Una societat agrària

Si s’hagués de creure els publicistes dels segles XVI i XVII, molts dels quals perpetuaven una tradició ben consagrada per la literatura humanista, l’agricultura dels Països Catalans als segles XVI i XVII hauria assolit un notable grau de desenvolupament. Tant els valencians Rafael Martí de Viciana i Gaspar Escolano com els escriptors del Principat Francesc de Gilabert i d’Alentorn, Esteve de Corbera o Pere Gil i Estalella, dreçaren, amb major o menor intensitat, una imatge del seu país molt condicionada per les expectatives possibles en una societat d’antic règim, sovint considerablement idealitzada. No s’ha d’acceptar, doncs, al peu de la lletra afirmacions com la d’Escolano, que considerava el País Valencià “un jardín de naturaleza”, o aquelles altres d’Esteve de Corbera, quan deia que “todo lo más necesario a la vida humana se halla con gran fertilidad y abundancia en Cataluña” o que “si Dios la cercara de una muralla podría pasar por sí sola sin aver menester riquezas, artificios ni provisiones agenos”. Tampoc no s’ha de caure, però, en l’extrem contrari de considerar que tota societat europea anterior a les revolucions agrícola i industrial era primitiva, endarrerida i mancada de possibilitats de desenrotllament. Encara que amb uns límits sovint prou estrictes, les societats d’antic règim podien encetar i mantenir processos de creixement i desenvolupament agrari mitjançant mecanismes que eren al seu abast, com la intensificació de la inversió de capital i de treball, la substitució de conreus o la introducció de transformacions més subtils en l’estructura de la propietat o en les formes de cessió i explotació de la terra. L’agricultura dels Països Catalans, amb uns trets comuns prou uniformes, no va assolir en el cinc-cents i el sis-cents el grau de desenvolupament d’algunes contrades europees privilegiades en aquell moment, com el nord d’Itàlia o els Països Baixos, però era prou més avançada que la de l’Espanya interior o la de la França central, en especial per la seva diversitat productiva i per l’orientació comercial de molts dels seus conreus.

Una panoràmica de la producció agrària

La masia Sanmartí, Sallent, mitjan segle XVII.

El sector agrari tradicional, basat en el conreu de grans i, secundàriament, en altres produccions orientades a garantir la subsistència de la mateixa família pagesa, amb una reduïda comercialització d’excedents que rarament ultrapassava el marc local o comarcal, va ser el predominant durant els segles XVI i XVII. Aquell testimoniatge oriolà del sis-cents que ens diu que “un labrador que tiene en su casa quatro o seis personas, pasa el año con pan y vino de su cosecha sin hir a la taverna y, si bive en el campo o en la huerta, sin moler en los molinos de Orihuela, y la carne la puede tener y criar en su casa”, pot descriure amb prou exactitud la vida quotidiana dels camperols dels Països Catalans, entre les fronteres de Salses i Guardamar. És difícil traçar una panoràmica de la producció agrària en aquesta època, però les poques dades utilitzables corroboren la caracterització feta anteriorment.

Al Principat el conreu dels cereals era hegemònic, tant el del blat com el de l’ordi, el sègol, la civada, els mestalls, l’espelta, el mill i el panís. Generalment s’obtenien en rotació biennal, més rarament en triennal i només des de la segona meitat del segle XVII s’observen símptomes de la difusió de rotacions que incloïen lleguminoses, especialment faves, amb la consegüent desaparició o retrocés del guaret. El conreu continu, sense descans, era més fàcil d’aconseguir a les terres regades, on probablement fou predominant, però així i tot calia adobar la terra, cosa que no sempre era possible. Segons testimoniatges als quals, però, no es pot atribuir una gran exactitud, el conreu de gra ocupava a Catalunya entorn del 50% de la superfície cultivada.

Al País Valencià el seu predomini era encara superior, signe d’endarreriment i, sobretot, d’una escassa integració del mercat interior. Segons els registres del terç delme, els grans representaven el 75% de la producció agrària. No obstant això, tenint en consideració la preponderància del blat entre el conjunt dels cereals (arribava al 60%) i el fet que la major part d’aquest es produïa en terres de regadiu —si es retrotreu als segles XVI i XVII la situació, més ben coneguda, del XVIII, operació que sembla raonable—, i també la lenta però inaturable penetració del blat de moro —que ocupà el lloc dels tradicionals mill i panís—, s’hauria de matisar la imatge de primitivisme que es deduiria del quadre anterior.

A les illes Balears la preponderància cerealística era absoluta, però malgrat això la seva producció era sovint —però potser no tant com s’ha afirmat— insuficient per al consum interior. Es practicava la rotació biennal i fins i tot les alternances plurianuals amb llegums, que incloïen guarets de diversos anys.

A tot l’àmbit dels Països Catalans era general la irregularitat de la producció, afectada periòdicament per crisis conjunturals, especialment greus i freqüents a les Illes. Caldria destacar, però, l’existència d’illots d’agricultura intensiva i comercial, en ocasions prou importants als Països Catalans continentals. El policultiu d’horta caracteritzava, encara que parcialment, la comarca valenciana de l’Horta i l’àrea periurbana barcelonina. Al País Valencià l’arròs atenyia percentatges entorn del 20% a l’horta de Xàtiva i a la Vall d’Albaida, i del 10% a la Ribera de Xúquer. La seda, obtinguda fonamentalment a la Ribera Alta, assolí una producció entre mig milió i un milió de lliures de pes en la dècada del 1580. Al segle XVII s’acostava a un 20% de la producció agrària total i, en algunes localitats especialitzades, era el conreu hegemònic cap al 1620. La vinya era present a tot Catalunya, però el percentatge de superfície cultivada que ocupava (entorn d’un 20%) era molt inferior al que assoliria al segle XVIII. Els productes derivats de la vinya no sempre eren comercialitzats a l’exterior, però s’esdevenia així en aquelles comarques —el Camp de Tarragona, el Penedès, el Maresme, l’Anoia— que ja havien atès un cert nivell d’especialització en aquest conreu, el producte del qual es destinava sobretot a la fabricació d’aiguardents. La producció valenciana de vi el 1626 pot estimar-se d’entre mig milió i un milió d’hectolitres. Al Baix Maestrat era la producció més important, però també fou destacada a l’Alt Palència, al Camp de Morvedre i al Camp de Túria. Com en el cas de Catalunya, la major part de la producció es convertia en aiguardent. Cal assenyalar també la presència d’altres productes com les ametlles a les dues Marines, l’oli a la Vall d’Albaida i al Baix Vinalopó, així com la barrella en aquesta darrera comarca. Un cas a banda fou el de la producció de sucre de la Safor, perquè, malgrat la notable producció del segle XVI (entorn a les 20 000 formes de sucre anuals en la dècada del 1580), des del final del cinc-cents inicià el declivi, a causa de la competència del sucre d’ultramar i de les conseqüències de l’expulsió dels moriscos, la qual li donà el colp de gràcia al segle XVII.

A les Illes la vinya i l’olivera començaren a estendre’s des de la segona meitat del segle XVII, procés estimulat tant per la demanda interna com pel comerç regular de vins, aiguardents i oli als mercats exteriors. L’oli —la producció del qual es concentrava a la muntanya— havia estat ja relativament important des del segle XVI, i el vi no era absent del panorama productiu, però l’expansió de la segona meitat del siscents posà les bases del fort desenvolupament d’aquestes produccions al segle XVIII.

La ramaderia

Al País Valencià, la ramaderia al segle XVI és relativament ben coneguda a partir de les xifres del cens del 1550, realitzat a conseqüència del servei votat a les corts del 1510. Si s’accepten les dades, amb la necessària precaució que cal adoptar amb una font fiscal, es pot afirmar que la cabana valenciana concentrava a l’entorn dels 900 000 caps, considerant-hi l’oví, el cabrum i el boví. Les principals comarques ramaderes eren les de l’interior, especialment els Serrans, l’Alt i el Baix Maestrat, els Ports, l’Alt Palància i la Vall d’Albaida. L’evolució del delme de carnatge (el que gravava el bestiar) de l’arquebisbat de València, que no inclou els dos Maestrats i els Ports, revela una decadència continuada de la ramaderia valenciana des dels anys seixanta del cinc-cents. Aquesta tendència fou molt probablement vàlida per a tot el país, ja que es coneix per altres testimoniatges la davallada de la indústria llanera del nord del País Valencià, i també la del comerç de llana i teixits, que havia assolit la seva màxima esplendor al segle XV.

Aquesta decadència ramadera podria considerar-se incompatible amb el creixement agrari, atesa l’íntima relació que s’establia, en qualsevol sistema agrícola d’antic règim, entre els ramats proveïdors de fem i el subministrament necessari d’adobs. Els Països Catalans no van conèixer en aquesta època, si no és en molt petita escala, progressos agraris basats, com al nord d’Itàlia, els Països Baixos o Anglaterra, en la rotació de grans i plantes farratgeres, les praderies artificials i el tancament físic dels camps. Les praderies artificials, destinades a l’alimentació del ramat estabulat, especialitzades en el conreu de l’alfals, sembla que experimentaren progressos importants al segle XVII, especialment al País Valencià, si es considera el punt d’arribada que representa el segle XVIII. Però l’articulació entre agricultura i ramaderia s’aconseguí als Països Catalans de manera diferent. El sistema descansava, d’una banda, en el tancament institucional dels camps, mitjançant una normativa molt restrictiva pel que fa al pasturatge, l’estada i el moviment del bestiar. Això limitava, d’altra banda, les zones de pastura a la muntanya i a les marjals, que eren arrendades als ramaders, generalment contra un pagament monetari i l’obligació de permetre l’extracció del fem amuntegat als corrals, mallades o paridores. Aquests ramaders eren d’origen local, del mateix país en altres casos, i també pastors aragonesos i castellans. Fins i tot a Mallorca existia una petita transhumància entre el pla i la muntanya. Només es coneix l’escala de la transhumància forana al País Valencià, descomptant el territori —relativament petit— de la batllia d’Oriola. Les xifres de què es disposa per al segle XVI oscil·len entre els 130 000 i els 190 000 caps anuals, i les del XVII, entre els 150 000 i els 270 000. No obstant això, des del final dels anys setanta del sis-cents, el nombre d’animals transhumants caigué notablement entre els 50 000 i els 100 000 caps, per bé que no es pot saber si aquesta davallada fou simplement conjuntural.

Els sistemes de reg

La superfície de terra afavorida pel reg era molt important al País Valencià, molt inferior al Principat i encara menor a les illes Balears. Tot i no tenir estimacions per als segles XVI i XVII, es poden inferir algunes xifres per a la darreria del sis-cents. El procediment de càlcul es basa a sostreure de les xifres —ben conegudes— del final del segle XVIII i del començament del XIX, la superfície regada afegida en el decurs del set-cents, obtenint-se una valoració aproximada dels avenços en els petits sistemes de regatge. Operant així, sembla probable que la terra regada arribés a unes 80 000 ha al País Valencià i a unes 20 000 al Principat. El pas d’un sistema de secà a un altre de regadiu era molt beneficiós al País Valencià, ja que els rendiments es podien duplicar o triplicar segons la qualitat de la terra i la disponibilitat d’adobs. En situacions òptimes s’aconseguien dues collites anuals contínues sense guarets intermedis, excepte aquells curts descansos necessaris per a l’estacionalitat dels conreus. Aquesta operació sembla que era menys rendible al Principat a causa de raons edafològiques i climàtiques. Tenint en compte les elevades inversions que implicava la construcció d’una xarxa de reg, en moltes ocasions era més atractiva la substitució de conreus i, molt especialment, la plantació de vinyes. Aquesta és una de les raons que s’han adduït per tal d’explicar la menor importància del regadiu català comparat amb el valencià. Però probablement hi intervingueren també altres factors, com la presència d’un espectre d’inversions més ampli al Principat, amb una estructura econòmica més diversificada, especialment des del final del segle XVII, en contrast amb un País Valencià més orientat cap a l’agricultura, sobretot després de l’expulsió dels moriscos.

Les aigües del Ter eren aprofitades per diverses sèquies, moltes d’origen medieval, en bona mesura orientades al conreu de l’arròs a l’Empordà. El canal de Manresa, una altra de les sèquies històriques catalanes, era també d’origen medieval. El mateix es pot dir de la del Besòs, el Rec Comtal, que servia l’àrea periurbana barcelonina. Cap d’aquests sistemes, encara que grans, no podia comparar-se amb les grans xarxes de recs valencianes. Més pròximes a aquestes per les seves dimensions eren les dues sèquies lleidatanes, que prenien les aigües del Segre i de la Noguera Ribagorçana, i les dues de Balaguer. Molt més petita, però, era l’extensió regada pel canal de Tarragona, que aprofitava l’exigu cabal del Francolí. Però, a més d’aquests sistemes de regatge a gran escala, al Principat existien nombroses xarxes petites, algunes de les quals abandonades al segle XVII i recuperades al set-cents, que en conjunt proporcionaven reg a una superfície de terra estimable. Algunes aconseguien l’aigua per derivació de rius o rieres de petit cabal i altres ho feien per elevació mitjançant sènies. Aquestes darreres eren importants a Mataró, al Penedès i al Camp de Tarragona. En el seu conjunt, el regadiu català no avançà gaire durant el segle XVII, i és molt probable que, fins i tot, patís alguns retrocessos.

No fou aquest el cas del País Valencià. El sistema de regatge més gran era el de l’Horta, que prenia les aigües del Túria, d’origen molt antic però probablement modificat després de la conquesta cristiana. Consideracions semblants podrien fer-se respecte del sistema de l’horta de Gandia (derivació dels rius d’Alcoi i de Vernissa) i del de l’horta d’Oriola, aquest darrer molt complex, ja que no tan sols aprofitava directament les aigües del Segura, sinó tam bé els sobrants de les seves pròpies sèquies. Totes les altres grans xarxes eren de creació cristiana. La més important era la del riu Xúquer, l’element bàsic de la qual fou la sèquia reial d’Alzira, que en aquesta època només arribava a Algemesí, però que incloïa també els sistemes de la Ribera Baixa (Sueca, Corbera de la Ribera i Cullera) i els dos nous canals construïts al segle XVII: la sèquia d’Escalona (1613) i la de Carcaixent (1679). També medieval cristià era el sistema del Baix Millars, que proporcionava reg a les grans poblacions de la Plana: Castelló, Almassora, Vila-real i Borriana. Però, com en el cas del Principat, les xarxes i els sistemes menors proporcionaven regatge, en el seu conjunt, a una superfície de terra apreciable. Molts eren d’origen fluvial, com els nombrosos sistemes del Palància o de l’alt Túria, i a les àrides comarques meridionals l’aigua s’emmagatzemava de vegades en pantans, alguns dels quals, com el de Tibi (1594), es consideren dels més antics d’Europa. En altres ocasions es tractava de reg per elevació mitjançant sènies, com al Baix Maestrat, o sistemes que aprofitaven aqüífers subterranis per mitjà de pous, mines o fonts. El regadiu de les Illes era d’aquesta darrera classe, atesa la inexistència de rius. De vegades, com també s’esdevenia al Principat o al País Valencià, se servien, fins i tot, d’aigües irregulars i d’escorrenties, però en el cas dels territoris insulars aquests aprofitaments eren indispensables i en algunes localitats varen assolir una gran sofisticació, com a la petita horta de Banyalbufar.

Rendiments i tècniques

L’agricultura dels Països Catalans durant l’antic règim era una agricultura tradicional i, per tant, no es pot esperar trobar en aquest període cap modificació dels rendiments agraris. Es tractava, doncs, de sistemes abocats a l’obtenció inexorable de rendiments decreixents en tot procés d’extensió de la superfície cultivada. No obstant això, les agricultures tradicionals no creixien tan sols de forma extensiva, ja que tenien al seu abast procediments intensius diversos, encara que gairebé sempre eren molt determinats per factors com ara el creixement dels efectius demogràfics, l’existència d’una demanda externa i el bon funcionament dels canals de comercialització. Però en una conjuntura de creixement econòmic general aquestes circumstàncies solien donar-se, i aleshores s’obria la possibilitat d’intensificar el treball o el capital, o ambdós factors alhora. Un cas ben característic d’aquest tipus de sistema eren els conreus hortícoles, intensius en capital i en treball, que satisfeien la demanda alimentària o de primeres matèries de les grans aglomeracions humanes, especialment de les ciutats de Barcelona i València. La intensificació de capital és un tret més característic de l’agricultura del País Valencià que de la del Principat. Tant les xarxes de recs com l’abancalament dels vessants exigien fortes inversions, les primeres finançades sovint col·lectivament, sota l’impuls dels poders públics o dels senyors feudals. El pas de l’ús ramader del sòl a l’ús agrícola era també una forma d’intensificació, així com la substitució de conreus. Processos d’aquesta mena, ben característics dels països en aquesta època, varen ser els de la substitució del cereal per la vinya, d’un cereal inferior per un altre de superior o d’un de baix rendiment, com el blat, per un d’alt, com el blat de moro o l’arròs. L’associació de plantacions arbòries i arbustives amb el cereal, si bé no proporcionava una producció més alta, sí que la feia més estable, i era una solució adoptada sovint als secans valencians i catalans, especialment de les comarques interiors, malgrat les considerables inversions que exigia l’abancalament dels vessants —més freqüent al País Valencià—, finançades generalment amb l’autoexplotació del camperol.

Els rendiments del cereal, que són els més ben coneguts, eren generalment molt baixos en el secà, especialment al País Valencià i a les Illes, on els del blat se situaven entorn dels 5 hectolitres per hectàrea i els de l’ordi al voltant dels 10. L’eliminació del guaret, aconseguida per mitjà de la rotació amb lleguminoses, no pujava els rendiments anuals, però sí els rendiments mitjans quan es mesuren sobre un període de dos o més anys. Aquesta situació, pel que se sap, era molt més corrent al Principat i a les Illes que al País Valencià. Sembla que la major extensió del regadiu en aquest darrer territori no estimulà la pràctica de rotacions tradicionals, sinó d’altres de més complexes, que només eren possibles en la terra regada: al costat de llegums es cultivaven també conreus industrials com el cànem i el lli, cereals de primavera i hortalisses. Els rendiments cerealístics pujaven de manera notable quan intervenia l’aigua de rec, i oscil·laven entre els 12 i els 24 hl/ha, depenent de la intensitat del reg, la qualitat de la terra i l’abundància d’adobs. En ocasions, quan es donaven totes aquestes circumstàncies i era possible obtenir dues collites de gra en un any —per exemple de blat i d’arròs—, el rendiment cerealístic anual de la terra creixia ràpidament fins a duplicar-se o triplicar-se, però aquest fet degué ser més aviat excepcional en el període estudiat. L’arròs, quan es cultivava amb el sistema de reg continu o de camps inundats, proporcionava uns rendiments molt elevats, que se situaven habitualment al voltant dels 60 hl/ha. Si hi havia plantades moreres als marges, calia afegir-hi el producte de la seda, que al País Valencià era un complement important de les economies pageses, sobretot a la Ribera Alta. Els rendiments de la vinya eren generalment molt estimables, i se situaven entre els 12 i els 20 hectolitres de vi per hectàrea.

Els adobs eren un factor estratègic en el sector intensiu de l’agricultura dels Països Catalans. La quantitat necessària variava aproximadament entre les 15 tones mètriques per hectàrea que s’aplicaven a la vinya i les 30 o 40 que eren habituals en els conreus més exigents d’horta. Tenint en compte tan sols les 100 000 ha regades dels Països Catalans continentals, fent un càlcul conservador, hauria calgut un milió i mig de tones mètriques anuals d’adob. Malgrat que la ramaderia, tant l’estant com la transhumant, proporcionava una part del fem indispensable, és pràcticament segur que era insuficient. En moltes ocasions, les terres no devien rebre adob o ho feien a través de procediments poc eficients, com els formiguers o l’entrada dels ramats en els guarets. Aquestes pràctiques devien ser molt esteses, sobretot als secans, i molt especialment al Principat. L’agricultura intensiva sembla que no patí greus insuficiències, però a costa d’un esforç notable i la utilització gairebé total de qualsevol matèria útil, des del fem dels corrals domèstics fins a les deixalles urbanes, passant per la utilització d’adobs verds, algues i altres substàncies orgàniques.

Els animals de treball no sempre eren presents en la quantitat teòricament desitjable, i s’observa pel que fa a aquest àmbit una notable variabilitat geogràfica. Especialment a les zones d’horta del País Valencià, moltes feines es realitzaven manualment. Els bòvids varen retrocedir ràpidament, sobretot al País Valencià durant el segle XVII, substituïts per èquids, més ben adaptats a les pràctiques agrícoles intensives. L’instrumental agrari era el tradicional, però generalment molt diversificat i especialitzat.

El fosc segle XVI

De les dues centúries estudiades en aquest capítol, la del segle XVI és la menys coneguda. Tots els indicis assenyalen, tanmateix, que es tractà d’un període expansiu, encara que no es pot caracteritzar així de manera global tot el segle. Com ha estat habitual a tot Europa, la font bàsica emprada per tal de conèixer, encara que de forma aproximada i imperfecta, l’evolució de la producció agrícola, ha estat el delme eclesiàstic o el terç delme civil. Entre els múltiples inconvenients que planteja la utilització d’aquesta font, indispensable d’altra banda, s’ha de destacar que només reflecteix de manera acurada la producció de cereals i de vi, però molt deficientment les altres. Quan es tracta de delmes arrendats, com és el cas dels de l’arquebisbat de València, se superposen dos nous problemes: els fenòmens agraris no hi apareixen immediatament, a causa de la durada normalment quadriennal dels arrendaments, i les xifres tenen més relació amb el període antecedent que amb el corrent, ja que la quota de l’arrendament tenia més a veure amb les expectatives dels arrendataris que amb la realitat. Altres tipus de fonts, però, també donen estimacions de la producció agrària i són especialment riques i variades a Mallorca.

Amb aquestes premisses s’ha de dir que es coneix només de manera parcial l’evolució de la producció agrària dels Països Catalans al cinc-cents i, a més a més, pel que fa al País Valencià, manquen moltes dades de la primera meitat de la centúria. A Catalunya, el segle XVI fou una etapa fortament expansiva. No s’observen signes generals d’estancament fins al començament del siscents, encara que algunes comarques mostraven ja senyals d’aturada o retrocés a les darreres dècades del segle XVI. Característiques semblants va tenir l’evolució de la producció agrària mallorquina, prou puixant en aquest segle. Al País Valencià, ateses les limitacions exposades abans, sembla observar-se una fase de creixement entre el 1501 i el 1570, seguida d’un llarg estancament a partir d’aquesta darrera data, que preludià el sobtat enfonsament provocat per l’expulsió dels cristians nous el 1609. Hi ha algunes raons que fan pensar que el creixement de la primera fase fou menor del que sembla, de manera que s’haurien de rebaixar algunes interpretacions excessivament optimistes d’aquesta centúria. La paralització del darrer terç del segle suggereix que l’inici de les dificultats fou anterior a l’expulsió dels moriscos, comunitat que, de tota manera, no les va conèixer de forma general a les àrees que habitava, a causa probablement del fet que la superpoblació relativa que patia el seu territori afavorí l’increment de pràctiques agràries molt intensives en treball.

L’expulsió dels moriscos

Els indicis existents —tant els resultats de les investigacions com els tòpics que circulaven en la mateixa època— assenyalen que l’agricultura que practicaven els moriscos en aquelles zones del País Valencià on eren la població majoritària, i de vegades fins i tot l’única, era bàsicament una agricultura intensiva de regadiu, amb els cereals com a conreu hegemònic, i orientada fonamentalment a la subsistència. Els secans eren, segons que sembla, poc explotats, ja que estan documentats de manera molt deficient en els capbreus o en els llibres de peita. Les àrees de muntanya es destinaven més al pasturatge que a l’ús agrícola. Els esforços de l’agricultura morisca es concentraven, doncs, fonamentalment en el conreu del cereal a les terres regades. Aquesta caracterització no havia de servir, però, per a algunes zones riques de regadiu, com la Safor, l’horta de Xàtiva o la vall del Vinalopó, on la població morisca, important o fins i tot majoritària, practicava una agricultura comercial basada en la canyamel, l’arròs o l’olivera. Ara bé, en conjunt aquests territoris eren minoritaris, de manera que l’hàbitat morisc per excel·lència eren els reductes muntanyencs on els havia arraconat la repoblació cristiana. El creixement demogràfic morisc, que en contrast amb el de la població cristiana es va mantenir fins a les vigílies de l’expulsió, acusà encara més aquestes característiques. Tant és així que era un lloc comú al segle XVI considerar que el nivell de vida dels cristians nous era inacceptable per a un cristià de natura, el qual necessitava el doble de terra per a viure d’acord amb les seves exigències mínimes. Sense que això signifiqui donar una credibilitat acrítica al que podia ser un tòpic interessat, el fet, però, és que la repoblació posterior a l’expulsió i alguns altres testimoniatges avalen aquesta visió dels fets.

Efectivament, l’estructura del poblament valencià va sofrir alguns canvis significatius amb la repoblació. Els efectius demogràfics dels territoris moriscos, que constituïen el 33% de la població total valenciana abans de l’expulsió, baixaren fins a un 25% al començament del segle XVIII. Aquesta modificació del poblament va quedar corroborada pel menor dinamisme de la producció agrària als territoris que havien estat moriscos, després del foragitament de la minoria islàmica. Ambdós fets s’expliquen per la instauració d’un nou equilibri entre l’àrea costanera i la interior, en el qual aquesta darrera va perdre posicions en benefici de les terres litorals. A més d’això, diferents estudis locals indiquen alguns altres canvis significatius en l’estructura de la propietat i en els conreus. La propietat morisca, generalment petita i amb escassa diferenciació social, fou substituïda per tinences més grans, dintre d’estructures de la propietat relativament diferenciades des del mateix moment de la repoblació inicial, però que encara varen acusar més la polarització social al llarg del sis-cents. Això estigué acompanyat d’una major presència dels conreus comercials a les terres regades, així com d’un desenvolupament notable dels conreus arboris i arbustius al secà.

Crisi i creixença al segle XVII

Al Principat, que només va ser afectat mínimament per l’expulsió dels moriscos, es va produir una caiguda de la producció agrària des del començament del sis-cents, situació que es va mantenir, en part com a conseqüència de la guerra dels Segadors, fins a la dècada dels seixanta i els setanta d’aquest mateix segle. A partir d’aquesta data la creixença es mantingué, malgrat que amb constrastos locals, fins al començament del segle XVIII. Però, com també s’esdevingué al País Valencià, no es tractà tan sols d’un procés de creixement dels conreus tradicionals, sinó que es produïren canvis significatius en l’estructura productiva i en l’especialització regional. En algunes comarques els cereals varen retrocedir en benefici de la vinya, el cànem i el lli, mentre que d’altres, com el Baix Llobregat-Barcelonès, s’especialitzaren en la producció de blat. En el seu conjunt, l’evolució del producte agrari català es pot caracteritzar més com un redreç que com un autèntic desenvolupament, atesos alguns signes de feblesa observats, i fou, també, més dèbil que el valencià.

La producció mallorquina patí la crisi del segle XVII des del mateix començament de la centúria. La recuperació, però, s’inicià molt aviat, en la dècada dels anys trenta, fins i tot abans que la ja molt primerenca del País Valencià. No obstant això, aquest redreç fou dèbil i inestable i no arribà a superar els nivells del segle XVI fins al començament del set-cents. Al País Valencià la reorganització agrària posterior a l’expulsió dels moriscos trigà anys a instaurar-se. Fins al decenni del 1640 l’evolució del delme i del terç delme assenyalen una decadència progressiva que va atènyer el punt més baix en aquella dècada. A partir d’aquesta data s’inicià una recuperació, lenta fins el 1680, però molt ràpida i forta durant els darrers anys de la centúria. La crisi del segle XVII al País Valencià, malgrat la circumstància agreujant de l’expulsió dels moriscos, quedà limitada a la primera meitat del sis-cents, mentre que els dos darrers decennis posaren les bases del poderós creixement del setcents.

Ara bé, igual que s’esdevingué a Catalunya, no es tractà simplement d’un increment del producte agrícola, sinó que es produïren alguns canvis importants en el sistema de conreus. La morera va estendre’s per moltes terres del País Valencià, sobretot de la Ribera Alta, l’arròs també ho va fer en aquesta mateixa comarca i a la Ribera Baixa. Els conreus arbustius i arboris, especialment al secà, també varen fer avenços remarcables. En aquest sentit és molt poca la informació que es té referent al segle XVII, però es pot pensar raonablement que molts dels progressos agraris documentats al segle XVIII procedien de la centúria anterior, en particular de les dues darreres dècades.

Senyors, propietaris i pagesos

Tota estructura agrària està lligada a les relacions socials de producció vigents. El paper representat per la senyoria en el desenvolupament econòmic dels Països Catalans durant l’antic règim ha estat objecte d’interpretacions contradictòries pel que fa a Catalunya i al País Valencià. D’una banda, el pairalisme català ha destacat la influència positiva de la quasipropietat emfitèutica en l’estabilitat de la pagesia del Principat i, per tant, en el creixement econòmic del sector agrari. En canvi, aquesta mateixa institució ha estat culpada, pel que fa al País Valencià, d’un suposat endarreriment econòmic d’aquest territori. Una certa interpretació historiogràfica, avui superada, defensava que la forta detracció econòmica que representaven les càrregues senyorials, en menar la major part dels camperols valencians a una economia fonamentalment de subsistència, impedí el creixement econòmic, ja que dificultà la formació d’un mercat interior i, per tant, l’especialització agrària i la inversió productiva. Aquesta visió dels fets, que descansava, entre d’altres supòsits, en una divisió simplista de la societat rural del País Valencià entre senyors i pagesos, ha estat substituïda per una altra de molt més matisada que té en compte la complexitat d’una estructura social molt diversificada. Pel que fa a Catalunya, la visió pairalista, que es basava en la interpretació de la sentència arbitral de Guadalupe com el fonament de l’ordre i l’estabilitat rural, ha estat profundament revisada darrerament. Els pagesos varen guanyar llibertat amb l’abolició dels mals usos i l’accés als masos rònecs mitjançant establiments emfitèutics, però els senyors varen mantenir les seves prerrogatives essencials.

En l’estat actual dels coneixements, les societats rurals del Principat, del País Valencià i de les Illes, tot i mantenir importants diferències entre elles, semblen molt més pròximes pel fet de compartir tot un conjunt de trets comuns. La senyoria, malgrat la duresa nominal de les prestacions en alguns casos i un cert arcaisme —fonamentalment simbòlic, visible sobretot al Principat—, no fou mai un obstacle decisiu per al creixement econòmic. Per sota de la senyoria hi hagué sempre diversos sectors socials intermedis i no simplement camperols. Aquesta afirmació és especialment certa pel que fa al País Valencià i a les Illes, sobretot Mallorca. En moltes ocasions, els emfiteutes que havien de reconèixer l’alta jurisdicció i el domini directe d’un senyor eren, o bé altres senyors inferiors que detenien la baixa jurisdicció, o bé burgesos urbans, institucions eclesiàstiques i pagesos enriquits. A Catalunya, aquests sectors socials de vegades sotsestablien emfitèuticament les seves propietats útils, però aquesta forma de cessió de la terra era poc corrent al País Valencià i a les Illes, on predominaven fórmules temporals i renovables, com la parceria o l’arrendament. Fins i tot a Catalunya, quan el pagès que feia l’establiment no posseïa el domini, aquest es feia “a nua percepció”, amb contraprestacions contractuals, situació que l’acostava molt a un arrendament comú. Al segle XVII s’observa, també, l’extensió de les cessions contractuals dels masos o masoveries. A Mallorca la importància social de la petita noblesa era considerable, i aquest sector social cedia normalment la terra en arrendament. A l’ombra d’aquest sistema va créixer un estrat de grans arrendataris que sotsarrendaven els predis, els cedien en parceria o els explotaven directament amb mà d’obra jornalera. Una situació semblant va tenir lloc al País Valencià on, a més a més, la decadència del censal com a forma de col·locació de capitals després de la rebaixa de les pensions al 5% el 1622 orientà cap a la terra les inversions dels estrats socials que anteriorment havien preferit aquella forma de crèdit. El mateix sistema d’administració de les senyories, que utilitzava generalment l’arrendament per a cedir el cobrament de les rendes i la gestió dels monopolis, impulsà el creixement d’un sector d’intermediaris que desviaven en benefici propi una part substancial de la renda senyorial.

Com a resultat d’aquests processos, la societat rural dels Països Catalans, relativament diversificada ja al segle XVI, acusà encara més aquesta característica durant el XVII, sobretot, com ja ha estat dit, al País Valencià i a les Illes. No es tractava, doncs, d’una societat polaritzada entre una minoria de senyors i una massa de camperols emfiteutes, alguns dels quals eren també senyors per tal com havien sotsestablert alguna terra a altres pagesos. Encara que aquesta situació es donava, sobretot, a Catalunya, hi havia també els camperols lliures, amos alodials dels seus predis, predominants als reialencs, els petits senyors vassalls d’altres més grans, els emfiteutes urbans o rurals que havien acumulat importants extensions de terra en propietat útil, els petits camperols emfiteutes, però també els parcers, els arrendataris i els jornalers.

El gràfic de producció de cereals i llegums de la baronia de Sentmenat (xifres en quarteres) reflecteix la caiguda de la producció de gra d’ençà de l’inici del segle XVII. Amb tot, aquestes dades no recullen la producció de vi, que anà en augment entre el 1558 i el 1700, i que pot haver contrarestat la davallada de la producció de terra campa.

La diferenciació de la societat rural

La societat rural dels Països Catalans era, en conseqüència, prou diferenciada, encara que de manera desigual segons èpoques i llocs. Aquesta era ja l’estructura social que es podia trobar en molts indrets al segle XVI, resultat, doncs, de processos històrics anteriors. L’estructura de la propietat, alodial o útil, ha estat ben estudiada al País Valencià i a Mallorca. Durant el cinccents existiren comunitats rurals fortament diferenciades a les àrees més riques, com ara la Ribera de Xúquer o l’Horta, mentre que a les zones interiors o més pobres aquestes eren menys polaritzades. S’ha de destacar la dèbil diferenciació interna de les comunitats morisques, que en algunes ocasions eren pròximes a una estructura igualitària. Però no sempre era així, ja que quan la minoria morisca habitava territoris en què es practicava una agricultura orientada al mercat —cas de la moreria d’Elx— s’observa un elevat nivell de concentració de la propietat. El grau de polarització social depenia en bona mesura de la proximitat de ciutats, ja que un dels mecanismes fonamentals dels processos de diferenciació era la penetració de capital urbà. Pel que fa a Mallorca, la propietat de la terra es va concentrar notablement des del final del segle XV i l’oligarquia agrària, lligada al conreu cerealícola i olivarer, va mantenir la seva preeminència durant tot el període modern.

S’havia pensat fins fa poc que la repoblació posterior a l’expulsió dels moriscos valencians instaurà, a les localitats afectades, una estructura social relativament igualitària. Potser s’esdevingué així en ocasions, però els casos coneguts indiquen més aviat el contrari ja que, al costat de les concessions de terra a pagesos, en general de superfícies semblants, molts senyors en feren d’altres —de vegades gratuïtament— a servidors o creditors seus, que varen rebre lots de terra considerables. Aquesta fou la forma emprada pel duc de Gandia per repoblar moltes de les seves senyories. Fos com fos, els trasbalsos de la repoblació, molt inestable durant les primeres dècades posteriors al foragitament dels moriscos, així com els mecanismes normals de concentració de la propietat, conduïren aviat a la conformació d’estructures socials notablement diferenciades.

Normes jurídiques, models familiars i costums hereditaris podien afavorir o dificultar la fragmentació de la propietat. Els patrimonis rurals eren protegits al Principat per la institució de l’hereu i el model familiar troncal. Aquesta institució no existia ni al País Valencià ni a les Illes. Pel que fa al primer, la normativa foral concedia als pares una gran discrecionalitat a l’hora de testar. No obstant això, pel que se sap fins ara d’un tema al qual s’ha prestat molt poca atenció, les famílies benestants valencianes i mallorquines solien utilitzar fideicomisos, llegats i millores, instituïen vincles o establien benifets eclesiàstics per tal de concentrar en algun fill bona part de l’herència o immobilitzar en una línia successòria una part dels seus béns. Malgrat que un cert tòpic afirma tot el contrari, els pocs estudis existents assenyalen la relativa importància de les famílies complexes al camp valencià —encara que amb una finalitat bàsicament assistencial per als pares—, que utilitzaven vincles i millores per a concentrar en un fill la major part del seu patrimoni.

A Catalunya, on l’extensió dels conreus fou, al final del segle XVII, més important que al País Valencià i a les Illes, la combinació del creixement demogràfic, el sistema hereditari i el moviment de rompudes, sobretot destinades al conreu de la vinya, mitjançant establiments a rabassa morta, accelerà la diferenciació interna de la comunitat camperola. L’establiment a rabassa morta, a diferència del vell establiment emfitèutic, no era perpetu i, a més a més, imposava un pagament proporcional en espècie. Els establiments —a rabassa o simplement emfitèutics— a les terres marginals dels masos donaren origen a la proliferació de pagesos de vila al llarg del segle XVII. El procés de cessions a rabassa morta manifestà un cert paral·lelisme amb la generalització de les particions de fruits a les localitats morisques del País Valencià després de l’expulsió, però a diferència del cas català, en aquell cas les cessions emfitèutiques continuaren sent perpètues.

Els mecanismes de protecció del patrimoni pagès sovint servien de ben poc quan les famílies es trobaven immerses en processos d’endeutament. Els camperols havien de recórrer freqüentment al crèdit, bé fos per fer inversions, per fer front a les dificultats derivades de collites deficients o per a altres despeses com el pagament de dots, les llegitimes, els llegats testamentaris i, fins i tot, la liquidació de deutes anteriors. Moltes vegades l’endarreriment en els pagaments, molt generalitzat i en ocasions liquidat amb alguna mena de transacció, funcionava com una mena de crèdit. En molts altres casos calia recórrer al crèdit directe, bé per via del censal, amb uns interessos variables d’entre el 7 i el 10% aproximadament —rebaixats al 5% al País Valencià el 1622—, o pel préstec usurari, prohibit per la legislació però practicat sovint amb la disfressa d’un préstec graciós (sense interès). Quan la situació d’endeutament arribava a límits extrems, els deutors encara disposaven d’expedients per tal d’aturar l’expropiació judicial dels seus béns: la venda a carta de gràcia o la constitució d’un debitori, maniobres que en realitat implicaven un endeutament addicional. Moltes vegades, tant la venda a carta de gràcia (és a dir, amb possibilitat de desfer-la) com a debitori eren ja una forma inicial d’endeutament. Quan el desenllaç era inevitable, només els béns dotals podien segregar-se, però en ocasions la restitució del dot se sol·licitava quan ja no en quedaven suficients. L’endeutament fou el mecanisme fonamental mitjançant el qual es produí l’expropiació dels sectors pagesos més dèbils i avançà la concentració de la propietat agrària. Per aquesta via el capital urbà accedí a la propietat de la terra, adquirint predis, fins i tot disgregant masos, i també eixamplaren el seu patrimoni certs sectors de la burgesia rural, tot i acusant progressivament les diferències i els constrastos socials al si de la comunitat pagesa.

Tots els conreus eren de secà i de rendiments molt irregulars. El bestiar tenia una importància notable, sobretot l’oví i el porcí, a més dels animals destinats al treball. La transhumància era el sistema de manteniment del ramat d’ovelles, que, conjuntament amb d’altres de la rodalia, es desplaçava a l’estiu al Rosselló —si la guerra ho permetia—. La resta d’animals es desplaçava verticalment aprofitant la diversitat d’ambients biogeogràfics de la mateixa contrada.

L’àmbit territorial de les relacions socials i comercials de Joan Guàrdia era força extens per a l’època. Es relacionava amb les grans cases pairals del Cabrerès-Collsacabra, d’Osona i d’altres comarques veïnes. Anava amb regularitat al mercat de Vic, on resolia tota mena d’afers socials, però també a d’altres mercats i fires de la mateixa comarca o d’altres comarques veïnes. Deixà constància, igualment, de diversos viatges més llargs, com dos a “vora mar” a la recerca de llavors, i alguns altres a Barcelona.