. No obstant això, per aquestes mateixes dates, el jurista Jaume de Montjuïc afirmava que no s’empraven els usatges que es referien al duel o a la venjança privada perquè havien caigut en desús. I és que, alhora, s’estava gestant un procés més tècnic, amb una intervenció més gran del príncep de Catalunya, bé per si mateix, bé per mitjà d’oficials que exercien la justícia en nom del monarca, ja que com s’expressava la doctrina, no era lícit “sine judice vindicare” (reclamar sense jutge).

Aquesta doctrina elaborà el contingut teòric de la justícia, i el seu l’exercici era competència del rei pel fet de posseir la jurisdicció general. Incloïa la jurisdicció alta i baixa, és a dir, tota la justícia, qualsevol que fos la quantia del plet o la gravetat del delicte comès. També distingia entre mer imperi (jurisdicció amb vista a la utilitat pública que permetia al monarca de conèixer dels delictes greus que portaven aparellades penes de confiscació de béns, mutilació de membres, mort i altres de semblants) i mixt imperi (jurisdicció per a conèixer dels delictes menors i causes civils), i afirmava que ambdós formaven part de la regalia de la justícia.

La tendència a enfortir el poder del monarca en l’àmbit de la justícia es contenia en normes com ara la dels Usatges de Barcelona, que autoritzaven el príncep a fer la seva voluntat amb aquell qui rebutgés el judici “donat en cort o donat per iutge elet de cort”. Però si la justícia era una via per la qual es podia afirmar el poder reial, també era necessari posar-li límits, que servien, a més, com a elements legitimadors del seu exercici. Així, s’afirmava, d’una banda, que ningú per sota del rei no podia fer procés perquè el príncep era superior i no reconeixia ningú per sobre d’ell, o se seguia mantenint que podia imposar penes arbitràries —al seu arbitri, però no necessàriament sinònim d’injustes—. D’altra banda, s’establia que tant el rei com els seus oficials, o qualsevol que posseís jurisdicció a Catalunya, havien de mantenir la justícia i jutjar segons el dret, i no condemnar ningú sense judici i sense possibilitat de defensar-se. En tot cas, a ningú sinó al príncep, dipositari de l’autoritat pública, li corresponia de donar mort als malfactors; ja que tenia encomanat que tingués cura de la comunitat, només ell podia arrencar el membre podrit per a la salvació del cos.

El rei jutge era, doncs, rei justicier, tant per a castigar, com per a vetllar pel bé de la comunitat i, d’aquesta manera, apropava la seva figura a Déu. Per això, es recomanava al príncep que tingués audiència personalment el divendres, en record de la Passió de Jesucrist, que en aquest dia “nos reconciliauit Deo Patri et fecit iuditium, iustititia (m), et misericordia (m) insimul” (ens reconcilià amb Déu Pare i va fer judici, justícia i misericòrdia alhora).

La representació del monarca proper als seus súbdits mitjançant l’exercici de la justícia portà, possiblement, Ferran I a ordenar a la Cort de Barcelona del 1413 que el dret es traduís del llatí a l”‘idioma vulgar” de Catalunya, i que els advocats fessin les seves al·legacions judicis per mitjà de la “llengua catalana” per tal que fossin millor entesos per tots.

Amb tot això, s’anà configurant un monarca que es podia escapar de les relacions feudals que sostenien el poder dels governants catalans des del segle XI. I si bé els tractadistes reflectien encara la perduració d’aquest sistema, començava també a declarar-se que “omnes habitatores Cathaloniae sunt in guarda et defensione Principis” (tots els habitants de Catalunya estan obligats a tenir cura i defensar el príncep). Es començava a dissenyar un deure general sense fer referència als vincles de dependència vassallàtica, que implicava una consideració cada vegada més gran de tots els habitants del Principat per a qualsevol qüestió que tingués a veure amb la reialesa.

Aquesta via de legitimació del poder del príncep per mitjà de la seva aproximació al poble, als súbdits, intentava d’apropar la seva reial cura a gent que es trobava molt lluny d’ell perquè s’hi interposava el poder dels senyors de la terra, els pagesos de senyoriu. Tot i això, s’entenia que havia d’ajudar aquells qui es trobaven oprimits i maltractats pels seus senyors, i col·locar-los sota la seva salvaguarda quan es ventilessin qüestions referents a la seva llibertat, la seva redempció o els mals usos. Aquesta funció que es reconeixia al príncep fou, sens dubte, la que portà a recórrer a Ferran el Catòlic quan s’esdevingué el problema dels remences, i que donà lloc a la sentència de Guadalupe del 1486. Si bé és veritat que aquestes primeres referències a “omnes Cathalani” (tots els catalans) o a “omnes habitatores et gentes de Cathalonia” (tots els habitants i gents de Catalunya) presentaven en un principi un sentit més aviat retòric i voluntarista que efectiu, cal tenir en compte que marquen l’inici d’una evolució que portarà els Reis Catòlics a proclamar que “para defensa de nuestros reinos todos nuestros subditos son obligados a nos servir”. No era aquesta una societat dialèctica, sinó una societat organitzada en ordres, volguda així per la voluntat divina. Cada ordre constituïa una unitat integrada en una estructura jerarquitzada on les superiors no intervenien en els conflictes que transcendien l’àmbit de les inferiors, encara que poguessin enfrontar unes a les altres.

No obstant això, es lliurà una dura pugna per imposar el poder superior del príncep per sobre del dels altres nobles. Pere Albert mostrava en les seves Commemoracions un món a cavall d’una concepció feudal i una altra més lliure d’aquests llaços, en vies d’una autonomia més gran del poder reial. Es plantejà com resoldre la col·lisió de deures quan els barons eren cridats al seu auxili, i ho resolgué dient que cada vegada que el príncep de Catalunya demanava ajut per raó “de pública utilitat” havia de rebre-la; no així quan els requerís “per raó d’alcun negoci qui no és per públic profit”. Perquè mentre el comte podia obligar els seus homes per un doble dret, dret de jurisdicció i dret d’homenatge, el rei solament es trobava legitimat pel dret de jurisdicció general.

El poder reial que es gestava al llarg d’aquests segles no en tenia prou amb el reconeixement que se li oferia des de les instàncies esmentades. Era necessari acompanyar-lo d’una defensa més eficaç davant de les conductes que poguessin posar en perill aquest poder. La jurisdicció general de què es revestia la persona del príncep, que comprenia el mer imperi, possibilitava l’activitat repressora que es justificava per la utilitat pública. La configuració d’una estructura que considerava com a crims —delictes— determinades actuacions que amenaçaven les noves concepcions del poder, es trobava dins el mateix procés que tractava de posar en mans dels monarques l’exercici de la justícia.

I en aquest camp, cal destacar novament una dualitat d’estructures en què les noves s’incorporaven a una organització preexistent: sobre l’antic crim de bausia —traïció—, que castigava la deslleialtat o infidelitat del vassall envers el seu senyor, s’anà elaborant en la doctrina del dret comú el nou crim de lesa majestat, objecte d’atenció també en la doctrina catalana, que el separà dels seus orígens feudals. Crim gravíssim que atemptava contra la república o contra la seva seguretat —encara que, amb propietat, es cometia en la persona del príncep—, aquest delicte es construí sobre un concepte molt ampli. Fins a tal punt es desitjava efectiva la protecció que se cercava amb la seva repressió, que s’estimà que no era necessària la seva realització, sinó que n’hi havia prou amb la intenció.

El poder de l’Església

L’ordre jeràrquic, d’origen diví, consagrava la superioritat de l’estament eclesiàstic per la funció que se li assignava, que l’apropava més a Déu que a la resta de la societat. Per això, existia la rigorosa prohibició que els clergues exercissin el servei de les armes, que competia a la noblesa, ja que les seves eren les llàgrimes i les oracions. Però aquest no era l’únic argument efectiu. També l’Església es trobava en vies d’un procés de reforçament del seu poder polític. Indubtablement, l’assoliment d’aquestes pretensions va fer més eficaç l’exercici del poder en l’àmbit merament espiritual, i legitimà també la influència de l’Església en terrenys ben allunyats de l’espiritualitat.

El que es discutia en aquest procés d’estructuració del poder era, a grans trets, la supremacia del pontífex en la jerarquia de l’estructura eclesial. Si bé els debats entorn del poder del pontífex no afectaven immediatament i directament la quotidianitat de la vida de l’Església catalana, no es pot negar que la projecció i l’exercici del seu poder sí que eren condicionats per les noves concepcions que s’estaven elaborant al si de l’Església.

Altres circumstàncies, a més, exigiren renovats esforços en la legitimació de la influència que l’Església pogués exercir sobre els seus fidels i sobre la societat en general. El Cisma d’Avinyó, que es produí a partir del 1378, va dividir el catolicisme amb la consegüent desorientació que creà en les ments amb escassa formació d’aquella època.

Moltes de les construccions doctrinals referides à l’emperador serviren igualment de sosteniment per al poder pontifici. La doctrina catalana acollí aquests plantejaments i legitimà el papa perquè no tenia superior quant a la qüestió espiritual. Príncep de l’Església, exercia sobre els afers eclesiàstics major domini, fins i tot, que el príncep secular a les pròpies, ja que el pontífex gaudia a l’Església d’un poder lliure i ple per a la seva administració. Aquesta superioritat davant les qüestions temporals era no solament un element legitimador de la potestat del pontífex, sinó un argument dirimit en les inevitables controvèrsies que sorgiren amb els poders seculars.

Com a emperador que era de l’Església, no reconeixia superior a la terra. D’aquí es deduïen importants conseqüències; una d’elles era la seva capacitat d’intervenció en el govern dels territoris per deslligar els vassalls de la fidelitat deguda “si lo príncep es hom mal e de mala vida qui (…), sia destructor de la cosa pública (…), e vinga comunament contra bones costumes e contra ço que jurat ha en lo començament de son regiment”, segons assenyalava Francesc Eiximenis. La intervenció o, fins i tot, la col·laboració de l’Església en matèries de govern és palpable si es repassen els concilis provincials catalans, on no solament els seus problemes interns o la cura de les ànimes preocupaven els seus ministres, encara que la justificació última sempre es trobava en la salut espiritual dels fidels.

Per tot això, l’Església es configurà sota el mateix model que els altres poders, de manera que, igual que l’emperador o que els reis, gaudia de jurisdicció. I també creà un sistema repressiu per a la defensa del seu propi ordre. Però, a més, la seva naturalesa li permetia d’anar més enllà que als poders laics, perquè actuava directament en el fur de les consciències.

La superioritat espiritual, unida a l’elevat ministeri que incumbia a l’Església, la portaren a proclamar que el seu dret, el dret canònic, era el més just perquè no permetia l’error, de manera que les lleis laiques no podien rebutjar la seva semblança amb els cànons sagrats. Encara més, no era lícit que ningú discrepés de les normes aprovades per la santa Església de Roma, ja que era cap, frontissa i fonament de l’imperi del Redemptor del gènere humà (concili provincial, v. 1312).

Juntament amb les normes pontifícies, els òrgans territorials estaven capacitats també per a establir preceptes. Els concilis provincials de l’Església catalana s’ocupaven de solucionar els problemes que feien referència a les seves diòcesis mitjançant constitucions d’observança obligatòria. El fet que aquests concilis es reunissin per a la correcció dels actes il·lícits i l’exhortació dels bons, donava valor de llei a les seves decisions i els seus mandats. Amb tot, unes normes escrites i publicades en llatí difícilment arribaven al poble de Déu. Per això, amb l’argument de fer decréixer el nombre d’infidels i d’augmentar el dels fidels, s’ordenà a bisbes i rectors que les constitucions conciliars s’exposessin “en llengua materna”, és a dir, en català.

La justícia eclesiàstica s’exercia sobre la comunitat de fidels, en la qual s’incloïen els mateixos clergues. El seu objectiu eren les qüestions relacionades amb l’ordre intern i amb la religió catòlica, però hi havia també incloses altres matèries no tan espirituals, però que l’Església havia anat introduint en la seva òrbita (causes de fur mixt —secular i eclesiàstic—): temes civils com el matrimoni, la filiació, la legitimació, els delmes, o delictes com ara la blasfèmia, la usura i l’heretgia. El seu poder es justificava perquè en aquestes matèries les lleis seculars no podien arribar a l’altura dels cànons sagrats. Davant la diversitat entre el dret civil i el dret canònic, Belluga es preguntava quina norma devien seguir els jutges. El mateix autor responia que el canònic, perquè descansava en una major equitat i perquè els cànons jutjaven sempre rectament.

La construcció del mer i mixt imperi com a integrant de la jurisdicció no es referia a la de l’Església. En efecte, el mer imperi pertanyia al monarca, o als senyors per concessió reial. Donada la seva vinculació amb la utilitat pública i la capacitat que atorgava als seus titulars d’imposar penes de mutilació de membres i de mort, quedava fora de l’òrbita eclesiàstica. Aquesta, que buscava la seva legitimació en l’esfera espiritual, només podia castigar amb penes espirituals. D’aquí que estigués allunyada d’aquestes distincions doctrinals. Amb tot, els clergues amos de dominis territorials rebien el mer i mixt imperi, la majoria de les vegades, juntament amb l’exercici de la justícia. En aquests casos, no es plantejava cap problema, ni tan sols al fur de la consciència. I, de fet, res no impedia separar en aquests homes les funcions que exercien com a eclesiàstics d’aquelles que posseïen com a senyors, fins al punt, per exemple, que eren aquestes darreres, i no altres, les que els permetien d’intervenir a les corts: no era en consideració a les seves persones, sinó com a posseïdors de vassalls.

La necessitat de donar una resposta a la inseguretat de la vida, amb una doctrina com la de l’Església que oferia la vida eterna després de la mort, li possibilitava el domini de l’esfera espiritual en canvi de la salvació futura. Amb això, es transmetia també el conformisme amb l’ordre establert i s’evitava, en la mesura del que era possible, la conflictivitat social. La predicació i la confessió eren els elements que actuaven més eficaçment en el fur intern.

Periòdicament, els concilis se’n preocupaven i lamentaven els mals que es derivaven de la manca de predicació del “verb de salvació eterna”, i també de l’incompliment de l’obligació anual de confessar i combregar, com es va dir al concili provincial del 1229, i al concili de Tarragona del 1318. No n’hi havia prou, per això, amb la diligent cura dels pastors d’ànimes, sinó que s’amenaçava els negligents amb el seu allunyament de la comunitat en vida, i amb la negació de sepultura eclesiàstica després de la mort. L’Església catalana en aquest període s’adonà també de com era d’important la instrucció dels clergues per a un govern més saludable, tant pel que feia referència als temes espirituals com als temporals, per la qual cosa decidí d’enviar a estudiar dos clergues de qualsevol de les esglésies catedralícies de la província (concili de Tarragona del 1318).

El vessant repressiu del missatge eclesiàstic reforçava l’obediència dels fidels, conferia força afegida a la seva missió redemptora i proporcionava un instrument per al manteniment de l’ortodòxia i de la unitat religiosa. Per això, declarava pecat certes conductes, perseguia els heretges i es trobava legitimada, fins i tot, per a perseguir aquells que no pertanyien a l’Església —jueus i musulmans— (concili de Tarragona del 1242, per exemple). El seu poder era exercit d’una manera absoluta i amenaçava amb excomunions, però també es mostrava magnànima a l’hora d’administrar absolucions als penedits (concili de Tarragona del 1253).

L’excelsa missió de l’estament clerical servia d’exemple a aquells que no hi pertanyien i, a la vegada, de justificació per a obligar els treballadors a l’acatament i a complir fidelment els deures del seu estament, tal com deia Francesc Eiximenis: “L’estament clerical deu entendre, en temps que és fora de l’ofici divinal, en oració o en estudi de la santa Escriptura (…). E pus que aquests són ocupats, gran damnatge e vergonya seria als simples e als menors que no fossen ocupats, qui han a viure de llurs treballs”. En definitiva, l’ordre del clergat era el model de l’organització de tota la societat.

Però, com que també reivindicava un poder que s’estenia al temporal, havia de definir un espai en conflicte en moltes ocasions amb els poders seculars. Per això, l’Església creà un estatut jurídic propi, sistema privilegiat del qual quedaven exclosos aquells que no eren clergues, i intentava determinar el contingut i les fronteres del seu poder. Es proclamava, així, el dret a l’exempció de tributs, el seu dret a la percepció de rendes o delmes, el pagament dels quals, íntegre a Déu i als seus ministres, havia quedat sancionat a la Sagrada Escriptura; l’incompliment pels fidels d’aquest deure atemptava, es deia al concili provincial de Tarragona del 1330, contra el dret diví. Es defensava, igualment, una jurisdicció pròpia. Però, enfront dels poders laics, l’Església es trobava obligada algunes vegades a recordar que la jurisdicció eclesiàstica era diferent de la secular i que l’una no havia de ser destorbada, sinó, més aviat, ajudada per l’altra, ja que les causes que pertanyien al fur eclesiàstic li estaven indubtablement sotmeses per dret i per antic costum. O bé procurava d’eliminar el dret de patronat, és a dir, la presentació de clergues per part dels laics en una església per a l’ofici diví i per a la cura de les ànimes; la reincidència en aquest costum demostrava que l’Església no havia trobat la solució desitjada.

Una altra forma d’exercici del poder dins de l’Església era la dels abats, bisbes i arquebisbes com a senyors de terres. Aquesta situació, en la qual no es diferenciaven de la noblesa, no tenia res a veure amb els plantejaments més específics de la mateixa Església, encara que fossin els de caràcter temporal, sinó que era fruit de les formes econòmiques del període, a les quals no era aliena. Els membres de les altes jerarquies eclesiàstiques, convertits en senyors territorials, se servien d’unes estructures de poder en profit propi o de la institució, catedral, església o monestir a què pertanyien.

El poder de la noblesa

El poder dels guerrers es confirmava també per mitjà de la creació del seu propi estatut privilegiat i per la justificació d’aquesta ordenació. De la mateixa manera i dialècticament, es justificava enfront dels qui suportaven el seu poder —els camperols que vivien i treballaven a les seves terres—, envers els quals mostraven la superioritat del noble per contraposició a la petitesa dels treballadors.

L’estatut nobiliari es regia per normes a les quals eren aliens els altres grups socials. Amb elles guiava la seva conducta i creava unes maneres de viure que constituïen la seva pròpia cultura; aquesta li servia, no solament com a referència vital, sinó com a bagatge simbòlic davant dels altres i, sobretot, com a representació del seu poder enfront d’aquells a qui dominava.

Es creà, així, un ideal de noble cavaller tenyit de virtuts cristianes, la qual cosa també demostra, per altra banda, la influència de l’Església com a legitimadora de tots els aspectes de la vida de l’home. Ja que la justificació de l’estament nobiliari era el seu caràcter militar, el miles Christi o soldat de Crist es convertí en el model que havia de guiar l’activitat del noble.

En aquest període, la noblesa ja havia creat la seva pròpia consciència de grup. I, com que el sistema de relacions de dependència personal havia contribuït a l’augment del poder de la classe guerrera, mitjançant les concessions feudals hereditàries, en detriment del poder reial, l’època es caracteritzà pel procés invers, el de reforçament del poder del príncep en detriment del dels nobles. El desenvolupament de la burgesia, amb la introducció de nous models econòmics i polítics, obligà la noblesa a replantejar les estratègies de legitimació de la seva funció social. De tota manera, els antics arguments no s’oblidaren i, en una societat cada vegada menys avesada a la guerra, encara al segle XIV se li recordava que havien d’“entendre a certs dies a exercicis d’armes”.

No es pot separar la noblesa de la tinença de la terra. I si en el passat estigué més relacionada amb la seva activitat guerrera, al llarg de la baixa edat mitjana s’acostà més a la faceta administradora dels seus dominis i, gradualment però sense deixar els trets definitoris, s’anà interessant per la intervenció en els assumptes polítics. I no es pot deixar d’incloure, des d’aquest punt de vista, l’alt clergat, el qual, si no per les seves formes culturals i el seu sistema de símbols, sí pel model de relacions econòmiques que practicava, era totalment equiparable als nobles.

No es tractava d’un estament homogeni en les seves categories, encara que sí en el seu estatut. Els Usatges de Barcelona feien relació de cinc nivells: comtes, vescomtes, comdors, varvassors i milites. L’adobament o cerimònia d’iniciació al servei de les armes convertia en cavallers els joves de les famílies nobles, i aquests ingressaven al món privilegiat que els pertanyia per naixement. Es tractava, doncs, d’un acte simbòlic pel qual la noblesa representava, davant la societat i davant la resta de membres del grup, la legitimació del seu status i de la seva transmissió hereditària.

Entre els seus privilegis hi havia l’exempció de tributs, però la major part es referien a l’ordre processal. L’anomenat privilegi del fur militar els sotmetia únicament a la cort de la justícia reial, tant pel que feia referència als assumptes civils com als criminals. No se’ls podien arrabassar, per al pagament dels seus deutes civils, ni els cavalls ni les armes, ni els pertrets trobats al costat de casa seva. Les causes sobre feus es jutjaven entre “pares”, és a dir, entre iguals, entre membres de la noblesa de la mateixa categoria. No podien ser enviats a les presons ni tampoc torturats, excepte per traïció al rei o crim d’heretgia; i, ni tan sols així, no se’ls podien negar les defenses que el dret els atorgava, ni ser declarats reus sense jutge. Condemnats a mort, eren decapitats, execució més honorable que la forca, ja que no els privava la sepultura eclesiàstica com als penjats.

El seu caràcter de senyors els atorgava una altra sèrie de privilegis, que posaven de manifest que la noblesa també gaudia a les seves terres de jurisdicció, és a dir, de la capacitat de jutjar els camperols. Però, a més, quedava exclosa la possibilitat que el rei, per mitjà dels seus oficials, imposés els seus mandats sobre els homes del senyor. Això significava que els nobles gaudien de l’altre element jurisdiccional: imposar normes, cosa que, en ésser sostreta de la jurisdicció del rei, corresponia només a ells.

La jurisdicció de què gaudien era, en teoria, part de la jurisdicció reial, però el seu exercici excloïa clarament la intervenció del rei, ja que en cap cas era cridat en defensa dels camperols o dels vassalls, excepte quan aquests eren oprimits injustament pel seu senyor.

Encara que la imposició de tributs era “regalia només del príncep”, s’admetia que els senyors els recaptessin en profit seu. Se’ls exigia un requisit: que els percebessin pacíficament, ja que si els obtenien il·lícitament o violentament, no obtindrien l’ajut del rei en llurs reclamacions. Aquests intents de posar límits als privilegis de què gaudien eren una mostra de la voluntat de configurar un poder reial més fort enfront dels nobles. I és que, en efecte, el que aquests exercien sobre les seves terres reproduïa, en perjudici seu, el del príncep a Catalunya. I, per això, en l’administració de justícia disposaven, fins i tot, del mer imperi, encara que s’advertia, amb aquesta intenció, que en gaudien per concessió del príncep.

L’estructuració de les xarxes de parentiu servia tant per a reforçar l’organització interna com per a legitimar el seu poder en la societat; el grup accentuava la justificació de la seva posició dominant a través de remots orígens en els gots.

Les relacions feudo-vassallàtiques, sobre les quals s’organitzà el poder polític a l’època alt-medieval, van anar desapareixent al llarg dels segles XIII-XV. Amb tot, el món conceptual creat per a la transmissió dels valors d’aquesta estructura continuà impregnant el llenguatge. Ara es referiria també i, sobretot, a les relacions entre senyors i camperols, i legitimava així la dominació econòmica, jurisdiccional i personal que exercien sobre aquests darrers. Però, per si això no fos suficient, l’argument de pes que tots podien entendre era la indigna condició d’aquesta massa de població que alimentava els senyors, tant laics com eclesiàstics: ¿com no s’havia de justificar que el camperol, carregat de “rustical malícia” i odiós pel seu egoisme, hagués d’estar sotmès? Era un ésser bestial que gairebé no sabia res de la religió, com s’encarregava d’advertir Eiximenis: “E (…) nota que, jatsia que pagesos e hòmens sien pus dispòsits a portar treballs corporals que altres hòmens, emperò los dits treballs en temps de guerres porten molt mills los generosos.”

Els burgesos i el seu poder

Els burgesos, habitants dels burgs o ciutats que havien nascut a la societat feudal, introduïren una economia i, com a conseqüència, un món de valors que s’escapaven del model de relacions de producció imperants. Enmig dels inevitables conflictes, la burgesia medieval va trobar la via d’integració a la societat i va generar un estatut propi que la diferenciava, almenys en els seus aspectes professionals, de la resta dels altres grups, i li servia d’element legitimador. Això li va permetre, a més, de conservar les seves especialitats jurídiques.

La burgesia trencava l’equilibri tripartit tradicional, però la justificació d’aquest grup, i en això no s’escapava del món conceptual imperant, provenia de la seva pròpia funció: el mercat. Els consolats de mercaders van ser institucions sorgides per a preservar els seus interessos. La creació d’una jurisdicció específica i exclusiva per al tràfic mercantil, justificada per la celeritat requerida pels intercanvis, afegia en realitat una nova peça a l’estatut jurídic dels mercaders.

Aquests avenços anaven acompanyats de debats doctrinals sobre els negocis jurídics que, inevitablement, naixeren al compàs del mercat. Sobre els bescanvis, canvis i préstecs, s’intentava delimitar la frontera del que era lícit i il·lícit. Tanmateix, com que les activitats dels comerciants produïen una riquesa i uns recursos, la monarquia aviat va ser conscient de les possibilitats de treure’n profit, i es generà, al mateix temps, un discurs encaminat a legitimar el benefici econòmic. Tant la legislació com la literatura laica i eclesiàstica s’entestaren en difícils equilibris. Si bé per una part condemnaven la usura, contrària al mandat diví de no robar (n’hi havia prou amb la intenció), per l’altra legitimaven certs negocis jurídics, dels quals eliminaven el pecat encara que difícilment podien ser exclosos de l’interès i de les pràctiques, per què no dir-ho, usuràries. La justificació de l’economia del diner, per tant lucrativa, era, doncs, una exigència.

La visió del món des de l’òptica de la burgesia va introduir novetats com ara la idea de guany o benefici, el valor del temps, etc. Aquest grup generà una cultura pròpia i un concepte de si mateix que es traduí, a la pràctica, en un concepte diferent del grup familiar, i sobretot en el reconeixement de la seva influència en la societat, que el portà a participar, també, en el poder polític. Aquesta capacitat es manifestà en la seva participació en el govern de les ciutats i en la seva integració a les corts.

Per això, alguna doctrina reconeixia que el poder residia en el poble, cosa que significava no solament que era aquest qui el transmetia al príncep, sinó que estava facultat per a regir-se a si mateix. Això és el que significava el “civitas sibi princeps” (la ciutat és el seu propi príncep) de Bártolo.

Les corts catalanes van ser un element renovador des del punt de vista de l’organització política del Principat, encara que, com explicava Belluga, s’estructuraren —d’acord amb el tradicional sistema tripartit del cosmos medieval— en tres braços: l’eclesiàstic, el militar o dels nobles, i el reial. Aquest últim agrupava les universitats reials, és a dir, no les ciutats viles o llocs d’esglésies o barons, sinó les del rei. Qui realment hi acudia no eren els representants d’aquestes universitats, sinó les oligarquies que les governaven —entre elles la burgesia—, i que no defensaven sinó els seus propis interessos. I si bé a les corts participaven també la noblesa i l’Església, el cert és que les reunions tingueren com a origen l’articulació d’un nou equilibri de poder a la societat, és a dir, la integració de la burgesia al costat del príncep i dels altres grups poderosos.

La legitimació de les corts descansava en el bé de la comunitat, pro bono communi, o propter ordinationem bonam totius Reipublic (a)e. Però, com era habitual a l’època, també es buscà en un origen remot: Ròmul hauria estat el primer que va dividir el poble en tres parts i reuní les corts. I també fou el dret romà el que traslladà tot el poder del poble a l’emperador. Aquestes formulacions no s’han d’entendre en un sentit actual de representació democràtica. Anaven encaminades a legitimar una participació dels grups socials en el poder i a equilibrar-la amb l’ascendent poder del príncep. En el mateix sentit cal entendre altres principis encunyats per la doctrina del dret comú i acollits pels juristes catalans: quod omnes tangit, ab omnibus approbari debet (el que a tots afecta, ha de ser aprovat per tots). Tot això va desembocar en la doctrina del pactisme, que limitava la capacitat de dictar normes del poder reial. Per això les corts en legitimaren el poder per mitjà de les seves lleis considerades paccionades —pactades— i que només elaboraven les corts. Els prínceps havien de jurar d’acomplir-les, i per elles s’havia de jutjar ante omnia alia iura (…) in hac patria (abans que per qualsevol altre dret… en aquesta pàtria).

Si bé en el pactisme els dos pols de la balança eren el rei i el Principat —integrat aquest darrer per la noblesa, els eclesiàstics i les universitats—, el cert és que si no hagués estat per l’entrada a l’escena de la burgesia, no hauria existit l’equilibri de poders de la manera com sorgí i es configurà al llarg d’aquests segles.

A la ciutat, que Eiximenis dividia en tres mans, la intermèdia o mà mitjana era integrada pels simples ciutadans, entre els quals es comptaven els mercaders poderosos, amb grans riqueses. Aquests convertien en terra fèrtil el lloc on habitaven i li donaven vida. Per això, havien de ser afavorits “sobre tota gent seglar del món”, eren “tresor de la cosa pública”, i “nostre Senyor Déu los fa misericòrdia especial (…) per lo gran profit que fan a la cosa pública, e per los grans treballs que sofiren en mar e en terra, e per les grans pèrdues que sofiren sovint”.

La burgesia havia trobat el seu lloc a la societat.