Ausiàs Marc, poeta

Poema XI

Les personificacions de la mort i la vida competeixen aquí de manera inusual. La mort es presenta dolça per al poeta, i la vida, aspra: se li ha convertit en infern perquè ha perdut l’esperança (d’atènyer els delits que l’amor promet): en produir-se el fatal desenllaç del seu cas, més greu que no cap altre, l’exemple servirà d’avís als enamorats.

“¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure,
amic de plor e desamic de riure?
¿Com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la Mort falaguera.

Braços oberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig;
melodiós cantar de sa veu oig,
dient: Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car io defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.

Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udolaments,
la Vida em vol donar heretaments
e d’aquells dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa,
tal com la mort crida al benauirat
(car si l’hom és a mals aparellat,
la veu de Mort li és melodiosa).

Bé em meravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador;
no demanant a mi qui és Amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai Amor los tendrà en son poder,
e si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conec o dona a mon semblant,
que, dolorit per Amor, faça plànyer;
io són aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llunyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida,
e en mon socors mà no s’hi troba armada.

Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida;
puis que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada”.

Poema XXXIX

Només podran comprendre el poeta aquells qui comparteixin la seva mena de tristor, que el porta a apartar-se del món real i a viure místicament, com a amador excepcional, els paradoxals delits que s’amaguen en els turments de l’autèntic amor.

“Qui no és trist, de mos dictats no cur,
o en algun temps que sia trist estat;
e lo qui és de mals passionat,
per fer-se trist no cerque lloc escur:
llija mos dits mostrants pensa torbada,
sens alguna art, eixits d’hom fora seny;
e la raó que en tal dolor m’empeny
Amor ho sap, qui n’és causa estada.

Alguna part, e molta, és trobada
de gran delit en la pensa del trist,
e si les gents ab gran dolor m’han vist,
de gran delit ma arma fon companyada.
Quan simplement Amor en mi habita,
tal delit sent que no em cuid ser al món,
e com sos fets vull veure de pregon
mescladament ab dolor me delita.

Prest és lo temps que faré vida ermita
per mils poder d’Amor les festes colre;
d’est viure estrany algú no es vulla dolre,
car per sa cort Amor me vol e em cita.
E io qui l’am per si tan solament,
no denegant lo do que pot donar,
a sa tristor me plau abandonar
e per tostemps viuré entristadament.

Traure no pusc de mon enteniment
que sia cert e molt pus bell partit
sa tristor gran que tot altre delit,
puis hi recau delitós llanguiment.
Alguna part de mon gran delit és
aquella que tot home trist aporta,
que, planyent si, lo plànyer lo conforta
més que si d’ell tot lo món se dolgués.

Ésser me cuid per moltes gents représ
puis que tant llou viure en la vida trista,
mas io qui he sa glòria a l’ull vista,
desig sos mals puis delit hi és promés.
No es pot saber, menys de l’experiença,
lo gran delit que és en lo sols voler
d’aquell qui és amador verdader
e ama si veent-se en tal volença.

Llir entre cards, Déu vos dón coneixença
com só per vós a tot extrem posat;
ab mon poder Amor m’ha enderrocat
sens aquell seu d’infinida potença.”

(Transcripcions segons l’edició de Joan Fuster.)