L’Alqueria del Magistre, Alboraia, l’Horta, ss.XVII-XVIII.
Originàriament, l’alqueria era l’element fonamental del poblament del País Valencià islàmic. Es tractava de petits agrupaments humans sota la jurisdicció d’un castell. La conquesta cristiana comportà un canvi radical del model de poblament, que es concentrà per mitjà de la unió d’antigues alqueries, el creixement d’algunes d’aquestes o la fundació de pobles de nova creació. En moltes comarques valencianes, però, l’alqueria va subsistir com a casa rural aïllada, tot i que en algunes ocasions, molt poques, encara integrava petits nuclis de població que no varen esdevenir pobles. Es trobaven alqueries —i encara en romanen algunes— a la Ribera de Xúquer i a les Planes, però on varen ser més característiques fou a l’Horta, on representaven la casa rural benestant enfront de la barraca, que era la casa dels llauradors humils.De vegades es tractava de grans cases de llauradors rics, però també hi havia residències de senyors o terratinents urbans amb característiques de palau. En aquest darrer cas, l’alqueria posseïa una torre i una casa de llaurança, exempta o unida a l’edifici principal, del qual es diferenciava per la funció i pel seu valor simbòlic. Els edificis de l’antic poblat es varen convertir, quan aquell va desaparèixer, en dependències auxiliars. La casa agrícola, on residien els casers o arrendataris, posseïa generalment un pati, un corral, una cuina i diverses habitacions a la planta, i de vegades també algunes habitacions a l’entreplanta. El pis més alt albergava normalment l’andana, on es criaven els cucs de seda. La casa senyorial, o la part senyorial de l’habitatge, podia incloure una avinguda arbrada d’accés, un jardí, un pòrtic, un saló, un oratori i una torre. Un exemple acabat d’alqueria senyorial és la del Magistre (Alboraia, l’Horta), construïda al segle XVII, però reformada posteriorment en diverses ocasions, que inclou tots aquests elements.