Manufactura urbana i indústria rural

La societat catalana dels segles XVI i XVII era, per descomptat, una societat bàsicament agrària. No sols, ben entès, pel paisatge, aclaparadorament rural, sinó, més aviat, perquè la producció de subsistències, en les condicions de l’època, reclamava una gran quantitat de treball, fins al punt d’absorbir gairebé la plena activitat de la majoria de la població. Tot i així, l’agricultura coexistia amb una prou variada gamma d’activitats manufactureres, concentrades en viles i ciutats, i destinades, algunes, a satisfer una demanda allunyada. Malgrat el caràcter sovint raquític o marginal d’aquest sector secundari, els cronistes i memorialistes contemporanis, amb la seva inevitable tendència a l’exageració, mai no descuraren l’exaltació, i fins la minuciosa enumeració, de les especialitats manufactureres del seu regne o de la seva ciutat, possiblement, perquè aquestes es consideraven un índex de civilitat i benestança.

Així, si alguna cosa no pot sobtar de la falaguera descripció de Catalunya i els comtats de Rosselló i Cerdanya del jesuïta Pere Gil i Estalella, a les acaballes del segle XVI, és precisament la varietat de dedicacions manufactureres de moltes viles i ciutats d’aquestes àrees. Hi havia, primer de tot, la draperia, és clar; teixits de llana, i teixits de tota mena i qualitat: “finíssims” i ordinaris; crus o acuradament tenyits; “contrays” de Barcelona, Girona o Perpinyà; burells i cordellats d’Olot o del Vallès; cadissos o estamenyes de Reus i Alcover; robes de lli o cànem, de consum popular; i teles i guarniments de seda per a la gent més encimbellada. El tèxtil, però, no ho era pas tot. Es fabricava paper als molins de Montcada (Vallès Occidental) i de Girona; naus i galeres, a les drassanes de Barcelona i Mataró; pólvora i sabó industrial, una mica a tot arreu. Amb el ferro de les fargues conflentines i pirinenques es feien pertot reixes i baranes; armes blanques i armes de foc; àncores i ganivets; càvecs i falçs; i a Ripoll, claus de tota mida. Amb la fusta del Montseny o dels Pirineus es construïen, alhora, arbres i antenes de naus, i unes artístiques caixes i arquimeses que s’exportaven a Castella, França i Itàlia. La “finor i perfecció” dels vidriers de llums barcelonins tampoc no coneixia fronteres. Barcelona, però, excel·lia igualment en navalles de barber, tisores de sastre, flassades de llit, estoigs de no se sap què, i guadamassils i cordovans (aquesta mena de cuiros gravats i damasquinats que hom emprava per a folrar arquetes, entapissar parets o enquadernar llibres).

València, al seu torn, fou sempre sinònim de seda obrada. Als ulls dels contemporanis, però, era també la ciutat dels oripellers o dauradors de cuiros locals o barbarescos; dels impressors o dels argenters; dels tapiners o fabricants d’una delicada sandàlia femenina de tela, amb sola de suro i cuir; i no hi mancaven tampoc els oficis de la llana. En conjunt, però, el regne valencià era força menys industrial que no pas el Principat. Una draperia ordinària, nodrida amb llana morisca de la muntanya, havia arrelat a llocs com Alcoi i Bocairent; i algunes localitats de la ribera del Xúquer, assenyaladament Alzira i Alcúdia, s’especialitzaren en el tissatge de mantells de seda. En general, però, la cultura industrial que caracteritzava el sud del Regne era, sens dubte, la del cànem i l’espart. A la governació d’Oriola, Asp, Crevillent, i altres nuclis moriscos s’havien abocat a la fabricació i exportació d’estores d’espart i d’espardenyes de pagès. A Xàtiva, contràriament, es feien espardenyes de senyor: un calçat de cànem que “damas y cavalleros”, segons el cronista Gaspar Escolano, usaven “para [estar] de campo”. A Elx i Alacant, al costat de l’esparteria, prosperava la indústria del sabó, amb barrella de collita pròpia, i oli mallorquí d’importació. A Elx, a més, augmentava igualment l’artesania dels palmons de Rams, el radi d’exportació dels quals anava des de Toledo fins a l’Aragó. Manises i Paterna, al seu torn, exportaven ceràmica i rajoleria. El nord del Regne, del Maestrat fins a la serra d’Espadà, era encara una reserva de llana de qualitat, molt buscada, i acaparada pels mercaders lígurs i toscans.

La Mallorca rural i ramadera, gran exportadora d’oli, conservava, tanmateix, una remarcable activitat drapera i manufacturera a Ciutat i, subsidiàriament, en algunes viles foranes. La llana menorquina, altrament, era tan buscada i apreciada com en èpoques precedents, quan assortia els grans obradors toscans. A Ciutadella, en conseqüència, sempre hi hagué un nucli significatiu de paraires i d’oficis de la llana.

Draps, cuiros i ferro

Evolució i composició del sector tèxtil entre els anys 1512 i 1717.

Fins i tot allà on les activitats manufactureres eren prou diversificades, com ara al Principat, no pas totes tenien la mateixa importància o significació: ni pel valor afegit que engendraven, ni per la demanda que satisfeien o el nivell d’ocupació que generaven. Un cop d’ull als diferents censos d’ocupacions de les ciutats catalanes revela tot seguit que el treball de les fibres tèxtils, el cuiro i els metalls constituïa arreu la primera font d’ocupació, i la principal gamma d’activitat manufacturera de les viles i ciutats de la primera meitat del segle XVI. Conjuntament, representaven sempre —tant a les capitals de més de mil o cinc mil focs com a les viles de menys de cinc-cents o de dos-cents— entre una tercera part i més de la meitat de la població activa masculina censada, i entre un mínim del 80% i un màxim del 90% del total de treballadors del sector secundari. Individualment, la draperia o el tèxtil en general eren, però, l’activitat principal. A la Barcelona del 1516, els oficis d’aquest ram sumaven una cinquena part de la població activa, i la meitat gairebé de la força de treball del sector industrial. A Ciutat de Mallorca, cap a la mateixa època, les proporcions eren de prop del 30% i de més del 60%, respectivament. A Ciutadella, al seu torn, l’obratge de la llana era, l’any 1528, el modus vivendi de més de la meitat de les “casades” o focs censats de la ciutat. A mitjan segle XVI, el sector tèxtil aplegava la tercera part de la població activa de Girona, i prop dels dos terços dels artesans de la ciutat. La primacia del tèxtil, però, era força més visible en algunes viles de menys de cinc-cents o dos-cents focs, amb un menor espectre d’activitats manufactureres, i on els oficis de la llana podien representar, tal com succeïa a Vic o Igualada, més del 40% de la població activa, i ben bé els dos terços de la menestralia local.

Paraires, teixidors i, en general, els oficis relacionats amb la manipulació de les fibres tèxtils o les primeres matèries eren, sens dubte, els components principals de l’artesanat tèxtil. En termes d’ocupació, si més no, aquests oficis eren sempre força més nombrosos que no pas aquells altres, com ara sastres i barreters, que transformaven productes semielaborats: a Ciutat de Mallorca, el 1512, la proporció era de 5 a 1; a Girona, a mitjan segle XVI, gairebé de 3 a 1; i a Vic, de 6 a 1. L’abundància de paraires contrasta, tanmateix, amb el nombre de teixidors, comparativament baix arreu: els primers podien ser de tres a cinc vegades superiors. És clar, però, que sota la nomenclatura de paraires no s’hi poden comptabilitzar únicament els artesans que es dedicaven exclusivament a la preparació de la fibra i l’adob final del drap (feines pròpies del paraire genuí). Molts paraires no eren sinó una mena peculiar de negociants o mercaders que no traficaven solament partides de llana o de draps, i que podien esdevenir, arribat el cas, els organitzadors o coordinadors de les diferents fases de la fabricació local de draps. Al costat d’aquests paraires empresaris, n’hi havia d’altres que eren, de fet, paraires teixidors, tal com succeïa a Ciutat de Mallorca, on qualsevol paraire habilitat restava facultat per a teixir o fer teixir determinades qualitats de draps.

Les xifres censals són, però, un pàl·lid reflex de la força de treball veritablement mobilitzada per l’activitat drapera, sobretot en les fases inicials o menys qualificades de la fabricació. La filatura, en particular, fou tothora i arreu l’ocupació característica d’un gran nombre de dones i criatures, i fins de famílies senceres de pagesos o menestrals necessitats, que cercaven uns magres ingressos complementaris. Les oscil·lacions del negoci draper, aleshores, podien repercutir ben durament en aquest segment de treball invisible o no computat en els censos locals d’ocupació.

Fos l’obratge de la llana, fossin altres manufactures, aquesta indústria urbana i vilatana restava arreu fortament corporativitzada; és a dir, subjecta a un seguit de minucioses reglamentacions que enquadraven tant el factor treball com els diferents processos de fabricació. Les repetides ordinacions gremials, oportunament sancionades per les autoritats municipals, prefixaven, efectivament, tant les condicions de l’exercici de l’ofici (examen d’accés, jerarquia laboral, nombre màxim d’aprenents o de mitjans de producció per cada mestre i obrador) com les característiques del producte (qualitat i quantitat de primeres matèries, dimensions) i els procediments de fabricació. En poques paraules: cada gremi particular tendia a imposar o preservar, dins l’àmbit de producció que li era propi, tant les condicions de l’oferta com de la demanda. I en la mesura que assolia el monopoli d’una determinada activitat, el gremi garantia —o deia que garantia— tant els drets del consumidor com el nivell de vida dels productors. La innovació i el treball lliure eren, doncs, la principal amenaça de la indústria corporativa, la reglamentació de la qual perseguia la doble finalitat d’evitar, d’una banda, tota competència externa i de frustrar, alhora, la competitivitat interna o una diferenciació social excessiva al si del gremi.

Una i altra finalitat eren, simplement, ideals que no sempre casaven amb la realitat. El nombre d’aprenents i d’oficials —igual que el de telers en el cas dels teixidors— és, sens dubte, un bon índex del grau de diferenciació efectiva al si dels oficis, per tal com influïa sensiblement en la capacitat productiva de cada obrador familiar. Eren, però, els mestres rics els qui acaparaven la mà d’obra més jove; de manera que dos de cada tres paraires valencians de començament del segle XVI no podien tenir cap aprenent. La desigualtat, en aquest camp, no era pas exclusiva dels paraires: dels 364 velluters o teixidors de seda valencians existents l’any 1522, més de la meitat no tenien cap oficial als seus obradors. Aquesta desigualtat, altrament, sembla lluny d’haver estat transitòria: més de la meitat dels velluters valencians de mitjan segle XVIII tampoc no tenien cap oficial, i les dues terceres parts no menaven més d’una parella de telers, tot i que uns quants mestres en feien treballar més de cinc alhora. Quan es disposa, però, de sengles avaluacions fiscals o patrimonials dels mestres d’un mateix ofici es pot constatar que el grau de diferenciació interna no era, al capdavall, gaire marcat, tal com han mostrat Fernando Díez en el cas dels velluters i menestrals valencians del set-cents o Margalida Bernat pel que fa als paraires i teixidors mallorquins cinccentistes i siscentistes. En canvi, les diferències entre oficis distints podien esdevenir prou grans. Els paraires mallorquins de Ciutat duplicaven gairebé la contribució fiscal mitjana dels teixidors locals, el patrimoni minúscul de molts dels quals els feia vorejar permanentment l’autèntica pobresa.

La precarietat de molts oficis o menestrals s’aguditzava, sobretot, pel grau de dependència que havien contret amb d’altres oficis o amb el capital d’origen mercantil. Perquè el grau de monopoli o independència assolit per les diferents corporacions artesanes fou arreu i sempre prou desigual o vulnerable a la pràctica. Gremis sencers restaren ben aviat sota l’òrbita de mercaders i negociants de ciutat, que aconseguiren de monopolitzar l’adquisició de primeres matèries, la seva distribució i la comercialització ulterior del producte resultant. Així, doncs, la independència de molts artesans, propietaris tothora dels mitjans de producció i fins dels seus habitatges obradors, esdevingué tot sovint més teòrica que no pas real.

La draperia, certament, no fou cap excepció; contràriament, la intervenció del capital comercial en aquest àmbit de producció fou fins i tot precoç. Els diferents oficis de la llana restaven arreu fiscalitzats per l’anomenat “prohom de la mercaderia”, que supervisava regularment l’activitat dels obradors. La llana de qualitat, aragonesa, menorquina o del Maestrat era altrament subministrada per companyies mercantils d’entitat i radi geogràfic variables. Malament rai, però, si el paraire o el teixidor havien de prendre llana de mans de mercader. A Vic, a la darreria del segle XVI, l’ofici local de paraire es declarava en bancarrota pel fet d’“haver de comprar llana molt cara i haver-la de comprar de mà de mercaders, que volen guanyar molt amb la llana”. La situació dels teixidors, en general, era encara menys envejable, però. Mancats de recursos per tal de proveir-se de primera matèria de qualitat, i de comercialitzar el drap per compte propi, esdevingueren ben aviat una mena d’assalariats dels paraires de més recursos o —directament— dels mercaders i grans negociants de draps. Els conflictes salarials entre teixidors i paraires, si més no, s’aguditzaren arreu a la segona meitat del segle XVI i les primeres dècades del sis-cents, quan paraires i altres “senyors del drap” volgueren reduir els costos de producció per tal de poder competir amb els teixits de procedència forastera. El resultat final d’aquesta pugna fou que paraires i negociants de draps cercaren la seva mà d’obra al defora dels gremis i a la ruralia.

Mentre no pogueren eludir el control de les corporacions, els uns i els altres es conformaren amb el manteniment d’un control indirecte dels obradors agremiats mitjançant el monopoli de la primera matèria i de les vies de comercialització: un sistema que ha estat definit, de vegades i paradoxalment, com un putting out corporativitzat, i que no podia deixar d’erosionar la independència dels petits productors i la rigidesa dels marcs corporatius de la producció.

No hi fa res si el segle XVI ha estat considerat tot sovint l’autèntica edat d’or del gremialisme, perquè el tret distintiu de l’evolució de la manufactura catalana dels segles XVI i XVII és, precisament, la progressiva descorporativització i fins desurbanització de l’activitat industrial; i això, per raons que sobrepassen, ben segur, el marc geogràfic estrictament català. La correlativa pèrdua de pes industrial dels Països Catalans en aquest període, almenys de portes enfora, no és, efectivament, sinó un cas particular d’un fenomen més universal i força ben conegut a hores d’ara: la desindustrialització dels països mediterranis arran de la irrupció i la competència de les noves potències mercantils i manufactureres de l’Europa atlàntica. Aquest factor internacional provocà canvis substancials tant en la localització com en l’organització del treball industrial a escala catalana, i que afectaren fins i tot la fesomia i la funció econòmica de les ciutats. Aquesta evolució no fou pas uniforme arreu dels països catalans: València i el País Valencià en van ser l’excepció.

La crisi industrial

Atesa la seva importància, el sector tèxtil i les seves vicissituds particulars poden ser considerats un índex plausible o no del tot desencaminat de la trajectòria industrial dels Països Catalans en el decurs dels segles XVI i XVII. Malauradament, però, l’evolució de la draperia catalana o mallorquina, igual que la sederia valenciana, no és pas, a hores d’ara, prou ben coneguda ni precisada. Les oscil·lacions de la producció, en particular, no són pas fàcilment detectables, sobretot per la manca de fonts adients. Perquè l’anomenada “bolla” catalana o mallorquina, igual com el “tall dels draps” valencià, eren, en realitat, un seguit d’imposicions fiscals acumulades, que gravaven successivament el valor de la producció i la circulació de teixits de llana tant locals com forasters, i que s’arrendaven conjuntament cada tres anys. Altrament, si la bolla d’un sol botiguer de draps d’una ciutat mitjana, com ara Girona, igualava o fins i tot superava amb escreix la bolla sencera de moltes localitats dels voltants, aleshores cal pensar que la trajectòria d’aquest impost tèxtil reflecteix força millor l’evolució del consum de draps locals i estrangers que no pas la de la producció autòctona. Fins i tot aleshores, qualsevol interpretació o conclusió pot ser desmentida pel moviment dels preus o per fenòmens inflacionaris que havien de repercutir necessàriament en la quantia de la bolla arrendada. Tot i així, aquesta sèrie fiscal, parcialment reconstituïda en el cas de Catalunya i els comtats, fa possible, si més no, de precisar algunes conjuntures i, sobretot, alguns daltabaixos significatius.

L’arrendament de la bolla forana del Principat. 1497-1638.

Així, a primer cop d’ull, la producció i el consum de teixits de llana sembla haver experimentat una expansió ben bé secular. L’arrendament de la bolla augmentà sensiblement i progressivament —sempre en termes nominals— gairebé en el decurs de tot el segle XVI. L’etapa d’autèntic creixement es localitza, però, entre el 1550 i la dècada del 1570, seguida d’una breu i lleugera caiguda, que coincidí amb els anys vuitanta, i una remuntada, altre cop, a la dècada següent, quan s’assolí el màxim de recaptació. A partir del 1600, i assenyaladament d’ençà de la dècada del 1620, la tendència, però, canvià netament i, a la vigília del 1640, el volum de la bolla havia reculat, almenys nominalment, fins al nivell dels primers anys seixanta del segle anterior, és a dir, quan l’expansió encara no havia tocat sostre. Tot plegat, però, pot ser simplement un miratge. La mateixa sèrie, oportunament deflactada —amb els preus del blat barceloní—, mostra una trajectòria força menys espectacular, amb un creixement més modest, per bé que igualment concentrat entre el 1550 i el 1570, i una caiguda força més dràstica a les primeres dècades del segle XVII (sobretot, per comparació amb els valors reals coneguts d’un segle abans). No es pot descartar, a més, que els valors màxims, en termes reals, no s’hagin assolit, en realitat, en el decurs del primer terç del segle XVI (un període indocumentat, ara com ara).

Sigui com vulgui, les xifres de la bolla i la seva evolució secular són reveladores, si més no, de canvis prou radicals en la geografia catalana de la producció i el consum de draps. Al començament del segle XV, les col·lectes fiscals de Barcelona i Perpinyà sumaven conjuntament la meitat del valor total de les bolles arrendades, amb prop d’un 25% cadascuna; les seguia, a molta distància, la de Girona, amb un 10% del total, i, més lluny encara, les de Lleida (5%), Tortosa, Manresa i Montblanc (que vorejaven el 4%). Aquesta jerarquia drapera medieval es veié, tanmateix, profundament alterada en el decurs dels segles XVI i XVII, tant en els períodes d’expansió com en els de crisi o contracció. Així, el 1632, l’extensa col·lecta barcelonina (que incloïa, en realitat, els nous o renovats centres drapers del Vallès, Igualada i el Moianès) havia guanyat pes en el conjunt, i representava ben bé una tercera part del total de la bolla; Girona, al seu torn, havia pujat fins al 15% i Manresa havia sumat un punt. En canvi, els districtes de Lleida, Tortosa i Montblanc havien reculat ostensiblement, fins i tot força abans del 1632, i per sota, a vegades, de la seva quota de participació del començament del segle XV. El descens més remarcable, però, s’havia produït, sens dubte, a la col·lecta de Perpinyà, el percentatge particular de la qual —si no es tracta d’una distorsió de les fonts— es reduí fins un 7%. Paral·lelament, districtes com ara Tarragona, Vilafranca del Penedès, Olot, Vic o Figueres prenien el relleu.

Si hom examina exclusivament l’evolució de les bolles foranes —és a dir, descomptada la macrocol·lecta barcelonina—, el daltabaix de molts nuclis drapers històrics es fa encara més evident. Castelló d’Empúries, per exemple, que el 1422 representava més del 4% del total, el 1599 o el 1632 superava amb prou feines l’1% de la bolla forana; i la vila del mateix nom, una singular aglomeració menestral medieval, havia esdevingut, mentrestant, un de tants nuclis rurals del país, amb una majoria de pagesos i ramaders.

La davallada de Perpinyà fou, tanmateix, força més dràstica, i fins més precoç i tot. Al començament del segle XVI havia perdut quatre punts en relació a la bolla forana d’un segle abans; entre el 1509 i el 1554, el descens fou de vuit punts, i entre el 1509 i el 1581 passà de representar prop de la quarta part del total a un 10% únicament. Es comprenen, aleshores, els reiterats planys de l’ofici de teixidors de la vila de Perpinyà, decadent i en vies d’extinció d’ençà de la segona meitat del segle XVI, és a dir, quan la draperia semblava prosperar més que mai en d’altres latituds del Principat.

La decadència de les velles capitals del drap era, però, un fenomen general. L’anàlisi de les bolles foranes cinccentistes suggereix que els increments de producció cal cercar-los, abans de tot, a les col·lectes prepirinenques i del litoral i, en particular, als obradors rurals o muntanyencs de districtes com ara Camprodon, Olot, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, Manresa, Vic o Berga-Bagà, on la incidència del consum sobre la quantia i l’augment de la bolla va ser presumiblement menor o fins i tot irrellevant. Localitats de l’extensa collecta barcelonina, com ara Terrassa, Esparreguera, Moià o Igualada, multiplicaren la producció amb tanta o més intensitat, igual que els nuclis drapers del Camp de Tarragona (Valls, Alcover, Reus). En canvi, la bolla d’altres districtes capdavanters, o fins d’algunes capitals, va créixer, sobretot, en funció del consum. Aquest fóra el cas, si més no, de les col·lectes de Girona o de Figueres, el caràcter manufacturer de les quals mai no fou gaire rellevant (Figueres), o bé es desdibuixà acceleradament en el decurs del segle XVI —tal com succeí a la ciutat de Girona i en molts altres nuclis de la seva extensa col·lecta, com ara Torroella de Montgrí, vila menestral progressivament ruralitzada, i també com Castelló d’Empúries—. Són aquesta mena de col·lectes mercantils, però, aquelles que semblen haver resistit més i millor les dificultats generals de començament del segle XVII.

La producció drapera, doncs, ja no es concentrava, tal com passava a l’època medieval, a les grans capitals: l’expansió, de primer, i la crisi del 1620, afavorir i refermaren el caràcter rural i vilatà de la producció.

Aquest no era, però, l’únic desplaçament geogràfic perceptible, perquè la ruralització i vilatanització de la draperia catalana mai no fou uniforme en l’espai: contràriament, les terres de Ponent i de l’Ebre eren les menys draperes en tots els sentits de la paraula, tant des de la perspectiva de la producció com de la del consum. L’existència de col·lectes fiscals d’extensió i població prou diferents i desequilibrades no desmenteix pas aquesta darrera asseveració: en termes de bolla per càpita, aquestes regions ocupaven, en general, els darrers llocs de l’escala.

Canvis en la composició de la bolla del Principat.

La trajectòria de la producció mallorquina de draps no difereix pas gaire, probablement, de la catalana. A desgrat de la manca de dades, tot sembla indicar que la tendència general fou, igualment, cap a una sensible i progressiva disminució del pes específic dels obradors de Ciutat, i l’auge simultani de la draperia rural o forana. El nombre de paraires de Ciutat, entre el 1512 i el 1576, es reduí, si més no, gairebé a la meitat; i el de teixidors, en el mateix lapse, en un 25%. Tot plegat devia reflectir tant la contracció de les exportacions tèxtils mallorquines a la Mediterrània com la multiplicació ulterior de gremis forans de paraires (Artà, 1589; Inca 1590) i de teixidors de llana (Alcúdia, 1588; Artà, 1589; Pollença, Manacor, Inca, 1596). Ciutat de Mallorca, com ara Barcelona o Girona a la mateixa època, sembla reservar-se més aviat l’aparellament i la comercialització dels draps crus elaborats a la part’ forana. Aquesta ruralització de la producció comportà, però, una sensible disminució de la qualitat del drap mallorquí, el ventall d’exportacions del qual acabà per reduir-se a les flassades i als teixits ordinaris com ara burells i estamenyes. Tanmateix, aquest descens de qualitat no hauria de ser jutjat gaire severament: podia ser tant el resultat de la (comprovada) menor especialització dels teixidors rurals com una deliberada estratègia d’adaptació a les noves condicions del mercat mediterrani de draps.

L’evolució de la sederia valenciana ofereix, al seu torn, una certa sintonia amb les vicissituds del drap del Principat. La plantació de morera (sobretot a la vall del Xúquer) i la filatura de la seda progressaren ininterrompudament en el decurs del segle XVI, però la seda obrada al País Valencià fou tothora un percentatge molt baix (potser únicament un 10%) de la matèria filada. La manufactura es concentrava a la ciutat de València, que aplegava, pels volts del 1520, més de tres-cents mestres velluters i altres tants oficials, pel cap baix. El mercat principal de la sederia valenciana fou sempre el castellà o peninsular, que absorbia regularment la meitat del valor de les exportacions sederes. Entre el 1520 i el 1570 aquest corrent exportador arribà, segons Richard Ling, a triplicar el seu valor, la qual cosa pot ser considerada un índex aproximat, un cop descomptada la inflació de preus, de la trajectòria de l’activitat manufacturera. El 1580, però, la recessió de la sederia urbana era ja un fet. Hom n’atribuïa les causes a la competència dels retorcedors d’Alcúdia de Carlet, Gandia, Guadassuar o Algemesí, i dels velluters d’Altura, Xàtiva o Sogorb, que filaven i teixien per al mercat castellà. Fos per manca de primera matèria adient o abundant, fos per tal d’adaptar-se a les noves circumstàncies del mercat, el tradicional vellut de València ciutat anà degradant-se progressivament: a la darreria del segle XVI hom fabricava, sobretot, setins, que requerien una menor proporció de seda; i el 1620 hom es passà al tafetà, un drap fi de seda borda. Aquesta mena de teles, presumiblement més assequibles, tampoc no facilitaren la recuperació. Contràriament, al començament de la dècada del 1620, els jurats valencians asseguraven que el nombre de velluters de la ciutat havia davallat de quatre mil a quatre-cents.

La crisi industrial del 1620 no fou pas més benigna al Principat. Portaveus gremials barcelonins calculaven que la xifra de retorcedors de seda de la ciutat havia minvat de setanta a vint, mentre que el nombre de paraires i teixidors hauria disminuït en dos terços. A Girona, al seu torn, els oficis de la draperia haurien davallat de 500 a 100. A Perpinyà, en fi, el nombre de telers en actiu hauria passat de tres-cents a trenta. Estadístiques, totes plegades, segurament poc rigoroses, però que constitueixen un bon testimoni de la percepció que els contemporanis tenien de la crisi. L’any 1628, una munió de filadores i cardadores barcelonines es manifestava per la ciutat al crit de “Via fora fam!” El treball invisible aflorava, en temps d’atur, a la superfície.

La causa del daltabaix industrial era prou evident als ulls dels contemporanis mateixos. Tal com remarcava un memorial barceloní de l’època, el problema era que “casi tots los habitants [d’Espanya] no vestim ni calçam sinó de robes obrades o en França (...) o en Estradam, Inglaterra y altres parts”. Es tractava, doncs, de les anomenades noves draperies de l’Europa atlàntica; uns teixits de llana pentinada i barrejada, força més barats que no pas el drap tradicional, i que havien envaït els mercats mediterranis d’ençà de la darreria del segle XVI. La solució, tanmateix, no era pas senzilla, perquè les drapades autòctones, segons els portaveus gremials barcelonins, “no es poden vendre al mateix preu y barato que es venen les forasteres”.

Població activa d’algunes ciutats i viles als segles XVI-XVII.

Alguns estudiosos de la draperia mediterrània de l’època moderna han atribuït la seva decadència o manca de competitivitat a l’existència d’uns salaris comparativament massa elevats i, alhora, a l’immobilisme gremial, que frustrà tota temptativa de reconversió o reducció de costos de producció. Però, naturalment, l’explicació no pot ser tan simple. D’una banda, perquè allò que hom sol conceptuar com a immobilista era, en realitat, la temptativa de preservar el vell igualitarisme de les comunitats d’ofici. Si les ordinacions dels torcedora de seda valencians limitaven, encara al començament del segle XVIII, el nombre màxim de fusos per mestre, això era perquè “por este medio los maestros del colegio, y en especial los más pobres, más fácilment tendrán qué trabajar en sus casas y acudir al sustento (...) de sus familias, sin haber de soportar la sujección y penuria de los maestros más poderosos del colegio”. Altrament, l’immobilisme no sempre reeixí arreu. Els salaris, si més no, semblaren repetidament insuficients tant als teixidors de Barcelona com als de Girona o Perpinyà d’ençà, almenys, de la segona meitat del segle XVI; i és segur, igualment, que els paraires d’aquestes ciutats procuraren tothora de comprimir-los al màxim. Si fins i tot així ni paraires ni teixidors no restaren mai contents és perquè, mentrestant, el preu de les subsistències i de la reproducció de la força de treball s’encaria de dia en dia. En darrera instància, doncs, la crisi de les draperies mediterrànies caldrà atribuir-la més aviat a les insuficiències del sector agrari, incapaç de sostenir, almenys d’ençà de la darreria del segle XVI, el creixement de la població. El blat (i no solament el drap) va venir també, aleshores, del nord.

Els salaris, altrament, no ho eren pas tot ni, de vegades, la partida principal del cost o preu del drap. L’accés fàcil o barat a una primera matèria adient, sobretot quan era producte d’un procés d’especialització ramadera, podia marcar la diferència decisiva entre draperies de qualitat similar però de latituds diferents. Molts estats mediterranis, a més, es nodrien fiscalment de les successives imposicions sobre la fabricació i el consum de draps. La Generalitat del Principat no era, un cop més, cap excepció: a les primeres dècades del segle XVII la bolla representava prop de les dues terceres parts dels ingressos ordinaris d’aquesta institució. La reconversió o competitivitat de la primera indústria catalana de l’època no era, doncs, un afer merament gremial.

Al capdavall, els resultats de l’immobilisme gremial foren arreu més aviat limitats. Al Principat evità només una sobtada i radical dislocació del mercat de treball; a diferència d’allò que s’esdevingué a Florència o a d’altres ciutats italianes, on la mà d’obra femenina i fins la infantil acabà per suplantar quasi totalment el treball masculí en el sector tèxtil. A Barcelona, en canvi, els treballadors de la seda es mostraren, en plena crisi, totalment hostils al treball de la dona (si no era, és clar, en la tradicional filatura domèstica). Tot i així, els gremis drapers no pogueren deturar ni la minva gradual de llocs de treball ni, per descomptat, l’accelerada ruralització de la producció.

La divisió regional del treball

Al Principat, la guerra de Separació (1640-59) prolongà i aguditzà els efectes de la crisi industrial del 1620. Pels volts del 1680, però, la conjuntura canvià de signe, finalment. Despuntà, aleshores, una burgesia mercantil de nova planta o promoció recent, els projectes econòmics de la qual s’inspiraven netament en el model mercantilista holandès. Narcís Feliu de la Penya i Farell i el seu Fénix de Cataluña (1683) han esdevingut el símbol i l’encarnació d’aquesta represa l’estratègia de la qual, un cop irremissiblement perduts els antics mercats mediterranis, es fundava en la inserció de Catalunya en els circuits atlàntics i colonials d’intercanvi, i la paral·lela reindustrialització del país. El foment d’una nova draperia catalana (imitació, en realitat, dels teixits angloholandesos que havien revolucionat la Mediterrània del sis-cents) figurava, certament, entre els objectius prioritaris del redreç industrial català. En conseqüència, foren importats o copiats nous tipus de telers; s’afavorí l’aprenentatge de mestres avantatjats en obradors estrangers, i es captaren fins i tot artífexs forasters per tal de descobrir i propagar els secrets i les tècniques de la draperia europea d’avantguarda. Les innovacions, d’altra banda, s’estengueren tot seguit al ram de la seda, amb la introducció, assenyaladament, de la fabricació de mitges amb teler.

A València, mentrestant, l’efervescència era semblant. De fet, la fabricació de mitges de seda amb teler fou una especialitat tèxtil dels Països Catalans que començà, segons sembla, a València, afavorida per Joan Trevolet, un menestral francès oriünd d’Avinyó. Però tanmateix, foren els germans valencians Bertet els qui esdevingueren, després de diverses estades a l’estranger, l’autèntica ànima de la renovació de la sederia valenciana.

La reindustrialització, allà on efectivament arribà a reeixir, no sembla haver tingut gaire a veure, però, amb les iniciatives particulars d’uns Bertet o de tot un Feliu de la Penya, per meritòries i benintencionades que hagin estat en origen. Fou més aviat la desfeta dels obradors antany florents de Toledo allò que facilità, en realitat, la nova embranzida de la sederia valenciana de final del segle XVII, antecedent, al seu torn, de l’espectacular expansió setcentista del sector. A Catalunya, altrament, la mateixa companyia de la Santa Creu, que havia de ressuscitar, segons Feliu de la Penya, el comerç i la manufactura local, fou, com és sabut, un ràpid fracàs. És més: el singular creixement draper de la vila d’Igualada o l’arrelament de la fabricació de mitges amb teler a Olot són guanys industrials que no deuen gran cosa als cabals o a l’esperit d’empresa de Feliu i els seus associats. A l’origen de la reindustrialització siscentista catalana no hi havia sinó un doble procés secular de ruralització de la producció i divisió regional del treball.

A la ruralia catalana el capital comercial pogué trobar tant la mena de gremis flexibles que demanava com la força de treball barata que cercava endebades a la ciutat. El treball pagès complementari fou, en definitiva, el veritable secret de la nova draperia catalana. Aquesta draperia renovada i, en general, la manufactura rural no haurien pogut prosperar sense la simultània especialització agrícola de contrades senceres del país, i la subsegüent comercialització dels seus excedents. És ben conegut, a hores d’ara, el paper que la viticultura del litoral català va tenir tant en la revitalització dels intercanvis exteriors com en el sosteniment indirecte de l’activitat industrial renovada i ruralitzada. Ara bé, divisió regional de treball volia dir, necessàriament, especialització i concentració geogràfica.

Manufactura tèxtil a Catalunya a mitjan segle XVII.

Així, a les acaballes de la guerra de Separació era ja prou evident que l’activitat drapera (antigament prou dispersa arreu de Catalunya) s’havia concentrat, mentre es ruralitzava, en un nombre de nuclis i contrades relativament reduït. Un tarifari de robes de l’any 1655 ofereix ja, amb força exactitud, la nova i restringida geografia del drap català. Hi havia, primerament, un nucli barceloní (amb Barcelona, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui, Terrassa, Sabadell, Esparreguera), amb la seva productiva prolongació igualadina (Igualada, Capellades, Piera), que fabricava, principalment, els draps de nombre o qualitat superior (des de setzens fins a vint-i-quatrens); tot seguit, l’antic nucli prepirinenc (Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Bagà i la Pobla de Segur, Solsona i Sallent de Solsonès), i els pols del Lluçanès i la plana de Vic (Centelles, Vic, Torelló, Oristà), especialitzats, els uns i els altres, en baietes, sargils i cordellats, sobretot; finalment, el focus tarragoní de Valls, Reus i Alcover, abocat a la producció d’estamenyes. Una geografia, en suma, prou allunyada de la medieval, quan Tortosa, Cervera o Lleida eren centres drapers no negligibles i fins pioners, i que prefigura prou clarament, a més, la geografia característica de l’expansiva draperia catalana del set-cents.

Per important que pugui ser l’indicador draper, cal advertir que el drap no fou pas l’única manufactura que es ruralitzà i es concentrà alhora. El treball del cuir es localitzà, preferentment, al voltant de Manresa, Vic i Solsona; la producció de claus i armes, a Olot i Ripoll; els manufacturats de cànem i espart, a Cervera, Tàrrega, Agramunt i Balaguer. Viles com ara Mataró capturaren, simultàniament, una part substancial de les antigues manufactures urbanes barcelonines, com ara el vidre, la dragueria, el tissatge de vels de seda i d’altres.

Els censos urbans d’ocupacions revelen, efectivament, la progressiva desurbanització de l’activitat industrial. A Barcelona, entre el 1516 i el 1717, el percentatge del sector tèxtil en el conjunt de la població activa va passar del 21% al 16%; el de la pell, al seu torn, davallà dos punts. Aquests percentatges, tanmateix, no donen pas l’autèntica dimensió de la desindustrialització urbana perquè, de fet, la composició interna de cadascun d’aquests sectors va canviar prou radicalment. Al tèxtil, els paraires passaren de representar-hi un 56% a poc més del 6%; els teixidors, al seu torn, van perdre solament sis punts, del 22% al 16%, però a diferència dels del 1516 (les dues terceres parts dels quals treballaven la llana), la majoria eren llavors teixidors de lli i de seda (que sumaven les tres quartes parts del total de teixidors censats el 1717). Però mentre paraires i teixidors no deixaven de disminuir en xifres absolutes i relatives, el nombre de sastres barcelonins gairebé es triplicà. També passà el mateix amb els oficis de la pell: mentre blanquers i assaonadors es feien com més anava més fonedissos, el nombre de sabaters i guanters barcelonins augmentà ininterrompudament i fins vertiginosament en el primer cas. L’evolució general de l’estructura d’ocupacions gironina fou de signe idèntic amb predomini, com a Barcelona, de sastres i sabaters, davallada de paraires i suplantació dels teixidors de llana per treballadors del lli.

Això vol dir, doncs, que els oficis expulsats de la ciutat eren, sobretot, els oficis industrials, és a dir, aquells que obraven o aparellaven primeres matèries i que, en canvi, aquells altres que transformaven productes semielaborats no sols no conegueren cap crisi sinó que, per contra, augmentaren considerablement la seva presència i la seva participació particular en el conjunt de la població activa urbana; igual com ho van fer, d’altra banda, els botiguers de tota mena i els menestrals de la fusta i la construcció. En poques paraules: aquestes ciutats catalanes de començament del segle XVIII eren més terciàries que no pas industrials, i la seva economia o gamma d’ocupacions se sustentava, abans de tot, en aquell conjunt d’activitats i necessitats peremptòries que configuraven allò que alguns autors han conceptuat com la “trilogia de la vida”, és a dir: menjar (i beure), vestir-se (o calçar-se), i aixoplugar-se (en el sentit genèric de la paraula, de la casa fins a l’aixovar domèstic).

Qualificar canvis semblants en la composició interna de la força de treball com un procés de decadència urbana és, tanmateix, precipitat o fins il·lusori i tot, com ha demostrat Albert Garcia Espuche en el cas, si més no, de Barcelona. Perquè, en realitat, allò que havia canviat era la funció econòmica de la ciutat. Barcelona havia expulsat fora de les seves muralles les fases més cares i laborioses del treball manufacturer, però sense perdre mai ni l’exclusiva d’aquelles altres, com ara l’aprest final dels draps, que segregaven un valor afegit més gran; ni, per descomptat, els profits derivats de la comercialització. Així, el capital comercial barceloní aconseguí de vertebrar en termes avantatjosos l’activitat manufacturera d’un vast conjunt regional de Catalunya, el radi del qual anava des de les contrades ramaderes pirinenques fins a la constel·lació de viles i ciutats que circumdaven la capital: la corona territorial delimitada, aproximadament, per les localitats de Vilanova i la Geltrú, Igualada, Cardona, Berga, Torelló i Sant Feliu de Guíxols. Econòmicament, doncs, Barcelona era més capital que mai, i restar al defora de la seva àrea d’influència era, sovint, restar en l’estancament, sobretot perquè ni Girona ni Lleida mai no tingueren el potencial suficient per a segregar la seva pròpia corona o una regió econòmica parangonable.

El paper de Barcelona mai no fou tampoc el de València. Aquesta ciutat catalana, al començament del segle XVIII, cridava l’atenció pel seu marcat caràcter productiu o manufacturer. La seva estructura d’ocupacions, tan diferent de la barcelonina, n’és tot un indici: els velluters i els treballadors de la seda hi eren aleshores més nombrosos que mai. Alcoi, al seu torn, començava a crear la seva pròpia regió econòmica, tot consolidant la tradicional especialització drapera. La ruralia valenciana, però, no semblava aleshores menys rural que dos segles abans. La progressió de les plantacions de morera no feu sinó augmentar el volum de les exportacions de primeres matèries industrials o assortir més i millor els obradors de València ciutat. Mallorca, contràriament, sí que semblava aleshores més rural que no pas dues centúries abans. I malgrat les continuades exportacions de flassades locals, el valor de les sortides d’oli feia temps que havia superat, amb escreix, el dels draps. A la darreria del segle XVII, els abans innombrables paraires i paraires teixidors de Ciutat a penes arribaven a la seixantena, mentre que els teixidors estrictes no passaven de la trentena. Tot plegat reflectia els canvis radicals que havia experimentat l’activitat industrial en el conjunt dels països europeus en el període considerat, i la diferent capacitat d’adaptació de cadascun dels Països Catalans a les noves circumstàncies econòmiques.

El marcat descens dels oficis urbans industrials i l’auge simultani del sector terciari a les ciutats catalanes suggereixen, però, que en determinades latituds no només havien canviat les condicions de l’oferta, sinó fins i tot les de la demanda o les del consum de manufacturats. Perquè la multiplicació de sastres i sabaters o fins de flequers i botiguers en unes ciutats demogràficament i secularment estancades i que necessitaven el concurs d’una immigració regular per tal de mantenir les seves constants vitals, obliga a demanar-se quina era la causa real de l’augment d’oficis semblants, inimaginable sense una expansió correlativa del mercat interior.

L’evolució del consum, tanmateix, és menys ben coneguda encara que la de la producció. Si hom pren com a índex l’adquisició de draps de llana, els inventaris gironins de la darreria del segle XVI revelen una clientela reduïda o un consum molt concentrat en els estrats mitjans i benestants de la ciutat; assenyaladament, notaris i professionals del dret, l’ascens social dels quals en el decurs dels segles XVI i XVII es manifestà, també, en el nombre, la varietat i la qualitat dels articles tèxtils que posseïen. La noblesa o els ciutadans ennoblits decantaven la seva despesa tèxtil, com és sabut, cap als manufacturats de seda o draps estrangers de gran qualitat. Finalment, la pagesia benestant de la rodalia de la ciutat era, amb aquesta mena de fonts, tan poc consumidora de draps com ho podia ser la menestralia urbana més modesta.

Un segle després, però, aquestes pautes de consum semblen ja força modificades. La clientela principal (en nombre i en valor) d’una de les primeres botigues de drap gironines era, segons els seus llibres comptables, massivament rural. No eren pagesos benestants o hisendats rurals, únicament, ja que molts d’aquests clients enregistrats es comprometien a satisfer els seus deutes “al temps de la collita”. L’especialització agrària —cerealícola, en el cas gironí— va afavorir la manufactura també en aquest sentit: potenciant el consum dels seus productes. L’ampliació d’un mercat rural tampoc no hauria estat possible, però, sense un abaratiment correlatiu de l’oferta de manufacturats. No és pas casual, segurament, que el gros de les vendes d’aquesta botiga gironina a la ruralia circumdant hagi estat roba d’indiana o cotó i teles de lli, sempre més assequibles per al consumidor de menys cabal. L’hora del cotó no era, tanmateix, encara arribada; la renovada i més accessible draperia catalana conegué la seva edat d’or a la segona meitat del segle XVIII, quan pogué explotar l’avantatge combinat d’un mercat interior ampliat i l’afegit d’una vasta clientela peninsular.